10 d’Agost: Show a Bhimphedi
Avui ha estat el gran dia al poble, el dia de la representació de teatre. Tant el projecte de la música com el de teatre han tingut el seu protagonisme podent mostrar a tot el poble un resultat molt positiu: un show entretingut i divertit amb un missatge que esperem que els hagi arribat a tots i que els sigui positiu. El Miquel és qui ho ha viscut més intensament ja que han estat els que han “parit” el projecte, amb l’ajuda des de l’inici de la Paula i la Mònica. Nosaltres hem posat el nostre granet de sorra ajudant en la mesura del possible en la seva execució. Com sempre passa, els nervis flueixen. Els “actors per un dia” no podien dissimular el seu nerviosisme i entusiasme. Si els preguntes “Com estem? Preparats? Nervis?”, la resposta és “no, jo no estic nerviós”. Si, és clar, i jo m’ho crec. Reunits dues hores abans de l’inici, fem jocs grupals per escalfar motors. Després, tots a vestir-se (per torns, aquí nens i nenes separats, això no és com a casa), maquillant-se (molt curiós veure com enlloc de posar-se color es posen polvos blanquinosos per tenir un color més pàl·lid), .... i és que presumits en som tots iguals. Tenir a tots el participants tancats a una aula durant una hora és una tasca dificultosa. Com sempre, ganes d’anar al lavabo constants (no sé a qui em recorda). Pentinats, maquillats i vestits, el show comença. Tot s’ha preparat molt ràpid. Els voluntaris hem tingut tres dies per saber exactament de què ens encarreguem cadascú, però les coses amb bona voluntat sempre surten, i la motivació dels nens fan que sigui un gran èxit. Inicialment patíem per si vindria la gent, però després havíem de patir pel contrari: on els posem? Dins un “teatre” on fa una calor increïble, amb gent poc acostumada a seure en un lloc i estar-se quiet, les portes s’han convertit en “palcos” improvitsats on la gent s’aglutina per poder veure l’espectacle.
Un dia especial no només per l’espectacle, sinó també perquè hem fet festa. Celebració post-espectacle amb tot Balmandir, els professors de ball i altres convidats. A la vegada, volíem celebrar els dies que estem passant aquí gaudint de l’experiència personal de cadascú. Tot i que no marxem fins el dimarts cap a Kathmandhu, hem aprofitat avui dissabte per fer una festa amb sopar especial: chowmein, momos, pollastre i begudes (coca-cola, fantes, ...). Hem adornat l’exterior amb guirnaldes casolanes i hem posat música. Sopar a fora i després una mica de ball amb jocs per animar-nos. Moments especials: tots ballant al ritme de la música fent una classe de dansa improvisada, jocs amb els petits de la casa, sessions de fotos inacabables perquè comencem dos a fer una foto i cada vegada es va unint més gent a l’estampa,.... i sobretot moltes mostres de carinyo. Abraçades i petons plouen com si fos una època monzònica d’amor.
Ens queden tant sols tres dies per acabar la nostra estada. Caiem en la mala costum de fer valoracions del que estem fent, exposant aspectes positius i negatius. Estar clar que això s’ha de fer, però ens adonem que és millor deixar-ho per la tornada. El que cal ara és acabar de gaudir del present. In situ a vegades sembla que tampoc fas tant, però crec que un cop tornem a la rutina de sempre serà quan encara valorarem més tot el viscut i no tant sols la feina feta, que això és important, però potser el més important és veure el que hem après nosaltres mateixos.
Aquí encara no s’acaben les estades, però si la meva aportació en la seva “retransmissió”. Potser per això aquesta vegada té un toc més sentimental. Ara per ara estic molt contenta de tot plegat: de la feina feta, de la companyia que tinc (sis acompanyants de viatge increïbles, els quals cadascú t’aporta un o varis valors que crec que sempre recordaré), però sobretot d’haver compartit tres setmanes amb una colla de nens/nois increïbles que mai oblidaré.
