Lali - Bhimphedi - 31 juliol

31/07/2013 Lali Duran Ollé

Avui dimecres, com dia rere dia, ens ha tocat aixecar-nos a les 5:30. El despertar ja se’ns fa cada vegada més difícil, avui la Marina s’ha quedat dormint perquè ella i en Victor pujen a Supping a ensenyar als seus habitants el projecte de com fer carbó vegetal amb panotxes de blat de moro. Després de la clase de dansa, la Paula, la Georgina i jo hem anat a veure l’entranament de futbol, en Victor i 50 nois del poble estaven en ple sol durant dues hores sense parar, la Paula i la Georgina s’hi han apuntat amb els que ens sabien menys i jo ni m’ho he plantejat. Sembla que no se’n cansen mai de jugar, l’altre dia els vam apuntar a un torneig patrocinat per Coca Cola, un no parar.

 Quan tornem és l’hora del te, ja no necessito café per despertar-me. Les 8 en punt és la meva hora preferida, els nostres bebés tenen l’hora de la dutxa i aquesta ja es converteix en la Font de fora el jardí, per ells és un joc més. L’hora del Dhalbat és com un dinar per nosaltres, seguim l’horari nepalí, ens hi hem adaptat perfectament des del  primer dia. A les 9:30h l’Ester ha posat en marxa una nova classe de dansa: belly dance, els nostres nens ja són a l’escola així que el professor de dansa i diverses noies del poble han sigut els seus alumnes. Estaven molt interessats en aprendre un nou estil i fins i tot els nois s’han posat els mocadors de monedes.

 Ja hem tornat i estem molt cansades, només són les 12h i no hem parat, ara realment penso en quantes coses podem fer en un dia, però tot i així ens falta temps. Això només és el començament del dia. La Georgina ha visitat una classe de l’escola, els més petits recitaven l’abacedari i repassaven lletra per lletra mentre ella anava contemplant el sistema educatiu nepalí. A les 13h és hora de l’snack time, arròs inflat amb llet, o te pels qui no en volien. Després hem descansat una estona, la Georgina i jo hem jugat a volleyball, jo he seguit jugant amb els nens mentre ella rebia els nens petits que tornaven de l’escola a les 16h.

 La veritat és que som un grup que ens coordinem la mar de bé, la Paula continúa amb el projecte de la música, ara ajudarem a montar una representació de teatre amb en Miquel, un altre noi de les estades que ensenya a nens i a la gent del poble com fer una actuació teatral. Mentre uns es dutxen els altres fan jocs a la library i així alternant-nos constantment per no agobiar-nos i desconectar. A les 18h la Marina i en Victor han tornat de l’excursió, ens hem explicat com ha anat el dia i hem posat diversos punts en comú.

 Avui és un dia especial per nosaltres, avui és el dia que trenquem el menú que durant tota una setmana i mitja hem menjat dia i nit, no ens malinterpreteu, estem enamorats del dhalbat, però un viatge al meditarrani amb els fuets, la tonyina, tomàquets i ou dur és un regal. La coca-cola no hi falta, mentre els nens miren expectants com devorem el plat que tenim al davant ells decideixen provar-ho al nepalí style, i nosaltres encantats de que els hi agradi decidim que en un futur els hi comprarem i en farem per dinar o sopar un dia tot junts.

Un cop acabat de sopar decidim provar si podem veure una película de Disney, cosa que els emociona més que un altre cosa, però malauradament , el cable que vam comprar a Hetauda no serveix. Decidim treure la guitarra i començar a cantar la cançó que la Paula i la Mònica han ensenyat a tothom per conscienciar sobre l’estat de l’aigua al poble. Després de que la Paula ens enseyés la lletra i ens la memoritzéssim, crec que tots ens ha quedat gravada al subconscient i vam somiar amb ella. El dia s’acaba i tothom es tanca a les habitacions, tanquen els ulls després d’un dia sense fer un stop i només pensen en què els esperarà l’endemà.

Lali

Mahendranegar (31-7-2013)

El Mahendrenegar team ja ha arribat a l'equador de les estades i cada dia que passa ens sentim més còmodes en aquest poble i sobretot amb la seva gent. El Madam, el coordinador de l'escola, ens acompanya a fer totes les compres, ens ajuda moltíssim amb tot i és una persona de tracte molt fàcil. La "mami" ens considera a tots els seus fills (som els seus chora and chori) i tot i que no parla anglès ens entenem amb la mirada i això si, quan fa un rot sempre diu sorry. El Tapendra, és un noi de 20 anys responsable del dia a dia dels nens a la casa d'acollida, habituat a posar ordre i mantenir la disciplina, ens porta tots a ratlla. La Mina és la cuinera i ens mima com ningú, mengem pasta, verdures, chapati, choumein i últimament ens fa unes postes de fruita talladeta amb yogurt, boníssim! Tot i les suades que fem creiem que no estem perdent ni un kg.  A tots aquests personatges els hi hem agafat molt de carinyo i podriem dir que els Marcianos ja hem fet bons amics a Mahendranegar.

El dilluns el matí, coincidint que era l'últim dia de classe després d'una setmana d'exàmens, ens van demanar si podiem passar per algunes classes a fer alguna activitat. Nosaltres, que sóm uns valents, vem dir que aniriem a totes, total només és una escola de 700 nens, xupat ! El tour va durar una hora, vem començar amb els més grans i amb molta empenta cantant cançons, ensenyant-los en un mapa d'on venim i fins i tot algunes paraules en espanyol. Vam tenir tan èxit, que ara quan fem el nostre camí cap al centre tothom ens diu hola i adios. Això sumat als 30.000 namaste, how are you?, whats your name ? foto, foto, etc ... de fet el nostre trajecte sembla una desfilada i la gent ens espera a la porta de casa a què passem.

Una altra experiència que ens té ocupats, són les compres del material per les obres. La cosa funciona així: Pugem al jeep amb el xofer, el Madan, la mami i el comando de voluntaris. Fem un mini trajecte amb aire acondicionat (això si que s'agraeix), esquivem unes quantes vaques i moltes bicicletes i ens aturem davant una petita botiga. Baixem tots, ells parlen en nepalí i nosaltes esperem ordres i si la cosa s' allarga (que és habitual) es va formant un cercle de gent al voltant que ens miren fixament. Al cap d'una estona ens diuen "go" i tornem a pujar tots al cotxe, fem uns pocs metres, tornem a parar i es repeteix la història. I així pots passar tot un matí per comprar quatre coses. Aquí tot va a un altre ritme (com les nostres cròniques) i ja ens sembla bé perquè amb aquesta xafogor qualsevol es posa a correr.

Paula - Bhimphedi - 30 juliol

Comencem el dia a tope, a les 6 a dansa amb el Povan, l’Odge, les nenes i el kamal. És durillo perquè el terme estiraments no existeix en nepalí i el primer que fem és saltar i saltar. Les nenes han de fer dos balls pel Children’s day, que serà al setembre i per tant el Povan, el professor de dansa, no té temps per ensenyar-nos’en un a nosaltres =(.

El Víctor, la Lali i la Esther van cap a Hetauda a comprar diverses coses. La Marina, la Zaida i jo ens posem a pintar amb el director l’escala del seu edifici… Buff!! El més bo són les conyes que ens portem, nosaltres en català i ell en nepalí. Realment m’ho passo bé podent manar a un home nepalí que és bastant mandrós i que se li ha d’estar sempre al darrere perquè treballi… A més, li manem davant de la seva dona, que se’n riu de la situació. La Georgina està fent mandales amb els nens, l’admiro per la seva paciència!

