(Quique)
Efectivament. Un altre ritme.
Però al final tot ha sortit bé. El campionat comença puntual (més o menys), amb els equips que hi participen assabentats del seus horaris, amb camp, porteries i pilota. Suficient.
I abans de que la pilota rodi…, hi ha el discurs de les autoritats: Dayaran i Madam. Els dos equips que s’enfrontaran en el partit inaugural (Balmandir i un altre que no sé com es diu) posats en fila, un al costat de l’altre, de cara al “palco de autoridades” (una fusta a terra amb tres cadires de plàstic). Tot el públic escoltant respectuosament el discurs en nepalí del que no entenc res.
Bé.
Si.
He sentit Joan Enric Recoder?
Ah! Ok! Jo faig el discurs final?
Ostres, quin honor. Parlaré de Fair-play…
Ah! També faig la sacada inicial?
Ni el Messi té tans honors
.
Total, que surto al diari local del dia següent.
Sóc famós, així que ojito con lo que decís de mi.
I comença el partit.
Perdem 2-0 contra uns que els doblen en edat, alçada i amplada. No hi ha excuses. Es podia guanyar. Però es que no tenen sang a les venes!! Son més innocents…
Pobrets, son maquíssims i jo ja els vull pervertir. Millor que perdin i segueixin innocents, que la competivitat tampoc els hi servirà de res.
Mentre vaig passejant per la banda vaig sentint un eco de veus cantant, aplaudint, animant: La Laura i la Mònica dirigint el club de fans de Balmandir.
Un club cada dia més gran!!!
Fins i tot els Bad boys volen que guanyin!
Alguna cosa està canviant a Bhimphedi…
I a la nit, festassa a casa. Kukkhura i dalbhat, acompanyats d’un vinet de blat de moro, roxy, que entra com si res.
La Benni està super-contenta. Per fi ens ha pogut fer Dalbat, després de tantes negatives!! Això si, acompanyat d’un pollastre que està boníssim!
I el vi que entra com si res. La Benni, el Sagar, la Mònica, la Laura i jo. Tots ballant com si fóssim al LdG, feliços de la vida i no entenent res del que parlem.
Però rient.
Què poc es necessita.
diumenge, 31 de juliol del 2011
dissabte, 30 de juliol del 2011
30/07
(Quique)
Comencem com cada dia, així que deixo de parlar de l’entrenament, del córrer, de la pilota. Faré una plantilla de començament de dia, en la qual només hagi d’afegir: I un cop tornats a casa i esmorzats…
… ens hem preparat les motxilles per fer l’excursió setmanal. Aquesta setmana toca visita al poble que queda just darrera casa, a dalt de la muntanya. Sipping. Realment es diu així? Ara sé d’on ve l’esport nacional…
Doncs si, cap a Sipping. En realitat ens dirigim cap a una muntanya que té una antena… -Si, si!! Anem a l’antena!!!
Diuen ells..
Home, no sé. Veure una antena no em sembla tampoc massa espectacular.
La veritat, una excursió genial. No ens hem lliurat d’haver de pujar barrancs, creuar ponts penjats a cent metres d’alçada i vorejar penya-segats. Però ha valgut la pena.
Cada caseta que visitàvem era una meravella. Els caminets entre els camps de blat de moro (o marihuana) sempre t’acavaven portant una nova sorpresa. Així doncs, el cansament ha sigut vençut fàcilment per tots tres.
La Laura, una campiona.
I fins i tot l’antena mola…
I els nens…, disfrutant de cada moment, ensenyant-nos totes les coses noves que se’ls hi acudien.
I fent carreres de baixada de barrancs amb mi…
I avui de menú a l’Orfenat: Spaguetti!!!
Els hi ha entrat l’enveja de que els tres que van venir a casa mengessin pasta, així que els hi hem donat 4 kg que els hi ha cuinat el Ram.
Una pinta!
Va bé, que agafin forces, que després ve la reunió final del campionat. Demà comença.
Què? Que encara no sabeu els equips que hi participen?
Encara no heu fet els horaris dels partits? Però si us vaig donar una plantilla que estava tot fet!!
Ai!, que em començo a posar nerviós. Serà un fracàs!!!
Calma’t. Respira.
Estem a Nepal.
Un altre ritme.
Comencem com cada dia, així que deixo de parlar de l’entrenament, del córrer, de la pilota. Faré una plantilla de començament de dia, en la qual només hagi d’afegir: I un cop tornats a casa i esmorzats…
… ens hem preparat les motxilles per fer l’excursió setmanal. Aquesta setmana toca visita al poble que queda just darrera casa, a dalt de la muntanya. Sipping. Realment es diu així? Ara sé d’on ve l’esport nacional…
Doncs si, cap a Sipping. En realitat ens dirigim cap a una muntanya que té una antena… -Si, si!! Anem a l’antena!!!
Diuen ells..
Home, no sé. Veure una antena no em sembla tampoc massa espectacular.
La veritat, una excursió genial. No ens hem lliurat d’haver de pujar barrancs, creuar ponts penjats a cent metres d’alçada i vorejar penya-segats. Però ha valgut la pena.
Cada caseta que visitàvem era una meravella. Els caminets entre els camps de blat de moro (o marihuana) sempre t’acavaven portant una nova sorpresa. Així doncs, el cansament ha sigut vençut fàcilment per tots tres.
La Laura, una campiona.
I fins i tot l’antena mola…
I els nens…, disfrutant de cada moment, ensenyant-nos totes les coses noves que se’ls hi acudien.
I fent carreres de baixada de barrancs amb mi…
I avui de menú a l’Orfenat: Spaguetti!!!
Els hi ha entrat l’enveja de que els tres que van venir a casa mengessin pasta, així que els hi hem donat 4 kg que els hi ha cuinat el Ram.
Una pinta!
Va bé, que agafin forces, que després ve la reunió final del campionat. Demà comença.
Què? Que encara no sabeu els equips que hi participen?
Encara no heu fet els horaris dels partits? Però si us vaig donar una plantilla que estava tot fet!!
Ai!, que em començo a posar nerviós. Serà un fracàs!!!
Calma’t. Respira.
Estem a Nepal.
Un altre ritme.
divendres, 29 de juliol del 2011
Fotos 27/07 al 29/07
La Beni apoltronada a la cadira blava amb les dues nenes, una imatge que es repeteix cada nit…
El calendari que tenim penjat a casa: no donem a l’abast, ens falten dies!!! Qui deia que això es faria llarg??? A tots tres ens està passant volant!!!
Els nens de l’escala, tot el dia estan repetint els nostres noms i demanant “painting, painting!”.
L’Aarati tota aplicada, pintant els pots que ells mateixos havien fet.
Els nens a casa, quina ilu ens fa tenir-los aquí!
Gyanendra (Messi) menjant pasta a casa nostra.
Jay, Gokarna i Monica a casa, mirant fotos a l’ordinador.
En “Messi” i cia. pintant les porteries, a punt d’acabar els preparatius.
Ultimant els darrers detalls abans de començar el Campionat…
En Dayaram (“Sir” pels nens) fent el parlament d’inauguració del campionat. En Madam i en Quique al seu costat: com es pot veure, en Quique ja forma part de les autoritats del poble.
En Madam fent el seu “speech”… tot era en nepalí, així que no us podem dir què coi deien…
Els nostres nois just abans del partit d’inauguració: quin goig que fan!
Guardiola en plena concentració al mig del partit…
Uns líniers d’excepció, no em direu que no son guapos?
Les novietes dels nostres jugadors, totes emocionades mirant el partit!
Les nenes amb el poster de tots els noms dels components dels equips participants.
Cheerleaders de luxe!
L’equip contrincant dels vulgarment anomenats “Bad Guys”… tot i que ara ja s’han fet amics tots amb tots! Més endavant ens enterarem que els dos tercers començant per l’esquerra son els profes de dansa… que bo!
A l’orfenat, despres de perdre el primer partit. Els ànims estan una mica baixos ,així que decidim engrescar-los una mica cantant al jardí… mentre no ens plogui…
Guardiola i sa germana… algú sabia que té una germana cantautora?
29/07
(Laura)
Matí com cada dia però amb una grata sorpresa: el Quique ens ha portat un esmorzar boníssim! Una mena de bunyols acabats de fer (inverosímil aquí), calentets i ben bons, ens han sentat de meravella!
Sembla que cada dia descobrim alguna cosa nova en aquest poble…que tot sigui com això!
A pesar de les incomoditats de la casa, de tota mena d`animalons entrant i sortint sense demanar permís (no tenim portes), de picades i més picades de mosquits i de formigues “assassines” que solen picar sempre en el mateix lloc (entre la cama i el cul)…entre nosaltres…”ho tinc com un mapa”, aranyes enormes, escarabats voladors, dracs per tota arreu, corcs gegants que no paren de menjar-se la fusta dels pocs mobles que tenim a la casa, sobretot la que hi ha al sostre de la nostra habitació…qualsevol dia d`aquests ens caurà a sobre mentre dormim!
I els “maleïts” gossos que segueixen sense parar de bordar a altes hores de la matinada, i que la Mònica no para de “flitar” amb l`espray antimosquits.
