dilluns, 31 de desembre del 2012

Mònica Sans, valoració final


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
M’he endut la sensació d’haver fet molta, molta feina... i també d’haver engrescat a molts nous voluntaris que a partir d’ara passaran a engruixir la família d’Amics del Nepal, que ja ens feia falta!

Pel que fa als nens, com que jo ja els coneixia, simplement puc dir que ha estat fantàstic poder tornar-los a veure a tots i poder compartir estones meravelloses amb ells (sempre i quan les feines d’organització m’ho permetien!).  Tinc moltes ganes de tornar l’any que ve i poder estar més estona amb ells!   ;-)

Pel que fa a la organització de les Estades Solidàries, espero que puguin continuar fent-se, cada any organitzades per un voluntari diferent que vagi agafant el relleu. Això garantiria la continuitat del projecte, que tots creiem que és molt interessant.  Amb totes les experiències d’aquest any (les bones i les dolentes) podem aprendre molt de cara a l’any que ve i això és el que intentarem fer: anar millorant constantment!

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
He deixat molts projectes començats, que espero que continuin tirant-se endavant entre la gent d’alla i l’empenta de futurs voluntaris. Ara almenys la feina ja està començada... Crec molt en la força del voluntariat ben coordinat, per anar tirant endavant projectes interessants per a la gent d’aquests paisos.

Estic contenta de veure la evolució de la feina feta durant tot un any, des que vaig tornar l’any passat del meu primer viatge com a cooperant.  En aquell viatge em vaig quedar amb les ganes de posar en pràctica la fabricació del carbó del MIT i aquest any puc dir que ho hem aconseguit!  Es evident que encara falta que la gent ho adopti, però almenys ja no poden dir que no els hi he transmès els coneixements que els hi vaig prometre l’any passat!   L’ajuda de l’Enric i d’en Carles per a tirar endavant aquest projecte des de Barcelona, ha estat molt important.

També estic contenta d’haver ajudat a identificar un problema tan important com la salubritat de l’aigua, que preocupa des de fa temps als habitants del poble. L’any passat, just en tornar de viatge, vaig poder ajudar en la redacció d’un projecte liderat per la Sofia, per a millorar els dipòsits d’aigua de Bhimphedi. Aquest estiu he conegut als Rotarys  locals implicats en el finançament i hem pogut viure l’inici de les obres.

Tambe hem pogut fer molts anàlisis d’aigua gràcies a l’ajuda inestimable de l’Anna Brunet, un dels nous fitxatges! Hem confirmat que caldrà fer alguna cosa més que posar filtres als dipòsits d’aigua, per tal que aquesta sigui totalment potable. I ara en Dani (un altre nou fitxatge!) s’ha agafat molt en serio continuar aquest projecte, esperem doncs que algun dia Bhimphedi pugui tenir aigua potable en condicions.

D’altra banda, mentre estava per Balmandir l’estiu passat, vaig poder elaborar els plànols del safareig-estenedor, ajudada pels 3 estudiants d’arquitectura.  Va ser una idea que vaig tenir des de Barcelona, quan en Ramon i la Sofia em van preguntar què més s’hi podia fer a Bhimphedi.  I jo, recordant els problemes de sarna i la falta d’espai on rentar i estendre la roba correctament, vaig creure que això potser seria una bona idea. Ara els nens ja ho estan esperant amb candeletes!  Per sort vam aconseguir el finançament d’HP i aviat podran començar aquestes obres. Crec que ajudaran molt a millorar les condicions de salut i higiene del centre d’acollida de Bhimpedhi.

Apart dels projectes que volia desenvolupar, portava moltes cançons noves preparades per als nens. M’agradaria poder dir que he deixat totes aquestes cançons gravades en la seva memòria, tal com vaig fer l’any passat... però no va ser així.... La feina constant de reunions amb personatges del poble, d’organització del grup i de coordinar a tothom, em van impedir poder-ho fer...    I en algun moment que vaig poder cantar amb els nens, vam tirar de cançons de l’any passat.  No sabeu la il.lusió que fa que recordin perfectament totes les cançons que vam aprendre l’any passat! ;-)   Però espero poder tornar i fer més activitats musicals per allà, tant amb els nens com amb la gent del poble, ja que és el que més m’omple d’entre totes les tasques de voluntariat!  La comunicació que s’estableix és única.  I per això l’any que ve ens hem animat amb la Mar Margarit (també un altre nou fitxatge!) a dur a terme uns MUSIC CAMPS per l’estiu que ve, que seran a partir d’ara la meva prioritat.

En resum, m’enduc la satisfacció d’una feina ben feta, i la sensació d’haver iniciat molts projectes que, gràcies als nous fitxatges, podran continuar tirant-se endavant!

Anna Brunet, valoració final


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
Jo m’he endut més del que hi he deixat.

M’he endut l’experiència d’haver conviscut amb gent fantàstica, tant Nepali com catalana, i molt especialment el record d’uns nens i una gent que m’han despertat unes ganes enormes de seguir treballant per intentar millorar el seu dia a dia.
 
Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
He deixat... un munt de bactèries per matar i espero, que un bon record i amistat amb tots els que he conviscut.

Daniel Roig, valoració final


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
Ha estat una experiència molt positiva, crec que he tornat sent una persona una mica millor. La cultura occidental té moltes coses bones, entre elles l’eficiència en tirar projectes endavant o l’extraordinari avanç en ciència i tecnologia que permet per exemple que tinguem una sanitat de qualitat. Però també hi ha punts que no són tant positius i que jo potser no he sabut portar de la millor manera possible fins el moment.

El primer punt negatiu és un excés d’individualisme. Massa sovint he estat massa focalitzat per la feina o estudis i he dedicat menys esforços dels que caldrien per tenir cura de les amistats i familiars.

Un segon aspecte, que jo segurament en menor mesura però també he patit, és el consumisme excessiu. I no només em refereixo pel que fa els objectes. Aquí donem per descomptat que cada cop que encenem un llum o endollem un aparell tindrem energia sense preguntar-nos d’on surt. Donem per descomptat que cada cop que obrim una aixeta o tirem d’una cadena l’aigua potable apareixerà per art de màgia i que això mai deixarà de passar.

Crec que l’experiència al Nepal m’ha fet ser més conscient d’aquests dos defectes que pateixo (entre molts d’altres que sé que tinc i d’altres que encara no en dec ser conscient) i per tant una mica més a prop de minimitzar-los.

No tinc idealitzada la gent d’allà, ni tant sols els nens, per molta estima que els hagi pogut agafar. Hi ha gent més egoista i gent més altruista, gent més alegre, humil i col·laborativa i n’hi ha que ho són menys, però això passa aquí i allà, som essers humans. Hi ha gent que és més feliç i gent que ho és menys.

