21/07

(Quique)

Per sisè dia ens aixequem a les 5:30h per anar a entrenar… no sé que tenen aquests nens que et treuen la mandra de cop. Com cada dia, comencem amb unes voltes al camp, uns exercicis d’estiraments i unes quantes flexions. La preparadora física és dura. Molt dura. Ells, tot i tenir les polsacions a mil, tenen una voluntat de ferro i unes ganes d’aprendre que treu tots els mals. Escolten a la mescla de Guardiola i House (tormell fet pols desde Barcelona) com si fós un Déu del futbol. Rondos, passes, correccions de posició, xuts… Tot amb un somriure i una concentració que dóna gust. Quan sigui gran vull ser com ells…

A les 8:30h ja tornàvem a estar a casa, i la Laura ens esperava amb la cara de dormida diaria. Milions de namastés i sipis pel camí han fet que canvïi la meva primera idea de l’estada a Nepal. A l’stuppha, a Katmandu, després de donar 5 voltes amb la pell de gallina, vaig estar segur que tornaria a Barcelona rapat, vestit de taronja i dominant el Kung-fu que t’hi cagues. Ara sé que tornaré brut, escopint pel carrer i somrient. Ja em va bé.

Tornant cap a l’Orfenat em decidit que presionarem al Surendra: Volem els dos fogons i els aconeguirem encara que sigui per cansament. El Surendra és un dels potentats del poble, una espècie de Toni Manero a lo Bolywood que mou tots els fils. Director de l’escola, Bar-man i mafiosillo en sus “quehaceres”.

Comencem una altra cançó: “Be bop a Lula”. Rock & Roll clàssic. Vamos, lo que se lleva aquí… Amb tot el respecte, desafinen mooooolt! Però s’acava creant una espècie d’harmonia contemporània que enganxa. I ho fan amb tantes ganes!!!, que no pots fer més que aplaudir. L’Ashok petitet és un crack: canta bé, actua bé… Acompanyat del Rubin formen el dúo musical per excel.lència.
Els hi hem presentat el taller de teatre, amb els personatges assignats per cada un. Alguns tenen una parrafada que jo no m’aprenc ni en broma… Altres, com el Rameshito, diuen: -Coffe -Sits for dinner. Aquí crec que arribo.

Per la tarda em presentat el Germà Gran- Germà Petit, una espècie d’apadrinament entre ells: a cada noi gran se li assigna un de petit al que ha d’ajudar a fer deures, a planificar-se, rentar-se, etc… I, per variar, s’ho han pres amb tota la serietat i responsabilitat del món. Segur que son nens? Caramba, jo de petit no hagués sabut ni de què em parlaven.
Un cop presentat, hem començat a pintar capsules de café amb pinta-ungles. Farem uns mòbils (he hagut de preguntar a la Laura què son) que penjarem del sostre amb unes canyes de bambú amb forma de X. Veurem… de moment confiaré en el saber fer de la Laura i la Mònica en el tema manualitats.

Jo m’he endut a uns quants dels grans a treure herbes de la futura pista de bàsquet de Balmandir. Ja em decidit el lloc, el netejarem d’herbes i igualarem el terra (hi han dos espècies de petits Canals al mig que omplirem de pedres i sorra per acabar cimentant-los). La cistella quedarà penjada de la paret que dóna a l’habitació del Dayaran… que es vagi preparant.
Però…, ups! Ens apareix una serp a la que guillotinem. Seguim. Ups! Ortigues. Amb un pal es fan miracles. Seguim…., doncs no. Pluja forta. Com sempre.

Després de les últimes xerrades amb els nens tornem cap a casa. I la Benni ja ens espera amb alguna verdureta o nosequé. Vaig a netejar els plats i no em deixa. Vaig a netejar els bols i no em deixa. Vaig a netejar les olles i no em deixa. Probaré amb els gots…

Fem el sopar i organitzem el dia següent, com cada dia. Gràcies a les dues, Mònica i Laura, per l’empenta i la paciència.

Un cop sopats prenem el té i toquem la guitarreta.
Mr. Clapton, prepari’s, que arriba el Bhimphedi trio.