M`agraden els animals però a aquests gossos els maleeixo cada nit, i si tinguès algún estri mortífer a mà seria capaç d’enviar-los a l`altre barri. No hi ha nit que no ens donin la llauna durant una bona estona…!!!
En fí, a part d’això i encara que sembli mentida, estem molt bé!
Els nens ens donen tot el que necessitem per tirar endavant, nomès el fet de veure´ls la cara cada dia, lo feliços i contents que estan, ja s`ho val tot!.
Per cert, avui he estat una bona estona amb els més grans parlant a l´habitació d´un d´ells, erem uns 10. Els he començat a preguntar per les seves novies, si en tenien, si els agradava cap…ells es petáven de riure..no parèven de fer broma al respecte. Al final m´han acavat dient que més d´un sí que en tenia de “girl friend”. Els hi he dit que m`agradaria conèixer-les..a veure quan serà…. Els veig tant inocents que penso que parlar d`això està bé, els he dit que a la seva edat és molt normal que els agradin moltes, això sí, que no es casin joves…hem parlat dels petons, de si algú n`havia fet algún, i sembla que només un, l´Hem, encara que no volia reconéixer-ho,….seran melons…
En fi, com podeu comprendre, ja no he volgut anar més enllà en la conversa, no sigui que els espanti…jajajaj. Ja hi haurà temps!
Aquests nens es van fent grans!
Matí com cada dia però amb una grata sorpresa: el Quique ens ha portat un esmorzar boníssim! Una mena de bunyols acabats de fer (inverosímil aquí), calentets i ben bons, ens han sentat de meravella!
Sembla que cada dia descobrim alguna cosa nova en aquest poble…que tot sigui com això!
A pesar de les incomoditats de la casa, de tota mena d`animalons entrant i sortint sense demanar permís (no tenim portes), de picades i més picades de mosquits i de formigues “assassines” que solen picar sempre en el mateix lloc (entre la cama i el cul)…entre nosaltres…”ho tinc com un mapa”, aranyes enormes, escarabats voladors, dracs per tota arreu, corcs gegants que no paren de menjar-se la fusta dels pocs mobles que tenim a la casa, sobretot la que hi ha al sostre de la nostra habitació…qualsevol dia d`aquests ens caurà a sobre mentre dormim!
I els “maleïts” gossos que segueixen sense parar de bordar a altes hores de la matinada, i que la Mònica no para de “flitar” amb l`espray antimosquits.
M`agraden els animals però a aquests gossos els maleeixo cada nit, i si tinguès algún estri mortífer a mà seria capaç d’enviar-los a l`altre barri. No hi ha nit que no ens donin la llauna durant una bona estona…!!!
En fí, a part d’això i encara que sembli mentida, estem molt bé!
Els nens ens donen tot el que necessitem per tirar endavant, nomès el fet de veure´ls la cara cada dia, lo feliços i contents que estan, ja s`ho val tot!.
Per cert, avui he estat una bona estona amb els més grans parlant a l´habitació d´un d´ells, erem uns 10. Els he començat a preguntar per les seves novies, si en tenien, si els agradava cap…ells es petáven de riure..no parèven de fer broma al respecte. Al final m´han acavat dient que més d´un sí que en tenia de “girl friend”. Els hi he dit que m`agradaria conèixer-les..a veure quan serà…. Els veig tant inocents que penso que parlar d`això està bé, els he dit que a la seva edat és molt normal que els agradin moltes, això sí, que no es casin joves…hem parlat dels petons, de si algú n`havia fet algún, i sembla que només un, l´Hem, encara que no volia reconéixer-ho,….seran melons…
En fi, com podeu comprendre, ja no he volgut anar més enllà en la conversa, no sigui que els espanti…jajajaj. Ja hi haurà temps!
Aquests nens es van fent grans!
dijous, 28 de juliol del 2011
28/07
(Laura)
Avui m´han convençut i m´he aixecat a les 5,45h del matí per anar a fer “training” amb la Mònica i el Quique.
La veritat és que és la millor hora del dia per fer-ho, sempre que no plogui,es clar…
La temperatura és bóna, encara no fa calor, i amb els exercicis que la Mónica ens fa fer ja ho “suem prou”…buffffuu Aquesta profe és moolt dura!!!!!!
Jo anava fent el que podia: primer unes quantes voltes corrent a lo llarg del camp de futbol, que és enormee, desprès flexions, estiraments…jo em trencava!!!!
En acabat, hem començat a fer jocs amb els quatre nens petits que han vingut, ja que el Quique ha començat l´entrenament futbolístic amb els jugadors.
Hem saltat al “potro”, quasi em menjo tota l`herba del camp, doncs els “nens potros” eren molt baixets; desprès jocs…
En acabat, a les 7h, ja en tenia prou d`exercici, així que cap a casa.
Dutxeta, esmorzar de cada dia: aigua amb llet en pols, nescafè i cereals.
Preparació del dinar i cap a l`orfenat.
Avui hem pintat els pots amb pintures, han quedat prou bé!
Mentre, la Mònica, anava amunt i avall amb la cinta mètrica mesurant-t´ho tot, per fer un plànol. Si ens descuidem ens mesura a nosaltres també!
Desprès cap el camp de futbol a veure un altre partit … no parem …crec que veig més futbol aquí que en un any a Barcelona…encara m`acabarà agradant…!!
Tornant del camp, ens hem trovat al Kush (nen nostre) amb el “Mad Man”
Si heu llegit les cròniques anteriors, el Quique parla en algún moment d`ell...”no sap si ha vist a un home fent caca davant de casa, o ho ha somiat”; doncs…no ho havia somiat.
Mad man, com li diuen els nens, es passeja pel poble fent tot allò que li sembla a cada moment, i avui, com us dèia, el nostre Kush se l`ha trobat al costat de l´orfenat a punt de tirar-se barranc avall, i..creièu-me, és prou alt com per esclafar-se contra les pedres i matar-se.
Sort que ha arrivat a temps! Desprès d´impedir una mort a lo nepalí, l`ha portat cap a l`orfenat i li hem donat de menjar: estava afamat! I l`hem acompanyat a casa d´un parent seu.
A la tornada, assaig de teatre i cançò nova “Hey Ho”….aquests nens van per a futurs
actors i actrius de Bollywood!
Avui m´han convençut i m´he aixecat a les 5,45h del matí per anar a fer “training” amb la Mònica i el Quique.
La veritat és que és la millor hora del dia per fer-ho, sempre que no plogui,es clar…
La temperatura és bóna, encara no fa calor, i amb els exercicis que la Mónica ens fa fer ja ho “suem prou”…buffffuu Aquesta profe és moolt dura!!!!!!
Jo anava fent el que podia: primer unes quantes voltes corrent a lo llarg del camp de futbol, que és enormee, desprès flexions, estiraments…jo em trencava!!!!
En acabat, hem començat a fer jocs amb els quatre nens petits que han vingut, ja que el Quique ha començat l´entrenament futbolístic amb els jugadors.
Hem saltat al “potro”, quasi em menjo tota l`herba del camp, doncs els “nens potros” eren molt baixets; desprès jocs…
En acabat, a les 7h, ja en tenia prou d`exercici, així que cap a casa.
Dutxeta, esmorzar de cada dia: aigua amb llet en pols, nescafè i cereals.
Preparació del dinar i cap a l`orfenat.
Avui hem pintat els pots amb pintures, han quedat prou bé!
Mentre, la Mònica, anava amunt i avall amb la cinta mètrica mesurant-t´ho tot, per fer un plànol. Si ens descuidem ens mesura a nosaltres també!
Desprès cap el camp de futbol a veure un altre partit … no parem …crec que veig més futbol aquí que en un any a Barcelona…encara m`acabarà agradant…!!
Tornant del camp, ens hem trovat al Kush (nen nostre) amb el “Mad Man”
Si heu llegit les cròniques anteriors, el Quique parla en algún moment d`ell...”no sap si ha vist a un home fent caca davant de casa, o ho ha somiat”; doncs…no ho havia somiat.
Mad man, com li diuen els nens, es passeja pel poble fent tot allò que li sembla a cada moment, i avui, com us dèia, el nostre Kush se l`ha trobat al costat de l´orfenat a punt de tirar-se barranc avall, i..creièu-me, és prou alt com per esclafar-se contra les pedres i matar-se.
Sort que ha arrivat a temps! Desprès d´impedir una mort a lo nepalí, l`ha portat cap a l`orfenat i li hem donat de menjar: estava afamat! I l`hem acompanyat a casa d´un parent seu.
A la tornada, assaig de teatre i cançò nova “Hey Ho”….aquests nens van per a futurs
actors i actrius de Bollywood!
dimecres, 27 de juliol del 2011
27/07
(Laura)
Ens hem aixecat amb pluja, molta pluja, tanta que no es podia sortir de casa, semblava que s’acabés el mon. Per tant hem aprofitat per fer feina i preparar coses.
Al migdia han vingut el Gokarna,Gyannendra i Jay a casa per parlar del campionat de futbol que estan preparant, ja queda poc i els nois estan molt ficats en el tema. Fèia molta gràcia veure`ls aquí..tots vergonyosos i a l`hora orgullosos de que els diguèssim que que entressin…sòn tan monos!!!