Però si que és cert que les circumstàncies en que viu la gent d’allà fa que t’adonis que calen molt poques coses per a ser feliç, només cal que ho vulguis ser. Potser per il·lustrar el que vull dir pot servir dues reflexions, una occidental i una oriental, a veure si encerteu quina és quina...

“Sempre hi ha quelcom que s’interposa entre nosaltres i la felicitat”

“Si estàs deprimit, estàs vivint el passat. Si estàs ansiós, estàs vivint el futur. Si estàs en pau, estàs vivint el present.

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
Si hagués contestat aquesta pregunta just en el moment de tornar hagués escrit simplement: “res”. No és que no fes res, però érem un grup nombrós i si jo no hi hagués estat no hagués canviat res.

Això no vol dir que en el moment d’arribar pensés que com a grup no havíem fet res. Vam posar de cap per avall tot l’orfenat, en el sentit positiu i en el sentit negatiu. Vam alterar el seu ritme de vida, cosa que de tant en tant està molt bé que passi. Oi que ens agrada a nosaltres fer vacances i que els nostres nens i joves facin quelcom diferent? Doncs segur que per als nens de Balmandir va ser una d’aquelles experiències que van formant la persona, com un totxo en la construcció de la casa. Al final hem de ser conscients que som uns noms més a la llista de gent que ha anat passant per l’orfenat. Gent que entra i surt de les vides d’aquests nens. Però alguns de nosaltres no en sortirem del tot i això també serà un suport per a ells de cara el futur. Crec que és positiu que gent com la Mònica, el Kike i la seva germana... hi tornin fent que els nens no tinguin sensació d’abandonament. De fet jo també hi torno i espero que sigui positiu per a ells.

Pel que fa els projectes del pelador i el carbó, tot i que espero equivocar-me, crec que no es van consolidar, si es creu que és quelcom important s’hi haurà de treballar més. Pel que fa el projecte de l’aigua era només un projecte inicial, ja que no donàvem solucions (no crec que ara bullin l’aigua abans d’utilitzar-la pel consum), només analitzàvem el problema, així que si té continuïtat serà important. Bé, si ara es neteja el filtre de Balmandir ja és quelcom!

Ara ja han passat uns mesos des de que varem tornar, així que la meva resposta a aquesta pregunta està un pèl més madura. Segurament el que hi he deixat és un trosset del meu cor. I això, tot i que sigui poc tangible fins el moment per a la gent d’allà, és la raó per la qual he decidit tornar-hi i estar-hi un període més llarg. No perquè esperi que la meva aportació sigui decisiva pel país, però serà un gran plaer col·laborar en posar uns quants totxos més.

Mar Margarit, valoració final


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
Aquestes estades m'han servit per conèixer una nova realitat, un nou país, i per tenir una família de 34 germans a les muntanyes del Nepal. Quan se't planteja la oportunitat d'anar a "ajudar" a un orfenat, de primeres esperes que aquesta experiència serà dura, difícil. Però no ha estat així, aquests nens tenen un futur difícil, però un present molt bonic, i que val la pena seguir treballant per ells.

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
Em sembla que el nostre paper en aquestes Estades ha estat demostrar que no estan sols, que tenen a tot un equip que any rere any va augmentant. Que Amics del Nepal continuarà lluitant pel benestar de tot el poble, especialment del Balmandir.

Joana Rahola, valoració final
Bhimphedi


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
Un dels millors moments que recordo de les Estades va ser el primer dia. Abans d’anar a dormir, la Mar em va comentar que havia estat el dia que m’havia vist més feliç, i realment m’hi sentia. Em va sorprendre molt l’alegria i la confiança amb la que ens havien rebut els nens, sense recels ni pors, mostrant-se tan oberts. I aquesta sensació va anar augmentat amb els dies, i sempre m’anava a dormir amb la sensació que ells m’havien ensenyat molt més del que jo havia fet. També em va fer reflexionar la independència i el sentiment de responsabilitat que tenien molts d’ells, que malgrat ser una conseqüència de la seva situació, crec que els ajudava a sentir-se més segurs d’ells mateixos. Fos per això o per motius de timidesa, alguns d’ells els costava molt acostar-se als voluntaris. Degut a això, una de les coses que m’enduc de les Estades és la pena de no haver-me pogut relacionar amb aquests nens més vergonyosos, perquè crec que és a partir de la confiança guanyada amb molts dies i converses que realment pots entendre una mica com ells estan realment.

També crec que m’he endut moltes coses del Nepal i la seva gent. És un país amb un gran sentit de l’hospitalitat. Tot i que l’arribada dels estrangers els encurioseix summament, fins al punt de que tantes mirades fixades en tu es facin incomodes, més endavant t’adones que simplement és això, curiositat. Un cop se t’han obert, parlaran i et somriuran sempre que puguin (encara que la comunicació no sigui gaire fluida).

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
Tal com ja he dit, tinc la sensació que m’he endut més experiències i coneixements dels que pugui haver deixat jo allà. Tot i així, i deixant de banda les aportacions com a col·lectiu que es van fer amb les activitats, el carbó i l’aigua, crec que la meva aportació, així com la de tots els voluntaris, va ser sobretot ser una oient per a tots ells. Crec que una de les mancances que noten més és el fet de no tenir una figura a la que poder explicar els seus problemes quotidians, i que aquesta els pugui respondre, aconsellar i fer-los reflexionar. Molts d’ells són adolescents, amb totes les contradiccions que suposa aquesta edat, i crec que durant la nostra breu estada allà vam poder exercir aquest paper de recolzament. És un paper que m’agradaria mantenir des d’aquí, si més no amb els que m’hi puc mantenir en contacte via internet.

Oleguer Robert, valoració final
Bhimphedi


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
La opinió popular o més ben dit el tòpic que hi ha sobre aquest tipus de viatges, es que és un viatge que et canvia i que blablabla doncs bé, a mi no m’ha canviat, però si que m’ha  enriquit i m’ha fet reflexionar sobre molts temes. Temes com ara, els  valors, les preferències, el dia a dia, els objectius i en general la vida  que se’ns imposa només per haver nascut en la societat que ens ha tocat. La societat del tenir i del ser, la societat del soroll i de l’antinatural, en definitiva la nostra realitat.

Analitzant el dia a dia de la societat Nepalí, te n’adones que amb la meitat de la meitat del que tenim dividit per dos la gent del Nepal és igual de feliç que aquí o més i  no saben el que és l’estrès. La gent del poble de Bhimphedi és gent humil, tenen el seu petit negoci o el seu camp i viuen, tot el dia els veus somriure. Els nens petits, després de l’escola es passen tot el dia al carrer jugant somrient, són feliços.