A les 16h he d’anar a l’escola a fer música i teatre amb els nens. El Miquel està muntant una obra de teatre, la qual també tindrà música i dansa. Portem dues setmanes treballant amb uns quants nens i realment veiem com millora tot. La Mònica i jo treballem la part musical i el Miquel la teatral. Tot plegat ha costat una mica, sobretot trobar un horari adequat per als nens. Ara que ja han començat l’escola, el Rajendra ens deixa un espai allà per poder practicar quan acaben les classes. El primer dia vaig arribar i hi havia 60 nens esperant en files, vaig demanar ajuda al Rajendra!! Però ara ja hem tornat al ritme inicial i recuperat només els nens amb els quals portàvem treballant dues setmanes.

Hi haurà un xou final el dia 10 d’agost. Nens i nenes cantaran la cançó de l’aigua, composada per la Mònica, faran diversos sketchos amb l’ajuda del Miquel i també tindrem un petit conjunt de guitarres dels malotes del poble. Tot plegat surrealista!! La idea és que tot tingui un contingut moral, hi haurà escenes sobre l’aigua, la higiene, fer-los veure que poden existir espais on tirar la brossa…

A la tarda fem activitats amb els nens, a Balmandir. Com que avui plou toca posar-nos a la library, amb les mandales i mapes d’Europa i Àsia. A tope! Sembla que no parem cap dia de fer coses, cada dia més i més, però tot plegat és entretingut i val molt la pena.  Arriba l’hora del daahlbat! Crec que tots els voluntaris s’han acostumat a la rutina alimentària d’aquest país!

Per desconnectar un xic anem al poble. Passem un moment per la botiga de les teles, com no! Evidentment la Georgina li ha de demanar alguna cosa més. El Víctor i la Marina es mengen un iogurt (dhai) que està per llepar-se els dits! Per acabar el dia anem a visitar el Binut, l’home de la botiga que està més a prop de Balmandir i que segurament es guanya la vida només amb els mesos que estem aquí. Avui no estem massa desperts per acabar d’estar una estona amb els nens: Hetauda és fastigosament fatigant, i pintar amb el senyor director i anar-li darrere no és gens fàcil. Un dia més en què no hem parat de moure el cul amunt i avall, a veure qui demà és el valent que va a dansa a les 6 :S!

Víctor - Bhimphedi - 29 juliol

D’acord, les 5:45 no és una hora per despertar-se, ni  per aixecar-se, ni  rentar-se la cara ni posar-se les lentilles, però encara menys per anar camí al camp de futbol a entrenar un parell d’hores. Hauria d’estar prohibit. Però com això es Nepal i tot en la seva justa mesura o desmesura  està permès, el dia comença amb el seu ritme especial.

Fang, herba, sorra i 50 parells de botes s’acumulen al costat de la porta de sortida del que sembla més una cova de troglodites que no pas una habitació de voluntaris,  amb el seu encant tot sigui dit. L’esforç titànic de despertar-se ha deixat pas a una d’aquestes imatges que embriaga del Nepal, mutanyes amagades sota la bruma que semblen observar tímides cadascún dels moviments dels habitants de les seves valls. L’arribada al camp a més de sorprenent és inesperada. Un nen de no més de 15 anys m’espera a la porta de balmandir per portar-me en moto al crit de:  boss come up with me!  Incontables parells d’ulls s’acumulen a la vora de la línea d’out. L’internacionalitat del futbol no és una excepció aquí; es juga s’entrena i es viu amb la mateixa intensitat que a qualsevol altre racó del planeta. El problema resta  en les 50 joves persones ansioses d’activitat física, coneixement tàctic i ganes d’apendre, sent l’alçada dels mateixos tan dispar com la seva habilitat; alts com pins, baixets com nans que busquen la pilota blancaneus, habilidosos com el benerat “déu” Messi  i alguns altres que no els queda massa clar amb quina part del cos es juga a futbol. La veritat és que tanta gent i tan dispar espanta a primera vista, encara que la primera visió enganya. Tot s’ha de dir que intentar coordinar tot això queda gran a qualsevol, més encara si el teu “ajudant” Nepali només participa als exercicis com un més.

8:00 am. Moment crític. Molt crític. Dues hores despert ja. El futbol ha mort per avui. El llit crida amb cants de sirena a qualsevol que passa per devant. La lluita per resistir-se a estirar-se és dura, qualsevol que s’estiri no el despertarà ni mil petons de prínceps de sang blava. Però deixant enrere les tonteries una dutxa ràpida anima a qualsevol  i a més la feina apreta. Avui toca pintar l’escala de l’oficina i la cosa promet molt. Uns quants s’escaquejen de manera molt habilidosa anant a veure un festival de música i ball a una petita vil·la dalt de la muntanya més alta de la zona. L’exèrcit d’aranyes miren extranyades la quantitat de gent que hi ha a la seva preciada escala, debatint internatment si la fràgil fusta aguantarà tant córrer amunt i avall. Una primera neteja deixa al descobert el que milers d’anys enrere hauria de semblar un color blanc. Les primeres pinzellades impregnen la pell de tothom que es fica pel mig i és que si bé el treball  s’ha de fer, els riures han de córrer igual i després d’una hora de forçós treball l’escala està mig pintada. Tot està ben ple de pintura; braços, cames, mans, pels e fins i tot samarretes senceres. Les parets han quedat prou bé!

Crec que ningú en aquest món te més vocació que els cuidadors. La cosa és seriosa, no hi ha cap tipus de dubte, tinc la certesa total que són la gent que més he vist treballar al Nepal. Esmorzar, snack i berenar es desenvolupen com una benedicció per als sentits. Encara que les benediccions altament repetides cansen, tot s’ha de dir. Però una bona dosi d’arròs inflat, patates fregides i chilli reanima a un mort. I a dós.

La tarda comença com és el país. Amb una combinació poc esperada de calma y poc ordre. Tothom en aquest país sembla esperar alguna cosa eternament, alguna fe que aparegui del no res com uns focs artificials i torni a marxar com han aparegut, amb una simple guspira. Dit i fet la tarda comença amb poc i acaba amb molt. Cosa de deixar que la vida et sorprengui a cada momento suposo. Com si d’una enfermetat contagiosa es tractés juguem com els nens dels quals estem rodejats i deixem caure el sol fins que un xiulet ens marca l’hora del dalhbat. Això aquí al Nepal és inamovible, com els mateixos Himalayes.

La  nit ens cau a sobre i milers d’estels ens vigilen veritiginosament desde tots els punts que les muntanyes permeten mentrestant els ulls cauen morts i mentres el silenci s’apodera de tot.

Victor

Mahendrenagar (29-7-2013)

Namaste!

Ya llevamos una semana en Mahendranagar y los nepalis ya se estan

empezando a acostrumbrar a nuestras caras y nosotros a ellos.El camino al

orfanato en bicicleta ya forma parte de su rutina. Igual que ir cada dia al

mecánico de bicicletas es la nuestra. Nuestro trabajo en el desague esta

parado a causa de la lluvia. Aprovechando que no llueve hoy intentaremos

poner los tubos.

Los niños estan llenos de vida y energia que nos transmiten tanto bailando

como jugando. Les entusiasma cualquier actividad y pueden realizarla

durante horas y no se cansan, lo cual nos sorprende. Dentro de las

actividades que hemos realizado durante estos dias hemos hecho mandalas,

maracas y juegos de accion (el pañuelo, saltar a la cuerda, voleyball...).

Les enseñamos la guitarra y de lo emocionados que estaban no tardaron mucho

en romper una cuerda. En las horas de calor sudamos como cerdos y por eso

hacemos una pausa ,como siestas en el cuartito de los enfermos. Antes de

cenar los/nos agotamos con juegos mas activos.

