divendres, 30 de juliol del 2010

Cronica 5

I ja anem per la crònica 5!!

Si comptem el viatge d' avui ja és la sisena vegada que anem a Hetauda, que no està mal... Ja tenim els nostres amics, el de la pintura, un home d’uns 50 anys molt carinyós amb nosaltres i que parla anglès! la d’Internet, una noia joveneta que també parla anglès i de vegades ens ajuda, i que deu pensar que estic escrivint un llibre..., el iaio de les pinyes, un home molt gran, tendre i assegut a dalt del seu carret rodejat de pinyes, el del "Semon", el súper on vam comprar el primer dia i que ens va fotre una clavada tal, que no vam ni reaccionar, la següent vegada li vam dir que fes el favor de fer-nos "local price" i ara ens fa descompte; el de la parada central de les Tartanes, un noi jove que ens xuleja i que la Xènia el te boig perdut, d'uns 25 anys, mig punky, ple de tatuatges, taques, arracades estranyes, xulo com ell sol, amb pinta de "perdut", però que algun dia ens arrenca un somriure i que ara ens guarda sempre els nostres "coixins de viatge". El del restaurant del "Resort" que ens mira quan entrem i ens saluda, però acte seguit segueix enganxat a la pantalla de l’ordinador i no treu la vista d’allà durant tot el nostre dinar.


Hetauda


L’home de les pintures


La noia d’Internet


El nostre raconet....

La Xè fa dies que li vol robar un "porta-palillos" de lo més friqui per un amic seu de Barcelona, però com el primer dia vam preguntar per aquell objecte ara qualsevol el roba, jo crec que per sobre la pantalla ens espia...

I com aquests, molts altres personatges que formen part de la nostra vida a Hetauda.

Hem descobert que entre el carrer principal i el carrer de la dreta ho trobem tot, així que quasi mai ens movem mes enllà. Per si us serveix de referència, la Lonely Planet diu d'Hetauda que és un lloc on no cal parar perquè no hi ha res d’interès.
La nostra visita d'avui ha estat molt fructífera, hem trobar tot el que necessitàvem i hem comprat bambes (Converse) pels nens que no juguen a futbol. La rebuda a l'orfenat ha estat plena de crits d'alegria i tornàvem a estar tots contents!!. A les bambes els hem de posar el nom quan les comprem perquè sinó després és impossible saber de quí son, això fa que, com avui, quan una no va bé no la podem tornar. Als dos petits (Ramesh i Dinesh) els hi anaven grans, per tant, haurem de comprar dues noves el dimecres vinent (o sigui avui).


Les dues bambes grans les hem portat a casa i unes les hem regalat al fill de la Beni i la tia les volia totes dues! Li hem dit que ni hablar del peluquin!. Trobarem algun altre nen a qui donar-li. Segurament a la Babona, la nostra veïneta que va descalça.

De salut estem totes tres molt bé, la Xènia boja matant bitxos tot el dia a "sabatillasso limpio", la Laura que pot cridar entre 7 i 8 vegades al dia, cada vegada que li apareix algun animalet; ara mateix mentre jo escric, perquè s'ha trobat un "sapo gegant" a la cuina, i fa un moment acaba de fotre un crit per una papallona, segons ella monstruosa. La Xènia i jo quasi ni ens immutem quan crida, el dia que apareixi la Anaconda no ens la creurem... :)
La Xènia continua ocupant-se de la neteja i cada mati neteja el wàter amb fruïció, el te com una patena. Quan parlo de wàter em refereixo al forat a terra.
Jo rento plats, que si em descuido ja els ha rentat ella. Es desperta la primera, i de vegades quan ens despertem les dues marmotes ella ja ho ha fet tot. Sempre ens llevem dues hores abans d'anar a l'orfenat així ens ho prenem amb calma.

La Laura segueix feliç cuinant a la seva cuineta merdoseta. Avui ens ha confessat un secret, quan surt una patata fregida volant de la paella i cau en algun racó inhòspit de la cuina, el deixa allí tranquil·lament i això, segons ella, és la mar de relaxant. Aquí quan la paella esquitxa no t’has de preocupar massa, la teva taqueta d'oli queda camuflada a l'instant per la paret negre i plena de mugre. Si cau algo rere el moble allí es queda, els "mobles' són d'obra i els que no ho son, han quedat enganxats de tants anys de mugre.
Així que ella, esquitxant patata per aquí, ceba per allà, és feliç.

Ah! i parlant de menjar, a la Laura li ha agafat una mena d’obsessió no per menjar sinó per comprar pinyes. En compra 4, per allò de l'esperit de supervivència, se'n menja una i les altres tres queden a la cuina. Les tres que queden s'omplen de bitxos i les traiem a la "fresca", a la poltrona de fusta davant de la reixa de la Beni, aquella nit apareix el gat, passa per la reixa i se les menja. Volem pensar que és el gat, perquè si es una rata anem apanyades. Aquest és el fi de les pinyes. Però quan tornem a Hetauda en vol comprar més.
La deixem que compri.


La Xènia posa inciens compulsivament per tota la casa i de vegades tenim unes fumates que anem perfumades tot el dia.

Ahir vam portar boletes per fer polseres a l'orfenat. No us imagineu lo guapos que estaven, es van fer collarets i polseres i ells mateixos es trobaven "estupendus". Tània, mil gracies!!!! Ja veuràs les fotos, estaràs contenta de veure que la teva compra ha valgut la pena!!.


Al matí continuem en marxa amb l'Escola de l"escala", cada vegada venen més nens i això és un merder. Mentre uns pinten, els altres es barallen per un color, en veus un que va tirant pedres als gossos que s'acosten, a l'altre li regalimen els mocs fins el coll, de cop veus que un li fot una plantofada a l'altre, quan et despistes van entrant dintre de casa i et trobes una baldufa de dos anys, despullat i brut passejant pel passadís. De fons els hi posem musica i van cantant, hauríeu de sentir als nens cantant "tonight-tonight" (la cançó de Damm de l'any passat), de vegades s'arrenquen i es posen tots a ballar.
Al principi teníem només als nens petits que no van al cole i que són de famílies molt pobres; ara s'apunta algun més gran i algun matí (com avui) ve alguna mare i ens porta dos fills, la dona es deu pensar que oferim servei de guarderia. Nosaltres els hi donem paper i colors i es sumen a la gentassa que tenim allà convocada. Els matins són d'un animat en aquesta casa...
Mentre ells pinten nosaltres ens posem en marxa, això vol dir que quan vols sortir a rentar-te les dents has de saltar per sobre els caps dels nens i com et regalimi pasta de dents va a parar a sobre d’algun dibuix. Quan acabes de la dutxa has de tornar a sortejar tots els caps, manetes, dibuixos, mocs, alguna escopinada i si et descuides et fots de cap amb algun llapis que roda per l'escala. Ells estan molt acostumats a veure el cul de la Xènia que baixa l'escala en calces, qual Diosa del Amor, també ens veuen embolicades amb les tovalloles i els "turbants" al cap i ja ni s’immuten. Quan arribem a l'orfenat a les 10 del mati ja portem tres hores de "moviment infantil"...
Això sense oblidar la Beni que puja i baixa per les escales des de primera hora. Ella va entrant i sortint de casa, s'aplatana al sofà i de tant en tant fot un crit als nens. Ella organitza, és la mestressa de la seva vida, i de la nostra...

Hi ha un altre capítol de la nostra estada que hem dubtat molt en explicar-lo, sobretot perquè ens fa mal el cor. Finalment hem decidit que us ho explicarem perquè us feu una idea del que passa per aquí.

La Xènia al menjador, la Laura i jo a l’habitació, de cop i volta sentim uns crits com d'assassinat, plors, molta gent cridant i molt soroll. Saltem a totes tres i sortim pitant. A la porta de casa està la Beni que ens fa senyals de que anem al lloc d'on provenen els crits, es a la plaça del costat de casa, sortim escopetejades cap allà, pensem que estan matant un animal.

Quan arribem l'escena que ens trobem és "dantesca"... Recordeu la Babona? la nena que vam dutxar i deixar tan mona? doncs el que veiem és : molta gent cridant, la mare de la Babona completament embogida, cridant i tota suada, està lligant amb una corda a un poste de llum a la nena. Ens quedem al·lucinades i ens dirigim corrents cap a elles, intentem frenar a la mare però esta fora de sí, no para de donar voltes amb la corda sobre la seva filla, li fa unes apretades que la nena crida i plora desesperadament, mentre la mare cada vegada la lliga més fort i li fa nusos amb mes ràbia. La mare la mira amb cara d'odi i nosaltres veiem que no aconseguirem frenar-la. Aquesta nena te tres germans més, són petits i ploren a crits. Tot són crits, plors i histèria. Finalment la mare es dona per satisfeta i la deixa lligada al poste. Cada vegada s'acosta més gent i veiem bocabadades com les dones que han anat arribant riuen de l'escena. No us feu a la idea del que representa per nosaltres veure a la nostra nena lligada al poste i sense poder ni respirar dels mocs i els plors.
No ens cap al cap que les dones riguin i al mateix temps li diguin coses a la nena, sembla que la insultin i que se'n fotin, tot plegant dantesc.

Un cop la nena lligada la mare es dirigeix a la casa i intenta donar-li el pit al bebé. Nosaltres la seguim i veient que està molt nerviosa intentem preguntar-li a veure que ha desencadenat tot això.
Al mateix temps sentim a l'altre bebé plorar a dins de la casa, entrem i ens el trobem tirat a sobre d'una fusta (un llit sense matalàs) boca amunt i sense parar de cridar. Decidim esperar que la mare es calmi i mentre intentem calmar al bebé, dins d'aquella habitació fosca i angoixant li fem mimos i finalment aconseguim que es dormi i deixi de plorar. Des de l’habitació encara sentim plorar a la Babona que continua lligada. Sortim a parlar amb la mare i entre senyals, plors, crits i demés, creiem entendre que la nena s'ha endut al bebé fora i se li ha caigut a terra de morros. La caiguda ha provocat la ira més profunda de la mare.
Anem parlant amb ella fins que està més calmada i llavors la intentem convèncer que ens deixi deslligar a la nena. Se'ns fa insuportable veure-la lligada a un pal.
Mica en mica, fem gestos i ens anem acostant a la nena, sembla que la mare ens permetrà deslligar-la.
Amb gestos ens va dient que ens la emportem a “Spain”, que ens la regala. Fem un cop de cor i anem per feina (amb la por al cos que ens digui alguna cosa) comencem a deslligar-la, la mare ha fet uns nusos amb una força de mil dimonis. Entre la Laura i jo intentem anar-la deslligant, en aquest moment som conscients que li ha fet molt mal. Al voltant nostre la gent parla i riu, i a sobre encara es permeten dir-li coses humil·liant-la, com si no n’hagués tingut prou amb estar lligada davant de tothom...