Estant a l’orfenat compartint vida amb aquests nens veus que no tenen res i són feliços, ho dic des del meu punt de vista occidental; no tenen ni moto, ni Playstation, ni mòbil d’última generació, ordinador... Allà ho tenen tot per ser feliços, tenir-ho tot per ells és tenir un plat a taula, un lloc on dormir, estudis per poder ser algú a la vida, una “família de nens” i  gent que es preocupa per ells. Ho comparteixen tot, la roba, el menjar, la habitació, el lavabo i cuiden els uns dels altres.

La gent del Nepal es gent bona, m’aventuraria a dir que no vaig conèixer ni veure a ningú que no fos bo i el mes important es que s’ajuden els uns als altres. Està be ajudar-se, fa les coses molt més fàcils i a sobre  et sents bé, per què no ho fem més aquí? Aquí, cadascú a la seva, és la cultura que tenim.

També m’ha portat a reflexionar sobre el preu que estem disposats a pagar per les coses aquí, per el menjar, per l’oci... poso un exemple bàsic i faré referència a la Joana, una voluntària. La Joana a calculat que si no es pren el cafè del matí a la universitat i se’l pren a casa, pot apadrinar a un nen. Es fort eh? Només suprimint el cafè a fora de casa li pots donar vida a un altre. Però encara es més fort quan  penses en totes les coses que podríem suprimir. Es una bona reflexió.

Del Nepal tot el que m’he endut son coses bones i profitoses, els amics que he fet, el que he vist i he viscut,  però el que penso que m’he endut i que em serà útil per la meva persona, ha sigut veure la realitat des d’un altre punt de vista.

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
A més de les feines que hem fet i els projectes que hem dut a terme, el carbó, el pelador de panotxes, reparacions varies a l’orfenat, els anàlisis d’aigua i l’amor que hem donat a aquests nens, personalment el missatge que els i  volia transmetre tant als nens com al poble es que sabessin que no estan sols, que hi ha un grup de persones i molt bones, que estan al seu darrere, que es preocupen per ells i que els hi donaran tot el que necessitin i puguin per al seu desenvolupament.

Víctor López, valoració final


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
De l’experiència me n’emporto una nova visió de la vida. Una nova forma de valorar el mon i d'entendre la societat en si mateixa. També me'n enduc vora de 32 nous noms que a la meva vida han marcat un abans i un després.

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
Crec que he deixat apart de molt futbol i amor per aquest esport, tots els meus coneixements i experiències que he pogut transmetre a cadascun dels nens de Balmandir i gent del poble, així com riures, bons moments i alegries en general.

Paula Moya, valoració final


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
Una experiència molt enriquidora. El treball de voluntari consisteix en part en portar les teves idees i coneixements a un país i ajudar a la gent, però acabes marxant amb la sensació que has après tu més d'ells que no pas ells de tu. Coneixes el país i la cultura des d'un punt de vista molt diferent al del turista, aprens l'idioma, els costums, el dia a dia, el menjar...

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
Crec que he deixat idees, esperança, al formar part d'una Associació que els nens de Balmandir saben que vetllen per ells constantment i fan el que poden i més, he deixat diversió, carinyo, emocions, costums i consells d'higiene amb les nenes, i cançons que recordaran.

Pia Ferrer, valoració final


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu? Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?

Pot ser que no hem arreglat Nepal, pot ser que no vam suar de la feina que es va fer, però del que no es pot dubtar és de les rialles que vam dibuixar i compartir. L'atenció prestada a cada un dels moviments dels nens, considero que és un estímul a tenir en compte.
Si es te en compte que són nens que no han pogut cridar l'atenció d'uns ulls enamorats, com son els de molts pares, l'estímul emocional que es dona en ells amb la nostra arribada, pot reforçar l'autoconcepte que tenen d'ells, i ser conscients d'aquelles virtuts meravelloses de las que estan dotats cada un d'ells.
Si tornès a néixer amb tot el que se, segurament agafaria altres camins, donaria altres passes. Si tornés a Nepal, a Bhimphedi, ho faria diferent de com ho he fet, ja que he aprés molt i tinc l'experiència que abans no tenia.

He fet una petita reflexió del que es podria millorar de cara a les properes estades solidaries.
Crec que si la nostra arribada no ha arreglat Nepal, l'arribada de Nepal a la nostra vida, si que ens ha aportat moltíssim. Casi tots deixem un petit trosset de cor entre les muntanyes de Balmandir. Per això crec que seria una llàstima no deixar que altres voluntaris gaudeixin d'aquesta experiència. També penso que la convivència entre catalans ha sigut força enriquidora, hem hagut de conciliar convivència, tasques i temps lliure sense haver marcat pautes clares i això no és tan fàcil. Molts de nosaltres no teníem cap relació abans de les Estades, i tot plegat era un escenari molt nou, en el que teníem que jugar un paper desconegut.

Marc Puigblanqué, valoració final


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
El que principalment he tret de les estades son moltes ganes de tornar i veure com tot a millorat després de la nostre gran actuació que hem fet amb tots els nens i nenes i seguir posant granets de sorra al Nepal.

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
El que he deixat allà o crec haver deixat es el bon record que desitjo que s'hagin quedat els nens i nenes de Bimphedi de tots els que hem passat l'estiu amb ells.

Tània del Pilar Vilanova, valoració final


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
Realment, no se com començar a explicar tot el que per a mi ha significat aquesta experiència al temple dels nens en un preciós poblet entre valls i muntanyes. He estat dos mesos i mig envoltada de les millors personetes que he conegut mai, i no únicament conviure amb les 40 persones que viuen allà, sinó la gent del poble, el caliu i l’aire que es respirava a Bhimphedi és únic, és el lloc on millor m’he sentit, com a casa. Prèviament a realitzar les etades solidàries, vaig estar convivint quatre setmanes totalment sola a Balmandir i amb poc temps vaig poder conèixer i entendre que serien quatre setmanes realment úniques i inoblidables, i que cada moment que visqués seria increïble i que amb el temps aquell lloc em crearia addicció. Vaig tenir l’oportunitat de viure com un infant més, coneixent cada un dels seus hàbits, activitats diàries, gustos... vaig empapar-me de coneixements de les diverses cultures que hi ha al Nepal i el més important adaptar-me per complet al dia a dia i a la vida nepalí. Vaig poder gaudir amb els infants de dormir plegats a la Library després de veure partits de futbol, el “children dance programme” i el “ghost programe”. Vaig aprendre jocs típics del Nepal amb els que més es divertien els infants, acompanyada de les cinc preciositats de balmandir, les úniques noies, cada setmana realitzàvem una water-party, totes al bany, música, aigua, jocs i ball; i un altre dels millors moments viscuts va ser jugar a futbol quan la pluja començava a caure, acabàvem enfangats de dalt a baix, tirant-nos el fang del terra i celebrant els gols fent relliscades pel terra, són moments que només es poden viure en aquells instants, amb aquestes persones i en aquell lloc. Simplement, aquestes petites però grans persones m’han aportat la felicitat que enlloc havia trobat, valors que a vegades sembla que marxin volant, com el compartir-ho tot sense a penes tenir tant, però tots són un i el valor de compartir-ho tot en aquella gran família que son, és el més important per a ells.