Conforme pasan los dias nos vamos rejuveneciendo gracias al calor que

pasamos. Cada atardecer de vuelta del centro disfrutamos de un maravilloso

paisaje, lleno de arrozales, de vacas y cabras, de mujeres recogiendo

arroz, y de niños que esperan alegremente vernos pasar.

Hasta pronto!

Kathmandu, primer pas (Ester)

Dia 22.07: Arribada a Kathmandú

Després d'acomiadar-nos de Barcelona amb els ulls una mica humits, i passar 10 llargues hores d'espera a l'aeroport de Doha, finalment  trepitjem la capital de Nepal. Molts de nosaltres, que partim de la incertesa total, ens quedem bocabadats. La Marina, la Laly, la Georgina, la Zaida, el Víctor i jo, carregats amb un munt de maletes, som rebuts pel Dani, que ens espera per fer-nos de cangur durant aquesta primera presa de contacte.

Ens trobem una ciutat la qual guarda el seu encant, no en la seva aparença, sinó en les mil peculiaritats que descobrim poc a poc. Un resum de tot plegat? Caos, l'ordre nepalí. Els clàxons, el fum dels vehicles i els carrers sense asfaltar carreguen massa l'aire de la ciutat. A això li hem de sumar la gran humitat causada pels monzons. No para de ploure i tot és moll.   Tenim el disc dur treballant a tota pastilla.

Arribem a l'hotel, en ple barri de Thamel, i després de descarregar els petates, anem a donar una volta per situar-nos i a sopar. En Dani ens porta a fer un tast del menjar tradicional tibetà. Momos i cheowmin... Boníssim! Després d'omplir-nos fins rebentar ens hem relaxat una mica fent una shisha de poma i una cervesa "Ghorka" a un bar molt peculiar anomenat "Full moon". Un dia molt mogudet, després del qual vam caure al llit ràpidament.

Pel matí hem anat prendre un te massala acompanyat d'uns pancakes i unes torrades, carregant les piles per començar a enllestir els preparatius del material necessari a Bhimphedi. Hem tombat per Kathmandú tot el matí en busca d'objectes de papereria, i altres coses com… paper de vàter, que en necessitarem. Hem vist una altra cara de la ciutat, més "local". Personalment ha resultat un xoc que no vaig experimentar ahir. Tot plegst ens està atabalant una mica: cotxes, aglomeracions de gent, i el fet de sentir-nos totalment aliens a això ens fa desitjar arribar a Bhimphedi.

Quan acabem el shopping tornem a l'hotel per degustar el primer Dhalbat (arròs amb verdures i llenties)  dels molts que ens esperen durant aquestes setmanes. Tot seguit hem caminat un bon troç per arribar al Monkey Temple. Perquè s'anomena així? Perque està replet de micos. Micos lladres. Tot i això la Georgina s'ha amagat les polseres, i no hem patit cap accident. El temple està situat a dalt d'un turó… Déu meu! Pensem mentre mirem cap a munt i calculem mentalment el que ens queda. Déu meu!!!!, exclamem quan vèiem les escales llargues i inclinades que porten al temple. Després de dues ampolles d'aigua i una bona suada arribem a la gran estupa. Impressionant. Tota plena de banderetes tibetanes i pintada de colors vius. Hem visitat el recinte fins arribar a tres grans estàtues, la principal de les quals és un gran Buda.

Quan acabem la visita i cau el Sol, decidim tornar i sopar alguna cosa, que ja és hora. Després de debatre si anar caminant o en un taxi, la Laly i el Víctor guanyen i agafem taxis. Quan arribem a Thamel anem a un restaurant amb una terrassa allunyada del caos. Una nit fantàstica! Momos, cerveseta i rialles.  Quan ens tanquen el local, decidim anar uns quants a  prendre uns cocktails i ens acomiadem d'en Dani. Però també ens tanquen el bar, i entre una pluja nocturna tornem a l'hotel. Demà marxem del caos!

Zaida - Bhimphedi - 28 juliol

Un dia més a Bhimphedi  m’he despertat  i després de 3 dies, encara no em creia que estigues un altre cop aquí amb els nens, tenia moltíssimes ganes de tornar.

Al matí vam anar a classe de dansa, vaig acabar amb agulletes com sempre, però ho vam passar genial. A la sortida vaig comprar un dolç típic del Nepal que es diu ‘’fulaura’’ i ho vam menjar a Balmandir amb un deliciós te.

Cap a mig matí vam menjar Dalbat que havia preparat en Ram, el cuiner. Com trobava a faltar el seu sabor. M’agrada veure com menjen la resta de nens, es menjen plats d’arròs enormes i sempre repeteixen, es increïble el que poden arribar a menjar aquets nens.

A la tarda, la meva companya Marina, va preparar uns jocs per els nens molt divertits: el joc de endevinalles, un joc amb una pilota per aprendre els noms de cada persona, etc..

I per la nit vam sopar un altre cop el famós Dalbat, vam estar parlant una mica amb els nens i ens vam anar a dormir, esperant que sonés el despertador per tornar a començar el dia a Balmandir.

Bhimphedi, 27 juliol - Dissabte, dia de festa

Namaste des de Balmandir!

Avui dissabte 27 de Juliol. Fa quatre dies que som aquí però a vegades costa contar-los perquè el temps aquí desapareix i ja no saps on ets. Al principi semblava que seria difícil adaptar-se, però ara les coses ja funcionen pel seu propi ritme. De fet, aquí el ritme el posa cadascú, però a la vegada és un ritme comú. Quan arribes i et diuen: "ens llevem a les 05.15h-5.30h perquè a les 6.00h hi ha dansa o futbol", penses "estan sonats o què?", però avui ja no te n'adones. Ahir vam anar a dormir dient "crec que jo demà no vaig a dansa". I la primera en dir-ho vaig ser jo, cansada d'un dia intens. I avui, sona el despertador i cap a dansa. Tot i que no tothom, cal dir-ho. La Paula, la Georgina i jo hem sigut les valentes que hem anat a la classe.  I quina canya que li fot el nano. Un escalfament dur que al primer dia ens va deixar caos i que de moment encara ens produeix agulletes cada dia. Esperem que entre els sucs i els "fulaure" (uns bonyols boníssims que fan al poble) cada dia ho puguem resistir millor i tornar a casa amb una vitalitat, força, energia i, perquè no dir-ho, tipet espectacular. Els nens i nenes que vénen a dansa tenen un ritme increïble, el duen incorporat. Un estil que molts ballarins voldrien tenir.

Un cop acabada la dansa, cap a Balmandir. Després del Daalbat de les 09.00h comencem el "cleaning routine". I és que aquí els dissabtes és l'únic dia de festa i l'aprofiten per fer neteja a fons. Tots plegats. Cadascú es neteja la seva habitació, i hi ha encarregats de netejar el menjador i la library. Les didis fan els lavabos i el Ram la cuina. Nosaltres els ajudem i intentem donar-los alguns consells, ja que a vegades queden alguns racons que passen desaparcebuts, els quals també és interessant tenir-ne cura. Ens hem adonat que els més petits i les nenes els costa seguir unes rutines de dutxa i neteja, així que plantegem com es podria millorar. La Georgina prepara uns  "passos a seguir" per ajudar als més petits a controlar els esfínters, les quals posarem en comú amb tots els nois al vespre perquè ens ajudin a dur-ho a terme. Parlem amb la Usha perquè ens mostri la roba dels petits i veure si manca alguna cosa que puguem comprar a Hetauda, ja que ens hem fixat que no duen roba interior. Fem llista de què tenen i valorarem.