Finalment aconseguim deslligar-la del tot, i amb prudència i a poc a poc, ens l'enduem a casa nostra.
Ella no ha parat de plorar, la pobre s'ofega i tot. Darrera nostre ve una peregrinació de gent a veure què passa. Nosaltres entre enrabiades, indignades i tristes anem fotent fora a tothom, a crits i ja nervioses, amb una mica de males maneres...
El veïnat s'aglomera al nostre jardí, a la reixa, a les finestres. Nosaltres en aquell moment dispararíem amb escopeta. La pobre nena esta humiliadíssima i ja ha tingut prou càstig.
A l'entrar a casa li diem amb tot el carinyo si es vol fer una dutxa, ella pobreta, diu que sí. Li encanta el sabó i per ella, ara mateix és un regal, per nosaltres la millor manera que se'ns acut per mimar-la i consolar-la. A sota l'aigua encara plora i mentre nosaltres la dutxem la Xènia es baralla amb tota la gentada perquè marxin. La dutxa està al jardí i hem hagut de sortir amb ella fora i els "cotilles" s'han posat les botes.
Un cop dutxada l'entrem a la nostra habitació i allí l’eixuguem, li posem cremeta, la pentinem i ens comencem a adonar de les ferides que te. La corda era d'aquelles com d'espart i li ha cremat les mans, l'esquena i totes les cametes que te com dos fils. Estem totes tres a punt de plorar. Ho te en carn viva si li posem alcohol la matarem, li posem una mica de crema i a la pobre li salten les llàgrimes del dolor. La laura li regala una samarreta blanca de tirants, li posem i li diem que s'estiri amb nosaltres al llit. Els nostres tres llits estan enganxats al mil·límetre entre ells i entre les dues parets. Allí ens estirem totes quatre, i ella per fi, para de plorar. ..

Després de treure quasi a pedrades els nens que ens espiaven per les finestres, al final aconseguim la pau...

Ella comença a estar més tranquil·la encara que amb el seu ditet ens assenyala totes les parts del cos que li fan mal, li veiem una ferida gran a la mà, entre el dit gros i el següent, se'ns posa la pell de gallina, més tard li curem i li emboliquem.
A la tarda havíem d'anar a l'orfenat i li diem si vol venir amb nosaltres, ella accedeix encantada. Passem per casa seva per demanar permís, la mare no hi és i la veïna ens diu que sí.

Us faig un parèntesi per dir-vos que ens hem quedat molt parades de la reacció de la mare amb nosaltres, s'ha deixat ajudar i ens ha permès desautoritzar-la deslligant a la Babona. Hem intentat entendre que la mare, si ha vist rodolar al bebé haurà tingut un susto d'infart, la seva reacció crec que es la que tindríem qualsevol de nosaltres, amb la diferència que nosaltres no ho fem. Fins aquí.

Finalment la Babona ha passat la tarda amb nosaltres a l'orfenat. Els nostres nens són un amor i l'han rebuda molt bé, ella s'ha tornat boja, corrents amunt i avall amb tots els nens, a l'hora del Dalbat l'han convidat i ha menjat amb aquella gana que dona plaer veure-ho, s'ha posat les botes d’arròs i llenties!.









Hem fet més polseres amb els nens i ella també se'n ha fet una, estava feliç.

Quan ha entrat a l’habitació de les nenes s'ha quedat pasmada, li ha semblat el paradís. Ella viu amb les germanes, la mare i no sabem quantes dones més, en un quarto de 25 m2, brut, fosc i sense res de res. Es ben curiós el que patim nosaltres pels nostres nois i veient la cara de la Babona, encara penses que els nois són uns privilegiats.

De tornada, ja de nit, l'hem deixat a casa seva i la mare no hi era. El quarto estava ple de fum, els bebes a terra i una foscor que encara ho feia més trist tot plegat. Allí l'hem deixat, però ja amb un somriure.

Avui ha tornat a passar el dia amb nosaltres a l'orfenat, allà s'ho passa bé amb els altres, fa tot el que fem pels nostres, li donen menjar i està amb nosaltres. Està feliç.

Totes tres ens posem al llit i respirem, d'una banda satisfetes i de l'altra amb el cor ben trist.



L’endemà al matí el Dayaran ens ha ofert anar de visita a la presó, un altre tema alegre...
No ho es gens, però la nostra visita ha estat d'aquelles dignes de Bhimphedi...

A l'entrada de la presó ens adonem que hi ha dos murs, nosaltres cada dia veiem el de fora i no ens imaginàvem que n'hi hagués un altre. De fet, vista des de fora no sembla molt segura. Un cop passat el mur, ens ensenyen tota una zona que està en construcció i que ens expliquen serà la nova presó, també estan construint una presó per dones. A la segona entrada ens rep un policia, però tot molt relaxat, envoltats per un descampat, gent de xerrera amb ell, una construcció petita i vella, de fet, semblava "Cal Pinxo".
Donem una volteta per la construcció i ens conviden a pujar a la torre de vigilància. Un quartet de 2x2, dos llits destartalats i 50 cm de radi de moviment. Allí dins el vigilant "despert", amb el seu rifle de l'any de la Maria Castanya, el seu uniforme llardoset i amb una cara d'avorriment que no pot amb ella, el Dayaran amb la seva panxa de 8 mesos, la Laura, la Xènia, el vigilant "dormit", que no és una broma, que dormia en un dels llits destartalats com ell, un nen que jugava amb un "matxet" i jo. Tots junts i apretadets ens apilotonem com podem i ens assenyalen que mirem per la finestreta. Ens aboquem totes tres. A sota nostre, "el pati". Un espai que tindria com a màxim 100m2, tots a la solana, un dutxant-se amb calçotets, l'altre afaitant-se els altres asseguts a sobre una taula petant la xerrada, un grupet jugant al "Karom" (un joc de taula típic d’aquí), els altres passejant de forma circular. Si les cases estan brutes us podeu imaginar com esta la presó..

Ens expliquen que estan tots aquí per assassinats, nosaltres fem cara de que "vale". Allà abocades totes tres a la finestra ens comencen a mirar i nosaltres els mirem a ells, ens creuem les mirades i fem cara de "res". La veritat es que és una sensació molt estranya, mirar-los des d’allà dalt per sobre els seus caps.

Allà apilonadets, ens donen conversa, mentre veiem el nen jugant amb aquella arma com si res, l'altre que ronca, i el "despert" allà tieso.
Aconseguim marxar d'aquell "quartutxo" i de baixada, entre descampats, cabres, i la garita de la policia hi ha un grupet que no sabem si es gent que treballa allà o són amics dels vigilants, que per donar-nos la ultima alegria li tallen el cap a una cabra davant nostre. El cap rodola per terra i del cos recullen la sang que cau a xorro dins d'una palangana.
La Laura, amb tots els seus collons, fa una foto. Una del cap i una alta del cos, i els altres que els hi fa gràcia, junten el cap amb el cos perquè la Laura faci una foto de l'animal sencer.. i es clar, es pixen de riure.


El cos de la cabra i la palangana....el cap us l’estalviem...


A la presó amb el vigilant...


Per sort, marxem de la presó.

Arribem a casa i allí tenim a la Beni esperant-nos, amb la seva panxa de 20 mesos, la seva cara de pa (integral), la seva pinta enganxada al cap i amb un "water-water" a punt.

A la propera crònica us explicarem la final del "Match:... i una nova habilitat que li hem descobert a la Beni... i sobretot no patiu, seguim rient molt.

Acabem de sortir a l'escala i ens hem trobat amb un cel espectacular, ple d'estrelles i els grills de fons.....

dimecres, 28 de juliol del 2010

Cronica 4 - 27/07 2010

Dimecres decidim tornar a Hetauda per comprar les bambes dels nois de l'equip de futbol. No és una feina fàcil així que ens emportem dos nois amb nosaltres, el Naresh que és un noi molt bo i que ens ajuda molt (té 15 anys) i el Messi, es fa dir Messi perquè li agrada molt el futbolista, a més ell és el capità de l'equip i sap bé el que necessiten els "seus homes" (té 14 anys). Tots 5 a les 8 del mati ens trobem a la placeta on surten les Tartanes. Estan emocionats de venir amb nosaltres i a nosaltres també ens fa molta il·lusió portar-los.
Els que es queden a casa ja estan neguitosos perquè tornem.
El viatge el fem tots 5 al damunt de la Tartana, però aquesta vegada ens emportem coixins, així que ens instal·lem tots cinc al terrat la mar de bé.
A Hetauda comença una peregrinació inacabable en busca de les bambes. Ens diuen els nois que ells ens porten a un Sports Center i pasmeu-vos… era una llibreria! A un racó de la botiga hi ha un petit aparador amb bambes, al costat de tots els llibres i llibretes.

Realment a nosaltres no se'ns hagués acudit mai buscar les bambes a la papereria. El drama És que a cada lloc ens en venen 3 o 4 màxim i en necessitem 18! Veient que això s’allargarà molt, jo vaig cap a Internet i us vaig passant la tercera crònica, elles segueixen barallant-se botiga rere botiga i mica en mica van aconseguint totes les bambes, també hem de comprar mitjons i els guants pel porter.

La veritat es que els nois no les tenien totes, i ara veient-se amb totes les bosses plenes de bambes estan exultants. Volien comprar bambes per tots però en un viatge és impossible, així que donem prioritat als "futboleros" que tenen partit dissabte. Primer ens van dir Divendres, però ara resulta que és Dissabte, Misteris de Bhimphedi…

El Messi també ens ha dit que es volien apuntar a un campionat però que no tenien diners, val 500Rps (uns 5 euros) amb tota la il·lusió els diem que ho pagarem nosaltres i que s'apuntin!. La nit abans el Messi va tenir un baixon i ens va dir que estava una mica trist perquè "el seu equip" no estava molt motivat, ens ha entendrit molt i li hem dit que l'ajudarem, se'ns ha trencat el cor, ell ens diu que "vol ser el Messi"…

Cap a la 1h del migdia ja tenim compres fetes, també hem comprat a tots els petits "pelutxos" per la seva habitació. També teníem dos encàrrecs "especials": encàrrecs de la Beni. S'ha explicat com ha pogut i ens ha demanat un "chatá" (paraigües) i unes xancletes. També li hem comprat.

Amb totes les compres ens dirigim a dinar. Portem als nois a l’últim restaurant que vam anar l'altre dia (el del "Resort"). Estem convençudes que és la primera vegada que mengen en un restaurant. Són moníssims, ens imiten i mengen com poden amb els coberts i també s’eixuguen la boca amb el tovalló, lo nunca visto, són d'un tendre…


Desprès d'una Odisea per recollir totes les compres i per tornar a casa (la Tartana ha sortit amb una hora i mitja de retard) arribem a l'orfenat tots cinc damunt del sostre.
Arribem a l'orfenat a les 7 de la tarda i ens esperen tots els nois pujats als sostres! Tots cridant embogits. Surten corrents i ens ajuden.

Avui ha hagut visita del metge a l'orfenat i encara és allí.

Nosaltres seiem a tots els nois al jardí i els expliquem que només hem comprat les bambes de l'equip, per sorpresa nostre reaccionen molt bé, es conformen i saben que Diumenge anirem a buscar les altres "Converse" que ens han demanat.
El més bonic és que hem posat a cada bamba el nom del noi i els anem cridant, tots els altres repeteixen el nom de "l'afortunat" i criden d'alegria!.
Ens emociona veure com tots participen encara que no hi hagi bambes per ells. També els donem els "pelutxos" als petitets… un moment preciós!. Estan cada un amb el seu nino agafadets i sense donar crèdit. La veritat és que la sensació és de que han arribat els Reis, totes tres estem emocionades.
Els ajudem a cordar les bambes i quan ja tenim a l'equip els fem una foto, ja la veureu, és tal qual "más feliz que un niño con zapatos nuevos".
La veritat és que l'escena de tots els nens al jardí rient i cridant ha estat un regal preciós per nosaltres.


L'equip es diu BMC (bi,em,ci) i nosaltres estem entregadíssimes en animar-los. Avui hem fet pancartes pel partit!.

Estem preparant pitos, maraques i un tambor per fer soroll. Avia'm si tenim sort i guanyen.

Mentre estàvem a Hetauda el Messi ens ha posat els pèls de punta: ens ha dit que a ells al poble mai els parlen. Diu que ningú parla amb ells perquè són de "Balmandir" (l'orfenat). S'han quedat parats perquè a Hetauda a nosaltres tothom ens mira i perquè molta gent ens para per parlar. El Messi m'anava dient: "mira mira, tothom us mira i tots us parlen!", pobret….ens ha fet una peneta…


A ells també els hi pregunten per nosaltres i veiem que pobrets diuen avergonyits que són de Balmandir, fins que nosaltres intervenim i diem que són fills nostres, ells somriuen i tots callen.

A la tornada a Bhimphedi s'han afegit tres o quatre persones al "nostre" terrat de la Tartana, quan volien preguntar coses als nois, nosaltres interveníem "amenaçants" i dient : "OJO! Que són fills nostres!". Els nois satisfets i nosaltres més.


A la nit passem per davant de la "casa del mort" i ens quedem pasmades. Estaven a la terrassa els dos fills del mort i anaven com exigeix la seva tradició. Quan es mor el pare s'ha de rapar el cap a zero i vestir-se amb unes robes de color blanc o beig durant un any!. Un dels fills ens mira i ens somriu, per nosaltres és una imatge ben estranya, sembla que vagi despullat, les robes són com de monjo budista, amb un ombro a l'aire i al cap porta un mocador de color blanc lligat i que li pengen les tires que sobren per darrera, la visió es com d'un Eunuco..

I allí a la terrassa estan els dos fills mirant el carrer, són adults, deuen tenir a la vora dels 30 anys i ara els espera un any vestidets així..

Avui ja és Divendres, ara ens estan passant els dies volant. Estem ben acomodades a la nostra caseta verda i no parem en tot el dia.

Durant aquest dies que portem aquí hem anat guardant totes les ampolles d'aigua que bevem i avui n'hem comptat més de 50!! Les hem portat a l'orfenat i hem fet titelles!. Encara no estan acabades, els hi hem fet un cap fen una bola de paper de diari i l'enganxem amb cinta aïllant a l'ampolla. Després hem anat posant tires de paper de diari passades per cola i hem forrat tota l'ampolla. També els hi hem fet uns braços amb paper de diari i han quedat la mar de monos. Ara ens queda pintar-les de blanc i posar ulls, cabells, boca i nas i vestir-les!. Quedarà moníssim!

Els han posat a una habitació i deien que era "una família"…


Avui encara estem acabant les habitacions dels petits, els hi estem fent dibuixos a la paret i els pintem de colors, estan quedant moníssims. Els nens estan emocionats.

Diumenge tornarem a Hetauda (el nostre dia de festa) i comprarem els colors que ens falten i les bambes dels altres nois. Ja hem parlat amb dos nois més que seran els que ens acompanyaran: el Brish i el Manush, dos personatges.
Aquests dies ens han ajudat molt i són molt desperts. Ja tenim preparada la llista de nens amb el numero de peu de cada un.

La nostra cuina va millorant, aquest migdia ens hem fet tres truites de patates! Una per cada una, tres truites com tres sols que han estat un bàlsam meravellós per l'esperit… J Quasi tenien gust de casa! No patiu que mengem!


A la Beni la tenim revolucionada, no para d'entrar i sortir per casa nostra. Ja fa dies que ens va guanyant terreny… ara li ha donat per recollir la nostra vaixella quan la tenim recent rentada. Normalment la deixem a la font del jardí perquè s’eixugui bé, ella quan li sembla el moment oportú la recull, això passa normalment quan no hi som.
Quan tornem a casa al migdia mortes de gana ens trobem que no tenim vaixella! Ens posem histèriques esperant-la. Quan arriba ens la volem menjar!!!.
A la nit ens passa el mateix, arribem i no podem cuinar! Ara hem decidit que no deixarem més coses a la font del jardí.

Últimament li estem ensenyant anglès, vaja ho intentem... Ara està aprenent els colors. Com tenim una bandera budista amb moltes banderoles de colors, li anem senyalant cada una i ella repeteix els colors. La veritat es que no té massa memòria ja portem dies amb el tema banderetes!!. Quan nosaltres li preguntem els colors en nepalí i no els sap, se'ls inventa tan tranquil·lament. Quan hem repassat els colors amb els nens es pixaven de riure. El blau ens ha dit que es diu "Mircolor" i es diu "Nilo" però ella ens ho diu convençuda i nosaltres prenem nota (de tot el que es deu inventar).

Últimament també ha fet dues coses "inquietants", la primera es que ahir va venir de visita i ella sola es va convidar al sofà. Fins ara mai havia entrat al nostre menjador, tenim converses per la reixa o a l'escala però no dintre de casa. Nosaltres fent les nostres coses i ella escarxofada tan tranquil·la, i les tres morint-nos de riure.


Un cop la tens asseguda comença a fer senyals i no entenem res, ella tampoc ens entén i riem. Cada dia ens pregunta : "Balmondir"?? I nosaltres responem que sí. Després ens diu: "water, water" que vol dir que plou, que ha plogut o que plourà. I poca cosa més. Cada dia ens diem el mateix. Després li posem musica i ballem, i es mor de riure. De vegades li intentem explicar més coses però quan li preguntes alguna cosa ho repeteix, no entén que és una pregunta, i d’aquí no la traiem!. Ella repeteix incansablement el que li preguntes! I vinga a riure! La tia s'ho passa bomba.

La segona cosa es que avui mentre la Laura i jo pelàvem patates per la truita, assegudes la Laura a un esglaó i jo a una espècie de poltrona pollosa de fusta que tenim, ella arriba, entra se'ns acosta i es posa a mirar. M'aixeco un moment per anar a buscar les patates i quan torno me la trobo asseguda al meu lloc! La tia m'ha fotut la poltrona. Ens moríem de riure però ens la mirem amb recel..

Ens ha deixat de fer por, però perquè ja no s'amaga, ara entra como "Pedro por su casa".

A la nit quan arribem a casa seiem al sofà i ens organitzem, parlem del que farem l’endemà i preparem els materials, prenem notes del que fem cada dia, la Xènia pren notes del que mengem (tot un model de dieta..). Anem tot el dia amb material amunt i avall i estem mortes.
Després de "sopar" tenim dos rituals: un, es llegir la crònica del dia, la comentem, riem, i elles m'ajuden a recordar moments i a escollir histories que jo explico però en veu de les tres i amb el seu consentiment abans d'enviar-la.
Per nosaltres és un moment divertit que recordem i "vivim" de nou les nostres pròpies histories.

L'altre ritual és la nostra "tele", ens posem musica de fons i assegudes com al metro, ens mirem les fotos de les tres càmeres. De vegades veient les fotos ens emocionem. Ens les mirem i comentem coses de cada nen, és la nostra dosi de tele.

De vegades, mentre mirem emocionades les nostre fotos ens interromp la Beni i fa: ALOOOOOOOO!! Cridant com una boja! En aquests moments la mataríem!. I entra, i repeteix, que si Balmondir, que si water water…
La Beni es omnipresent.

A la tarda hem anat a veure el partit d'entrenament del nostre equip, demà és el "Match". Han jugat contra un altre equip com a preparació. Nosaltres hem anat a l'orfenat a recollir a tots els altres i els hem animat, els Dayaran veient l'ambient també s'apunta. Més tard, quan ja érem tots asseguts a la gespa ha aparegut la Didi amb l'assistant del Dayaran, en Dim. Aquest assistant el vam veure el primer dia i va desaparèixer, no l'hem tornat a veure fins ahir (Misteris de Bhimphedi…), total que hi hem anat tots! Hem animat molt als nostres, la Xènia ja volia sortir a arbitrar, totes cridant els noms dels nostres i els altres nens de la casa també animant i cridant el nom del nostre equip.


Malgrat els crits, als nostre nois els han fotut tres gols… nosaltres hem continuat animant-los de tornada: també hem de dir que els altres eren força més grans que els nostres… :-)

A la nit, quan marxem, ells es queden reunits, preparant l’estratègia de joc per demà. Perdin o guanyin estan units, i tenen un objectiu comú, que això està molt bé per ells.

Al mateix temps nosaltres anem preparant "soroll" per animar el partit.

Una altra cosa curiosa que ens ha passat avui es que de lluny, mentre baixàvem el carrer principal, hem vist a un fill del mort. L'hem reconegut perquè portava aquell mocador de color beige embolicat al cap, la resta de la vestimenta es resumia en dos, un calçotet blanc i una samarreta d'interior, de tirants blanca. Amb aquesta fila anava pel carrer. Per nosaltres ben surreal.

El cop ha estat que quan ens hem creuat amb ell, ens adonem que el coneixem! No sabem massa bé de què però ens sona!. Creuem dues paraules amb ell i el reconeixem a l'acte! És el director de l’Escola Privada!!! (el Rajendra) Li preguntem si és el seu pare el que s'ha mort i ens ho confirma, diu que només tenia 56 anys, no preguntem de què, però de cop entenem perquè ens somreia el primer dia des del balcó.

Nosaltres no el vam reconèixer, i ara també ens ha costat reconèixer al nostre "Il·lustre Director" en calçotets i samarreta, cap rapat i mocador, pel mig del carrer!.
Li donem el condol i quedem que segurament la propera setmana tornarem a l'escola. Aquests dies no hi hem anat perquè estaven d’exàmens. Que per cert, a la pregunta "com ha anat l'examen" TOTS responen el mateix: "very easy". Serà veritat?

Ara ja som al llit i recordo les fotos que hem vist a les nostres càmeres, aquestes caretes ja no són planes, al seu darrera reconeixem el caràcter, les penes i els somriures de cada un, són unes noves "grans" personetes a les nostres vides, que ens omplen de moltes coses.

Ara és dissabte a la tarda i ha estat un dia emocionant!. Al matí al arribar a l'orfenat ningú sabia quan era el partit i nosaltres neguitoses i pendents.

Hem estat una estona ballant amb ells i de cop ha arribat un noi corrents avisant que el partit comença en deu minuts! Tots a córrer!! hem organitzat tot, pancartes, pitos, globus, maraques, trompetes… tots els nens emocionats corrents cap el camp! Quan hem arribat ens hem trobat que tot el poble estava congregat allí, fills del mort inclosos, avui és dissabte i aquí és festa.
Els nostres nois quan ens han vist arribar a tots fent crits i amb pancartes es morien de riure, ens miraven entre orgullosos i amb una mica de vergonya… Segur que mai els havien animat tant!

Tot l'orfenat congregat allí! La Didi ha vingut amb nosaltres, en canvi, el Dayaran ha aparegut a mig partit. Sospitem que tenia vergonya del xivarri que hem organitzat. Quan fèiem les pancartes ell no estava molt convençut.

Els nostres petits han animat molt, estaven eufòrics, nosaltres també.

El cas es que no hem parat de cridar BMC i d'animar-los, i sorpresa…. HAN GUANYAT!! 3 a 0!!!! Estàvem tots histèrics!!


Ha sigut molt emocionant, els hem portat sucs i galetes, estaven tots bojos d'alegria!. Nosaltres molt contentes i orgulloses dels nostres nois.

Ara hauran de jugar un altre partit, però és un d'aquells "Misteris de Bhimphedi!, ningú sap quan… en algun moment apareixerà algú corrents per dir que toca jugar, aquí les coses van així..



Hem arribat a casa mortes, amb el bon regust de la victòria, al camp petava un sol d'infern i estem destrossades, després de dinar ens hem estirat a fer una becaina. Mentre descansem les tres la mar de tranquil·les, la Beni torna a fer una de les seves… Ella tan tranquil·la obre la reixa de casa i entra fins la nostra habitació i sense contemplacions obre la nostra cortina (no tenim porta), però no només ella, la tia s'ha portat una amiga i dos nens!. L'escena es surreal, les tres estirades al llit i a la porta els quatre nepalís apretujant-se per mirar millor, és el colmo! A aquesta Beni li haurem de "tocar el crostó"… vaya tela amb la Beni.

Aquest matí també ens ha obert la cortina quan encara dormíem!! Haurem de fer una reunió amb ella i posar-la a "puestuu". Qualsevol dia ens la trobem al nostre llit.



M'he oblidat de comentar una cosa, a l'entrega de les bambes de futbol se'ns va acostar un dels nois i ens va dir: "Soy muy feliz"… quasi ens posem a plorar. Ens vam recordar molt de la Marta Tatjer. Marta, ja sabem qui t'ho va dir a tu : el Manush. Avui era el porter del nostre equip i ho ha fet molt bé! Amb els seus guants nous no li han marcat ni un gol!!


El menjar dels nens no el tenim massa clar (com la majoria de les coses aquí) ens diuen que mengen quatre cops al dia. Suposadament a les 6 esmorzen llet amb galetes o cereals, a les 8,30 el dalbat (arròs i llenties) a la 1 un tè amb alguna galeta i a les 18,30 un altre cop el Dalbat. Això seria la teoria, avui a la 1 menjaven fideus, i l'altre dia érem a l'escola privada i veiem a tots els nens amb la 'carmanyola' i els nostres que ens deien que al migdia no mengen res…(vam anar a comprar corrents galetes per ells) un altre Misteri de Bhimphedi...

De tornada a casa ens cau a sobre una turmenta espectacular, d'aquelles que sembla que el mon s'acaba… Totes tres caminant carrer amunt, rodejades de foscor i aigua, satisfetes i orgulloses del "nostres nois"…

diumenge, 25 de juliol del 2010

Cronica 3 - 25/07 2010

Seguim a Bhimphedi!

Ahir Diumenge vam passar el dia a Hetauda. Tota una experiència.
Aquest viatge el vam fer la Laura i jo assegudes davant amb el conductor i la Xènia al darrera, la pobre una mica apretada. Nosaltres no vam deixar pujar a ningú, per més que cada parada intentaven pujar dos o tres persones per les finestres.

Arribem a Hetauda i jo “m’instal·lo” a Internet. Per poder enviar-vos les cròniques vaig estar cinc hores! Un calvari!, asseguda en un banquet sense poder recolzar l’esquena, amb un teclat que no m’aclaro i amb un ratolí que cada vegada que aixeco el dit el tinc pringós. La suera i la calor d’aquell “quartutxo” és tremenda.

Les dues valentes han anat de compres, i ja us podeu creure que són valentes perquè cada vegada que necessites alguna cosa t’has de barallar amb vint persones perquè t’entenguin i després per trobar-ho.
Ens havien dit que a Hetauda hi ha de tot, però no. Ni molt menys hi ha de tot. Les noies s’han tornat boges buscant un tetrabrik de llet, no hi és. No n’hi ha per enlloc. Finalment troben llet en pols i es conformen. Tampoc hi ha hagut manera de trobar oli, per sort vam comprar dues ampolles a Katmandú, però ja nomes ens queda una, així que tenim dues opcions: oli en una bosseta de plàstic o oli de “flors”. Finalment es decideixen per l”oli de “flors” que el farem servir per cuinar. L’Oli d’oliva que ens queda, el guardarem pels entrepans de tonyina que mengem a la nit.


El nostre sopar diari


El Resort d’Hetauda on dinem sovint....

Mentre jo moria davant de la pantalla, elles seguien patint amb les compres. Han pogut comprar més pintura per acabar les habitacions, han comprat 30kg! També compren sabons i xampú pels nostres nois de l’orfenat.
Ells es renten amb una pastilla de sabó merdosa i que fa una pudor que els pobres no van mai nets.

També han trobat les circumferències aquells verdes pels mosquits, espelmes (la llum va marxant), alguna galeta, també han trobat uns DVD’s de la Shakira! Als nois els encanta. Ah! i també hem comprat unes pinces pel cabell i gomes per les nenes. Només són 5 i la veritat es que estan una mica “abandonades”. Aquí tenim una sort, la gent de les botigues ens deixen comprar i deixar les compres allí. Així que anem comprant i quan ja està tot passem a recollir-ho.

Quan per fi acabo d’escriure tota la crònica, elles em recullen i anem totes tres a dinar. Uns altres voluntaris a Hetauda ens han recomanat un lloc.
És un “resort” que l’hauríeu de veure... ens tapem el nas i entrem a dinar, no mengem malament: uns momos de verdures, una pota de pollastre al grill, unes boletes de formatge i un arròs amb verdures. Ens ho mengem tot entre les tres. Ja estem tranquil·letes, era tard i estàvem mortes de gana!.
Quan sortim de dinar no som conscients de la “Magnitud de la tragèdia” que ens espera.. devem tenir que recollir uns 50kg. de compres.. Quan arribem ofegades a la ultima botiga (la de pintura) ens surt el nostre amic amb dos sacs de 15Kg cada un!, tipus sacs de patates, més les bosses cubells i paquets.. ens miren i ens morim de riure, ens adonem que amb tot allò es impossible arribar a la parada de les “tartanes”.

La mar de decidides ens dirigim a “assaltar” algun cotxe. La Xè es queda asseguda al banc de la botiga de les pintures, vigilant les compres. La Laura i jo ens plantem a la carretera, feia una sol que petava (ha estat un dels pitjors dies de calor) per més que fem servir les nostres “armas de mujer” no hi ha tu tia! . La Xènia que s’ho mira des de lluny es pixa de riure. Nosaltres dues, veient que no hi ha jeeps que ens puguin portar, comencem a buscar opcions.

Tenim dues: un camió de militars que ens passa per davant carregat de soldats o unes bicis amb carrito. Les bicis ens fan una mica de pena, les condueixen homes grans i portem molt pes, els pobres se’ns moriran pedalejant: la opció dels soldats seria tan còmoda com perillosa. Hem pensat que nosaltres tres amb els cent soldats estem en una minoria massa perillosa. Així que o ens deixem a la sort de Déu amb els homes “valents” o ofeguem algun iaio pedalejant.

Ens decidim per ofegar al iaio.

Parem a tres iaios ciclistes, i els reunim per acordar el preu per portar-nos fins la parada de la Tartana, està clar que fins a Bhimphedi aquests pobres no arriben.
Al segon de posar-nos a negociar es comença a acumular gent al nostre voltant, es va creant un cercle on tothom vol intervenir. La Laura i jo intentem explicar-nos com podem, al voltant tots parlen alhora i cada un vol dir la seva.
La Xènia, de lluny, mentre es pixa de riure va fent fotos (les hem vist i no tenen desperdici), l’home de les pintures s’acosta al “corrillo” i ens ajuda a tancar el preu, finalment 30 Rps per cada un, estem molt a prop.


Malgrat que ens fan pena, anem pujant tot el material com podem, i ens plantifiquem cada una en un carret. L’escena es molt còmica, els nostres “ciclistes” es van adelantant els uns als altres i nosaltres que ens anem creuant mortes de riure. Els nois agafen empenta, tanta empenta que es passen de llarg la parada i agafen una baixada (amb corba inclosa) a tota velocitat, nosaltres que comencem a cridar, embalades baixada avall, fent bots i aguantant els paquets com podem, i en mig de l’equilibri, a sobre, intentem fer fotos.

Al final, de tant cridar, comencen a parar. Quan finalment estem tots reunits, ens adonem que ens portaven a una altra parada, així que ens toca tornar enrere. La “estupenda” baixada ara s’ha convertit en pujada... la cosa es complica..

Decidim baixar dels carrets, el meu iaio esta suant la gota gorda i amb les cametes fosques, primes i sense ni un pel, és impossible que la bici, carret i jo ens moguem de pujada.
Ja us podeu imaginar la pujada, totes tres a peu i empenyent la bici, el carrito i el iaio. Tot això amb el menjar al coll, una calor mortal i la por de tornar a perdre la tartana. Mentre anem fent la pujada a empentes, la gent del carrer es pixen de riure i van dient coses que per sort no entenem. Nosaltres somrients i ben dignes.


Finalment arribem a la parada i els donem 50 Rps a cada un, ells contents i nosaltres a lloc.

Els de la Tartana no s’espanten de res, estan acostumats a “entafonar” de tot. Nosaltres imaginant el panorama que ens espera dins d’aquella llauna de sardines, decidim pujar al sostre. Allà dalt tenen uns ferros per posar paquets però hi acostuma a viatjar de tot. Ben decidides, trepem per les finestres i ens plantem al terrat. Al nostre voltant a tornem a sentir riures i “moviment”. Els paquets ja els han posat per sota els seients i han anat trobant racons. A dalt ens adonem que és força incòmode, però sense perdre la dignitat, anem posant les nostres motxilles per sota el cul i anem trobant la postura. A la Laura li passen un recanvi d’una roda de bicicleta, ella pensa que deu ser un truc per seure mes còmode i s’ho fot a sota a mode de coixí. Tenim unes cordes a les que ens agafem ben fort.
Veient l’enrenou al nostre voltant ens imaginem que deuen estar rient pensant que a la primera corba sortirem totes tres disparades. Nosaltres com si res, ens preparem per la sortida. La Tartana es posa en marxa.
Anem la mar de bé, no corre gens (max 40km/h), anem soles i fresquetes i un cop sortim d’Hetauda la carretera és una meravella. Tot el nostre voltant són unes valls que no podeu ni imaginar. Es tot d’un verd preciós, la vegetació és molt exuberant (ara plou cada dia) de tant en tant passem per alguna cascada d’aigua impressionant, muntanyes i més muntanyes. Anem creuant poblets de tres o quatre cases, ponts fets per ells que fa por veure’ls, inclús hi ha casetes que per arribar a la carretera, la gent que hi viu ha d’agafar una cistella penjant que s’han fet ells.
Han posat un cable i una mena de cistelleta que amb l’ajuda de les seves mans van movent fins a l’altra banda. De vegades veus algun nen que amb un cable des de abaix ajuda a que es mogui la cistella. També ens van creuant per la carretera moltes cabres, vaques, porcs..

Gran part del viatge es converteix en una excursió fantàstica, molt millor que a dintre amb la olor a suat i apretades.