Van començar les estades i tot va anar sobre rodes, gent increïble i projectes ben interessants a realitzar i molts més a construir.  Aquelles tres setmanes van passar volant, el conviure tantes persones en un mateix espai va ser al·lucinant, eren 24 hores de dia amb activitat, era un no parar i l’energia aflorava de tots els porus de la pell.

Tota aquesta experiència et marca el viatge de la vida, personalment m’ha fet créixer com a persona, sentir-me més segura de mi mateixa, tenir en compte aspectes que abans no tenien tant valor per a tu i realment tenir cura de les persones que t’envolten i estimes.

No vull allargar-me gaire més, però avui en dia, em sento buida i amb poca energia i ganes de fer, ja fa un més i mig que he tornat i cada un dels dies que passen no deixo de pensar amb ells i amb tot el que varem viure plegats, conto cada un dels dies que queden per poder tornar a Balmandir i poder tornar-los a veure, abraçar i escoltar el seu somriure, i d’aquesta manera sentir-me plena de felicitat. Sento que aquí no és el lloc on necessito estar, aquesta experiència m’ha fet reflexionar sobre la meva persona en si i preguntar-me si realment aquí puc exprimir-me i treure’m tot el suc.

Amb 21 anys de vida, l’experiència viscuda ha estat la més increïble i al·lucinant que he viscut mai, i la tornaria a repetir amb els ulls tancats i sense pensar-m’ho un segon, tot i així ja no seria el mateix, els moments viscuts han estat únics i indescriptibles, només cada una de les persones que ha viscut aquesta experiència sap tot allò que li ha aportat i tots els sentiments i emocions que li han despertat.

Finalment, per donar resposta a la pregunta m’agradaria comentar breument que, t’ho endus absolutament tot, cada persona, cada instant, cada experiència, cada activitat, cada racó del poble, cada sensació cada emoció i sentiment. Tot són records que es guarden en una caixa al cor, i en el moment en què la obres, les emocions envolten el teu cos, generant en uns instants tots aquells sentiments viscuts que fan posar els pels de punta i la pell de gallina i sense poder—ho evitar les llàgrimes comencen a derramar-me pel rostre.

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
Aquestes preguntes per a mi no són gens fàcils de respondre, sincerament no sé com respondre-les. Sé que per a cada un dels infants, al mateix temps que nosaltres, ha estat una experiència única, i que cada un dels voluntaris que ha realitzat una vivència allà deixa la seva empremta, perquè cada un de nosaltres som especials i cada un aporta coneixements, experiències, sentiments i felicitat, és per aquest motiu que en els seus cors i pensaments es manté una petita flama encesa, un petit record de cada un de nosaltres, que es fa més intensa i gran quan recorden cada un dels moments viscuts i tot allò que han après de cada un de nosaltres. Perquè son relacions recíproques, és a dir en la relació que es crea amb les persones, cada una d’elles se’n du aspectes positius, moments viscuts i a la persona en si.

Ariadna Rodriguez, valoració final


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
Difícil resposta.  Moltes coses i cap alhora. La més evident és haver conegut moltes persones que valen la pena, tant nepalís com catalans.

Però lo que realment em vaig endur de Bhimpedi i de la seva gent és part de la seva senzillesa i manera de veure les coses. He après a valorar lo bo de començar el dia amb el sol (encara que no sigui per jugar a futbol), valorar un camp ple de tifes, gossos, cabres i vaques; pot ser un excel·lent camp de futbol.

És curiós, però el més i mig a Nepal va produir en mi un efecte contrari al que normalment la gent diu que té quan va de viatge al “tercer món”. Valorar més el que tens.  Crec que a mi em passa el contrari, cada cop valoro menys lo que tenim aquí, perquè realment (sempre sense passar-se, hi ha coses que òbviament valoro, com ara una bona tassa de vàter) crec que he sigut més feliç, més “jo mateixa”, he estat més agust, etc., durant el poc temps allà, que la resta de l’any aquí.

Potser “me he ido un poco por las ramas”, però és que la pregunteta és “tricky”. Si puc concretar el que m’he endut de Bhimpedi, del Nepal, en general, és això: la senzillesa de la seva gent. Concretament dels nens de Balmandir, la curiositat, ganes d’aprendre i ser feliç amb ben poc.

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
Crec que pensar que les meves accions o “aportació personal” poden arribar a calar en la gent de Bhimpedi en només tres setmanes, és ser una mica ambiciós.

(he escrit molt i he borrat molt, finalment he arribat a la següent decisió, però que consti que he fet l’esforç de pensar:)

No puc respondre a aquesta pregunta, sincerament. Si digués alguna cosa concreta me l’estaria inventant, i crec que no és necessari.  No crec que sigui menys pel fet de no saber què vaig deixar a Balmandir, si és que vaig deixar-hi algo. És una pregunta molt difícil. Tothom pot arribar a saber, més o menys, què s’enduu d’una experiència com van ser les Estades, i si no, hi ha “estereotips” que sempre queden bé. Però saber que hi has deixat, en tant poc temps, costa més.  La veritat és que m’he endut més que no el que he deixat. A part de saber que tenen una bona amiga a Barcelona, crec que els nens de Balmandir estan igual que abans que hi anéssim. La gent de Bhimpedi i Hetauda saben com fer carbó amb el que resta de les panotxes de blat de moro, i almenys han sigut informats de que l’aigua que beuen no és bona, i que hi ha maneres de millorar-la. Però la que realment ha sortit guanyant d’aquest intercanvi he sigut jo. Intentar contestar aquesta pregunta m’ha fet adonar-me que m’he enduut molt més que no pas deixat.

Ho sento si la resposta no és la que s’esperava!!!!

Zaida Ferre, valoració final


Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
Me'n duc un bon record de la gent i dels paisatges espectaculars, fer carbó natural, entendre una altre cultura i crec que d’aquesta experiència he extret una cosa: valorar més el que tinc a casa  ja que hi ha gent que no té família o menjar.