Hem estat al menjador parlant una bona estona, el Gyannendra(Messi) està emocionat amb els preparatius.. ell és el capità de l`equip, el Gokarna fent bromes tota l`estona i el Jay, que quan està a l`orfanat és com un lloro, aquí no se’l sentia per res, estava molt tímid…això de que els convidèssim a casa, per ells, ha estat “lo maximo”…
Com es fèia tard, els hem convidat a dinar, pasta amb verdures, els ha agradat molt!!
Desprès de dinar hem marxat tots cap el camp de futbol, jugavem ells contra els “Bad Boys”. El partit ha estat emocionant, la veritat ès que els nostres nois han millorat moltíssim…sembla que les directrius del nostre tècnic “God Quique”, els hi serveixen de moltíssim! Han après a passar-se la pilota, a fer jugades xules, en definitiva, a jugar com el Barça!!!si,si,heu sentit bé…com el Barça!!!! Dóna gust veure`ls. làstima que els contrincants Bad Boys, son mes grans que ells i més “formadets”, ja m`enteneu….tenen més músculs i són més forts. Encara i així, han acabat el partit 1 a 1, EMPAT!!!! Olé pel F.C.B. (Fútbol Club Balmondir), que així és com es fan dir aquest any…lo de B.M.C (Balmondir Club) ja ha quedat en el record… Ara, amb els equips que tenen del Barça, l`entrenador, la tèctica i la mami, ja poden dir-se com el Barça!!!!!
Desprès del partit estàven eufòrics, havíen empatat contra l`equip que va quedar guanyador l`any passat, i ara ja són amics, els han felicitat molt, i els respecten.. això per ells és moltìssim!!! I per nosaltres,veure`ls així ..HO ÉS TOT!!
Així és que, tots contents, en arrivar a l`orfenat ens hem posat a aprendre una altra cançò: “Cotton Fields”. Vingaa!!!! Guitarra en mano, i a cantaaarrrrr…els encanta!!!! No és que afinin gaire.. la Mònica ho intenta i té moolta paciència, els dòna el to per a veure si l’agafen, pero…no hi ha manera… no dónen ni el DO, pero els mès important són les ganes que hi posen en tot el que fan, i al final, el resultat sempre és molt positiu!!
Marxem, com sempre amb la nit a les esquenes i les ganes de tornar a ser amb ells al dia següent.
Ens hem aixecat amb pluja, molta pluja, tanta que no es podia sortir de casa, semblava que s’acabés el mon. Per tant hem aprofitat per fer feina i preparar coses.
Al migdia han vingut el Gokarna,Gyannendra i Jay a casa per parlar del campionat de futbol que estan preparant, ja queda poc i els nois estan molt ficats en el tema. Fèia molta gràcia veure`ls aquí..tots vergonyosos i a l`hora orgullosos de que els diguèssim que que entressin…sòn tan monos!!!
Hem estat al menjador parlant una bona estona, el Gyannendra(Messi) està emocionat amb els preparatius.. ell és el capità de l`equip, el Gokarna fent bromes tota l`estona i el Jay, que quan està a l`orfanat és com un lloro, aquí no se’l sentia per res, estava molt tímid…això de que els convidèssim a casa, per ells, ha estat “lo maximo”…
Com es fèia tard, els hem convidat a dinar, pasta amb verdures, els ha agradat molt!!
Desprès de dinar hem marxat tots cap el camp de futbol, jugavem ells contra els “Bad Boys”. El partit ha estat emocionant, la veritat ès que els nostres nois han millorat moltíssim…sembla que les directrius del nostre tècnic “God Quique”, els hi serveixen de moltíssim! Han après a passar-se la pilota, a fer jugades xules, en definitiva, a jugar com el Barça!!!si,si,heu sentit bé…com el Barça!!!! Dóna gust veure`ls. làstima que els contrincants Bad Boys, son mes grans que ells i més “formadets”, ja m`enteneu….tenen més músculs i són més forts. Encara i així, han acabat el partit 1 a 1, EMPAT!!!! Olé pel F.C.B. (Fútbol Club Balmondir), que així és com es fan dir aquest any…lo de B.M.C (Balmondir Club) ja ha quedat en el record… Ara, amb els equips que tenen del Barça, l`entrenador, la tèctica i la mami, ja poden dir-se com el Barça!!!!!
Desprès del partit estàven eufòrics, havíen empatat contra l`equip que va quedar guanyador l`any passat, i ara ja són amics, els han felicitat molt, i els respecten.. això per ells és moltìssim!!! I per nosaltres,veure`ls així ..HO ÉS TOT!!
Així és que, tots contents, en arrivar a l`orfenat ens hem posat a aprendre una altra cançò: “Cotton Fields”. Vingaa!!!! Guitarra en mano, i a cantaaarrrrr…els encanta!!!! No és que afinin gaire.. la Mònica ho intenta i té moolta paciència, els dòna el to per a veure si l’agafen, pero…no hi ha manera… no dónen ni el DO, pero els mès important són les ganes que hi posen en tot el que fan, i al final, el resultat sempre és molt positiu!!
Marxem, com sempre amb la nit a les esquenes i les ganes de tornar a ser amb ells al dia següent.
dimarts, 26 de juliol del 2011
Fotos 24/07 al 26/07
La porta de Balmandir, que vol dir “Temple dels Nens” en nepalí.
Laura i Ramesh
Prakritri, Sumpurna, Aarati i Mònica
Estan tots que se salen, fixeu-vos en el Dayaram!
Mes locus encara!
Tots amb el “Deu Quique”.
George I i Rameshito.
Nens jugant al camí de l’orfanat.
La batalla contra els polls ha començat…
Tots pintant el passadís del Hostel A.
Inspeccionant les instal.lacions del terrat.
Cogombres a la cara… quina por!!
La depilació de la Laura…
Esperant que s’assequi el cogombre… i la Beni que no es perd detall de res!
La Urmila posant-li la mascareta a la Laura al sofa de casa.
Sagar, el fill de la Beni, i més amics, tallant els “ladyfingers”. Oju a l’eina que fan servir… ;-)
Enmig del partit de futbol els búfals continuen pasturant com si res. En Dayaram no s’immuta i en Quique està massa concentrat en els seus nois com per adonar-se dels intrusos…
Un altre intrús al camp: un gos que dorm la siesta. En un moment donat la pilota el va tocar i el jugador va saltar per sobre d’ell. Tot va continuar com si res, i el gos ni es va moure.
Al vestidor, despres del partit.
Ashok P, Ram Raj i Manoj, el porter.
La Laura i l’Aarati fent una foto.
Cantant “Oh Susana” en plan gospel, o millor dit, en plan “desmadre”!
26/07 - De compres a Hetauda... altre cop un xàfec impressionant!
(Mònica)
Tot i anar a Hetauda, en Quique i jo anem a entreno igualment. Despres de fer-los la preparació física, com que els petits estan d’examens i no poden venir a jugar, jo faig les meves voltes “de turno” a la presó. Per nosaltres la presó ja s’ha convertit en un edifici com un altre, i ja coneixem als vigilants, etc... això em recorda que un dia d’aquests hem d’anar a visitar-la, ja que el vigilant ens ho ha dit moltes vegades! Sempre faig tres voltes a la preso, un numero imparell tal com marca la tracició budista, quan es donen voltes a qualsevol stupa. Al tornar cap a casa, pel camí de l’orfanat em trobo amb en Rubin que torna de comprar una mena de xurros rodons, que fan una olor boníssima! M’explica que tots els dimarts esmorzen això, que bo!! Entre els xurros i el tè tant bo del Ram (el cuiner), es deuen posar les botes! En Rubin em convida a esmorzar amb ells, pero li dic que tinc pressa, que m’he de dutxar i anar cap a Hetauda, pero que un altre dia vinc segur!!! Ell em diu que el divendres es l’altre dia que tenen esmorzar “extra”, aixi que ho dic a la Laura i a en Quique, a veure si s’apunten! Als nens sempre els fa molta ilu que anem a menjar amb ells, i al Dayaram i a la resta de personal, també.
A les nou ja estem a la plaça i en Dayaram i en Madam també arriben. En Madam es un estudiant que ja ha marxat de l’orfanat, pero que ha tornat durant uns dies, suposem que de visita, ja que es el germà gran del Manoj Buhel. Resulta que s’ha d’anar a matricular al college d’Hetauda, i sembla que estava una mica perdut, i en Dayaram ha decidit acompanyar-lo, per veure si logren rebaixar una mica la matrícula. Aquest any en Dayaram esta segons la Laura “que se sale!!” Apart de fer això, que ens ha deixat a tots meravellats, tambe participa en totes les activitats, canta i balla com boig quan fem sessions musicals, etc...