Un cop acabat el "cleaning day" amb èxit, fem l'snack (01.00h). Avui toca got de llet de búfala, pa de motlle i unes bossetes de fideus. No està pas gens malament. A partir d'aquí, l'estona va passant estan per Balmandir sota l'ombra (tot i que avui ha sigut un dia de poc sol) parlant amb els nois. Els dissabtes volíem fer excursió però els nois havien preprat un partit de futbol amb altres nois del poble i havien de jugar avui a la tarda, així que ens hem pres un dia de festa. Ja que els dissabtes són festa, doncs festa. La gran majoria embogeixen pel futbol, i els que no, han tingut la opció de fer mandales amb llana. És admirable la capacitat manual i d'aprenentatge d'aquests nanos, i la motivació per les activitats. S'asseuen a la library i van fent. Són una mica impacients però molt respectuosos. Avui la Georgina ha ensenyat a fer mandales a 4-5 d'ells, que  se'ls han penjat al capçal del llit (a veure quan duren) i demà, es farà amb un altre grupet. Els que avui han après a fer-los  s'han prestat voluntaris per demà ajudar a ensenyar al nou grup. I és que aquí són tots una gran família i es cuiden entre ells. Les coses materials estan una mica descuidades però en canvi entre ells és diferent, i és que es tenen els uns als altres. Entre ells tots són germans i els grans fan de pares dels petits.

A mitja tarda (cap a les 15.30h és mitja tarda) hem anat al poble. Tarda de voluntaris. Un suquet al bar, el primer dia que anem a pendre alguna cosa. I després, a comprar algunes cosetes. Passejar pel poble és graciós: de cop i volta es van veient caps que surten de casa o de les botigues per observar-nos: sis persones noves en un poblet, de les quals una és nepalí, però no entén res de nepalí i una altra és blanquíssima. Els primers dies .. de fet no sé perquè dic primers si tant sols en duem tres, però com dic el temps és relatiu. Com deia, a l'arribada, m'adonava que els nois de Balmandir miràvem amb cara estranya, i no sabia si reien, si no reien…què els hi passava? Poc a poc vaig anar fent les meves deduccions i ho he acabat corroborant: noia i cabell curt… estrany, molt estrany. "Per què portes el cabell curt?" deien les noies. "El cabell llarg fa més bonica!". I a més a més, el color blanc de la pell els xifla. A diferència que a casa nostra, on molts passen hores al sol torrant-se per tenir color, m'han explicat que aquí els encanta la pell blanca. "Snowwhite" m'ha dit avui la Pracriti. A la tarda, amb els mandales, volia estirar-se sobre la "white cuxa" (m'ha demanat que li ensenyés a dir cuixa en català).

Entrar a una botiga ja és del tot espectacular. Les botigues són petites i nosaltres ja no gosem entrar tots, però no ser per què patim. De cop i volta la gent es va acostant i alguns van entrant i tot. Mires alguna cosa que et fa gràcia i ja et van treient més i més i més… Doncs això, que sóm una bona distracció pel poble. Un cop ben distrets tots els vilatants, ja hem tornat cap a Balmandir. Avui toca pollastre!!!!!! I és que si és festa, toca menjar de festa. Daalbat acompanyat de pollastre. I quin pollastre! Tot i que no n'hi ha massa, està boníssim. No m'estranya, aquí els pollastres són de veritat. Te'ls trobes passejant pel carrer, campant per on volen. Després de sopar, meeting a la library per exposar-los a tots les rutines de neteja dels petits i proposar-los anar un dia tots junts fins a Hetauda al cinema. Crec que la idea els hi ha encantat.

Mosquits, sangoneres, aranyes, forat al terra enlloc de tassa al lavabo, descalçar-se per entrar als llocs, menjar Dhalbat per esmorzar i sopar amb un únic snack entremig… de moment amb tres dies crec que tots estem d'acord amb què això val molt la pena i que no ens ho canviarà ningú. 

Bhimphedi, 26 juliol - Happy time!

Divendres 26.

Con cada matí, ens hem llevat a les 5.30h per anar a les classes de dansa. Després de l'escalfament, el professor ens ha començat a ensenyar una coreaografia típica del Nepal. La música és ràpida i a cada temps es fa un moviment diferent. És difícil però molt divertida.

Avui ha estat el primer dia que hem rentat la roba a mà. Per sort feia molt sol i se'ns ha assecat al llarg de la tarda. El Jay ens ha ensenyat a fer-ho, crec que se'ns ha donat prou bé!

Per la tarda, hem fet dos tallers que han tingut bastant d'èxit: braçalets i collarets per una banda i dibuixar mandales per l'altra.

Al vespre hem anat a visitar la Guesthouse per primera vegada. La Marina està ajudant a l'Edu i a l'Huga a analitzar l'aigua de Bhimphedi.

Després de sopar, els nens i les nenes ens han ensenyat més passos del ball nepalí.

Mahendranagar, 25 juliol - Extraterrestres con bicicletas

Namaste!

Llevamos 3 días en Mahendranagar y ¡ya empezamos a adaptarnos y a sentirnos como en casa! Como os contamos hemos conocido a los niños del Amor Children's Home. Esas sonrisas vergonzosas del primer día empiezan a ser miradas de ilusión y complicidad. Las ganas que tenemos de estar con ellos compartiendo nuevas actividades y experiencias y seguir conociéndoles ¡nos ayuda a madrugar todos los días! Además hemos puesto en marcha el proyecto de drenaje de aguas que estaba en estado deficiente que realizamos mientras ellos están en el colegio. Y trabajar con el calor y la humedad de aquí os podemos asegurar que ¡poco no sudamos! Hoy, para podernos mover con más libertad (el centro queda a unos cuantos kilómetros del colegio donde nos alojamos) hemos comprado unas bicicletas anti-pinchazos, anti-rotura de sillín y con frenos de última generación. Y como hasta ahora no llamábamos la atención hemos escogido bicicletas de colores llamativos. Os iremos contando nuestras pequeñas batallas entre sudores y apagones de luz (esto significa quedarse sin ventiladores) y como avanzamos con el proyecto y con los niños de Amor Children's Home.

¡Hasta pronto!

Bhimpedi, ja som aquí!!

Dia 24: Bhimphedi, ja som aquí!

Pel matí ens llevem. Estic inquieta per no saber què em trobaré a Bhimphedi, però a l'hora molt il·lusionada. Per agafar els jeeps ens separem en dos taxis. La Laly i jo anem al cap davant. Mala idea. Després de passar una bona estona patint en el recorregut fins a Balkho, arribem les primeres, sense comunicació amb l'altre taxi. De sobte, un munt d'homes se'ns apropen per agafar-nos les maletes i posar-les als jeeps. Stop! Stop!-cridem- We have to wait the other taxi, and there is the boss (Víctor). You must talk to him. Vist el cas que fan a les dones aquí no em queda més remei que carregar-li el mort al Victor mentre estem soles.

Un cop carreguem l'equipatge al jeep i ens posem en marxa, notem un canvi molt brusc de paisatge. Passem del caos a la pau. La Laly pateix una mica durant el trajecte, perquè les carreteres no són carreteres, sinó camins, i molt estrets, pels quals hi passen dos jeeps molt justos. Tres hores de viatge amb una paradeta per descansar i picar alguna cosa. Ja no som a Kathmandú, comença a ser Nepal en essència.