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
Allà he deixat moltes amistats que recordaré la resta de la meva vida.

dimecres, 8 d’agost del 2012

08-08 Bon Viatge! (Mar)


Els voluntaris marxen, i cada un d'ells deixa un tros del seu cor al Balmandir de Bhimphedi, el Temple dels Nens. Estem a Kathmandu i la nostàlgia ens acompanya en aquest darrer dia. Alguns tornen a casa, altres segueixen el seu viatge nepalí i jo torno a Balmandir... ens queda molta feina per fer.

Gràcies per tot amics!
Mar.
















dimarts, 7 d’agost del 2012

07-08 - The nepali point of view (Karan)


First up all I would like to introduce myself: my name is Karan Ram Lohar and I am from Nepal. I am studying in college right now and have been sharing two weeks of the Solidarity Stays with my friends from Catalunya.

Today we went to Bhaktapur for a visit. We found lots of old memorable things that belonged to different kings. There was a place called the palace of 55 windows which was built by Pratap Malla, the King  of Nepal at that time. We took lots of pictures and we did shopping as well as we have enjoyed ourselves very much with our catalan friends.








After that we came back to Thamel and we took a rest. Afterwards we had lunch in the Bhuddha hotel.

Later on, some of our friends went shopping and we have helped them on buying different things. We came back to the hotel and we went to a bar.  Some  of our catalan people went to have a dinner in Fullmoon Bar, but our group (Monica, Anna G, Anna B, Pradeep, Pushkar and myself, Karan) we had a fun time in a place called Reagge Bar. There was a musical group playing life music and Monica joined them for a song, and it was such memorable moment for us, the Nepali people. We really enjoyed listening to Monica’s wonderful voice, she was a rock star!! When she came down from the stage, Pushkar, Pradeep and I were asking some autographs to her!  I am now her manager in Nepal, and I have already told her that next time we will organize a concert with her in Nepal: we will sell tickets and will earn a lot of money for Amics Del. 


Later we came back to the Hotel at 11:00 o’clock and then we meet our catalan friends and we went for a sleep. NAMESTE TO ALL THE FRIENDS OF AMICS DEL NEPAL, AND HOPE TO SEE YOU SOON!!!

dilluns, 6 d’agost del 2012

05-08 i 06-08 - L’inacabable acomiadament (Dani)


Ens llevem amb certa melancolia, però aquesta melancolia deixa ben aviat pas a una certa incertesa. Avui hi ha vaga a Katmandú, ja veurem si podrem aconseguir jeeps. Però només fins les 10h, així que segur que no hi ha cap problema. Sortirem a les 13h o potser a les 14h o potser a les 15h.

Mentrestant les voluntàries recollien i netejaven la seva habitació! I els voluntaris treien tots els llits de la seva i els posaven a la caseta de pedra per a la propera ocasió. L’habitació dels voluntaris torna a ser a les 9h del matí l’ “entertainment room”  on hi ha la televisió i la “library” per fi quedarà lliure dels programes indis amb les cançons ballades per nens de tot just 10 anyets però que s’ha d’admetre que es mouen prou bé. Per no parlar de les pel·lícules indies! Que dolentes són... i nosaltres ens queixem de les americanes i espanyoles...

I la Mònica? Reunida, és clar! Aprofitant les últimes hores a Bimphedi es reuneix amb en Madhaw per intentar tenir noticies dels jeeps i per donar-li l’informe de l’aigua. “Ah molt bé, moltes gràcies, tot i que no són bones noticies” diu en Madhaw. En efecte, a l’aigua que arriba al poble hi ha E.Colis (bacteris provinents de la femta humana), en Madhaw s’ho pren sense excessiva sorpresa i es veu que és conscient que és un problema que han de resoldre i escolta amb molt interès les solucions que proposa l’Anna de fabricar un nou dipòsit, a prop del poble per a poder fer un tractament amb clor.

Ja s’acumulen les maletes al cercle cobert del centre del pati. I els nens i voluntaris es comencen a reunir allà per deixar passar les darreres hores junts. I les hores van passant, però no arriben notícies clares sobre els jeeps. L’espera es comença a fer llarga, massa llarga. Jo em poso a la “library” a jugar amb els nens a l’ “Scrable” o a un tres en ratlla força divertit. En Carlos al final s’hi apunta, però perd fins i tot contra en Kamal... Ho intenta també amb els escacs però tampoc se’n surt...


Ja són les 16h i comença a ploure un xàfec monsònic... avui ja no sortirem cap a Katmandú, no cal donar-hi més voltes. La gent ja s’havia fet la idea i recorre una sensació d’haver perdut el dia. A mi se m’escapa un somriure, no tinc cap ganes de tornar a la contaminació, soroll i estrés de Katmandú. Si estem un dia més amb els nens, encantat. Marxarem demà a les 8h. “A les 8h horari nepalès, és a dir a les 9h” diu un dels nens, i els voluntaris riem...

La pluja no atura a les nenes a anar a buscar els nous vestits que els hi hem demanat a una de les costureres del poble, estan molt il·lusionades. Quan tornen ensenyen el seu vestit a tothom. 


Avui uns quants ens quedem a veure una pel·lícula índia de “por”, en molts moments els voluntaris sens escapa una rialla, però els nens se la prenen de debò i no els fa gaire gràcia. Finalment decidim quedar-nos a dormir amb els sacs a terra per compartir les últimes hores junts. Sembla que tots els gossos del poble també han decidit venir a passar l’última nit amb nosaltres, però no a dormir... 

L’última nit? Són ja les 8,30h del matí estem tots preparats per marxar, o tot el preparats que podem arribar a estar. Són les 9h... Sí! Els jeeps ja són aquí, del tot puntuals! (horari nepalès, és clar). Això va de veritat. Fem una rotllana i cantem l’hora dels adéus. Sempre em posa trist aquesta cançó, però avui estic atent al significat de la lletra, “... No és un adéu per sempre, és sols l’adéu per un instant, el cercle refarem, i fins potser serà més gran...”. Quan acaba la cançó estic del tot convençut que tornaré a veure aquests nens i els tornaré a abraçar ben aviat.


Quan portem deu minuts de trajecte veiem la nostra vall des de dalt de la muntanya, la mateixa vista que havíem tingut fa 22 dies en direcció contrària però sensacions i sentiments totalment diferents. Ara és tot familiar per nosaltres: la Guesthouse, el camp de futbol, la presó, Balmandir... veiem com puntets als nens de Balmandir asseguts a les escales de l’edifici de les noies; com els trobarem a faltar!

En poc més de tres hores ja tornem a ser a l’hotel Bhuda, a Katmandú. Dutxa ràpida, un menjar “ràpid” (tot ho ràpid que pot ser un nepalès), i a fer visites que es fa tard. Els taxis ens porten a Pashupati, una zona hinduista a on hi cremen els morts i tiren les restes al riu. Tota la zona era plena de petits temples i de micos, què més es pot demanar...


Després fem un passeig cap a Bhudanat. Diuen que caminar és sà, però us asseguro que caminar per Katmandú no ho és... Un cop allà fem les tres voltes de rigor en el sentit de les agulles del rellotge. De cop ens trobem, entre el riu de nepalesos, al  Kike! Quina il·lusió! Jo ja no sé on sóc, no sé si he fet una volta o n’he fet cinc. Per sort hi ha gent amb més sentit de l’orientació que para convençuda de que hem complert amb la tradició budista, jo no en dubto i sec ràpidament.


Per acabar el dia, i acabar-lo bé, anem a la pizzeria “Fire and ice” per celebrar l’aniversari del Víctor. El Dalbat i el menjar picant és molt bo, però s’agraeix un sopar més familiar per a tots nosaltres.

Xino-xano anem cap a l'hotel, després de tantes emocions i activitats ens convé dormir a un llit ben tou (per variar). Bona nit i fins demà, que aquesta història encara no s'ha acabat. 

dissabte, 4 d’agost del 2012

04-08 - El darrer dia complet a Balmandir (Dani)


Avui no ens hem aixecat a les 6, ni tan sols els nens. Després de la festa d’ahir que va durar fins les tantes de la matinada (en realitat a les 12 ja ho havíem recollit tot, però us heu de posar en la mentalitat nepalesa). Però hem d’aprofitar el temps, avui és el darrer dia complert que passem a Balmandir. 

Ja hem estat 20 dies aquí, és molt de temps? És poc temps? No ho sé. A vegades hi penso i em dóna la sensació de que acabem d’arribar. A vegades hi penso i em dóna la sensació de que conec aquests nens de tota la vida. 20 dies a Barcelona volen sense adonar-te’n i es confonen amb el munt de dies a Barcelona, però aquests 20 dies no es confondran mai. No sé si és molt o poc temps, però tots els voluntaris ens quedaríem més temps. 

El que no fem avui ja no ho farem, així que ens posem a acabar d’ordenar l’ ”Shtore room”, habitació on s’hi guarda menjar, cartolines i mil coses més i feia fàsic entrar quan vam arribar i ara fins i tot s’hi queda a dormir el nostre cuiner Ram alguna nit.

La Mònica comença la seva ronda de reunions, avui les ha convocat totes a la “Guest house”, una darrera l’altre, s’ha d’aprofitar el temps. Primer es reuneix amb el professor de ball per acordar que faci classes als nens de Balmandir durant tot el curs. Després amb el Bijey per parlar de preus de la casa i de sensacions generals. Finalment se’n va amb l’Anna i el Carles a veure en Surendra per explicar-li totes les conclusions del projecte d’anàlisi de l’aigua i li donen els cartells informatius i l’informe que ha fet l’Anna B. I l’informen que l’aigua que surt del seu filtre és tan dolenta o més que la de la font del carrer... un filtre sense manteniment millor no tenir-lo... (lliçó que també hem d’aprendre a Balmandir).

Jo mentrestant sóc a la “library” amb en Kul enganxant cartells educatius per les parets, alguns mapes i fins i tot una senyera. A més, en Prince ens ajuda a refer el cartell dels germans grans i petits (cada noi gran ha de tenir especial atenció amb un nen més petit, així ens assegurem que no en quedi cap de descuidat, tot i que en realitat es cuiden força entre ells i ho comparteixen tot).

La resta de nens i voluntaris són al riu banyant-se i saltant des de dalt de la presa. No és l’embassament de Baells, però només mirar les fotos ja sento vertigen.


 Després del Dalbat i recuperar energia, l’Anna, en Carlos i la Mònica van tenir la valentia d’entrar a l’habitació del Dayaram, que pel que han explicat no és l’exemple de pulcritud. “Ai, mira això que hi ha per terra és el trepant que estàvem buscant aquests dies?” diu en Carlos. “Ostres Dayaram, aquesta habitació està una mica desordenada” diu la Mònica. “Sí, és que aquest any no l’he ordenat encara” diu en Dayaram amb tota la “pachorra”... S’ha d’admetre que aquest home sap encaixar els cops, a vegades penso que els sap encaixar massa bé... Però tot pop si el colpeges bé al final s’estova... Així que amb aquesta esperança la Mònica comença a dir-li totes les veritats.  “Uui, nosaltres millor marxem” li diu en Carlos a l’Anna, i es retiren discretament.

Mentrestant al pati, al punt de trobada central la Sampurna dibuixa amb una destresa sorprenent amb henna a tots aquells que ho desitgin, i als que no també, sinó no et tornarà a parlar mai més ;)

 
Al vespre se’n va la llum. Tot queda fosc. El pobre Ramesh petit no es mou del nostre costat, diu que un dia va veure un fantasma i a més la seva llanterna no té piles... abans de marxar en comprarem... El cel està ennuvolat, com gairebé sempre, jo havia portat un petit telescopi per mirar les estrelles, innocent de mi... Com a mínim un dia vam poder veure la Lluna en quart creixent i un altre dia vam observar el Sol, amb un parell de taques. Però no havia tingut la oportunitat d’utilitzar el meu super-laser verd per apuntar les estrelles. Així que ja que és l’última nit, l’utilitzaré ni que sigui per apuntar les muntanyes. Quin èxit, tots els nens s’acosten com insectes atrets per la llum, fins i tot en Ramesh s’oblida dels fantasmes per uns moments i ens posem a apuntar tant lluny com podem per espantar als tranquils habitants de les muntanyes amb la llum verda. Torna la llum.

Avui decideixen les nenes anar a dormir a l’habitació de les voluntàries, ja que el dia que es va dormir a la “library” les nenes no van voler dormir amb tots els nens. Així que van decidir que avui els tocava a elles fer alguna cosa especial.


divendres, 3 d’agost del 2012

03-08 - crònica divendres (Paula)


Divendres 3 d'Agost de 2012 (Paula)

Com començar a explicar un dia tan genial? Ens aixequem de dormir a la library tots plegats, excepte alguns que s'escaquegen per falta d'espai, alèrgia a la pols i ganes de dormir tranquil·lament. El matí és plujós, tapat. Avui preparem la festa de comiat per aquest vespre. És l'aniversari de la Pia, fa 21 anys, i evidentment es pren una xocolata desfeta ben bona. Alguns inflen globus i monten un merder impressionant, altres guirnaldes amb cartolina per penjar al dining room. 