Avui ha estat el gran dia al poble, el dia de la representació de teatre. Tant el projecte de la música com el de teatre han tingut el seu protagonisme podent mostrar a tot el poble un resultat molt positiu: un show entretingut i divertit amb un missatge que esperem que els hagi arribat a tots i que els sigui positiu. El Miquel és qui ho ha viscut més intensament ja que han estat els que han “parit” el projecte, amb l’ajuda des de l’inici de la Paula i la Mònica. Nosaltres hem posat el nostre granet de sorra ajudant en la mesura del possible en la seva execució. Com sempre passa, els nervis flueixen. Els “actors per un dia” no podien dissimular el seu nerviosisme i entusiasme. Si els preguntes “Com estem? Preparats? Nervis?”, la resposta és “no, jo no estic nerviós”. Si, és clar, i jo m’ho crec. Reunits dues hores abans de l’inici, fem jocs grupals per escalfar motors. Després, tots a vestir-se (per torns, aquí nens i nenes separats, això no és com a casa), maquillant-se (molt curiós veure com enlloc de posar-se color es posen polvos blanquinosos per tenir un color més pàl·lid), .... i és que presumits en som tots iguals. Tenir a tots el participants tancats a una aula durant una hora és una tasca dificultosa. Com sempre, ganes d’anar al lavabo constants (no sé a qui em recorda). Pentinats, maquillats i vestits, el show comença. Tot s’ha preparat molt ràpid. Els voluntaris hem tingut tres dies per saber exactament de què ens encarreguem cadascú, però les coses amb bona voluntat sempre surten, i la motivació dels nens fan que sigui un gran èxit. Inicialment patíem per si vindria la gent, però després havíem de patir pel contrari: on els posem? Dins un “teatre” on fa una calor increïble, amb gent poc acostumada a seure en un lloc i estar-se quiet, les portes s’han convertit en “palcos” improvitsats on la gent s’aglutina per poder veure l’espectacle.
Un dia especial no només per l’espectacle, sinó també perquè hem fet festa. Celebració post-espectacle amb tot Balmandir, els professors de ball i altres convidats. A la vegada, volíem celebrar els dies que estem passant aquí gaudint de l’experiència personal de cadascú. Tot i que no marxem fins el dimarts cap a Kathmandhu, hem aprofitat avui dissabte per fer una festa amb sopar especial: chowmein, momos, pollastre i begudes (coca-cola, fantes, ...). Hem adornat l’exterior amb guirnaldes casolanes i hem posat música. Sopar a fora i després una mica de ball amb jocs per animar-nos. Moments especials: tots ballant al ritme de la música fent una classe de dansa improvisada, jocs amb els petits de la casa, sessions de fotos inacabables perquè comencem dos a fer una foto i cada vegada es va unint més gent a l’estampa,.... i sobretot moltes mostres de carinyo. Abraçades i petons plouen com si fos una època monzònica d’amor.
Ens queden tant sols tres dies per acabar la nostra estada. Caiem en la mala costum de fer valoracions del que estem fent, exposant aspectes positius i negatius. Estar clar que això s’ha de fer, però ens adonem que és millor deixar-ho per la tornada. El que cal ara és acabar de gaudir del present. In situ a vegades sembla que tampoc fas tant, però crec que un cop tornem a la rutina de sempre serà quan encara valorarem més tot el viscut i no tant sols la feina feta, que això és important, però potser el més important és veure el que hem après nosaltres mateixos.
Aquí encara no s’acaben les estades, però si la meva aportació en la seva “retransmissió”. Potser per això aquesta vegada té un toc més sentimental. Ara per ara estic molt contenta de tot plegat: de la feina feta, de la companyia que tinc (sis acompanyants de viatge increïbles, els quals cadascú t’aporta un o varis valors que crec que sempre recordaré), però sobretot d’haver compartit tres setmanes amb una colla de nens/nois increïbles que mai oblidaré.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada