15/07 - Kathmandu-Bhimphedi, i primera visita al Balmondir Children’s Home.

(Mònica)

Divendres marxem ben d’hora de Kathmandu, altre cop hem tornat a dormir poc... quin desastre! En tres dies portem una mitja ben baixa... esperem poder recuperar-nos un cop estiguem instal.lats a la nostra caseta verda!! Ja falta poc per arribar-hi, en unes horetes ja hi serem, quins nerviiisss!!!
Aconseguim carregar-ho tot al jeep i enfilem la carretera cap a Bhimphedi... segons ens han dit son només 40kms, però la carretera està en condicions... diguem-li nepalines, així que aquesta distancia s’acostuma a fer en una mitja de 3h. El camí de Bhimphedi transcorre per muntanyes super-frondoses, i anem pujant i baixant valls, fins que de cop i volta, quan estem baixant cap al fons d’una vall amb un riu pedregós molt ample, la Laura salta del seient i crida: Bhimphedi?? That’s Bhimphedi???? I el conductor la mira tot divertit, responent-li. “yes, Bhimphedi”. Des de dalt de la muntanya, mentre anem baixant i acostant-nos al poble, la Laura ens ho va explicant tot: el poble té només un carrer principal i a un extrem del poble, una mica apartada del carrer, es veu la nostra caseta verda! A l’altre extrem, en una fondalada que no es veu des d’on som, hi ha la presó i l’orfenat... si, si, sembla que els orfes i els presos reben el mateix tractament.... en fi! Sense comentaris.
Així que arribem al poble, acostem el jeep a la caseta verda i ja ens venen a rebre la famosa Beni, els seus pares, la Babona, la seva mare... Tots van cridant el nom de Laura per tot arreu, i també de la Marina i de la Xènia. La Laura els ha d’anar explicant a tots trenta vegades que aquest any la Marina i la Xènia no venen, però que venen el Quique i la Monica.

I rapidament els nens i tothom ja comença a repetir els nostres noms per tot arreu!! Jo crec que a la tarda tot el poble ja sap els nostres noms ;-) Som els unics estrangers del poble... Tots ens ajuden a portar els paquets cap a la caseta i allà ens trobem amb una altra sorpresa nepalina: resulta que a la caseta només hi ha disponibles dues habitacions i la cuina: la sala d’estar i una de les habitacions estan tancades amb clau. Li preguntem a la Beni què passa, i ella ens respon “Baby Surendra” (Surendra es un dels magnats del poble i propietari de la casa) i resulta que el seu fill està instal.lat allà! A la Laura gairebé li agafa un col.lapse en sentir això, i tots tres decidim anar a veure a en Surendra, per aclarir les coses. Aquest moment, la escena sembla una peli de l’oest: pel carrer principal del carre, d’una banda nosaltres tres i de l’altra en Dayaran i en Surendra s’acosten, per donar-nos la benvinguda, i en realitat no saben la “bronca” que els caurà perque no tenim tota la casa disponible... Ens acostem perillosament i finalment ens trobem. Presentacions, salutacions, namastes i demés, però rapidament anem al tema... en Surendra diu que ja ens va avisar i en Mohan quan el truquem, diu el mateix... La veritat es que nosaltres no recordem pas que ens haguéssin dit que no tindriem el Dining Room lliure... En fi, al final acordem amb ell que el seu fill Sujan es traslladarà a l’habitació petita i ens deixarà lliure el Dining Room... però encara hem d’esperar dos dies, i mentrestant tenim la casa feta un embolic: tot el material, medecines, roba, etc.. en una mateixa habitació, i nosaltres dormim a l’altra... Estem tant agobiats que durant aquests dos dies decidim anar de bars per dinar i sopar. (Anar de bars a Bhimphedi es escollir entre el garito del Surendra o l’hotel del Ragendra, jeje...).
A la tarda, despres de dinar a casa del Surendra, decidim anar a l’orfenat per primer cop, a conèixer els nens i a portar-los les motxiles pel cole. Al arribar, la Laura està super-emocionada, i tots els nens ens esperen a l’entrada del recinte, en fila.

Ens diuen el seu nom i ens donen un ramet de flors cadascún. La veritat es que son tots una monada, super tendres i carinyosos... i es bestial veure com s’estimen la Laura!!! I com pregunten per la Marina i per la Xènia. Despres de fer una mica de presentacions (en Quique i jo anem bojos amb tants noms de cop...), anem a la biblioteca, ens presentem oficialment, i els hi expliquem una mica resumidament les activitats que tenim pensades: en Quique els explica el bricolatge i l’entrenament de futbol, pel que estan tots emocionadíssims!!! Despres jo els explico que cantarem una mica, que farem una mica de música amb les guitarres i que farem un show de teatre pel “final de curs” (esperem poder-ho fer tot, mare meva, quina feinada!!!). Finalment la Laura els explica que la Marina i la Xenia no han pogut venir, pero que els envien un regal molt especial, una sorpresa que els havien promès... I què era el que us vam prometre? Pregunta la Laura... i tots comencen a respondre com posseits: “Barça dress, Barça dress!!!” Quina passió que tenen pel futbol, es impressionant!!! Ells formen un equip i fins i tot tenen assignat cadascun un jugador, amb l’anecdota que fins i tot n’hi ha un que diu que es el Cristiano Ronaldo, i es clavadet a ell!!! (El Gokarna).

Llegint la carta de la Marina

Ens despedim d’ells i de seguida ens pregunten que a quina hora tornarem demà... ens diuen que a les 6h anem ja a entrenar futbol amb ell... buuuff!! Quina mandra... diem que de moment no podem, perque necessitem descansar una mica del viatge, i que ja hi anirem a mig matí.

En Dayaran se’ns està enamorant…

Aquest cop sopem a cal Ragendra, i aquest home resulta ser un encant: es professor d’anglès i vice-president de l’escola, i se li nota que té molta culturilla. Amb ell xerrem una estona del fet català (fixeu-vos lo enterat que està del mon!), i despres, veient-lo tan enteradillo de tot, decidim explicar-li una mica el tema de la carbonització del blat de moro que teniem pensat de fer (el projecte del D-LAB, MIT)... el tio ho troba molt interessant, diu que en parlem més endavant.

---