De tant en tant, la carretera no està asfaltada i quan fem un bot, totes tres cridem, se’ns claven els ferros per tot arreu. La Laura no troba la postura i per rematar-ho apareix un xino que es vol col·locar al seu costat i ella que li vol fotre una plantufada. El xino fa tot el que pot per pujar-se a l’estructura del ferro però finalment veient que la Laura no para de moure’s i que ell no sap on fotre’s, es queda a la punteta assegut com de “cuclilles” i agafat amb una ma. Aquest xino es veu que ha fet hores als terrats de les Tartanes.
Temem que en qualsevol moment la Laura li foti una empenta que surti volant.

A la parada on baixa el xino li reclamen a la Laura el recanvi del neumàtic, ens adonem que no era un coixí, que només li demanaven que ho guardés al sostre.

Quan passem davant de les casetes tothom ens saluda. Nosaltres riem, saludem i els cantem cançons. Ens hauríeu de veure!.

Arribem al poble i l’entrada ha estat triomfant, semblàvem tres reines, ben dignes i saludant a tots els nostres amics! Li diem al conductor que li paguem una mica més i que ens porti fins l’orfenat, és impossible arribar soles amb tot el que hem comprat.
Accedeix i ens porta pel nostre carrer de “desfilada”. De sobte, veiem que en un banc del carrer està assegut el Dayaran,. El cridem les tres alhora i el fem pujar a la Tartana perquè vingui amb nosaltres cap a l’orfenat. El Surendra també ens saluda a crits, els de les botigues treuen el cap al sentir el xivarri i ens saluden la mar de divertits.

A l’arribada a l’orfenat surten els nois morts de riure i ens ajuden a baixar i a descarregar. Alguns d’ells s’emporten una mica de decepció perquè pensen que portem les bambes. Com Divendres tenen un partit anirem dimecres a comprar-les i així podran jugar.

Descarreguem i ja són les 7 de la tarda, ens hem llevat a les 6h per agafar la Tartana de les 8h, aquest ha estat el nostre dia de festa. Marxem pitant cap a casa abans que ens tanquin l’aigua i no ens puguem dutxar. Anem totes suades i brutes de tot el dia. Ja semblem tres nepalís.

Ah! M’he oblidat de dir-vos que els hem donat els xampús als nois, no us podeu imaginar la il·lusió que els fa el sabó líquid, estaven tots contentíssims, nosaltres més.

Dilluns.......

Avui ens han dit que és alguna festa que no entenem, però que hem de portar alguna cosa verda, millor si són polseres. No ho dubtem i ens compren 5 polseres verdes cada una. A la plaça ens hem trobat a la Beni! Quin riure, per fi la veiem sense la reixa al davant!. S’ha posat molt contenta de trobar-nos i a nosaltres també ens ha fet molta il·lusió, l’hem portat a la botiga del costat i li comprem 5 polseres a ella també,estava feliç.

Ahir li vam passar per la reixa un pinta ungles i veiem que només s’ha pintat una ma, després d’una bona estona, es fa entendre i ens explica que amb la ma dreta menja i per això no se la pinta. Mira per on, que ara es preocupen de la higiene!...

Al arribar a casa fem un pacte amb ella, resulta que quan rentem la roba ella ens “examina” la rentada i sempre considera que no ho deixem prou net. Amb el dit ens assenyala les taques de pintura i ens fa gestos i sorolls per dir que no està prou neta, ens té fregides!. Així que el pacte ha estat que renti ella. Nosaltres li donem les bosses de roba i 500 Rps, per ella és un dineral i a nosaltres ens va molt bé. Te raó, ella ho deixa més net i els diners li van molt bé. Ella contenta perquè la roba quedarà més neta i nosaltres també, i de pas no ens perseguirà amb el tema taques. Aquest diners a ella l’ajuden molt, així que totes contentes.

Al matí ja tenim la roba neta i estesa, en comptes de penjar-la a la barana com fem normalment, ella ens ha posat una corda d’arbre a arbre i l’ha penjada allí. Per ella això ja és una feina i ho fa a consciència.

Avui es respira un aire trist al poble. Ahir a la nit quan tornàvem a casa ens vam creuar una multitud que baixava pel carrer principal amb una dona plorant a crits. Ens diuen que ha mort el seu marit.

Entre esgarrifades i entristides marxem a casa, totes tres pensant què faran amb el mort...

Hem vist que a l’endemà estan preparant una “pira” a la porta de casa seva. Se’ns posen els pèls de punta de pensar que el cremaran allà mateix. És una casa per la que passem quatre cops al dia per davant. Està al principi del caminet que porta a l’orfenat. Aquest camí està al final del carrer principal . En aquest creuament hi ha la casa del mort, un BART, una botiga que sembla un mecànic i la “guixeta” de la policia que fa de peatge i de “control” a tots els que passen per aquí. Acostumen a ser les Tartanes, moltes motos , algun camió i molt de tant en tant, algun altre cotxe.

Tornant al mort, resulta que la foguera de l’entrada és nomes “un acte cerimonial”, per fortuna ens estalviem l’espectacle de la cremació. Ens expliquen que porten al mort a la “jungle”, allí el cremen i el posen en una capseta, aquesta capseta en un forat a terra i a sobre fan algo així com una “estatua”. Tot això explicat en aquell “Nepalo-anglès”.

Avui mentre jo era a la dutxa es veu que m’he perdut la desfilada més interessant: la Laura i la Xènia assegudetes a l’escala de casa no donaven crèdit. Ha passat just per davant dels seus nassos un “batallon militar”. Els soldats son la “raça” més guapa d’aquest país, i resulta que han passat tots ells tirant petons a les noies.

Els soldats és un tema que també us volíem comentar. Són tots molt alts (aquí la majoria de gent no passa del metre i mig) forts i guapos i porten un uniforme de camuflatge de color verd i marron: les seves botes negres i aquell cinturó que els fa tan elegants.

De Bhimphedi a Hetauda veiem força campaments militars i aquests últims dies notem que hi ha molt moviment. Van passant camions, de vegades veiem “pelotons” per la carretera i es respira ambient militar. També hem vist un cotxe de Nacions Unides i un altre que anunciava Drets Humans. Tot plegat ens fa pensar que potser està passant alguna cosa, però aquí ningú diu res i tot segueix en calma. (les mames que no es preocupin, és només un “relat”...)

La veritat es que vivim en un poble molt tranquil, perdut en mig d’una enorme vall i envoltades de gent somrient.


Només darrerament estem tenint una mica de problemes a partir de les 5 de la matinada. Els primers dies no ho vam notar, però ja fa uns quants que de matinada comencen a cantar els galls com bojos, els gossos borden com si s’acabés el món i a la festa s’apunten els nens que a les 6 de la matinada ja els tenim per les finestres o per la reixa repetint els nostres noms.

Aquesta matinada, a les 5,30 ha sortit la Xènia i amb un cubell d’aigua i ha fet fora tots els gossos que ara els ha donat per bordar a la nostra porta. Penseu que ens aixequem molt aviat i que durant el dia no parem així que per nosaltres és important dormir, i s’està convertint en una feina ben difícil.

La Xenia s’aixeca 20 vegades a demanar silenci. Finalment, rendides, ens aixequem, i amb la lleganya a l’ull ja veiem tots els nens (de L’Escola de l’Escala) disposats a pintar. Molts dies prenem el cafè o el suc en pijama, assegudes a l’escala.

Tenim la mateixa quantitat de sol que de pluja, quasi cada dia ens plou però la veritat es que s’agraeix perquè durant el dia fa molta calor. La pluja de vegades ens espatlla activitats que teníem pensades amb els nois, però sempre ens apanyem. Normalment la pluja dura poc i de seguida surt el sol, encara que també hem gaudit d’algunes nits de pluges meravelloses des de dins dels nostres llitets.

Aquest migdia quan tornàvem de l’orfenat hem sentit molts crits de nens des de dintre d’un edifici molt derruït (penseu que només fa 10 anys que ha acabat una guerra civil i està tot molt malmès), hem tret el nas i ens hem trobat tots els nens despullats banyant-se dins d’una espècie de piscina d’aigua marron. Aquest edifici té un jardí molt gran, i el que ara s’ha convertit en la “piscina municipal” deuria ser un estany o algo similar. Ara tots els nens s’hi banyen la mar de contents, els hauríeu de veure!. També hauríeu de veure el color de l’aigua, allà dins deuen haver totes les malalties juntes, animals de tots tipus i qualsevol altre fauna que us pugueu imaginar.


Per cert, ahir vam pintar per fi, l’habitació de les nenes! Ha quedat moníssima, encara que els matalassos pixats i algunes pudors varies, no hi ha manera de treure-les. La Xènia ha posat inciens per tot arreu i ara sembla que comença a millorar, també volem pintar a la paret algun dibuix per elles. Tenim enganxines molt mones que també els hi posarem per les lliteres. Aquesta habitació ens fa una il·lusió especial.

El que no ens ha fet cap il·lusió és la rata que ha sortit del quarto de la Didi. Hem entrat tots en “batallon” disposats a pintar el seu quarto, no us podeu imaginar tota la merda que ha sortit d’allí. Els animals més grossos han sortit d’aquella habitació, La dona tenia tot tipus de merdes acumul.lades, caixes de cartró, roba vella, plàstics, ferros, boles de porqueria, paperots, draps i de tot. També tenia un “altar” que feia por, flors podrides, ceres regalimant per tot arreu, uns líquids repugnants per terra, pasterades de no sabem què i passejant per allà, escarabats, aranyes, animals que ni sabem què són i la rata que ha passat per sobre els peus de la Xènia i per davant del nas de la Laura. Quasi els agafa un infart.

Malgrat tot, ens arremanguem i ens posem a pintar, mentre ella fa el que pot per recollir les seves merderades.
A aquesta habitació li feia molta falta la netejada. Tota pintada semblava una altra! Quan hem acabat la feina de la pintura s’ha quedat ella sola intentant posar ordre i netejant, Buff!!!! Aquesta habitació ha estat la pitjor.!


Penseu que per pintar no tenim escala i ens hem de pujar a les lliteres per arribar al sostre. Les lliteres són molt inestables i al sostre hi ha un ventilador que com algú el posi en marxa mentre pintem es pot endur deu caps de cop. O sigui que mentre pintes has de vigilar els regalims que et cauen del que pinta per sobre teu, que no et surtin bitxos d’algun racó, que ningú es pugi a la llitera on estàs tu, perquè si et despistes pugen quatre de cop i la llitera tremola, que no t’obrin la porta de cop i et trenquin el nas i sobretot que no et caigui un cubell de pintura per sobre que tremola en una cantonada d’una llitera. Pintar es converteix en un esport de risc.

Un cop pintat s’ha de netejar i ordenar l’habitació. Us faríeu creus de tot el que arriba a sortir d’aquell quarto. Avui hem trobat un tomàquet podrit dintre d’un got i el got amagat entre el llit i la paret, segurament és el sopar de la rata de la MAM.


La Didi a la seva habitació tremebunda...

Per cert, (això va per la Gemma) l’Home de Pedra se’ns ha tallat el cabell! Porta el cap pelat com una bola de billar! Ell segueix amb el seu barret elegant però ja no li surt cap cabell blanc per sota. És una pena, els cabells d’Einstein li donaven un toc molt interessant.
Així i tot, continua sent el nostre Home de Pedra preferit. Ens agrada veure’l allà assegut, mirant el paisatge (o imaginant).