Quan pujem l'última muntanya, comencem a veure Bhimphedi a la vall. Els nervis creixen de cop. Què hi trobaré? Com ens rebran? En fi, ja no queda gaire temps per pensar en això. A tota velocitat creuem el poble pel carrer principal i baixem fins la porta de Balmandir, l'orfenat. Quan baixem comencem a notar l'expectació dels del poble i dels nens, que criden a la Zaida (ja la coneixen de les estades passades). Amb una timidesa mútua, ens fan una benvinguda tradicional amb flors i ens posen uns pols vermells al front, Namaste!

Durant la resta de la tarda ens dediquem a posar-nos al dia de la situació a Balmandir, veure instal·lacions amb la Paula, que ens esperava des de feia algunes setmanes. Alguns nens, els més petits, ens acompanyen a fer una volta pel poble. Anem a un pont penjant, que alguns de nosaltres creuem amb una mica de respecte i agafats a un nen. Ells en canvi, el creuen corrents. Primera presa de contacte. Tot i això els nois més grans no se'ns apropen de moment gaire. Temps al temps. Al Víctor li han donat una rebuda especial: hem trobat una sangonera enorme al terra de l'habitació, quin fàstic! No li ha parat de sagnar fins passades dues hores. L'hem desintegrat amb sal… una imatge no gaire agradable. La Laly no l'ha volgut mirar. Quan tornem, fem un Dhalbat, que no acaba d'agradar a tots els del grup. Jo el vaig trobar boníssim, però ja veurem quan en porti uns quants.

A Balmandir el dia comença molt aviat, i s'acaba aviat, així que no triguem en anar cap al llit després d'un petit meeting a l'habitació de voluntaris.  Els llits són molt durs, però avui no em costarà adormir-me… quantes sensacions en menys de 24 hores! Good night!

Bhimphedi, 17-21 juliol 2013

17-18-19/07/2013, dimecres, dijous, divendres.  Adaptats a la nova rutina.
Des que tenim les rutines dels horaris de classe, els dies a Bhimphedi passen sense gairebé adonar-nos-en!   Al matí toca diana a les 6h, amb la dansa.  Aquest any costa molt que els nens ens segueixin, estan molt mandrosos...  Però mica en mica van venint a classe.  Les classes no les fa en Mithun, el nostre profe de dansa de cada estiu, sino dos amics seus: en Pawan i l’Odge.  No son tan cracks com en Mithun, però les classes continuen igual d’energètiques que sempre!   Després tornem cap a l’orfenat a esmorzar i preparem les activitats de Musica i Teatre.  A les 11h fem Música la Paula i jo amb els nens del poble, i per sort, ens deixen l’aula de dansa per poder-ho fer.  Després a les 13h fem Teatre a l’aula gran de la escola: una aula que té escenari incorporat, l’Anju ha fet les gestions necessàries per cedir-nos-la.  Però despres de fer un parell de classes allà, veiem que l’espai no ens acompanya massa i decidim fer-ho tot a l’aula de dansa, on ens sentim més a gust.

A Música comencem a ensenyar-los les escales musicals, tant en anglès (Do-Re-Mi) com en hindustani, que és el que ells coneixen millor (Sa-Re-Ga).  Mica en mica anem aconseguint que afinin...  però es una feina difícil, perque per ells cantar es sinònim de cridar, sense cap mena de tonalitat ;-)  També els comencem a ensenyar les dues cançons que hem composat específicament pel nostre projecte: WATER, PANI  i  WASH YOUR GERMS AWAY!   Tot i que son cançons difícils, sembla que les aprenen amb moltes ganes i que es diverteixen molt cantant-les.

Més tard, a la classe de Teatre, en Miquel els fa fer moltes dinàmiques de grup, i tot i que costa que les aprenguin, mica en mica van funcionant...  Els nepalis en general son tan tímids, que això de sortir a l’escenari davant de tothom els costa molt, i riuen tímidament tota la estona.  Però en Miquel, amb el seu “savoir faire” els fa riure continuament amb les seves actuacions, ensenyant-los tot el que han de fer.   Les dues classes tenen molt d’èxit entre la gent del poble, cosa que no ens pensàvem pas!

Tornem a l’orfenat i aprofitem per anar organitzant feines pels voluntaris: rutines de neteja, fent llistes de diferents coses per arreglar, seguiment de les obres del Porxo-Safareig-Estenedor i altres obres relacionades, mirar què passa amb les fosses sèptiques... i moltes cosetes més!

A les 17h, en Miquel i jo hem acordat anar a casa l’Anju i el Ram a fer classes d’idiomes: ells volen aprendre francès i nosaltres volem aprendre nepalí.  En Miquel, profe expert, porta la veu cantant, i jo li vaig fent d’apuntadora de tant en tant.  Quan passem al nepalí, jo vaig de bòlit escrivint mil paraules en alfabet nepalí, que l’estic aprenent a marxes forçades,  i en canvi en Miquel ja se’l sap tot!   Sortim de classe, amb el cap com un bombo de tant mix d’idiomes, i anem cap a Balmandir, on alguns dies tenim Jam Session amb els del poble.   Més que jam session, acaben sent unes classes de guitarra accelerades, perque ells ja en saben una mica, però els falta saber seguir el ritme amb altres músics...  Be, esperem sortir-nos-en mica en mica, perque els volem agafar d’orquestra per la nostra obra de teatre!

I aqui s’acaba el nostre dia nepali, no sense algun dia fer un meeting amb els nens a la Library, per anar comentant diferents temes relatius a l’orfenat.

Una classe de Teatre d’en Miquel (o Drama, tal com li diuen aquí...), a l’aula de dansa, on finalment ho fem tot.

Cantant la cançó de l’Aigua a Balmandir, amb els nens.

En Miquel fent acrobàcies amb en Ashok...  l’Edu s’ho mira una mica incrèdul...

---

20/07/13, dissabte.  Excursió en moto a la presa de Khulehani.
És dissabte i per tant avui els nepalís tenen festa. A Balmandir és també el cleaning day. Primer comencen amb la kitchen, després amb les habitacions… Mentre jo em poso amb els nens a revisar que passin l’escombra per sota els llits i ho netegin tot, la Mònica i el Miquel es concentren en els lavabos. Els desitjo sort!

El Rajendra ens truca per si volem anar a fer una excursió amb “bike”. A la moto li diuen “bike”, però jo entenc que és amb bici i l’Hugo també. Al final decidim anar l’Edu i jo, perquè només tenen dos llocs. La Mònica i el Miquel es queden treballant a Balmandir i l’Hugo prefereix quedar-se. Ben preparats per l’excursió amb bici, amb bambes, roba d’esport, anem cap al poble i ens trobem amb el Rajendra vestit ben guapo amb la seva camisa. Resulta que l’excursió és en moto, ja ens extranyava… Marxem 5 motos, tots els conductors en plan macarres, nosaltres dos, i tres nenes, la Riya, la Rima i la Anisha, filles d’un dels conductors. Anem a Kulehani.

Crec que ha estat el dia més perillós de la meva vida. Per començar, anàvem per carreteres nepalís i sense casc, entre pitos, jeeps, curves i pedres. Arribem a Kulehani, és una presa enorme i el paisatge és maquíssim. Primer anem amb unes barquetes. L’Edu i jo flipem, ens pensàvem que Bhimphedi era un poble però els nepalís amb qui anem es comporten com si vinguessin de Kathmandu. Estan emmirallats amb les barquetes i porten una càmera de vídeo enorme on van deixant constància de la súper aventura. L’Edu fa una interessant comparació: enlloc de ser els pijos de Barcelona són els pijos de Teià.
Després de les barquetes anem a menjar i tenint la panxa plena anem a veure una  granja de cabres. Els nepalís estan flipant, i nosaltres també amb ells. Van gravant-ho tot com si es tractés d’una experiència al.lucinant, com si ells no tinguéssin cabres a Bhimphedi!

