19/07

(Laura)

Comencem el dia ben aviat.A les 6h del matí el Quique i la Mònica han marxat a entrenar els nois de l`equip de fútbol BMC,estan molt engrescats amb les classes que els donen.Jo,sinceramente us haig de dir que ,a aquelles hores estic al meu primer somni,sócnocturna,m`aixeco a les 8h ,quan tornen.Ho Escriche i us ho dic per treure`m una mica el sentit de culpa que tinc quan els sento que tornen,però cadascú fa el que sap fer,i jo,d`esports,no és que en destaqui gaire,jeje..
A les 9h hem quedat amb el Dayaran a la plaça del poble per anar a Hetaúda.Recordeu?la ciutat més propera al nostre poble.Hem pujat a la “tata” o mini furgoneta.jo volia pujar a dalt del sostre,com fèiem l`any passat..però..epp,noves normes de circulación han arrivat a Bhimphedi,la policia ja no ho permet, així que..cap a dins!
Penseu que la distancia d’aquí a Hetauda es de 20kms, pero la furgo va parant per tots els poblets a recollir la gent i allò s’omple que fa por… Aixi es que quan ja estavem tots com sardines el conductor ens ha deixat pujar al sostre; bieeen!!! Somiavem poder fer aquest viatge a la part de dalt; el paisatge es tan meravellos que val la pena impregnar-se d’ell i quina millor manera que aquesta per sentir-lo de ben a prop. La Moni i el Quique també ho han disfrutat molt.
Quan ens apropavem a l’ultim pont abans d’arribar al nostre desti, ens han fet baixar de dalt perque hi havia la poli, caminem, passem el pont i a la vista d’ells tornem a pujar: seran ridículs!! No pots passar devant d’ells al sostre, pero un cop ja has passat, encara que t’estiguin veient, si pots tornar a pujar…
En fi, que hem arribat a Hetauda: compres de botes de futbol per a tots els jugadors de l’equip BMC, les de l’any passat ja les tenien fetes pols; pintura per pintar el passadís de l’edifici de l’orfanat on dormen els petits, està que fa pena! Sergi i Pere: ho sento, pero haurem de tapar els postres dibuixos; connexió amb Internet per enviar les croniques, compra de tarja USB per poder-ho enviar tot des de Bhimphedi, mirar eines per fer mobiliari amb els nens, i a tot això: pluja, pluja i més pluja.
Ah! En Dayaram ens ha deixat aviat: ens deia que tenia un problema familiar que no acabavem d’entendre amb la seva dicció a lo “oso yogui”, finalment ha resultat ser que l’ha trucat la dona del seu cosí a les 4h de la matinada ,per dir-li que havien tingut una baralla forta, i en resum que “el cosí s’havia penjat...” tal qual... amb una corda. Buuufff!! Ens hem quedat flipant, tot dient-li So Sorry, i ell, fent allò que fa amb el cap, movent-lo d’un costat a l’altre ,que no saps mai què vol dir... Moraleja: no et barallis mai amb un novio nepalí!
Després de compres i més compres i molta pluja, dinaret decent al Restaurant Avocado, en obres quan hem arribat. Per sort ens han ficat en un “aparteid” i hem pogut menjar alguna cosa.
Més tard, a la búsqueda d’uns “sostens talla 100” per la Beni, pobra, ens els ha demanat perque sino aviat les seves pitreres li arribaran al terra de tant estirar-les les seves filles.
Finalment hem anat a buscar la furgo de tornada al nostre poble. El taquiller, amb cara de flipat total, no ens ha fet ni cas. Aixi que, sense ticket, hem pujat aquest cop a l’autobus, doncs no hi havia “tata” de tornada. Al final en Quique hipnotitzant al venedor d’entrades, les ha pogut aconseguir. Allà dins deuriem ser uns 50, tots apretats i atapeits, es el nostre sino; l’un que volia treure a la Monica del seient perque diea que havia reservat el seient a la compra del bitllet, com si aqui es fessin reserves... jaja! L’altre, que em posava el cul a l’alçada del meu cap, i jo pensant que, amb tants bots, es tiraria un pet i me l’hauria de menjar... ecs!! Tota mena de ferums indescriptibles, pero tot i això hem aconseguit arribar a Bhimphedi sans i estalvis, directes a l’orfanat a donar-los les botes de futbol, ells contentíssims! I a deixar allà les nostres compres. Despres a casa a descansar i a preparar coses per l’endemà.