Crònica 2

BHIMPEDHI. 25 de Juliol 2010

El Diumenge al matí tenim la primera reunió a l’escola. Parlem amb el director. Nosaltres intentem organitzar uns horaris, però no us feu a la idea del difícil que és.
Quan parles amb ells, no diuen ni si ni no, mouen el cap de costat a costat (de oest a est) és un moviment molt curiós que ens fa riure molt, però no hi ha manera de treure res clar.
Tu preguntes, ells et miren amb cara de susto i mouen el cap. I nosaltres vinga a insistir: si o no???. No hi ha tu tia!.

Després de molta estona intentant explicar les nostres intencions, tots fan sorolls, mouen el cap, somriuen… però no tenim ni idea de si els ha quedat clar. Els diem que tornarem l’endemà a les 13:00 (es l’hora que ens diuen ells). A tot això nosaltres no tenim horari de dinar, ja ens organitzarem.

Aquí mengen molt aviat el seu arròs amb llenties (Dalbat). Al migdia mengen molt poquet i a la nit repeteixen l’esmorzar. Total, arròs i llenties sempre.

Més tard anem per primer cop a l‘orfenat. Està una miqueta més apartat del poble (del carrer principal, vaja) i just davant de la presó.


Aquí la gent pensa que els nens de l’orfenat porten “mal karma”. Han arribat a la conclusió que per estar allà i no tenir pares, són nens que a la seva vida anterior han estat molt males persones i per tant, s’ho mereixen. Com ho veieu? Tal qual uns “apestats”.

Porta per porta amb l’orfenat tenim la presó, hi ha 20 presos amb condemnes molt llargues i 20 vigilants, tal com sona.

L’orfenat es preciós, mes que l’orfenat en sí, es el lloc. És una meravella. Té una extensió enorme, tot verd, ple d’arbres i gespa i un hort molt gran. L’han tingut una mica descuidat, però ara hi ha una dona que el cuida. La pobre ho fa tot a ma, es diu Maya i és un amor.

Per aquests indrets la dona treballa com una negra. L’home “ve la vida pasar”, també, tant ells com elles tenen un costum que ens persegueix. No us podeu imaginar les “escopinades” que foten per tot arreu. Sabeu d’aquells amb molt soroll que fan vomitar? Doncs tot el dia! Jo faig veure que no els sento (a Sri Lanka escopien i movien el cap igual) però la Laura i la Xènia estan fregides amb el tema.

Quan entrem a l’orfenat els nens venen corrents amb el director, en Dayaran, i ens ofereixen un mini ramet de flors a cada una. Un detall preciós.

Ens ho ensenyen tot. Tenen dos edificis allargats on dormen els nens, separats per edats. A un dels edificis també tenen una sala de jocs i tele.
A part, tenen en una petita edificació la cuina i el menjador. També hi ha un altre petit edifici on està situada la oficina (i on suposem que viu el Dayaran) i un altre encara, que és biblioteca i lloc per fer deures.

Tot plegat en una extensió molt gran, per nosaltres un lloc fantàstic.


A la visita hem trobat les habitacions molt tristes i força brutes.


El primer que ens proposem es pintar totes les habitacions!. Després de la visita juntem tots els nens i nois (hi ha força adolescents) al menjador i els proposem fer uns cartells amb el seu nom, per veure si aconseguim recordar-ne algun…
Us quedaríeu parats de veure com “s’entreguen” a la labor.
Els donem unes cartolines i rotuladors, que per cert, els hem comprat a Katmandú i després de fer-los servir un dia ja no van; era d’esperar, no? Rotuladors a la nepalí…

Al menys han pogut acabar els seus cartells. Els hem fet una foto un per un, ja les veureu perquè fan pixar de riure. També els hem fet fer un autoretrat, i això ha estat la bomba! Des de el que es dibuixa ros amb cabell llarg i de punxa tipus drag-queen, al que es dibuixa “tipus manga”, o el que es dibuixa els pèls de punta i en realitat porta un pentinat que sembla que li hagin tallat el cabell amb un orinal al cap.


Tenen una fisonomia força xinesa, encara que són un barreja amb indis i no se que dir-vos més, ja els veureu… fan riure molt i són un amor.
Estan entregadíssims amb totes les nostres propostes, se’ls veu amb moltes ganes de fer coses, estan “ansiosos” de rebre el que sigui.

També els hem portat un aparell de musica! Aquell que varem comprar amb altaveus (4) per separat i l ‘altre aparell. Il·lusionades el muntem, estem totes tres concentrades, amb cara de cul, perquè no sabem on va cada cable. Tot plegat es un nus que no sabem com acabarà.
Nosaltres fem cara de saber com va, però ens anem mirant de reüll pixant-nos de riure.
Quan creiem que ja el tenim muntat, ens adonem que l’endoll de la paret no encaixa!!! Les tres fem cara de llufa i tots plegats fem un : hooooooooooo…
‘No problem” a la tarda anirem a Hetauda (el poble del costat, està a una hora i ens han dit que allí s’hi troba de tot). “Ni cortas ni perezosas” decidim anar a buscar el “cotxe de línia” per posar-nos en marxa a la recerca de l‘endoll.

El cotxe surt de la plaça principal, a l’entrada del poble i molt a prop de casa nostra. Ens seiem a la placeta i de seguida arriba un. Diuen que surt cada mitja hora, però en realitat surt quan el cotxe està ple...


Avui Dimarts(20), l’hem tornat a agafar i quasi tots són iguals. Unes petites furgonetes vermelles, tenen una fila de tres persones darrera de tot, dues altres files que estan situades cara a cara i davant amb el conductor, hi ha dues places més. Per cert, no sé si us hem dit que condueixen a la dreta.
A casa nostre, en aquest cotxe hi cabrien unes 11 persones, aquí n’hem comptat mes de 21!! Incloses cabres, bosses, gallines, paquets i demés.

El nostre primer viatge pintava be, anàvem les tres soletes amb l’airet que corria per les finestres.
Als 10 minuts, la primera parada…

Terroritzades veiem com unes 15 persones pretenen pujar…el pitjor, es que sí o sí volen pujar… I ho aconsegueixen!. Entra gent per tot arreu, per les finestres, pel darrera, trepant cap al sostre i també s’instal·len tranquil·lament els uns a sobre els altres…
A sobre la Laura i meu se’ns instal·len dues noies adolescents, vestides moníssimes amb uniformes, però que pesen com 10 caixes de pintura.
Al meu costat tinc una dona “empotrada” a mi. La Xènia anava davant nostre, però desapareix entre iaies, senyors, dones i nens. La pudor i la calor que fa dins d’aquest cotxe no és comparable a res… tot s’enganxa, tot esta pringós, suem tots plegats i barrejats…

Quan les adolescents marxen ens trobem cara a cara amb una iaia que la podem fer vedette de la RUA (hem pensat fer una rua pel carrer l’últim dia). La iaia intenta comunicar-se amb nosaltres, ella amb Nepalí, nosaltres en anglès. Qual “dialogo de besugos”.
No para de riure i ens contagiem tots. I així com qui va d’excursió, comencen a cantar. Elles canten en nepalí, aplaudeixen i es pixen de riure. És un no parar, aquesta “Tartana” es converteix en La Jaula de las Locas. Tots plegats semblem bojos.
Nosaltres mortes de riure.


Aquí les condicions no són les millors, totes passem moments de molta peneta, però la veritat és que riem molt.

Perquè no patiu, us direm que estem la mar de benavingudes. Estem plenes d’energia i contentes, i amb moltes ganes de tot!.


Faré un petit parèntesi per comentar-vos dues cosetes. Una es el tema “caques”, tenim a una encallada amb un tap de suro al cul des de que varem arribar. Confiem que amb els mangos es pugui “destaponar”. Les altres dues anem fent… J

Un altre tema son els animalets, n’hi ha de tots tipus però cap que ens preocupi massa, excepte un capítol de pànic de la Laura. Ahir varem trobar un escorpí al “vestidor”, el vaig xafar amb el peu i em vaig quedar tan ample, però la Laura va començar a pensar massa. Ha decidit que un escorpí com aquest ens pot matar. No para de donar-li voltes i ha començat a veure animalets per tot arreu.
En s’ha costat, però finalment l’hem convençuda de que no la matarà cap escorpí, igualment la Xènia cada nit, equipada amb el seu frontal revisa tota l’habitació ben a fons. Mira a sota els llits, remena les cortines i les mosquiteres i no deixa animal viu.
Dormim en uns llits que són com capses boca avall, tenim una espècie de matalàs però molt finet, a sobre posem el nostre sac de seda, com unes reines. La Laura alguna nit no dorm massa, de fet cada nit la deixem parlant sola. La Xènia compta a 10 quan decideix que ha de dormir i jo caic morta cada nit, dormo com un tronc.

Després de dinar tornem a l’orfenat. Els nens ens reben cada dia molt contents. Quan ens dirigíem a les habitacions per seguir pintant, hem obert la porta i ens hem quedat de pedra! Han acabat tota l’habitació ells sols! L’han deixat com una patena, han recollit i ordenat tot, això ja és una altra cosa!. Ha quedat preciosa!. Una paret de cada color i tot ordenadet i net. Hem fet una gran ovació, els hem felicitat i cridem i aplaudim tots junts!. Quina il·lusió!


Els hem portat el joc del UNO i els encanta, com estava l’habitació acabada ens dediquem a jugar amb ells. La veritat és que amb els nens de l’orfenat ens divertim molt. A l’escola també en tenim alguns de l’orfenat.

Al principi, vestidets amb uniforme no els reconeixíem però ara ja sabem qui són i de seguida els hi fem un guinyo quan els veiem. A l’entrada del poble tenim un personatge que val la pena que el conegueu.
Deu tenir al voltant de 80 anys, però en podria tenir 100 perfectament. Es molt prim i té uns cabells blancs molt estarrufats que li surten pels costats d’un barret que en el seu dia deuria ser molt elegant, porta trossos de roba per vestit i les cametes li surten per sota d’un pantalon que esta plè de forats i li pengen tires de roba. Tot ell és d’un color entre gris i marró, i l’hem vist durant dies assegut a sobre d’un pedra a l’entrada. Per arrodonir la seva imatge porta un paraigües tan vellet com ell, és de color negre i el protegeix del sol i també de la pluja, està sentadet allà hores i hores, dies i dies i té els ulls tan vellets que segur que no veuen res.
Finalment ens decidim a preguntar quí és, ens expliquen que vigila els wc i les dutxes, nosaltres ni ho havíem vist. Hi ha una edificació soterrada plena de mugre i amb una pudor espantosa que són els banys públics. Ell cobra entrada i segons ens diuen ho neteja, us podem assegurar que aquell terra no ha vist mai un motxo ni res que se li assembli. ¿Sabeu aquell home de pedra que hi ha assegut a la Plaça Rovira de Barcelona? Doncs ell és el nostre home de pedra. Això sí, és d’un tendre que te l’emportaries a casa.


Tenim una col·lecció de iaios moníssims que els arreplegaríem a tots.