Per tornar, decideixen agafar un altre camí per evitar als militars. Al Nepal és obligatori que el conductor porti casc però pel copilot no ho és. Ells, com són així de xulos, no en porten, i per tant intenten buscar un altre camí cap a Bhimphedi per evitar passar per davant dels controls. Aleshores comença l’aventura bona, perquè el camí està en les pitjors condicions possibles i arribem a un punt que està tallat i no podem seguir. Tornem enrere, i passem per davant dels militars, xerren una mica i aconseguim passar sense cascs.
A la tornada el Rajendra va fent bromes deixant anar el volant, i el conductor de l’Edu encara està més boig. De cop el Rajendra em diu que no li funciona un fre…  Què graciós, però resulta que és veritat! Seguim endavant, i el fre, no sé com, s’arregla sol.  Arribem bé, sans i estalvis. Ha estat molt divertit, un dissabte per recordar!!

Arribem a Balmandir i després del daahlbat fem meeting amb els nens, sobre la neteja dels lavabos, les habitacions, la cuina… Tenim un greu problema amb la neteja, a veure si entre aquests dos mesos l’aconseguim solucionar entre tots els voluntaris, amb insistència i dedicació!

---

21/07/13, dilluns.  Celebració de la Puja a Supping, amb Dansa i Música.
Després d’un diumenge sense pena ni glòria, tots submergits en les nostres activitats diàries, passem a un dilluns bastant diferent...

Avui hem anat a Matilo supping. La Mònica i el Miquel hi van anar el dilluns passat i els van dir que avui hi havia una festa on cantaven i ballaven, així que vem decidir venir a veure l’espectacle!  L’Anju avui no ha vingut amb nosaltres però els ha avisat que veníem així que ja ens esperaven. Era una celebració hinduísta. Matilo Supping està format per unes 45 cases així que és un poble molt petit. Està a dalt de la muntanya, més amunt que Talo Supping, i durant l’hivern estan tan amunt que no tenen aigua, i han de baixar fins a Talo Supping caminant a buscar-ne cada dia.

Els habitants són bastant diferents als de Bhimphedi, ja que son d’ètnia (o casta) brahman. L’Anju va dir que els de Bhimphedi no tenien nas, perquè la majoria són Tamang i tenen el nas aixafat. Però els de Supping sí que tenen nas, segons ella, i déu ni do la diferència!

La cerimònia comença a les 11. Ens preparen un lloc per nosaltres, ens tracten com reis. Al costat meu s’asseuen tres dones que porten la música al cos. Una toca el madal i les altres dues canten. La primera part és bastant relaxada, dues o tres persones surten a ballar, nosaltres també, i ens passem al voltant d’una hora sortint a ballar i cantant. Després d’aquest inici, tots s’aixequen i formen una rotllana. Treuen més instruments, tambors i uns platets. Comencen a cantar i ballar amb més energia. Hi ha un iaiete que porta la festa, dóna les entrades i els altres contesten. A dins de la rotllana homes i dones ballen sense parar. Estem a dins d’un porxo bastant petit i l’olor de suat nepalí comença a notar-se bastant!
Ens demanen que els toquem alguna cosa amb la guitarra del Miquel. Els cantem Nepali Ho, no la coneixen, després Resham Phiriri i després alguna cançó catalana perquè coneguin també la nostra música. Tenim gana, sobretot la Mònica i l’Edu que no han fet el daahlbat del matí. Ens conviden a una casa a menjar pa fet per ells (chappati) i unes galetes boníssimes, amb masala tea (molt més bo que el de l’orfenat!). Un cop menjats tornem al temple i els diem que hem de marxar, que no podem continuar amb la celebració perque hem de tornar cap a Bhimphedi.

Aquest ritual el fan cada dilluns durant aquest mes, així que és probable que tornem a fer-los una visita. La pujada cap a Matlo Supping és assassina pels pulmons i les cames però val la pena! Avui el Miquel aconsegueix dormir ben pla i d’una tirada, gràcies a Matilo Supping!

Demà alguns anem cap a Hetauda, altres es queden aquí amb les classes i el ritme de cada dia. Demà passat vénen els voluntaris nous de les primeres estades, personalment en tinc moltes ganes =D, i l’Edu ja s’està morint de ganes d’anar a dormir a casa el Bijay, on hi ha vàter “europeu” i cuina per poder evitar el daahlbat. Cada cop queda menys!

Ghana Nath, Mònica i Paula durant la Puja (veneració) del Temple a Supping de Dalt.

Dones de Supping cantant i tocant el madal (tambor típic tradicional nepalí).

L’home de blanc va estar tot el dia imperturbable llegint pregàries, mentre al seu voltant la gent cantava, ballava, cridàven, etc...

Les dones anaven fent ofrenes a dins al templet, mentre la resta de gent balla i s’ho passa bé.

Bhimphedi, 14-16 juliol 2013

14/07/13, diumenge:  Excursio Musical a Jyamire, poblet de magars.
Avui hem anat a Jyamire, un poble d’unes 45 cases, a una hora de Bhimphedi caminant. El Kumar ens ho va demanar perquè és un poble que està molt apartat i els nens estan molt sols i mai va ningú tret de la gent del poble. Avui no tenien escola però tot i així els han cridat a tots perquè sabien que veníem i per ells era una ocasió especial. Ens han rebut amb rams de flors i amb moltes ganes de cantar. Primer estaven tímids. És un poble on parlen la llengua magar, i el nepalí és la seva segona llengua. L’anglès la tercera. Per tant, la comunicació era una mica difícil.

L’Anju ens ha acompanyat, viu a Bhimphedi, ella ens ajudava a traduir. Hem intentat fer algunes cançons amb anglès, molt senzilles, però no funcionava massa perquè els costava molt agafar la lletra. Al final hem optat per cantar cançons on la lletra no era ni nepali ni anglesa, molt senzilles, i també cançons nepalís. M’ha sobtat perquè fins i tot hi havia cançons nepalís que a Bhimphedi són conegudíssimes i que ells no sabien.
Els hem demanat que ens cantéssin alguna cançó. Primer ens han cantat una cançó antiga nepalí, sobre una noia amb dues trenes.

Després els hem demanat que cantéssin més. Ens han ensenyat un joc de cantar que tenen que té lloc durant celebracions. Es divideixen en dos grups, de vegades nois i noies, i fan una competició: uns canten una estrofa i llavors els altres han de cantar la següent estrofa, començant per la síl.laba final que han dit els primers. Ha estat molt curiós poder conèixer aquest joc.
Entre la humitat i el Sol hem arribat xops a Balmandir i després d’una dutxa hem anat cap al poble a desconnectar i fer uns chowmein. Mmmmm! I ara estem aquí, a Balmandir. A l’Edu l’han posat ben guapo les nenes: una floreta al cap, les ungles pintades… i la a la Mònica també l’han pentinat amb unes trenetes i una rosa al cap.

---

15/07/2013, dilluns.  El Projecte del Carbó a Supping, poblet de brahmans.
Avui arriba un nou voluntari a Balmandir: en Miquel Comas.  Es el professor de teatre que farà activitats amb els nens del poble i els de Balmandir.  A primera hora del matí la Geeta (contable de la nostra oficina de Kathmandu) m’envia un missatge dient que el jeep ha sortit a les 7:30h, o sigui que en unes tres horetes ja el tindrem per aqui.  Em recomana que l’anem a esperar a la parada, perque va molt carregat...  la Geeta es un sol, pensa en tot!  Cap a les 11h rebem un missatge d’en Miquel i tots l’anem a rebre il.lusionats.  Quan ja fa un temps que ets aquí, s’acaben agafant unes rutines diàries t’acabes “nepalitzant” una mica...   Per això va molt bé que de tant en tant vagi arribant gent nova, amb noves energies.