Anem cap a Hetauda, i aquest cop no podem anar a dalt, perque amenaça pluja... quina rabia, amb lo divertit que es anar al sostre!!! El viatge transcorre sense massa sobresalts, fins que arribem a l’entrada d’Hetauda (estem a 1,5kms de la ciutat) i la poli ens para. Comencen a tenir una discussió d’aquestes nepalines, en que sents que entren com en una mena de cercle viciós, on sempre van repetint lo mateix i no acaben de treure cap conclusió... fins i tot en Dayaram si fica, tot indignat! Discutint amb la poli!! Nosaltres no entenem quin es el problema i quan ell ens ho tradueix, ens diu que el conductor resulta que no te carnet!! Pero tranquils, en realitat si que en té, però pel que sembla, deu fer poc que se l’ha tret i encara està a la “office”. Despres de ben bé 20minuts discutint, sense treure l’aigua clara, decidim baixar de la “tata” (mini-autubuset nepali) i anar a peu cap a Hetauda. Tot i l’amenaça de pluja del mati, ara fa una calor i un sol asfixiants. Comencem a caminar pels carrers d’Hetauda, acompanyats del Dayaram i en Madam. Volem que en Dayaran ens aconselli una sabateria on comprar bambes normals pels nens que no juguen a futbol. Anem a la primera sabateria i trobem uns models molt xulos i bé de preu, però el problema arriba al dir-li que necessitem 17 parells en total, tots de diferent talles... el tio diu que no en té tants i ens comença a portar mil models diferents... tot això enmig d’aquestes esperes nepalines eternes, en que el venedor surt de la botiga i no saps ben bé on va, però al cap de molta estona torna carregat de coses, no sempre les coses que li has demanat... i lo fort es que abans no t’avisa de res, i et fan perdre el temps d’una manera bestial!! Pero tots ja estem mentalitzats i aguantem estoicament l’espera. Finalment, despres de moltes visities a sabateries, i gastar dues hores i mitja en el tema de les bambes, tornem a la primera sabateria i decidim agafar tots els models que tingui, siguin quins siguin, encara que siguin tots diferents, perque sino no ens en sortirem! Es increíble, coses tant fàcils de fer Barcelona, aquí es transformen en verdaderes epopeyes de final incert...
Amb tot això ja ens ha passat el matí i toca anar cap al Motel Avocado a dinar, tots esperem la nostra ració setmanal de chicken!!! El pollastre a la brasa esta boníssim, i aquest cop descobreixo que tenen wifi i tot!!! El primer cop que trobo wifi des que vam arribar a Bhimphedi! ;-)
Despres de dinar continuem amb les compres, internet i intentem recollir el DVD, que encara no tenen arreglat perque ara resulta que com que han canviat una peça interna, han de canviar també el comandament a distancia... aaaghhh!!! No pot ser, una altra setmana sense DVD!!!! Amb la de pelis i coses que teniem pels nens... En Dayaram ens veu tant indignats, que decideix oferir-se a tornar a Hetauda l’endema, per recollir-lo.
Just acabar totes les compres de pintura, del super i de la calç pel camp de futbol, sortim tots de la botiga carregats com mules... també portem els 17 parells de bambes!!! I en això que comença a caure un xàfec impressionant... igual que la setmana passada! Pero què coi passa?? Cada cop que anem a Hetauda ens comença a ploure d’una manera bestial, i acostuma a allargar-se durant un parell de dies més!
Altre cop anem corrents a l’estacio d’autobusos, i pugem a l’autobus gran, que sembla que activen només en cassos de pluja intensa. Aquest cop ja li fotem més morro i posem els paquets al davant de tot i no al mig del passillo, tal com ens diuen ells. Si ho haguéssim fet així, les pobres bambes haguéssin acabat totes xafades... Altre cop iniciem un viatge ben assardinats i plens d’oloretes sospitoses... almenys aquest cop els tres tenim seient i ningú intenta fer-nos fora!!
Tornem a l’orfanat i repartim les bambes. Tal com ja ens imaginavem, molts no han encertat el seu numero... en això son una mica empanadets! Pero per sort, se les comencen a intercanviar entre ells i al final només ens toca canviar-ne dos parells!! Aprofitem que en Dayaram torna l’endemà i li donem les bambes a canviar, tot escrit en un paper, perque li quedi ben clar. Aixi el proper dissabte, quan anem d’exursió, tots podran portar bambes i no tindrem tant de risc de que se’ls hi enganxin les sangoneres...
A la nit a casa estem agotats de tot el dia, i tenim ganes d’estar tranquils.... però no, a casa nostra es impossible!! Només arribar, ens apareix la Beni amb una ampolla de “raksi” de sa mare, i ens vol convidar a tots! El raksi es un vi dolç de gust una mica estrany, entre vi ranci i no sé què... tots ens el bevem, i ella tan contenta! Li encanta haver descobert que ens agrada el vi, i es pixa de riure, mentre marxa, tot anant a posar a dormir les nenes... per fi podrem sopar tranquilets!!
Mentrestant, a fora, no para de ploure des que hem tornat d’Hetauda... aixo te mala pinta, altre cop sembla que la pluja s’allargarà durant tota la nit... per sort, demà ja els hem dit als nois que ens prenem un dia de descans de l’entreno! PER FI PODREM DORMIR DUES HORETES MES!!!
Nota futbolística del dia: avui els nens tenien un altre amistós al migdia, aquest cop contra els “bad guys” del poble (els que els volien pegar l’any passat al final del partit), i ha resultat que han guanyat 3 a 1. Bravo pels nostres nens del BMC!!!! Cada cop estan guanyant més popularitat entre la gent del poble, i ara fins i tot els “bad guys” s’han fet amics d’ells... per poder-ho ser també del Quique, el seu super-entrenador!!
Tot i anar a Hetauda, en Quique i jo anem a entreno igualment. Despres de fer-los la preparació física, com que els petits estan d’examens i no poden venir a jugar, jo faig les meves voltes “de turno” a la presó. Per nosaltres la presó ja s’ha convertit en un edifici com un altre, i ja coneixem als vigilants, etc... això em recorda que un dia d’aquests hem d’anar a visitar-la, ja que el vigilant ens ho ha dit moltes vegades! Sempre faig tres voltes a la preso, un numero imparell tal com marca la tracició budista, quan es donen voltes a qualsevol stupa. Al tornar cap a casa, pel camí de l’orfanat em trobo amb en Rubin que torna de comprar una mena de xurros rodons, que fan una olor boníssima! M’explica que tots els dimarts esmorzen això, que bo!! Entre els xurros i el tè tant bo del Ram (el cuiner), es deuen posar les botes! En Rubin em convida a esmorzar amb ells, pero li dic que tinc pressa, que m’he de dutxar i anar cap a Hetauda, pero que un altre dia vinc segur!!! Ell em diu que el divendres es l’altre dia que tenen esmorzar “extra”, aixi que ho dic a la Laura i a en Quique, a veure si s’apunten! Als nens sempre els fa molta ilu que anem a menjar amb ells, i al Dayaram i a la resta de personal, també.
A les nou ja estem a la plaça i en Dayaram i en Madam també arriben. En Madam es un estudiant que ja ha marxat de l’orfanat, pero que ha tornat durant uns dies, suposem que de visita, ja que es el germà gran del Manoj Buhel. Resulta que s’ha d’anar a matricular al college d’Hetauda, i sembla que estava una mica perdut, i en Dayaram ha decidit acompanyar-lo, per veure si logren rebaixar una mica la matrícula. Aquest any en Dayaram esta segons la Laura “que se sale!!” Apart de fer això, que ens ha deixat a tots meravellats, tambe participa en totes les activitats, canta i balla com boig quan fem sessions musicals, etc...
Anem cap a Hetauda, i aquest cop no podem anar a dalt, perque amenaça pluja... quina rabia, amb lo divertit que es anar al sostre!!! El viatge transcorre sense massa sobresalts, fins que arribem a l’entrada d’Hetauda (estem a 1,5kms de la ciutat) i la poli ens para. Comencen a tenir una discussió d’aquestes nepalines, en que sents que entren com en una mena de cercle viciós, on sempre van repetint lo mateix i no acaben de treure cap conclusió... fins i tot en Dayaram si fica, tot indignat! Discutint amb la poli!! Nosaltres no entenem quin es el problema i quan ell ens ho tradueix, ens diu que el conductor resulta que no te carnet!! Pero tranquils, en realitat si que en té, però pel que sembla, deu fer poc que se l’ha tret i encara està a la “office”. Despres de ben bé 20minuts discutint, sense treure l’aigua clara, decidim baixar de la “tata” (mini-autubuset nepali) i anar a peu cap a Hetauda. Tot i l’amenaça de pluja del mati, ara fa una calor i un sol asfixiants. Comencem a caminar pels carrers d’Hetauda, acompanyats del Dayaram i en Madam. Volem que en Dayaran ens aconselli una sabateria on comprar bambes normals pels nens que no juguen a futbol. Anem a la primera sabateria i trobem uns models molt xulos i bé de preu, però el problema arriba al dir-li que necessitem 17 parells en total, tots de diferent talles... el tio diu que no en té tants i ens comença a portar mil models diferents... tot això enmig d’aquestes esperes nepalines eternes, en que el venedor surt de la botiga i no saps ben bé on va, però al cap de molta estona torna carregat de coses, no sempre les coses que li has demanat... i lo fort es que abans no t’avisa de res, i et fan perdre el temps d’una manera bestial!! Pero tots ja estem mentalitzats i aguantem estoicament l’espera. Finalment, despres de moltes visities a sabateries, i gastar dues hores i mitja en el tema de les bambes, tornem a la primera sabateria i decidim agafar tots els models que tingui, siguin quins siguin, encara que siguin tots diferents, perque sino no ens en sortirem! Es increíble, coses tant fàcils de fer Barcelona, aquí es transformen en verdaderes epopeyes de final incert...