Namasteee

Una altra cosa que us volíem explicar es que aquí es saluden dient NAMASTÉ, la nostra caseta verda està a l’entrada del poble però tirant cap a munt, en un camí de pedra plè de verd, de caques i altres merderufles, però és un caminet relaxant per tornar a casa.
Quan sortim al matí, baixem el caminet, arribem a la plaça de l’entrada del poble i agafem de baixada el carrer principal. Des del moment que sortim de casa anem saludant a cada persona que ens creuem, a part de dir Namaste, fem el gesto de pregar amb les mans. Això significa que des de casa nostra a l’escola o a l’orfenat podem saludar unes 30 vegades cada una de nosaltres, això multiplicat per 5 o 6 viatges que fem al dia, resulten més de 150 vegades cada una al dia!
Tot el dia repetim el mateix… Namasté, Namasteeee… si ens veiéssiu us moriríeu de riure, baixem totes tres “desfilant” pel carrer principal i ens miren com si haguéssim caigut d’un altre planeta, entre avergonyits, ruboritzats (segurament pels nostres “hombros” tant sexys) tímids i somrients.
De vegades ens creuem amb algú que ve tot serio, li diem Namaste i la cara li canvia de cop, somriu i ens contesta el mateix.
El “ritual de la desfilada” com ja us hem dit és moltes vegades al dia, i de vegades fem una paradeta al nostre BART (que ja no és el del Surendra).

El Surendra’s Club, moltes vegades és el punt de reunió de tot el poble per veure la Telenovela de Bollywood corresponent. Us podeu imaginar tota la gentada asseguts a terra, tots escarxofats i apretats, suats i enganxosos i molt concentrats en la seva mini tele? ¿Sabeu aquelles primeres teles que eren com portàtils? Doncs una d’aquelles a sobre la nevera, és impossible que la vegin, miren tots cap a la nevera però creiem que no guipen res.
Total que el nostre BART ara és un altre, també petitet i merdoset, però té un banquet a la porta, allí ens plantifiquem totes tres amb la Coca-cola i tenim els nostres 5 minuts d’esbarjo. Això ho fem un cop al dia. Es l’únic moment del dia que ens posem en el lloc d’ells, mirem assegudes tot el que passa, comentem i saludem. Cinc minuts al dia fem com ells: “vemos la vida pasar”.


Avui al migdia la Laura ens ha fet una espècie d’espaguetis xinos transparents, com unes algues. Les ha fet amb un sofregit la mar de bo, aquí la senyora Buda de la plaça ens ven verduretes que estan la mar de bé. Quan hem acabat amb les algues ens adonem que sobren moltes i ens fa mal el cor llençar-ho, la Laura s’anima i “cassola en mano” camina 20 metres el nostre camí, allí hi ha una placeta plena de nens i alguns dels nostres veïns. Quan apareix amb la cassola ells diuen que ja han menjat però minuts abans li hem donat a una nena per provar i no li ha agradat gens, així que sospitem que els hi ha dit als altres que mengem porqueries.
Per sorpresa de la Laura s’animen i comencen a menjar, ella ens fot un crit, la Xè i jo sortim pitant, l’escena no té desperdici.
Tenim el barri reunit al voltant de la cassola, la veïna de la casa que està davant ha començat a repartir, com no tenen plats agafen cada un una fulla de l’arbre que tenim al costat i es van fent les seves “tapetes”. Evidentment mengen amb les mans, la fulla com és allargada la tallen en dues parts, i fan com una creu, d’aquesta manera no els cau pels costats. I cada un amb la seva fulleta marxa cap a casa content i menjant. Nosaltres contentes de no haver-ho tirat.

Per cert, hem descobert que no és la Beni la que ens fa Luz de Gas amb l’aigua. Resulta que l’aigua està racionada, això vol dir que tenim només unes hores d’aigua al dia, toma tomate.
Ens ha costat molt descobrir-ho però finalment sabem que tenim aigua de 5 a 8 del matí i de 4 a 8 de la nit. A les 21:00 el poble dorm, això vol dir que al migdia no ens podem dutxar ni rentar els plats, i que a la nit tampoc ens podem dutxar arribem en l’estat que arribem. Els plats del sopar els hem de deixar guarrets fins el matí següent.

Aquesta setmana ja tenim l’horari una mica definit, anem a les 10 a l’orfenat, de moment encara estem pintant habitacions, a les 13:00 anem a l’escola privada i els fem manualitats fins les 14:30 mes o menys, correm cap a casa i fem el dinar, penseu que només tenim un foc per tant, fem el sofregit, el treiem, posem a bullir l’aigua i la deixem 15 minuts bullint (per matar-ho tot) fem la pasta o l’ arròs i després de colar-ho a l’escala de casa (no tenim pica ni res que se li assembli) tornem a la cuina i ajuntem el sofregit amb la pasta o el que sigui.
La nostra alimentació consisteix més o menys en el següent: al matí la Xè i la Laura és fan un Nescafe de vegades amb cereals, jo em prenc algun suc (tenim tres sucs de tetrabrik!) i li poso cereals. Algun dia a mig mati prenem alguna galeta, al migdia un plat de verdura, pasta o arròs, i a la nit fruita (mango o pinya) o alguna nit, elles s’han fet una truiteta amb pa bimbo (és un dir això del Pa Bimbo) i jo el pa amb tonyina, de moment és el que tenim i ens anem alimentant contentes.


La Xènia s’ho fot tot, caigui per terra o el que sigui, La Laura és més delicada però també es va fotent sofregits, i jo menjo el que em posin encara que passo de llet i ous. Tenim por que la Xè se’ns aprimi així que a ella li fotem dos plats que se’ls traga en cinc minuts.

Avui al matí (dijous) tenim al jardí de casa als nens que normalment ronden per aquí, hi ha una nena que ens té el cor robat, està bruta com una mala cosa però és un amor. Aquest matí l’he agafat i l’he fotut a la dutxa, estava feliç amb el nostre sabó, feia bombolles amb la boca i el nas, feia pixar de riure. Deu tenir uns cinc o sis anys, després de fotre-li una ensabonada cap i tot, suavitzant i demés, surt com una patena, li posem cremeta i li regalo una pinça de color rosa per agafar-li els pocs cabells que té. Tenim la foto del antes i el despues ja la veureu.


Un cop ha sortit ella de la dutxa s’han animat tres nens més, com la Xènia els ajudava no s’han volgut treure els pantalons, així que han fet dutxa i bogada alhora, tots quatre han quedat moníssims. Els nens han marxat corrents a casa i s’han posat una altra roba (no neta, però diferent). La pena és que a la tarda segurament plourà i quedaran marronets com estaven…..

A la nena, que es diu Babona, també li hem pintat les ungles dels peus vermelles, estava feta una princesa. A la tarda a l’orfenat hem rigut molt, els hem fet jugar a arrencar cebes. ¿Sabeu aquell joc que es posen tots a terra asseguts, agafats els uns als altres i col·locats en filera? Després els altres arranquen les cebes. Han embogit. Aquí hem pensat que això podia acabar en algun “arrencament de braços” d’algun petit, però no. Amb tot lo bèsties que són no han fet mal als petits.

No sé si us hem parlat del director de l’orfenat, el Dayaran, en principi ens va semblar el més “empanat” de tots i ho és, però amb el temps anem descobrint que té sentit de l’humor i que gaudeix dels jocs tant com els nens. Es marronet, marronet, té una panxa de vuit mesos com a mínim, cara de pa i un bigotillo tipus Aznar, ah! i una cueta de gall que li penja estranyament pel darrera, i per últim, quan parla no obre la boca.
Té la boca tancada i emet sorolls però ens costa força entendre’l i això que se suposa que parla anglès. Descobrim que és un nen com els altres, juga amb nosaltres la mar de content. Quan els fem fer cartells amb el nom ell també fa el seu, dibuixa com els nois. Quan juguem sempre s’apunta i es posa com el primer, ens fa riure molt. Cada vegada que acabem de pintar una habitació ve a supervisar, i se’l veu la mar de satisfet: ell amb la seva panxeta s’ho mira tot plegat i felicita als nois i a nosaltres. Altres moments juguem al UNO a terra d’alguna habitació dels nois i ell s’apalanca al llit d’algun noi, tot panxut, amb el cap recolzat al coixí i ens observa: a ell li agrada estar al “meollo”.


Us vull explicar tantes coses que em perdo, us parlava del nostre horari, a les 10 a l’orfenat, a la 1 al cole, cap a les 3 a casa a dinar corrents i abans de les 5 tornem a l’orfenat fins les 8 o 8:30. De tornada, la nostra “desfilada” és més trista, mig poble ja dorm, es de nit, i molts dies ens plou. Malgrat tot, nosaltres no oblidem dir Namaste quan veiem algú amagat a casa seva amb una llumeta i que treu el cap per la porta quan sent riure en català.

Al Surendra’s Club a aquesta hora encara estan apilotonats veient el culebron…digne de veure’l!.

A l’orfenat es respira molt bon ambient, veiem als nois contents tot el dia enganxats a nosaltres i repetint incansablement els nostres noms, rient i fent brometes i molt participatius. Quan els proposem alguna cosa s’entusiasmen i canten i criden amb nosaltres.
Malgrat això tenim alguns moments de tristor, només es tenen a ells (i ara a nosaltres), els veus com s’espavilen sols, es renten la roba, netegen habitacions i cuina, i fan tot el que se’ls diu.
Alguns els veiem apartats i els integrem tot el que podem i la veritat es que ho aconseguim.

Quan veiem les habitacions i ens adonem que no tenen res, cap nino, cap cosa que et faci pensar que és l‘habitació d’un nen i els imaginem dormint solets, sense que ningú els faci un petó, ens entristim molt, i el més trist de tot… que serà d’ells quan surtin d’aquí?

L’habitació de les nenes (són 5, Areti, Binita, Prakritri, Sita i Sampurna) també ens fa molta peneta. Hem decidit anar a Hetauda i comprar pintura rosa per elles, pòsters de nenes i una nina per cada una. Això ens fa somriure.
Per aquests moments i algun capítol iaio, la Xè se’ns ha posat dues vegades molt trista, però plorar ajuda a enfortir-te. Encara que ella ho és, i molt.

La Laura està forta i “apretada” com un toro, no patiu. Mentre la Xè mira a l’infinit, la Laura i jo l’animem dient-li que aquests nens, malgrat tot tenen la fundació darrera. Estan ben tractats i en un entorn meravellós. Aquests nens a Katmandú serien molt més desgraciats. L’animem i somriem, però la pena corre per dins.. això sí, no perdem el somriure. Encara que moltes de les vegades, la realitat supera la ficció.

A part de l’orfenat i l’escola privada tenim una tercera escola que hem organitzat nosaltres, es diu ‘L’escola de l’escala”. La nostra caseta verda té una escalinata abans d’arribar a la porta, és una escala molt ample i molt alta, al matí esmorzem totes tres assegudetes allí, i tenim davant nostre una vall preciosa. Estem rodejades de verd. Molt dies penso que com sortim dormides, qualsevol dia una de nosaltres caurà de morros escala avall, amb Nescafe i cereals inclosos, de moment encara no hem caigut.
Aquesta escala (ja dins dels nostre territori) s’ha convertit en el punt de reunió de tots els nens del barri, s’asseuen allí i ens miren, no tenim porta, només una reixa on s’agafa ben fort la Beni quan ens vigila. Per aquesta reixa és per on ens entren tots els animalons nocturns, inclosa la Beni.

