23/07

(Quique)

Avui l’entrenament més llarg que mai. De 6h a 9h!! Ostres! Els hi dónes la mà i…!
Això si, la Mònica i jo arribarem fets un Adonis.

La Mònica plega abans que jo. Ha d’anar a missa.
Jo arribo a les 9.30h. esmorzo, em dutxo i surto cap a l’Orfenat. Crits. L’Aareti i el Rubin m’avisen que estan allà, a l’església. Vaig cap allà il.lusionat. Sempre m’ha entusiasmat l’art oriental, aquelles figures plenes de color i absolutament surrealistes a la nostra visió occidental. M’intriga veure com serà l’ornamentació cristiana a un pais com Nepal. Aix, quins nervis…

Quatre parets blanques sense res.

Bé, almenys la missa serà espectacular! Aquests esperits inabastables vestits de color, ballant, agafant-se les mans i cridant a Déu com els cors de gospel americans!

La Mònica i la Laura cantant el “This little light of mine”.

Acabada la “missa”, arribem a l’orfenat. Avui sortim d’excursió, ja que és el seu dia de festa i els podem reunir a tots. Hem decidit que anirem a veure al seu Grandfather, una parella de pastors-agricultors que viuen a les muntanyes i sempre els reben amb els braços ben oberts.
Primer baixa un troç de muntanya que més aviat sembla un barranc. Després atravessa un riu que sembla l’Amazones sense mullar-te. Puja a l’Everest i baixa’l un altre cop…, i al final arribes a la casa del p… Grandfather.
La Laura no ho ha pogut resistir, però ha tingut la millor companyia possible. L’Ashock i la Sita han tornat amb ella cap a l’Orfenat.
Son increïbles. Es tiren al riu i li fan un pont amb pedres a la Mònica perque l’atravesi sense mullar-se. Van darrere la Laura, empenyent-la, perque no hagi de fer esforç al pujar. Es treuen les sanguijuelas (no sé com es diu en català), si, si, les sanguijuelas, com qui es treu un mitjó.
Realment ha valgut la pena. Son hiper-àgils. Pujen als arbres, salten, corren, baixen, pujen… fins i tot els més petits estan molt millor que nosaltres. I només tenen 8 anys!!!
De fet, el Ramraj, que només té 11 anys, ja l’he batejat com a Mowgly, Tarzan i tot el que m’ha passat pel cap. Al final li he deixat “small wild man”. I així li diuen els seus companys desde avui.

A la tornada hem anat a dinar i hem fet “acopio” de medicines i desinfectants. Tocava neteja de ferides i tallada d’ungles. La Laura, com a bona mama, els ha repassat a tots de dalt a baix mentre la Mònica i jo estrenavem una nova cançó: “Blowing in the wind”
Jo tocant la guitarra, sense saber que estic fent, sota un cor de crits impressionant.
Tot un èxit.

I ja es tard. Tornem capa a casa i, després de sopar, hem poso a escriure.

Barssa? Dos miler? Pandra? Ka-gar? Bisquit?
Dui batna paem? Queam queam?

La Laura, la Mònica i la Benni fent classes d’idiomes…