Amb tot això ja ens ha passat el matí i toca anar cap al Motel Avocado a dinar, tots esperem la nostra ració setmanal de chicken!!! El pollastre a la brasa esta boníssim, i aquest cop descobreixo que tenen wifi i tot!!! El primer cop que trobo wifi des que vam arribar a Bhimphedi! ;-)
Despres de dinar continuem amb les compres, internet i intentem recollir el DVD, que encara no tenen arreglat perque ara resulta que com que han canviat una peça interna, han de canviar també el comandament a distancia... aaaghhh!!! No pot ser, una altra setmana sense DVD!!!! Amb la de pelis i coses que teniem pels nens... En Dayaram ens veu tant indignats, que decideix oferir-se a tornar a Hetauda l’endema, per recollir-lo.
Just acabar totes les compres de pintura, del super i de la calç pel camp de futbol, sortim tots de la botiga carregats com mules... també portem els 17 parells de bambes!!! I en això que comença a caure un xàfec impressionant... igual que la setmana passada! Pero què coi passa?? Cada cop que anem a Hetauda ens comença a ploure d’una manera bestial, i acostuma a allargar-se durant un parell de dies més!
Altre cop anem corrents a l’estacio d’autobusos, i pugem a l’autobus gran, que sembla que activen només en cassos de pluja intensa. Aquest cop ja li fotem més morro i posem els paquets al davant de tot i no al mig del passillo, tal com ens diuen ells. Si ho haguéssim fet així, les pobres bambes haguéssin acabat totes xafades... Altre cop iniciem un viatge ben assardinats i plens d’oloretes sospitoses... almenys aquest cop els tres tenim seient i ningú intenta fer-nos fora!!
Tornem a l’orfanat i repartim les bambes. Tal com ja ens imaginavem, molts no han encertat el seu numero... en això son una mica empanadets! Pero per sort, se les comencen a intercanviar entre ells i al final només ens toca canviar-ne dos parells!! Aprofitem que en Dayaram torna l’endemà i li donem les bambes a canviar, tot escrit en un paper, perque li quedi ben clar. Aixi el proper dissabte, quan anem d’exursió, tots podran portar bambes i no tindrem tant de risc de que se’ls hi enganxin les sangoneres...
A la nit a casa estem agotats de tot el dia, i tenim ganes d’estar tranquils.... però no, a casa nostra es impossible!! Només arribar, ens apareix la Beni amb una ampolla de “raksi” de sa mare, i ens vol convidar a tots! El raksi es un vi dolç de gust una mica estrany, entre vi ranci i no sé què... tots ens el bevem, i ella tan contenta! Li encanta haver descobert que ens agrada el vi, i es pixa de riure, mentre marxa, tot anant a posar a dormir les nenes... per fi podrem sopar tranquilets!!
Mentrestant, a fora, no para de ploure des que hem tornat d’Hetauda... aixo te mala pinta, altre cop sembla que la pluja s’allargarà durant tota la nit... per sort, demà ja els hem dit als nois que ens prenem un dia de descans de l’entreno! PER FI PODREM DORMIR DUES HORETES MES!!!
Nota futbolística del dia: avui els nens tenien un altre amistós al migdia, aquest cop contra els “bad guys” del poble (els que els volien pegar l’any passat al final del partit), i ha resultat que han guanyat 3 a 1. Bravo pels nostres nens del BMC!!!! Cada cop estan guanyant més popularitat entre la gent del poble, i ara fins i tot els “bad guys” s’han fet amics d’ells... per poder-ho ser també del Quique, el seu super-entrenador!!
dilluns, 25 de juliol del 2011
25/07 - El primer partit amistós del nostre equip!
(Mònica)
De nou comencem el dia amb l’entreno. La veritat es que entre l’acumulació de tants entrenos seguits i l’excursió del Talking Grandfather del dissabte, que estic agotada!!! Amb en Quique comentem que algun dia ens hauriem de prendre un descans, sino no aguantarem pas aquest ritme...
De tornada a casa aprofito per anar avançant amb els planols de les habitacions, per estudiar quin tipus d’armaris els podem posar als nens, perque no tinguin tota la roba amuntegada per alla com tenen ara. Mentrestant en Quique i la Laura van cap a l’orfenat i es troben que els grans estan al camp de futbol marcant les línies del camp (excavant-les), perque resulta que al migdia tenen el seu primer partit amistos! En Quique els ha estat convencent de que abans del partit de campionat haurien de fer uns quants partits per practicar la seva nova estratègia d’equip, fent passes, etc... estil Barça (jo no en tinc ni idea de futbol, eh? Només us transmeto el que li sento dir al Quique!). Total que els nens li han fet cas al seu entrenador i per avui ja havien convocat el primer amistós amb l’equip d’un poble vei. La veritat es que al Quique sempre li fan cas, la Laura i jo no tenim res a fer.... Tal com va dir en Gyanendra: “Quique is like God to us”, jajaaaa! Ens vam morir de riure en sentir-ho! Però realment, si ho veus des de la seva perspectiva, ells estan al.lucinats de que algú de Barcelona, la capital del seu equip favorit, hagi vingut des de tant lluny per entrenar-los...
Mentre els grans acaben de preparar el camp, a l’orfenat la Laura i jo ens barallem amb els polls dels més petits... els fem el tractament que ens va donar la Marina, i al rentar-los i passar-los la pinta, tot i exterminar un exèrcit sencer de polls, moltes de les liendres persisteixen... haurem de tornar a contraatacar un altre dia. No ens rendim, segur que acabarem guanyant aquesta batalla!!! Clar que també caldria concienciar molt a la resta del poble pel que fa a la higiene, i això ho veiem gairebé impossible... Una altra enfermetat molt frequent que tenen alguns nens de l’orfanat es la sarna. Ens ha fet una mica d’angunia descobrir que es tractava d’aixo, perque al princip nomes en sabiem el nom anglès i no acabavem d’esbrinar què era: “it’s scabies, it’s scabies!”, anaven dient tots.... i al final, gràcies a l’ajuda “online” de ma germana metge, vam descobrir el que era! Després llegint la Lonely, hem vist que es un parasit super-frequent al Nepal, en escoles i orfanats... en fi, la higiene del Nepal es lo que tiene... què hi farem! Batallarem tot el possible!!!! Almenys estem tranquils de que cada cop que un nen esta malalt, o es troba mínimament malament, de seguida el porten al metge. La higiene però es un tema apart generalitzat de tot el pais, amb el que ja es més difícil de batallar...
Arriba el migdia i la Laura i jo anem a dinar cap casa. Estem super-excitades perque avui tenim hora al “Beauty Palace” amb la Urmila! No tenim ni idea del tipus de neteja de cutis que ens espera, quins nervis!!! Si la depilació es fa amb fils, potser la neteja de cutis la faran amb cordes??? Ai, ai, ai.... Arribem a casa de la Urmila (una mica més amunt del nostre carrer) i ella ens diu que no, que no, que anem cap a casa nostra! Arribem doncs a casa nostra, i fa estirar a la Laura al sofa, recolzada sobre la falda de la Urmila. Comença la sessió de depilació de la Laura, la tia flipa del poc mal que fa aquest tipus de depilació! Potser l’hauriem d’importar a Barcelona i muntar un saló de bellesa nepalí, encara farem la primera pela!!! Jajaja! Després toca la neteja de cutis, i les dues ens anem recolzant a la seva falda per torns. Ella agafa un cotó i ens posa aigua de roses... quin gust, per fi alguna cosa que fa bona olor al Nepal!!! Despres ens demana un petit bol que no tenim i que la Beni s’ofereix a portar. A continuació ens posa una mascarilla verda, que descobrim que esta feta a base de cogombre, un dels productes estrella d’aquesta zona. Un cop tenim la mascarilla posada ens diu que no podem riure, i només ens falta tenir la Beni per allà al mig, amb el fill i les filles, que no s’han perdut detall de tota la sessió de bellesa! Ens miren i es parteixen de riure, i nosaltres series, aguantant-nos el riure com podem... La veritat es que la intimitat en aquesta casa no existeix... quan algu es vol aillar, se n’ha d’anar a l’habitació, perque al menjador estas continuament observat pels nens de la finestra, les bessones jugant per terra i tocant-ho tot, en Sagar (fill de la Beni) anant-los-hi tot el dia al darrera i la Beni sempre apoltronada a la cadira blava, amb les seves carcajades i els seus crits de “Helooouu!!”. De vegades iniciem converses en nepalí amb ella, gràcies al super-diccionari que tenim, i la veritat es que son per llogar-hi cadires, perque enlloc de contestar el que li intentem preguntar, ella repeteix com un lloret el que acabem de dir, i d’aqui no sortim!