En Miquel s’instal.la a Balmandir i anem a fer el Dalbhat tots junts. Mentre mengem, li explico que jo he d’anar cap a Supping a fer un Meeting amb les dones, una excursioneta de 20-30 minuts muntanya amunt, que m’ha organitzat l’Anju Lama...  Ell, sense dubtar-ho ni un moment, s’apunta a venir.  Qué bé, així no hi hauré d’anar sola!!  Ens trobem amb l’Anju al poble i tots tres comencem a enfilar el camí que porta a Supping.  Uns 40 minuts de pujada sense parar, després de travessar el pont penjant.  Arribem a Supping i un grupet d’homes i dones ens estan esperant a la terrassa d’una casa.  Es tracta d’una associació de pagessos que han organitzat l’Anju i el seu marit, i de seguida ella comença a explicar-los el projecte del carbó amb els posters que vam fer l’any passat.  Sembla que la gent esta molt interessada i que volen que els fem un training.  Acabem la reunió molt contents, potser al final aquest projecte s’acabarà adoptant en aquest poble!   Despres de la reunió, quan en Miquel i jo ens pensavem que ja tornavem cap a casa, l’Anju ens diu que encara hi ha una segona reunió a “Supping de Dalt” (Matilo Supping), i en Miquel i jo, sense saber ben bé què ens espera, ens apuntem a l’aventura.   El que pensàvem que serien 10minutets més de pujada, s’acaba convertint en una excursio de gairebé tot el dia!  Comencem a pujar i a pujar sense parar, el camí cada cop es fa més estret i relliscós... tot el terreny es argila...  sort que no plou!   Pero no ens volem ni imaginar les relliscades que farem al baixar... millor no pensar-hi!   Finalment, arribem a un “rest place” (un porxet al costat del camí, on la gent es para a descansar) i resulta que allà han quedat tots els del poble per fer la reunió.  Els preguntem perque fan la reunió allà i no en algun lloc més cèntric del poble, i ens responen que Matilo Supping no es ben bé un poble, sino que es tracta d’unes 45 cases desperdigades per la muntanya.  L’Anju comença de nou la seva explicació del carbó i veiem que aquí també hi ha molt interès pel projecte del carbó, ja que diuen que al estar tant alts, els costa molt aconseguir llenya.  I com que tenen molts camps de blat de moro, diuen que els aniria molt bé poder-lo aprofitar per fer combustible.  Com veiem que els dos Suppings estan interessats, decidim fer el training en un lloc intermig entre els dos pobles, i el millor lloc sembla que és l’escola.  Quedem amb ells que quan arribin els voluntaris pujarem a fer-los un training allà.  Al final de la reunió ens conviden a “masala tea” en una de les cases d’alla aprop, i abans de marxar, ens toca fer una mica de show...  volen que en Miquel i jo ballem mentre ells canten...  Total, que acabem ballant els dos “Around The Temple”, la cançó que tots ells canten sense parar, jajajaa!   Després d’això enfilem la baixada cap a Bhimphedi, que entre tot plegat ja se’ns han fet  les 5h de la tarda!  Durant el camí, l’Anju ens explica molt orgullosa l’Associació que han creat amb el seu marit Ram Lama, per ajudar a la gent dels pobles remots a estalviar. Diu que si no els  motiven a estalviar, es gasten tots els diners que tenen en alcohol. Avui han pujat a recolectar els diners: 100NPR (aprox 1Eur) per cada família, un cop al mes...  imagineu el que representa per ells això!  Amb aquests diners poden guanyar interessos, poden accedir a ajudes quan els fan falta i poden accedir a fertilitzants més bon preu (ja que l’Associació els compra a l’engròs). Un cop han fet la llista de tota la gent que ha portat diners, ho baixen al banc d’Hetauda.

Cada dia ens agraden més l’Anju i en Ram, son una parella jove i que parlen anglès, amb moltes inquietuds i que sempre ens ajuden en tot.  I els nens se’ls estimen moltíssim: ella es professora de l’escola i en Ram també, i  a més tenen una farmàcia al poble.  A més, són els primers nepalis del poble que veiem que fan de verdaders voluntaris.  Estaria molt bé poder establir una col.laboració amb ells i la seva Associació!  Son gent realment fiable, ja que l’Anju l’any passat va comprometre’s a fer difusió del projecte del carbó i així ho ha fet.  Però ho ha hagut de fer pel seu cantó, perque l’Associació de Dones (a qui haviem deixat l’instrumental) no han fet gran cosa per promoure’l.  Així que aquest any creiem que cedirem els instruments directament a l’Anju, ja que ella a través de la seva Associació de Pagesos en pot fer més difusió, que no pas l’Associació de Dones, que han estat tot l’any sense fer-ne res.

Arribem a Bhimphedi als vols de les 18h, just per l’hora del dalbhat.  Quin dia més complet: excursió, dues reunions del carbó, balls i càntics!

En Ghana Nath, un home de Supping de Dalt molt interessat en el projecte del carbó.

Els habitants de Supping de Dalt reunits al Rest Place del costat del Temple.

Baixant de Matilo Supping (Supping de Dalt) després de tot un dia de reunions.

Vista de Bhimphedi des del caminet que baixa de Supping.

Onil, Miquel i Anju davant del pont, arribant ja a Bhimphedi, després d’una baixada molt calurosa...   Aquest any el monzó està molt parat, gairebé no plou!

---

16/07/2013, dimarts.  Inici dels Tallers de Música i Teatre al Poble
Avui a les 11 hem començat el taller de música i teatre. És un dia de prova, per veure quants nens tenim i com ho podem organitzar. Al principi vénen pocs nens, i d’edats molt diferents, uns de 23 i altres de 8, però aviat s’anima la cosa i comença a venir més gent. Fem uns quants exercicis, perquè fagin un tast de les dues coses i cadascú pugui decidir què vol fer, si música o teatre.

En Miquel els ensenya alguns exercicis inicials que fa de teatre. Després nosaltres els ensenyem una cançó amb una mica de coreografia i les notes, en hindustani (Sa, Re,Ga, Ma), que ja se les saben, i en anglès. A la sala hi ha més de 40 nens i tot plegat és una mica estressant. S’ho passen genial, això segur, però nosaltres ja estem esgotats!

Quedem un xic més tard amb tots per començar a fer els grups, per edats. Gairebé tots volen fer les dues coses i decidim que farem cada dia música a les 11 i teatre a la 1. Com que ara tenen vacances i temps lliure, tenen moltes ganes de fer alguna cosa diferent. El Rajendra ens diu que segurament demà vindran més nens… Sabíem que vindrien bastants però no pas tants!

Hi ha un grup de nois més grans, entre 18 i 25, que volen aprendre a tocar la guitarra. Ens fa gràcia perquè alguns la toquen millor que nosaltres… Decidim quedar al vespre per fer una jam session i intercanviar coneixements, cançons i maneres de tocar.

A la tarda la Mònica, el Miquel i l’Edu es posen a arreglar guitarres i a cantar moltes cançons. La Mònica i el Miquel, després, van a casa l’Anju. Ella i el seu marit Ram volen aprendre francès i la Mònica i en Miquel volen aprendre nepalí: entre tots quatre han decidit fer classes cada dia i anar combinant aquestes dues llengües.

El Rajendra vol aprendre a tocar el teclat, en té un de molt petit, tant que gairebé no li caben els dits… A les 7 tenim tots els nois a la library apunt per tocar, molt puntuals! Alguns saben bastant, altres gens, però aconseguim tocar 3 acords i cantar una cançó.