La Mar i jo, però, anem al poble a imprimir unes fotos pels nens i de pas decidim comprar-li uns deliciosos fried momos a la Pia. Després d'una llarga espera envoltades de nepalís, comencem a emprendre el nostre camí cap a casa, Balmandir. Com que plou, una dona li demana a la mar si pot baixar sota el seu paraigües i baixem intentant mantenir una conversa entre nepalí i llenguatge corporal. De sobte, davant de l'hospital, ens diuen "Veniu, veniu!", la Mar diu "no, no!". Què passa? Una dona està parint i volen convidar-nos a veure-ho. Quuuuèèèèè??? Som-hi! Hi ha tot de dones esperant a fora, i ens deixen entrar a una habitació petita on hi ha unes quantes dones i la futura mare de cames obertes. A més, una aranya de mides considerables ens fa companyia. "Mar això són contraccions?- No ho sé...". Anem sortint i entrant, xerrant amb les dones o almenys intentant-ho, els donem els momos perquè estan mortes de gana i sentim crits i entrem altre cop a l'habitació. Realment, a les dues se'ns han tret les ganes de parir, totalment. La Mar no mira, només em pregunta què veig. Millor que deixem els detalls a part, però ho vem veure de principi a final i tot plegat molt vermellós... Aquesta història té un doble final feliç: el nen neix molt viu, no para de plorar, i a més és un nen, no una nena, i per la gent del Nepal aquest detall és important.

Tornem a Balmandir, de camí encara estem una mica desconcertades. Un bon daalbhat ens entra de meravella, més que mai, i ben bo que està el daalbhat del Ram! A la library assagem tres cançonetes per cantar a la nit, quin show tot plegat, s'ho passen teta ballant i cantant. A la cuina, mentres, preparen el masu kukura (pollastre) per la nit, qué ricoooo! La Procriti i la Sompurna ja tenen el seu kuurta sural, estaran ben guapes a la festa. La Sompu, una crack de l'estètica, ens maquilla a totes. Que no falti, un dia més, la visita a la millor modista de Bhimphedi. La Pia no es resisteix a encarregar-se dos pantalons més, ja que això que et fagin roba a mida no passa gens sovint! De sobte, pujant el carrer principal, el Dayaram ens saluda des de dins d'un jeep. Estava a Kathmandu amb el Naresh a l'hospital. Ja han tornat? Avui no paren de passar coses bones, el Naresh ha tornat!

Totes i tots ja estem ben guapos per la festa. Comencen els balls: primer el Sanu, el segueixen la Tania i el Rubin, després la Procriti, la Sampurna, la Sita i la Binita ballen el seu impressionant ball, quina alegria veure-les ballar tant bé! Per fi arriba el famós Resham Firiri de les voluntàries: la Tania, la Joana, l'Ari, La Zaida i la Mònica, totes 5 amb els seus kuurtas ben mones. I l’últim ball el fan l’Anna i el Mithun, després de bastantes hores d’assaig. Però la dansa no s'acaba aquí, el Prince fa un ball final que ens deixa bocabadats a tots!

Anem a sopar masu!! Quina gana!! La Lucky, la gossa, com no, es passeja pel menjador esperant ossos tota neguitosa.  La festa continua, gairebé tothom balla, la Procriti al capdavant fent els seus súper passos, la Binita a una espècie de pòdium donant-ho tot! La gent es comença a apagar a mesura que avança la nit i per donar-li un cop final a la festa, l'Ula i la Joana agafen les guitarres. Cantem i ballem "This little light of mine", "Oh Susanna" i "Do, re, mi". 

Ja marxem a dormir, però avui serà diferent, perquè les nenes vénen a dormir a la nostra habitació així que dormirem millor que mai. Omplim tot el terra de matalassos i a dormir! Subaratri! Ja s’acosta cada cop més el dia per marxar i tots comencem a estar nerviosos i a voler passar més temps els uns amb els altres. Si us plau que no arribi!!











dijous, 2 d’agost del 2012

02-08 - Darrer Dijous (Oleguer)


Som dijous però no un dijous qualsevol, es especial ja que es l'últim que estem a Bihmphedi. Avui l'objectiu es acabar les coses que queden per fer i començar a 
preparar mentalment el comiat.

Aquest matí després que els nens s'hagin passat picant a la porta, des de les 5 del matí (res de hora catalana , hora nepalí!!!) en intervals de 15 minuts ens hem llevat. En sortir a fora el primer que ens hem trobat ha sigut un espectacle de sexe matinal en públic al mig del jardí, entre el Kale ("Blacky" en nepalí):el gos guardià de l'orfenat - ell és el pastor i els nens el ramat, del qual ara tots nosaltres ja en formem part -  i la Luky, una gossa molt gorda, que no sabem ben be qui es l'amo però que resulta que  passa els estius a Balmandir només quan hi ha europeus, curiós oi? No se si ho sabeu però els gossos després de copular es queden enganxats durant un període "x" de temps, el més fort ha sigut quan durant aquest període ha aparegut un tercer gos, amb el qual el Kale s'ha començat a barallar encara enganxat a la retaguardia de la Luky.  Ha sigut un moment molt còmic, imagineu-vos la situació i la expectació.
Després del gran "show" hem anat a la Guest House a esmorzar amb majúscules. He tret un dels 2 fuets casa tarradellas (moltes gràcies Mama, el Tugores aquí present també te les dóna) que tenia guardat com or des del principi del viatge. Amb el Víctor, la Tania i el Tugores ens hem fet un esmorzar de luxe: fuet saltejat a la paella amb ous autòctons de Bihmphedi, pa torrat amb sal i oli 
d'oliva Borges, suc de mango i cafè amb llet fresca de bufala. Riu-te del Bulli... Feia dies que no esmorzàvem així!!!! Posteriorment hem tornat a Balmandir.

A l'orfanat s'hi comença a respirar un aire extrany, inquiet. Tots sabem, catalans i nepalis, que el dia s'acosta i que d'aqui poc ens haurem d'acomiadar. Per això avui el que hem fet ha sigut passar tot el dia amb els nens fugint una mica de les nostres obligacións. 

A mig matí hem fet un rei de la pista al ping-pong. A Balmandir s'hi juga d'una manera especial; el terreny de joc és de ciment, amb irregularitats bastant pronunciades, per tant el factor reflexe és més important que la tècnica i la xarxa és casolana feta amb totxos malparits. Tot i així els partits són molt emocionants.