Despres de treure’ns la mascarilla verda, continuem amb la neteja de cutis: ara ens toca el vapor d’aigua. La Urmila ens demana que escalfem una mica d’aigua i un mocador. Quan l’aigua bull, ens diu que la treiem del foc i la molt bèstia, fica el mocador a dins per mullar-lo, no entenem com no es crema!!! Despres altre cop estirades al sofà, ens va posant 4-5 vegades el mocador amb aigua calenta (per sort ja no crema), sobre la cara. El primer moment es una mica agobiant, perque de sobte notes que te l’apreta per tota la cara i tens la sensació d’anar-te a ofegar!! Pero de seguida el treu i tot queda en un petit ensurt de res... i així ha estat la nostra primera neteja de cutis: ara ja tenim hora per la setmana que ve, i a sobre la Urmila no ens vol cobrar res de res, perque diu que som amigues d’ella i que així ella pot practicar (esta fent classses al Beauty Palace de Bhimphedi, encara no es titular). Nosaltres hem insistit molt, i al final ha accedit a que li paguem les cremes i aigua de roses, i ella només ens les apliqui.
Mentrestant estavem les dues amb la cara verda, arriba en Quique a casa, tornant del camp de futbol. No fa cap comentari sobre el nostre aspecte, es molt discret. Pero por lo bajín diu que llàstima que no li toca fer la crònica a ell, perque s’hagués posat les botes!!!
Dinem tots tres ràpid i marxem cap al camp, que comença el partit! Vaya ambientasso que hi ha!!! Realment, això del futbol es el gran aconteixement del poble, fins i tot els de la presó estan mirant, des de darrera les tanques!
Els nostres nens juguen molt bé totes les estratègies que els ha ensenyat el mestre, es passen molt la pilota, a l’estil Barça i al que ells ja anomenen “to play our style”. Tot i així, l’altre equip son molt més grans i se’ls veu molt més fets: tenen més força i velocitat, però en canvi, la seva estrategia i el seu joc d’equip es: zero patatero!! Nomes que els nostres creixin una miqueta, segur que els passaran la ma per la cara! Perdem 5-1, però tot i aixi, el balanç es molt positiu per tal com han jugat, mooolt diferent a com ho feien l’any passat, de manera super-desmanegada! Gràcies a aquest partit, en Quique ha vist moltes coses que encara han de corregir, i aprofitarà a dir-los-ho tot a la tarda, durant la classe tàctica.
Després del partit tornem tots cap a l’orfenat i fem una nova cançó: OH SUSANA. La Laura abans de començar estava agotada i volia marxar a casa, però jo ja sabia que un cop agafés la guitarra i cantés amb els nens, començaria a “ressucitar”... i així ha passat!!! Tinc un video d’ella cantant amb els nens, que no té pèrdua!! Els fa cantar aquesta cançó cowboy en plan gospel, una barreja explosiva on tots estan super-entregats i han perdut totes les vergonyes!! Despres jo també em torno una mica loca i els començo a fer una coreografia amb la cançó, i allò de cop i volta es converteix en una mena de classe d’aerobic, on m’he d’acabar posant d’esquena a ells, sino no hi ha manera que em segueixin! La Laura em diu que hi ha un moment super-graciós en que tots ells es perden i van fent el boig, mentre jo continuo fent els moviments que tocaven, sense enterar-me’n!! Tots ens pixem de riure, i quan arriben en Quique i els futboleros de la classe tàctica, ens troben ja en un estat d’euforia total i decidim ensenyar-los tot el show: la coreografia i la part gospel! Sembla mentida tot el que dona de si una sola cançó... ;-)
De tornada a casa (cada dia arribem més tard...), organitzem les compres de l’endema a Hetauda. Ja torna a ser dimarts, que fort! Esperem que no ens plogui tant com la setmana passada...
De nou comencem el dia amb l’entreno. La veritat es que entre l’acumulació de tants entrenos seguits i l’excursió del Talking Grandfather del dissabte, que estic agotada!!! Amb en Quique comentem que algun dia ens hauriem de prendre un descans, sino no aguantarem pas aquest ritme...
De tornada a casa aprofito per anar avançant amb els planols de les habitacions, per estudiar quin tipus d’armaris els podem posar als nens, perque no tinguin tota la roba amuntegada per alla com tenen ara. Mentrestant en Quique i la Laura van cap a l’orfenat i es troben que els grans estan al camp de futbol marcant les línies del camp (excavant-les), perque resulta que al migdia tenen el seu primer partit amistos! En Quique els ha estat convencent de que abans del partit de campionat haurien de fer uns quants partits per practicar la seva nova estratègia d’equip, fent passes, etc... estil Barça (jo no en tinc ni idea de futbol, eh? Només us transmeto el que li sento dir al Quique!). Total que els nens li han fet cas al seu entrenador i per avui ja havien convocat el primer amistós amb l’equip d’un poble vei. La veritat es que al Quique sempre li fan cas, la Laura i jo no tenim res a fer.... Tal com va dir en Gyanendra: “Quique is like God to us”, jajaaaa! Ens vam morir de riure en sentir-ho! Però realment, si ho veus des de la seva perspectiva, ells estan al.lucinats de que algú de Barcelona, la capital del seu equip favorit, hagi vingut des de tant lluny per entrenar-los...
Mentre els grans acaben de preparar el camp, a l’orfenat la Laura i jo ens barallem amb els polls dels més petits... els fem el tractament que ens va donar la Marina, i al rentar-los i passar-los la pinta, tot i exterminar un exèrcit sencer de polls, moltes de les liendres persisteixen... haurem de tornar a contraatacar un altre dia. No ens rendim, segur que acabarem guanyant aquesta batalla!!! Clar que també caldria concienciar molt a la resta del poble pel que fa a la higiene, i això ho veiem gairebé impossible... Una altra enfermetat molt frequent que tenen alguns nens de l’orfanat es la sarna. Ens ha fet una mica d’angunia descobrir que es tractava d’aixo, perque al princip nomes en sabiem el nom anglès i no acabavem d’esbrinar què era: “it’s scabies, it’s scabies!”, anaven dient tots.... i al final, gràcies a l’ajuda “online” de ma germana metge, vam descobrir el que era! Després llegint la Lonely, hem vist que es un parasit super-frequent al Nepal, en escoles i orfanats... en fi, la higiene del Nepal es lo que tiene... què hi farem! Batallarem tot el possible!!!! Almenys estem tranquils de que cada cop que un nen esta malalt, o es troba mínimament malament, de seguida el porten al metge. La higiene però es un tema apart generalitzat de tot el pais, amb el que ja es més difícil de batallar...
Arriba el migdia i la Laura i jo anem a dinar cap casa. Estem super-excitades perque avui tenim hora al “Beauty Palace” amb la Urmila! No tenim ni idea del tipus de neteja de cutis que ens espera, quins nervis!!! Si la depilació es fa amb fils, potser la neteja de cutis la faran amb cordes??? Ai, ai, ai.... Arribem a casa de la Urmila (una mica més amunt del nostre carrer) i ella ens diu que no, que no, que anem cap a casa nostra! Arribem doncs a casa nostra, i fa estirar a la Laura al sofa, recolzada sobre la falda de la Urmila. Comença la sessió de depilació de la Laura, la tia flipa del poc mal que fa aquest tipus de depilació! Potser l’hauriem d’importar a Barcelona i muntar un saló de bellesa nepalí, encara farem la primera pela!!! Jajaja! Després toca la neteja de cutis, i les dues ens anem recolzant a la seva falda per torns. Ella agafa un cotó i ens posa aigua de roses... quin gust, per fi alguna cosa que fa bona olor al Nepal!!! Despres ens demana un petit bol que no tenim i que la Beni s’ofereix a portar. A continuació ens posa una mascarilla verda, que descobrim que esta feta a base de cogombre, un dels productes estrella d’aquesta zona. Un cop tenim la mascarilla posada ens diu que no podem riure, i només ens falta tenir la Beni per allà al mig, amb el fill i les filles, que no s’han perdut detall de tota la sessió de bellesa! Ens miren i es parteixen de riure, i nosaltres series, aguantant-nos el riure com podem... La veritat es que la intimitat en aquesta casa no existeix... quan algu es vol aillar, se n’ha d’anar a l’habitació, perque al menjador estas continuament observat pels nens de la finestra, les bessones jugant per terra i tocant-ho tot, en Sagar (fill de la Beni) anant-los-hi tot el dia al darrera i la Beni sempre apoltronada a la cadira blava, amb les seves carcajades i els seus crits de “Helooouu!!”. De vegades iniciem converses en nepalí amb ella, gràcies al super-diccionari que tenim, i la veritat es que son per llogar-hi cadires, perque enlloc de contestar el que li intentem preguntar, ella repeteix com un lloret el que acabem de dir, i d’aqui no sortim!
Despres de treure’ns la mascarilla verda, continuem amb la neteja de cutis: ara ens toca el vapor d’aigua. La Urmila ens demana que escalfem una mica d’aigua i un mocador. Quan l’aigua bull, ens diu que la treiem del foc i la molt bèstia, fica el mocador a dins per mullar-lo, no entenem com no es crema!!! Despres altre cop estirades al sofà, ens va posant 4-5 vegades el mocador amb aigua calenta (per sort ja no crema), sobre la cara. El primer moment es una mica agobiant, perque de sobte notes que te l’apreta per tota la cara i tens la sensació d’anar-te a ofegar!! Pero de seguida el treu i tot queda en un petit ensurt de res... i així ha estat la nostra primera neteja de cutis: ara ja tenim hora per la setmana que ve, i a sobre la Urmila no ens vol cobrar res de res, perque diu que som amigues d’ella i que així ella pot practicar (esta fent classses al Beauty Palace de Bhimphedi, encara no es titular). Nosaltres hem insistit molt, i al final ha accedit a que li paguem les cremes i aigua de roses, i ella només ens les apliqui.