La primera classe de Teatre del Miquel, a l’aula gran de la Mahendra School Secundària. 

2a crònica, Projecte d'Aigua, Bhimphedi

Després d’una primera setmana molt intensa on es va fer molta feina de cara al projecte de l’aigua, aquesta segona ha servit sobretot per barrejar-nos amb la gent del poble, donar-nos a conèixer i començar a entendre la cultura i manera de ser de la gent local. A més ens hem unit a les excursions dels voluntaris del projecte de música a pobles del voltant. També s’ha avançat en el projecte de potabilització d’aigua, encara que no a passos de gegant com havia estat anteriorment.

Resumidament: estem a l’espera que el prototip construït tingui el rodatge necessari per poder assegurar la fiabilitat que s’espera d’ell, i d’altra banda, l’arribada dels petrifilms amb la pròxima onada de voluntaris, que serviran per analitzar els patògens presents a l’aigua.

De cara al projecte, s’ha finalitzat la construcció del prototip de filtre. S’ha testat com a filtre de matèria en suspensió oferint uns resultats tant a nivell d’ull nu i com de lupa molt satisfactoris. A més s’ha fet molta docència a l’orfenat per tal d’aconseguir fer entendre a tots els nens i staff de Balmandir el seu funcionament i importància de cara a la comunitat. Per fi sembla que deixen de jugar amb ell i pot començar a operar amb regularitat, fet crucial per poder comprovar el seu funcionament real a mitjà i llarg termini.

Tamissant la sorra.

De manera breu i per fer entendre al lector el funcionament del filtre proposat, a continuació es descriu la granulometria utilitzada al propotip de filtre i els beneficis i operativa que suposa aquest tipus de filtre:

· El fet crucial que defineix el filtre és la capa de sorra. Aquesta ha de ser inferior a 1 mm, ha d’estar neta (lliure de llims i argiles), i ha de ser d’un gruix considerable (uns 60 cm). La sorra se situa com a capa superior del filtre, i realment és l’única que serveix per filtrar, les posteriors capes son d’una granulometria més gran i la seva finalitat està limitada a actuar com a suport de la sorra i com a dren per poder evacuar de manera regular tota l’aigua filtrada. Així doncs sota la sorra s’hi situa una sorra gruixuda (1 a 6 mm) que evita que la sorra de filtratge s’escoli cap a l’inferior del filtre, sota d’aquesta cal posar-hi una grava més grossa amb el mateix objectiu respecte la sorra anterior i així progressivament fins a una grava suficientment gran perquè l’aigua s’hi pugui moure lliurement.

Granulometria utilitzada.

· El funcionament del filtre és molt senzill. L’aigua entra per la part superior amb una alçada constant, i atravessa el filtre de manera vertical gràcies a la diferència de cota entre l’entrada i la sortida.
· La majoria de material filtrat es diposita directament a la superfície, o als primers 10 cm.
· Al cap d’uns 15 dies de funcionament hi apareix una capa biològica als 2 primers cm del filtre, aquesta capa és capaç d’eliminar al voltant d’un 90% dels patògens presents a l’aigua. La capa anirà creixent amb el temps de manera que l’aigua cada vegada sortirà amb més qualitat però alhora la capacitat de filtració del filtre (m3/dia) anirà disminuint, per tant en un cert moment serà necessari procedir a la neteja de la biopel·lícula per tal de que el filtre pugui tornar a produïr la quantitat d’aigua desitjada.
· La carrera del filtre (temps entre neteja) pot variar segons les condicions però acostuma a situar-se entre els 2 i 4 mesos d’operació. La neteja es pot dur a terme de manera totalment manual, només cal buidar el filtre, deixar que s’assequi la capa superior i retirar la capa biològica que semblarà una crosta. Un cop fet cal posar-lo en funcionament i esperar altra vegada 15 dies per tal de que la biopel·lícula torni a aparèixer.
· Degut a aquest manteniment i a l’espera necessària pel desenvolupmanet de la capa biològica sempre és recomenable disposar de dos filtres en paral·lel, de manera que mentre un es troba en ús, l’altre pot estar en període de manteniment.
· Un filtre amb una capa biològica desenvolupada i funcionant correctament filtra entre 5 i 10 m3/(dia·m2).
· És molt recomenable disposar d’una bona sedimentació o filtratge ràpid previ per tal d’evitar que el filtre se saturi massa d’hora.

L’Hugo recollint mostres d’aigua.

Aquesta setmana s’ha pogut fer una demostració del filtre al comité d’aigua i als membres més interessats de la comunitat, han sortit prou contents, algú fins i tot comentava que se’n volia fer un per a casa. El meeting ha consistit en una explicació semblant a la proporcionada anteriorment acompanyada d’una visió en directe del filtre i una prova que ells mateixos han volgut fer tirant tota mena d’argila barrejada amb aigua al filtre i evaluant si sortia clara. La demostració com s’ha comentat ha estat exitosa. A més s’ha volgut remarcar i fer entendre que la principal font de contaminació de l’aigua (i la més perillosa) no és l’argila o matèria en suspensió, sinó contaminació per bactèries i virus que s’hi pot trobar.

Meeting del filtre.

Demostració del filtre.

El poble està dividit en molts “wards” (barris), n’hi ha fins a 9 diferents. A la zona central (la resta estan dispersos per les muntanyes) hi ha tres wards, el ward 2 que consiteix en el carrer principal arribant fins a Balmandir i la presó, el ward 4 bàsicament de caràcter residencial i el ward 5, corresponent a la part superior del poble on hi ha l’Army Camp. Cada ward té el seu propi comité d’aigua i la seva propia línia de distribució. Sí...  infinites línies de distribució i tractament en un poble de menys de 2000 habitants.... La línea del ward 2 a més de residències dóna abastament a tota mena de serveis com l’hospital, la presó, l’orfenat, oficines, escoles, fonts públiques... aquesta línia és la que es va visitar la setmana passada i la que ofereix una problemàtica més clara amb el tema de l’aigua (aigua de riu contaminada amb matèria fecal i matèria en suspensió, filtre mal configurat, mala organització...)

Aquesta setmana s’ha visitat la línia de distribució del ward 4, l’aigua prové de manantials de muntanya, les analítiques de patògens de l’any passat van ser negatives i tot fa pensar que continua sent així. A més els membres del comité d’aigua d’aquest ward, a diferència del ward 2, es mostren confiats en la qualitat de l’aigua i en el seu sistema de distribució i manteniment. Aparentment sembla tot en ordre i cap millora que s’hi pogués fer modificaria, a priori, substancialment la qualitat de l’aigua.

Línies del ward 4.

La pregunta que ens fem és si és possible abastar els dos wards amb la font de subministrament del ward 4, hi ha força divisió d’opinions entre les persones del poble involucrades. I a més queda el dubte de si seríem capaços de posar d’acord dos wards amb un funcionament tant diferent i on a més hi és present una jerarquització de castes i classes entre els dos wards.

Dijous nit vam conèixer per casualitat el gerent de la presó i hi vam estar parlant, i explicant el projecte. Li vam comentar que necessitavem molta mà d’obra per construir el sistema i va oferir la seva ajuda en aquest apartat, proporcionant presos per fer treball fisíc.

Per altra banda ens estem involucrant en tasques dins de l’orfenat: instal·lació de nous calentadors solars d’aigua, trasllat dels abocadors d’escombraries inorgàniques a un lloc més adequat, nous abocadors per poder compostar la matèria orgànica i produïr adob, etc.

Això és tot de moment! La setmana que ve més!

20/07/2013

Eduard Garcia Adroguer