22/07

(Quique)

Tornem cap al camp de futbol. La preparadora física té un ajudant: el Dayaran. L’entrenador té un ajudant: el Dayaran. Està motivadíssim!!! Corre, fa estiraments, tradueix les ordres de l’entrenador, fa de cono… La veritat és que, després de tot el que havia sentit d’ell, m’ha sorprés molt gratament. És cert que les seves capacitats organitzatives semblen les mateixes que pot tenir una papallona, però els nens se l’estimen. I ell als nens. De fet, sembla un nen més a dins de l’Orfenat. Però amb panxa.

Esmorzem, tornem cap a l’Orfenat i…, oh! Sorpresa! És una manifestació? A la placeta del poble, just davant de l’home de pedra, estan tots posats en fila amb una bandereta a la mà, rodejats de policia. Com tot aquí, la manifestació és pacífica. No diuen ni mu.
Li preguntem al Toni Manero de què es tracta: esperen al líder del Partit Democràtic, que passarà per Bhimphedi de camí a Hetauda per reunir-se amb els afil.liats al partit. Son les 10:30h del matí. Arribarà sobre les 13:00h. Quant he d’aprendre d’aquesta gent.

A l’Orfenat acaben de pintar les càpsules (i les ungles. Serà alguna tradició?) mentre els més “brutitos” i jo anem pelant les canyes de bambú i unint-les en X. Un cop tot el material està acabat l’ajuntem i, oh!, queda super-bé. En penjem un al menjador, un altre a la biblioteca i un altre a la sala de jocs. Tots estan contents: és el que té veure els resultats del que has estat treballant.
Al mateix temps, la Laura agafa els petits i acaba de fer els pots per posar els llapissos. Mitja ampolla de plàstic forrada amb paper de diari i cola blanca fa miracles. I quan s’assequin els pintarem. Jo en vull un.

Per la tarda comencem una altra cançó: “Colours”. Tres acords donen per molt. I la Mònica ja ha començat a practicar amb ells el “Nepali-Ho”, una cançó nepalí que no sé d’on ha tret però que té el seu què.
Comencem a assajar el teatre. El Mangal i el Jay tenen seriosos problemes per no semblar robots. Els altres tampoc és que siguin Jack Nicholson, però es defensen. Sortirà bé, i serà molt divertit. Tot és divertit amb ells.

I arriba el moment estelar: El Gyanendra ha convocat una reunió per parlar del campionat de futbol. Assistents: Mònica, Laura, Dayaran, Gyanendra, Pemba, Naresh, Ramesh gran i Kul. Més tard entren el Brish i l’Hem.
Oradors: Gyanendra, Dayaran, Laura, Mònica i jo mateix. Els altres escolten, inflen pilotes o llegeixen qualsevol full de paper que es trobin davant.
Aquest any ells son els organitzadors del torneig, i ho volen fer bé. Com tot el que fan. El Gyanendra ens confesa que desde que va acabar el torneig de l’any passat no ha pogut pensar en una altra cosa: l’organització del torneig es va convertir en el seu somni. I ho demostra amb cada cosa que diu. Parlem dels Diners (han sortit al Baazar de Bhimphedi a recollir calers), dels premis, de l’organització, de l’estat del camp (ells mateixos l’arreglaran, pintaran les porteries, encalaran, etc), i de tot lo relatiu al torneig.
Bé, en realitat el Gyanendra exposa i nosaltres l’ajudem a decidir.
Tot molt solemne. Amb una prèvia presentació de la reunió a càrrec del Mestre Dayaran que ens ha arribat al cor: La Mònica ha hagut de sortir de la sala perque no s’aguantava el riure…
La Laura i jo, per sort, no hem entés res del que ha dit.

Tornem cap a casa, com sempre als voltants de la mateixa hora. I fem el de sempre.

Nota mental: Ha passat un senyor per davant de casa, s’ha abaixat els pantalons a la nostra cara i s’ha posat a fer caca?
Ho hauré somiat?