Mentrestant estavem les dues amb la cara verda, arriba en Quique a casa, tornant del camp de futbol. No fa cap comentari sobre el nostre aspecte, es molt discret. Pero por lo bajín diu que llàstima que no li toca fer la crònica a ell, perque s’hagués posat les botes!!!
Dinem tots tres ràpid i marxem cap al camp, que comença el partit! Vaya ambientasso que hi ha!!! Realment, això del futbol es el gran aconteixement del poble, fins i tot els de la presó estan mirant, des de darrera les tanques!
Els nostres nens juguen molt bé totes les estratègies que els ha ensenyat el mestre, es passen molt la pilota, a l’estil Barça i al que ells ja anomenen “to play our style”. Tot i així, l’altre equip son molt més grans i se’ls veu molt més fets: tenen més força i velocitat, però en canvi, la seva estrategia i el seu joc d’equip es: zero patatero!! Nomes que els nostres creixin una miqueta, segur que els passaran la ma per la cara! Perdem 5-1, però tot i aixi, el balanç es molt positiu per tal com han jugat, mooolt diferent a com ho feien l’any passat, de manera super-desmanegada! Gràcies a aquest partit, en Quique ha vist moltes coses que encara han de corregir, i aprofitarà a dir-los-ho tot a la tarda, durant la classe tàctica.
Després del partit tornem tots cap a l’orfenat i fem una nova cançó: OH SUSANA. La Laura abans de començar estava agotada i volia marxar a casa, però jo ja sabia que un cop agafés la guitarra i cantés amb els nens, començaria a “ressucitar”... i així ha passat!!! Tinc un video d’ella cantant amb els nens, que no té pèrdua!! Els fa cantar aquesta cançó cowboy en plan gospel, una barreja explosiva on tots estan super-entregats i han perdut totes les vergonyes!! Despres jo també em torno una mica loca i els començo a fer una coreografia amb la cançó, i allò de cop i volta es converteix en una mena de classe d’aerobic, on m’he d’acabar posant d’esquena a ells, sino no hi ha manera que em segueixin! La Laura em diu que hi ha un moment super-graciós en que tots ells es perden i van fent el boig, mentre jo continuo fent els moviments que tocaven, sense enterar-me’n!! Tots ens pixem de riure, i quan arriben en Quique i els futboleros de la classe tàctica, ens troben ja en un estat d’euforia total i decidim ensenyar-los tot el show: la coreografia i la part gospel! Sembla mentida tot el que dona de si una sola cançó... ;-)
De tornada a casa (cada dia arribem més tard...), organitzem les compres de l’endema a Hetauda. Ja torna a ser dimarts, que fort! Esperem que no ens plogui tant com la setmana passada...
diumenge, 24 de juliol del 2011
24/07 - La Laura i jo descobrim el sistema de depilació nepalí...
(Mònica)
Ja em torna a tocar fer cròniques! Això passa molt més ràpid del que em pensava: no parem!! Pels que us preguntaveu qui escriu cada cop, la Laura, en Quique i jo ens hem repartit fer les cròniques un cada tres dies, i ara jo torno a recomençar.
Avui com cada dia, hem començat el dia amb l’entreno. Al marxar de casa ploviscava una mica però despres per sort ha parat!! Comencem a estar una mica cansats de tanta pluja.... la Laura diu que aquest any esta plovent molt més que l’any passat! En canvi a aquests nois no hi ha pluja, neu o tempesta que els afecti: passi el que passi, ells van a entrenar!! Un dia que plovia a bots i a barrals, en serio: plovia moooolt, i nosaltres ens vam quedar a casa, pensant que ells tampoc hi anirien. Però al arribar a l’orfenat més tard, ells ens van dir que hi havien anat igualment, tot dient: “Rain, no problem!” En fi, sense comentaris. En Quique i jo vam empassar saliva, i vam propetre’ls que a partir d’ara, plogués o nevés, aniriem a entreno.
Despres de la preparacio física que faig jo, on intento que vinguin tots (encara que no juguin a futbol), organitzo jocs pels nens petits. Pero ja fa un parell de dies que no venen perque tenen examens i han d’estudiar. Aixi que torno cap a l’orfenat a veure com els van els estudis i a veure com es troba en Mangal, que des d’ahir està malalt. Avui li fan un analisi de sang per saber si es hepatitis o febre tifoidea (sort que nosaltres estem vacunats de tot!), i resulta que es hepatitis altre cop... ja ho va tenir fa un any, i de fet la Laura també se’n recorda.
Avui per sort acaba fent molt solet i decidim rentar roba. Si plou continuament, la roba ens la va entrant la Beni a casa seva, i això fa que acabi agafant una olor una mica “catxumba”... ja ens va passar amb la primera “rentadora” que ens va fer, i estem decidits a que no ens passi altre cop!! Aquesta vegada posem moooolt sabó a la roba, la deixem en remull i li diem a la Beni que ho renti de seguida! Despres la penjem al solet. Mes tard, sembla que vol ploure una mica, pero la roba ja esta gairebé seca... davant l’amenaça de que la Beni ens la torni a entrar cap a casa seva, la Laura penja rapidament uns fils d’estendre la roba dins a casa nostra! No se com s’ho fa, pero li demana a la Beni una corda d’estendre. Aixi ara tenim la roba estesa a casa i ja no hi ha perill de que ens la prengui! Pero ara tenim “l’agravant” de que ella ve a estendre la seva roba a casa nostra... bé, arriba un punt que ja ens es igual, perque sempre la tenim ficada a casa, volguem o no! ;-)
Finalment, quan la roba ja esta seca, la olorem i “sorpresa”: la roba fa pudor altre cop.... gggrrrrr!!!! Tots els nostres esforços no han servit de res! Be, la veritat es que fa molta menys pudor que la primera rentadora, pero encara fa una olor ben rara.... arribem a la conclusió de que es l’aigua. Si poguéssim trobar algun suavitzant potent per aquests indrets... però no, sembla que aqui els agraden les olors “naturals” i no gasten ni desodorants, ni suavitzants, ni els savons fan bona olor, etc...
Durant el mati a l’orfanat, hem decidit aprofitar que feia solet per pintar les parets del passadís. Mentre la Laura i en Quique dirigien l‘operació, jo he decidit inspeccionar l’estat dels terrats de l’orfanat i els equips de captació solar. Al demanar una “ladder” per pujar, els nens m’han dit que no en tenien i m’han mostrat la manera de pujar “a la nepalina”, que per variar, era fent el mico!! Tenen dos sistemes per pujar: o escalant per un tub (al que m’he negat rotundament per no fer el ridícol) o anant per darrera del dining-room i pujant per la tanca del terreny de l’orfanat, molt propera a la paret posterior. Despres des d’alla dalt s’havia de fer un “saltet” i ja eres dalt del dining room. Llavors venia l’altra acrobàcia: saltar per sobre el terrat d’un edifici a l’altre. Feia una mica de “iuiu” d’entrada, però ho he aconseguit! M’he sentit com un d’aquells negres que salten de terrat en terrat, com si no teméssin al buit! Els terrats tenien bona pinta, en Dayaram em va dir que havien estat posant pedaços, però la veritat es que no els aniria malament un bon aillament i impermeabilitzacio, cosa que no se pas si es deu fer en algun lloc del Nepal... De les plaques solars, n’hi havia un parell que tenien els vidres trencats, ara ens tocarà anar pressionant per arreglar-los. Despres d’enfilar-me fins a dalt de tot d’un diposit, per mirar què coi passava amb l’aigua que no hi arribava (no he aconseguit veure quin era el problema), hem acabat baixant del terrat en plan bomber, lliscant per una barra rodona. Ha estat una visita divertida, i com sempre, acompanyada de molts dels nens, que quan et veuen fer alguna cosa, acaben venint tots allà on estas... son com mosques, jajajaa!
Al migdia a casa, la Laura i jo estavem a l’escala repassant-nos quatre pels de les selles amb les pinces, i llavors ha aparegut la Urmila Lama, que ha resultat ser la neboda de la Beni. Despres de molts signes i esforços de comunicació fallits, finalment hem entès que ella també feia depilacions, però amb el sistema nepalí, i per ensenyar-ho ens treia un cabdell de fil de cosir... nosaltres dues no enteniem res de res i ens deia que ens poséssim, que ens ho faria.... però no ens acabavem d’atrevir, i llavors li hem dit que ho provés amb la Beni. Llavors hem vist de què es tractava: amb la boca aguanta un extrem del fil, amb una ma fa una mena de baga corredissa i amb l’altra estira l’altre extrem del fil, i tot anant fent correr la baga, va “caçant” els pels a dintre! Es complicat d’explicar, però super-efectiu! La Laura i jo hem al.lucinat de la precisió que tenia!!! No ens ho podiem ni impaginar!! No sé pas com explicar-vos-ho, pero si puc penjare un video, perque la veritat es que no té pèrdua!! Resultat: dema al migdia hem quedat amb la Urmila perque diu que ens vol fer la depilació a les dues i també una neteja de cutis, i nosaltres encantades!!! En cap moment ens podiem imaginar poder gaudir de tots aquests luxes a Bhimphedi!!!