El cas es que com encara tenim molt material, hem organitzat L’escola de l’escala. Aquests nens no van a l’escola, venen sempre molt bruts però són per menjar-se’ls, els hi traiem papers, cartolines i colors i els fem pintar. Estan encantats i quan acaben venen a ensenyar-nos el que han fet la mar de contents. De vegades, nosaltres marxem i ells encara pinten. Ens pregunten on deixen els colors quan acabin, i nosaltres els expliquem que els passin per la nostra reixa, sense cap esperança de que ho facin. Però quan tornem els trobem a lloc. Ja veieu com son, inclús els nens del carrer estan força civilitzats. Son una monada.


Tampoc us hem parlat de la DIDI, la “mare’ de l’orfenat. És una dona d’uns 45 anys (aquí es una mica difícil posar edats) gordeta com una bola i amb cara de lluna plena.
Porta sempre el seu punt vermell entre cella i cella. Això encara la fa més guapa. Té un somriure molt bonic i cara de bona persona. Fa la impressió que cuida bé dels nois i se la veu carinyosa. A nosaltres ens adora, es desviu a petons quan ens veu. Ens rep i ens acomiada cada vegada amb moltes abraçades. Ella també s’ho passa bomba, li agraden els jocs i de tant en tant s’apunta amb nosaltres. L’altre dia es va asseure amb els nens i es va fer ella també el seu cartell amb el seu nom, per nosaltres és la MAM. A ella li encanta que li diguem MAM i ens contesta “my son”. Els nens li discuteixen que som “daughter’s” però ella amb nepalí i carregada de raó els hi diu que no. Tampoc parla res d’anglès però ens entenem.
La sort que tenim és que alguns nens parlen anglès molt bé i això ens facilita les coses.

Avui la MAM ens ha ensenyat la seva habitació i hem decidit que també la pintarem, li fa molta falta...

Primer ens va dir que no, segurament per prudència, però ara ja ha cedit. Li deixarem el seu quartet la mar de bonic.

Els únics adults que viuen a l’orfenat són la Didi i el Dayaran, però entre ells hi ha una distància latent. Quan dinen, ella s’asseu en una taula darrera d’ell i ell d’esquenes. Ni es parlen ni es miren. Segurament és només una qüestió de costums o de cultura...

Una altra cosa que no acabem d’entendre són els horaris de classe. Ara als matins tenim 20 nens a l’orfenat que estan de vacances (ningú sap perquè) i a la tarda estan tots.
Els altres 23 nens si que van a l’escola als matins, però avui ens han demanat que anéssim a l’escola al matí perquè no tenien classe (tampoc sabem perquè), el cas es que hem anat disposades a fer manualitats i ens han tancat les aules perquè ara diuen que el diumenge tenen un examen. Misteris de Bhimphedi.
No ens fem massa preguntes, en realitat perquè la majoria no tenen resposta. Nosaltres anem fent dia a dia.

Veient el panorama, avui els hem fet ballar al pati. La Xè els ha fet una coreografia I’hem ballat tots. Hem portat el nostre “lloro” a ‘escola i posat a sobre una finestra el sentíem prou bé des del pati.
Tots en fileres al mig del pati, les edats entre 3 i 8 anys, alguns més grans també s’anaven apuntant a estones, tindríem uns 40 nens aproximadament. La Xènia com la Coco de Fama , anava dirigint i els nens ballant la mar de bé. Això de fer ballar als nens ha estat una bona idea, els hi encanta i ho fan molt bé, per una altra banda han suat com bojos (encara que als pobres no els hi cal). I desprès se’ns quedaven tots enganxats a sobre.


Al migdia quan tornem a casa estem suades, brutes i amb olor a “ells”. En mig de la coreografia ha aparegut el Dayarn de visita, jo ja el veia ballant qual “Lery” però no, ha fet fotos i ha observat atentament com remenàvem els culs. Ell, la mar de satisfet amb la seva visita.

Tornat al tema “caques”, la Laura ja s’ha emmerdat dues vegades, una amb la ma i l’altra amb el peu. Asseguda com una pastoreta a la gespa, posa la ma directament a sobre d’una caca (no sabem si humana o d’animal) us podeu imaginar els bots, els crits i l’atac de fàstic. Un dia més tard s’emporta una amb el peu, aquesta creiem que de vaca.
Jo he pescat una de refilon amb la sabata i la Xènia de moment està lliure de caques. Per cert, la que portava el tap de suro fa 9 dies, comença a destaponar.

A Bhimphedi també tenim una particular “pandilla de gossos”. En aquest poble a part de vaques, cabres, gallines i demés, també hi passegen gossos. De dia els veus dormits pels racons, a sobre el ciment, a la gespa, a la nostra escala… i de nit els hi agafa un “no se què” que es desperten tots, estan hiperactius, et persegueixen pel carrer i molt sovint (cada dia) es barallen entre ells.
També hem tingut un capítol de gos intentant mossegar-nos. A mitja nit pel carrer, fosc. Totes tres parades i acollonides i els gossos saltant i bordant al voltant nostre, crec que després d’aquest capítol es quan s’ha destaponat la que no feia caques.

Ara ens hem acostumat a ells i ells a nosaltres, i a part d’algun dia que ens salta algun per sobre, els tenim força controlats. Ara cada nit tenim algun gos que vigila la nostra escala.


La nostra amiga Lola...

En el nostre menjador ja us varem explicar que teníem un sofà (dos, però un és totalment inservible), el sofà en qüestió és on dinem i a la nit hi passem una estoneta abans d’anar a dormir.
Fa uns dies hem descobert que a part de trencat, vell, podrit i brut, té “xinxes” i molts!!. Quan seiem ens pica tot i ens hem trobat per sobre nostre uns bitxets molt petits que foten unes picades que ens tenen fregides. Per rematar-ho també en tenim al llit!. El sofà té una tapisseria que lo estrany es que no hi hagi taràntules i els llits també tenen unes teles “amb molta vida”.
La Xè de moment és la que està rebent més picades, també és la que va més “despulladeta”. A la Laura i a mi de moment, ens han picat menys. De totes maneres no patiu, avui hem anat al “sastre” del poble i hem comprat quatre teles precioses. Una ja ha forrat el sofà merdós, i les altres tres ja estan col·locades al nostre llitet, segur que hem ofegat tots els animalons que corrien per aquí.

Ja estem a dissabte i aquí és el dia de festa. La veritat es que hem sortit i tot està obert, i el poble té la mateix pinta. Ens temíem que estigués tot tancat, però no. Misteris de Bhimphedi. Comprem el menjar dia a dia ja que com us podeu imaginar no tenim nevera.
Han anat passant els dies i la Beni mica en mica ens deixa de fer por. Aquest matí ens ha vist menjar els nostres Kellogs i ha desaparegut. Al moment, apareix amb un plat perquè el tastem. Són com uns cereals, estan calents i ens animem a provar-los, està boníssim!. Com ens veu que ens ho mengem ens porta un altre platet amb una cosa que “intuïm” són cigrons. Els deu haver cuinat amb curri i ceba: també estan calentets i no estan mal.
Quan ens sobra menjar a nosaltres, també li donem i es posa la mar de contenta.
Avui li hem regalat una pinya. El més graciós es que la pobre s’està esforçant molt per fer-se entendre. De cop ens diu paraules en anglès, (ja sap: sister, mother, father i stop que per ella és tancar) amb això i gestos es fa entendre. Ahir també ens va dir “tres meses”!! segur que li pregunta al seu fill paraules, ja veu que si s’explica aconsegueix el que vol.

Ens ha explicat que el seu marit esta 5 mesos fora treballant (a Malasia) i tres mesos aquí amb ella. Ara viu aquí soleta amb el seu fill, la mar de tranquil·la (i avorrida).
Després d’explicar-nos lo del seu marit, ens ha dit que ens ensenyaria fotos. A la nit, es planta a la reixa del passadís (qual fantasma) amb el seu àlbum de fotos. Ens ha ensenyat orgullosa el seu marit. Nosaltres destornillades de riure i ella també. El “colofon fotogràfic” ha estat quan nosaltres li hem ensenyat les nostres fotos. La Xènia i jo li hem ensenyat les fotos dels novios.
La dona es moria de riure. La Xè feia petons al mòbil on tenia la foto i la dona no podia parar de riure. Jo li he ensenyat una del meu en banyador i una altra fent-me un petó, obria la boca pasmada i buscava la llum per mirar-s’ho bé. Nosaltres per terra morint-nos de riure. La veritat es que la dona és graciosa.
Per cert, avui hem descobert que té 32 anys!!!! I nosaltres vinga a dir-li MAAAAAMM!!! Pobreta..


De tornada a casa fem una paradeta al nostre BART. Estem deshidratades, avui ha fet molta calor, tot el matí fent màscares amb els nois a sota la solana.
El nostre BART té el seu encant. És petit i fosc, guarro com tots i ple de mosques, però la dona està tan contenta de que hi anem que nosaltres també ens l’hem fet nostre.
Sempre et trobes un o dos homes asseguts fotent “escupinajos” amb tota la calma, gallines a sobre el nostre banc, caques de cabra per tot arreu, restes de dalbat i algun nadó per allà brut, merdoset i ple de mocs, que corre sol..

Aquest matí hem fet les màscares i els nois han respòs molt bé. Han estat més de dues hores concentrats treballant, enganxant, retallant i pintant. Han quedat xulissimes!!! Ja les veureu!


Avui mentre esmorzàvem també ha aparegut el Surendra, ha vingut de visita i s’ha quedat a l’escala de xerrera amb nosaltres. Aquest també parla anglès amb la boca tancada però se l’entén millor. Ens ha explicat moltes coses i ens ha dit que demà a les 8 vindrà amb nosaltres a Hetauda. Demà serà el nostre dia lliure (o sigui avui) aprofitarem per anar a comprar més pintures pels nois. Ens anirà be que vingui (no ha vingut) ja que els hem promès als nois que els comprarem bambes de futbol a tots, estan com bojos!!. Els hem dit que els hi donarem després que tinguem totes les habitacions pintades.

Gràcies als diners que varem recaptar a la nostra festa els hi podrem comprar bambes a tots!! Son 40!. Així que aprofitem per donar-vos les gràcies a tots els que vareu venir.


Avui fa 8 dies que estem aquí i sembla que portem un mes! Ja estem molt acostumades a la nostra casa verda i al nostre poble. Anem sobrevivint a base de verdures, arròs i pasta: i a la nit seguim amb la tonyina. Tampoc està tan malament, no?

Avui també hem canviat la nostra “taula”, és una caixa de cartró posada al revés i amb aquests dies estava tan llardosa com les del Surendras’s Club, així que hem decidit posar una caixa nova. Per sort, en tenim tres més, podrem anar canviant de taula cada setmana!!


La majoria de cases no tenen res són espais molt petits i foscos i molt bruts. Tenen alguna cosa per dormir a terra i poc més, així que no ens podem queixar.

L’Escola de l”Escala va en marxa, cada dia van apareixent nens i nosaltres els fem dibuixos. Estem tot el dia rodejades de nens. Ens demanen constantment que els fem fotos així que tenim un bon reportatge gràfic de tot el que us expliquem.

M’havia oblidat d’explicar-vos que estem en una vall que sembla “El jardin de la alegria”. Les boniques plantes que tenim al voltant, enormes i ben verdes, segurament són el motiu del somriure constant dels habitants d’aquest poblet perdut...


La planta de la dreta de tot és interessant...