A l'hora de dinar, fugint del dalbat, el Carlos el Víctor i Jo hem anat a dinar a l'únic "restaurant" del poble on l'espectacle ets tu. És un petit establiment on fan uns "Chaomings" molt bons. El tema és que mentres menges hi ha una munió de gent observan-te. Sabem que sóm guapos, però creiem que el tema no va per aquí. En acabar de dinar hem pogut conèixer a la Ulsa, la filla de la mestressa del local, que és la nostra petita traductora, ja que la seva mare no sap parlar anglès i ella sí. Mai havíem parlat amb ella de tu a tu, però a copia de fugides de dalbat avui per fi s'ha obert. La Ulsa és la típica nena d'11 anys que et trenca una tele "Sony Full HD de 72 polzades" i no la pots renyar. Té una mirada i un somriure que enamoren, ara ja és la nostra amiga.

Per la tarda hem estat fent coses amb els nens, volem passar hores amb ells, és ara, després de tres setmanes de convivència, quan els comencem a conèixer profundament. Els que no parlaven, ara ja parlen, i els que parlaven... imagineu. Penso que hem agafat, i parlo en nom de tots, una afinitat tan profunda amb ells i elles que ens serà molt dur separar-nos, sort que existeix l'Internet.

Per la nit dalbat per sopar, jo he agafat una llauna de tonyina de la Store room de l'estraperlo i me la he menjat barrejada amb arròs. No em puc creure que no m'agradi el dalbat en un lloc on es menja única i exclusivament això. Porto tres setmanes així, menjant quilos d'arròs amb verdures!! Després de sopar hem estat tocant la guitarra amb els nens a un cobert que hi ha al mig del jardí amb un banc d'obra en forma de cercle. El cel sorprenentment estava estrellat, fugint de la tònica de núvols, núvols i més núvols, la nit era fresca i s'hi respirava la pau que regna Bihmphedi per les nits, si li restes les baralles de gossos a mitja nit. Ha sigut un moment d'aquests que perduren dins un. Finalment cap al llit, avui no hem fet birres a la fresca, demà ens volem llevar d'hora i estar amb els nens, que ja serem divendres.

Trencant amb la lògica de la crònica em cal a dir que aquí al Nepal tots els nens escolaritzats tenen un molt bon nivell d'anglès, és algo que m'ha sorprès. Jo quan tenia 9 anys no tenia el nivell que tenen ells amb la mateixa edat. (Perdoneu, però algú ho havia de dir!)

Aquí ja em despedeixo i dono el relleu a la Paula, que li toca demà.


Oleguer Robert Figueres...   ULA

dimecres, 1 d’agost del 2012

01-08 - Cronica dimecres (Anna G)

Dimecres 1 d'agost de 2012 (Anna G)


Avui dimecres em toca a mi fer la crònica. A Balmandir es comença a sentir una sensació molt estranya. No sé si és tristesa exactament, però en l’ambient es nota que tots sabem que aquestes estades arriben a la seva fi. Els nens ja pensen que sense nosaltres estaran avorrits i desitgen que els seus germans catalans es quedin amb ells a Balmandir. Molts d’ells ens pregunten si tornarem l’any que ve, altres ho donen per fet, i nosaltres? Nosaltres pensem una bona resposta per donar, tot i que nosaltres mateixos no sabem que farem i on serem d’aquí un any. Però el que sí sabem segur és que els nostres cors es que els nostres cors són i seran a Balmandir amb els nens i amb la gent de Bhimpedi.

Al matí alguns voluntaris i alguns nens han fet una excursió a la muntanya del costat on han gaudit d’unes molt bones vistes de Bhimpedi.

Al migdia la Mònica, el Carles, l’Anna amb l’ajuda d’alguns voluntaris i d’un parell de nens fent de traductors  han fet un taller a l’associació de dones de Bhimpedi per tornar a explicar la fabricació del carbó i la desgranadora de blat de moro. 

Mentrestant, altres nens i voluntaris han anat a assajar amb el Mithun (el professor de ball del poble) els balls que ballarem a la festa del divendres.

A més, avui el Futbol Club Balmandir ha tornat a jugar un partit de futbol, i com diu el seu himne: “Be brave and go” i això han fet, amb el resultat de tornar amb una nova victòria cap a casa.

dimarts, 31 de juliol del 2012

31-07 - Cronica dimarts (Marc)

Dimarts 31 de juliol de 2012 (Marc)

Com tots els matins aquí surt el Sol molt d’hora i en el moment que surt, el dia a dia ja comença, i un bon exemple en són els nens que piquen a la porta per què et despertis tot cridant: “wake up!”, mentre sents els crits de la resta de nens que corren pel passadís. I si l’intent de despertar és frustrat de seguida ho tornen a intentar i se’n van a la finestra i et tornen a cridar, i així cada dia, des del primer dia. Una guerra amb els nens, la nostra son contra la seva il·limitada energia. Després en comença una altra, sortir de l’habitació per a arribar a la dutxa, sense que cap nen t’agafi o se’t tiri a sobre, t’agafi la mà i se t’emporti qui sap on. I si tot això ho aconsegueixes després de la dutxa freda, ja estàs llest per a començar un dia més.
Avui, però, un matí un pèl diferent amb el record de la nit passada que vam sopar a casa de la Beni, una preciosa casa feta de fang. Sincerament no m’esperava una casa de quatre pisos amb piscina, però tampoc menjar asseguts a terra utilitzant sacs com a cadires, però de fet em va encantar, una molt bona experiència. Totalment diferent d’un altre sopar que feia uns dies havia anat a menjar amb la Tània i en Gokarna a la casa de la família Oneil, vam menjar a una gran habitació presidida per una enorme taula, un armari ple d’ossos de peluix i equipada amb un equip de música amb cinc altaveus on sonava Titanic en versió tecno i fins i tot les cançons més romàntiques de Enrique Iglesias creant un ambient del més melancòlic per a acabar el sopar.
Però no m’enrotllo més amb tot això que ara no toca. Com deia abans el matins són com són i entre nosaltres des d’ahir es comença a respirar a l’ambient la sensació de que no passarem cap altre dilluns ni cap altre dimarts aquí a Balmandir, i això ens costa de digerir, i per això evitem parlar-ne.
Doncs avui, un dia nepalí més, on procures donar el màxim de tu per a aquests nois i noies, jugant, parlant, rient... avui, però, amb l’al·licient de veure’ls jugar a futbol tant i tant bé, guanyant cinc o sis a zero. Tot això desprès de veure’ls espavilar preparant un foc a terra per coure el boníssim “corn”. I quan menys te n’adones, ja es fa fosc i acaba de passar un altre dia molt ràpid com qui apaga la tele i se’n va a dormir.