A la tarda tornem a l’orfanat i els ensenyem la canço de “DO,RE,MI...” de la Julie Andrews, la veritat es que ens va molt bé per poder-los ensenyar una mica d’afinacio i de notes, ja que menys quatre o cinc, la resta continuen cantant “a crits” i sense afinar massa... però tot i així, cantant s’ho passen teta, i sempre demanen més!!! Aquest cop en la sessió de música hem tingut un convidat extra: el treballador de la presó que cada dia se’ns enganxa en una cosa o en una altra... el tio ha dit que s’ho ha passat molt be cantant i ens “ha amenaçat” amb tornar l’endemà... Si cantés bé, seria genial! Pero canta molt pitjor que tots els nens junts, jajajaaa!!
Ja em torna a tocar fer cròniques! Això passa molt més ràpid del que em pensava: no parem!! Pels que us preguntaveu qui escriu cada cop, la Laura, en Quique i jo ens hem repartit fer les cròniques un cada tres dies, i ara jo torno a recomençar.
Avui com cada dia, hem començat el dia amb l’entreno. Al marxar de casa ploviscava una mica però despres per sort ha parat!! Comencem a estar una mica cansats de tanta pluja.... la Laura diu que aquest any esta plovent molt més que l’any passat! En canvi a aquests nois no hi ha pluja, neu o tempesta que els afecti: passi el que passi, ells van a entrenar!! Un dia que plovia a bots i a barrals, en serio: plovia moooolt, i nosaltres ens vam quedar a casa, pensant que ells tampoc hi anirien. Però al arribar a l’orfenat més tard, ells ens van dir que hi havien anat igualment, tot dient: “Rain, no problem!” En fi, sense comentaris. En Quique i jo vam empassar saliva, i vam propetre’ls que a partir d’ara, plogués o nevés, aniriem a entreno.
Despres de la preparacio física que faig jo, on intento que vinguin tots (encara que no juguin a futbol), organitzo jocs pels nens petits. Pero ja fa un parell de dies que no venen perque tenen examens i han d’estudiar. Aixi que torno cap a l’orfenat a veure com els van els estudis i a veure com es troba en Mangal, que des d’ahir està malalt. Avui li fan un analisi de sang per saber si es hepatitis o febre tifoidea (sort que nosaltres estem vacunats de tot!), i resulta que es hepatitis altre cop... ja ho va tenir fa un any, i de fet la Laura també se’n recorda.
Avui per sort acaba fent molt solet i decidim rentar roba. Si plou continuament, la roba ens la va entrant la Beni a casa seva, i això fa que acabi agafant una olor una mica “catxumba”... ja ens va passar amb la primera “rentadora” que ens va fer, i estem decidits a que no ens passi altre cop!! Aquesta vegada posem moooolt sabó a la roba, la deixem en remull i li diem a la Beni que ho renti de seguida! Despres la penjem al solet. Mes tard, sembla que vol ploure una mica, pero la roba ja esta gairebé seca... davant l’amenaça de que la Beni ens la torni a entrar cap a casa seva, la Laura penja rapidament uns fils d’estendre la roba dins a casa nostra! No se com s’ho fa, pero li demana a la Beni una corda d’estendre. Aixi ara tenim la roba estesa a casa i ja no hi ha perill de que ens la prengui! Pero ara tenim “l’agravant” de que ella ve a estendre la seva roba a casa nostra... bé, arriba un punt que ja ens es igual, perque sempre la tenim ficada a casa, volguem o no! ;-)
Finalment, quan la roba ja esta seca, la olorem i “sorpresa”: la roba fa pudor altre cop.... gggrrrrr!!!! Tots els nostres esforços no han servit de res! Be, la veritat es que fa molta menys pudor que la primera rentadora, pero encara fa una olor ben rara.... arribem a la conclusió de que es l’aigua. Si poguéssim trobar algun suavitzant potent per aquests indrets... però no, sembla que aqui els agraden les olors “naturals” i no gasten ni desodorants, ni suavitzants, ni els savons fan bona olor, etc...
Durant el mati a l’orfanat, hem decidit aprofitar que feia solet per pintar les parets del passadís. Mentre la Laura i en Quique dirigien l‘operació, jo he decidit inspeccionar l’estat dels terrats de l’orfanat i els equips de captació solar. Al demanar una “ladder” per pujar, els nens m’han dit que no en tenien i m’han mostrat la manera de pujar “a la nepalina”, que per variar, era fent el mico!! Tenen dos sistemes per pujar: o escalant per un tub (al que m’he negat rotundament per no fer el ridícol) o anant per darrera del dining-room i pujant per la tanca del terreny de l’orfanat, molt propera a la paret posterior. Despres des d’alla dalt s’havia de fer un “saltet” i ja eres dalt del dining room. Llavors venia l’altra acrobàcia: saltar per sobre el terrat d’un edifici a l’altre. Feia una mica de “iuiu” d’entrada, però ho he aconseguit! M’he sentit com un d’aquells negres que salten de terrat en terrat, com si no teméssin al buit! Els terrats tenien bona pinta, en Dayaram em va dir que havien estat posant pedaços, però la veritat es que no els aniria malament un bon aillament i impermeabilitzacio, cosa que no se pas si es deu fer en algun lloc del Nepal... De les plaques solars, n’hi havia un parell que tenien els vidres trencats, ara ens tocarà anar pressionant per arreglar-los. Despres d’enfilar-me fins a dalt de tot d’un diposit, per mirar què coi passava amb l’aigua que no hi arribava (no he aconseguit veure quin era el problema), hem acabat baixant del terrat en plan bomber, lliscant per una barra rodona. Ha estat una visita divertida, i com sempre, acompanyada de molts dels nens, que quan et veuen fer alguna cosa, acaben venint tots allà on estas... son com mosques, jajajaa!
Al migdia a casa, la Laura i jo estavem a l’escala repassant-nos quatre pels de les selles amb les pinces, i llavors ha aparegut la Urmila Lama, que ha resultat ser la neboda de la Beni. Despres de molts signes i esforços de comunicació fallits, finalment hem entès que ella també feia depilacions, però amb el sistema nepalí, i per ensenyar-ho ens treia un cabdell de fil de cosir... nosaltres dues no enteniem res de res i ens deia que ens poséssim, que ens ho faria.... però no ens acabavem d’atrevir, i llavors li hem dit que ho provés amb la Beni. Llavors hem vist de què es tractava: amb la boca aguanta un extrem del fil, amb una ma fa una mena de baga corredissa i amb l’altra estira l’altre extrem del fil, i tot anant fent correr la baga, va “caçant” els pels a dintre! Es complicat d’explicar, però super-efectiu! La Laura i jo hem al.lucinat de la precisió que tenia!!! No ens ho podiem ni impaginar!! No sé pas com explicar-vos-ho, pero si puc penjare un video, perque la veritat es que no té pèrdua!! Resultat: dema al migdia hem quedat amb la Urmila perque diu que ens vol fer la depilació a les dues i també una neteja de cutis, i nosaltres encantades!!! En cap moment ens podiem imaginar poder gaudir de tots aquests luxes a Bhimphedi!!!
A la tarda tornem a l’orfanat i els ensenyem la canço de “DO,RE,MI...” de la Julie Andrews, la veritat es que ens va molt bé per poder-los ensenyar una mica d’afinacio i de notes, ja que menys quatre o cinc, la resta continuen cantant “a crits” i sense afinar massa... però tot i així, cantant s’ho passen teta, i sempre demanen més!!! Aquest cop en la sessió de música hem tingut un convidat extra: el treballador de la presó que cada dia se’ns enganxa en una cosa o en una altra... el tio ha dit que s’ho ha passat molt be cantant i ens “ha amenaçat” amb tornar l’endemà... Si cantés bé, seria genial! Pero canta molt pitjor que tots els nens junts, jajajaaa!!
dissabte, 23 de juliol del 2011
Fotos 21/07 al 23/07
Les nenes ballant i cantant a l’església, molt a prop de Balmandir (orfanat).
En Rubin, la Aarati i la Mònica a l’església.
El nou mòbil del menjador, fet amb càpsules de nespresso pintades
L’esmalt d’ungles fet servir per les càpsules s’ha extès per tot arreu…. Rubin, Sumpurna i Naresh.
Ashok, Gokarna, Gyanendra i Rojan empenyent a la Laura en plena pujada!
La Casa del “Talking Grandfather”. Li diuen així perque es com si fossin els seus avis de paraula. Son una parella de vellets sense fills que viuen a les muntanyes i que han “adoptat” a tots els nens de Balmandir com a nets seus.
D’esquerra a dreta: Ram Raj, Brish i Kamal, els tres més salvatges! ;-)
Tots amb la Talking Grandmother (el grandfather estava pasturant les cabretes i no el vam poder veure).
L’altre costat de la casa dels Talking Grandfathers.
Tots fent el mico, altrament dit fent el “badaar”.
En Quique amb el seu new look “flowerpower”, amb els regalets dels nens durant l’excursió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)