Ens llevem amb certa melancolia, però aquesta melancolia
deixa ben aviat pas a una certa incertesa. Avui hi ha vaga a Katmandú, ja
veurem si podrem aconseguir jeeps. Però només fins les 10h, així que segur que
no hi ha cap problema. Sortirem a les 13h o potser a les 14h o potser a les
15h.
Mentrestant les voluntàries recollien i netejaven la seva
habitació! I els voluntaris treien tots els llits de la seva i els posaven a la
caseta de pedra per a la propera ocasió. L’habitació dels voluntaris torna a
ser a les 9h del matí l’ “entertainment room”
on hi ha la televisió i la “library” per fi quedarà lliure dels
programes indis amb les cançons ballades per nens de tot just 10 anyets però
que s’ha d’admetre que es mouen prou bé. Per no parlar de les pel·lícules
indies! Que dolentes són... i nosaltres ens queixem de les americanes i
espanyoles...
I la Mònica? Reunida, és clar! Aprofitant les últimes hores
a Bimphedi es reuneix amb en Madhaw per intentar tenir noticies dels jeeps i
per donar-li l’informe de l’aigua. “Ah molt bé, moltes gràcies, tot i que no
són bones noticies” diu en Madhaw. En efecte, a l’aigua que arriba al poble hi
ha E.Colis (bacteris provinents de la femta humana), en Madhaw s’ho pren sense
excessiva sorpresa i es veu que és conscient que és un problema que han de
resoldre i escolta amb molt interès les solucions que proposa l’Anna de
fabricar un nou dipòsit, a prop del poble per a poder fer un tractament amb
clor.
Ja s’acumulen les maletes al cercle cobert del centre del
pati. I els nens i voluntaris es comencen a reunir allà per deixar passar les
darreres hores junts. I les hores van passant, però no arriben notícies clares
sobre els jeeps. L’espera es comença a fer llarga, massa llarga. Jo em poso a
la “library” a jugar amb els nens a l’ “Scrable” o a un tres en ratlla força
divertit. En Carlos al final s’hi apunta, però perd fins i tot contra en
Kamal... Ho intenta també amb els escacs però tampoc se’n surt...
Ja són les 16h i comença a ploure un xàfec monsònic... avui
ja no sortirem cap a Katmandú, no cal donar-hi més voltes. La gent ja s’havia
fet la idea i recorre una sensació d’haver perdut el dia. A mi se m’escapa un
somriure, no tinc cap ganes de tornar a la contaminació, soroll i estrés de
Katmandú. Si estem un dia més amb els nens, encantat. Marxarem demà a les 8h.
“A les 8h horari nepalès, és a dir a les 9h” diu un dels nens, i els voluntaris
riem...
La pluja no atura a les nenes a anar a buscar els nous
vestits que els hi hem demanat a una de les costureres del poble, estan molt
il·lusionades. Quan tornen ensenyen el seu vestit a tothom.
Avui uns quants ens quedem a veure una pel·lícula índia de
“por”, en molts moments els voluntaris sens escapa una rialla, però els nens se
la prenen de debò i no els fa gaire gràcia. Finalment decidim quedar-nos a
dormir amb els sacs a terra per compartir les últimes hores junts. Sembla que
tots els gossos del poble també han decidit venir a passar l’última nit amb
nosaltres, però no a dormir...
L’última nit? Són ja les 8,30h del matí estem tots preparats
per marxar, o tot el preparats que podem arribar a estar. Són les 9h... Sí! Els
jeeps ja són aquí, del tot puntuals! (horari nepalès, és clar). Això va de
veritat. Fem una rotllana i cantem l’hora dels adéus. Sempre em posa trist
aquesta cançó, però avui estic atent al significat de la lletra, “... No és un
adéu per sempre, és sols l’adéu per un instant, el cercle refarem, i fins
potser serà més gran...”. Quan acaba la cançó estic del tot convençut que
tornaré a veure aquests nens i els tornaré a abraçar ben aviat.
Quan portem deu minuts de trajecte veiem la nostra vall des
de dalt de la muntanya, la mateixa vista que havíem tingut fa 22 dies en
direcció contrària però sensacions i sentiments totalment diferents. Ara és tot
familiar per nosaltres: la Guesthouse, el camp de futbol, la presó,
Balmandir... veiem com puntets als nens de Balmandir asseguts a les escales de
l’edifici de les noies; com els trobarem a faltar!
En poc més de tres hores ja tornem a ser a l’hotel Bhuda, a
Katmandú. Dutxa ràpida, un menjar “ràpid” (tot ho ràpid que pot ser un
nepalès), i a fer visites que es fa tard. Els taxis ens porten a Pashupati, una
zona hinduista a on hi cremen els morts i tiren les restes al riu. Tota la zona
era plena de petits temples i de micos, què més es pot demanar...
Després fem un passeig cap a Bhudanat. Diuen que caminar és
sà, però us asseguro que caminar per Katmandú no ho és... Un cop allà fem les
tres voltes de rigor en el sentit de les agulles del rellotge. De cop ens
trobem, entre el riu de nepalesos, al
Kike! Quina il·lusió! Jo ja no sé on sóc, no sé si he fet una volta o
n’he fet cinc. Per sort hi ha gent amb més sentit de l’orientació que para
convençuda de que hem complert amb la tradició budista, jo no en dubto i sec
ràpidament.
Per acabar el dia, i acabar-lo bé, anem a la pizzeria “Fire
and ice” per celebrar l’aniversari del Víctor. El Dalbat i el menjar picant és
molt bo, però s’agraeix un sopar més familiar per a tots nosaltres.
Xino-xano anem cap a l'hotel, després de tantes emocions i activitats ens convé dormir a un llit ben tou (per variar). Bona nit i fins demà, que aquesta història encara no s'ha acabat.
