D’acord, les 5:45 no és una hora per despertar-se, ni per aixecar-se, ni rentar-se la cara ni posar-se les lentilles, però encara menys per anar camí al camp de futbol a entrenar un parell d’hores. Hauria d’estar prohibit. Però com això es Nepal i tot en la seva justa mesura o desmesura està permès, el dia comença amb el seu ritme especial.
Fang, herba, sorra i 50 parells de botes s’acumulen al costat de la porta de sortida del que sembla més una cova de troglodites que no pas una habitació de voluntaris, amb el seu encant tot sigui dit. L’esforç titànic de despertar-se ha deixat pas a una d’aquestes imatges que embriaga del Nepal, mutanyes amagades sota la bruma que semblen observar tímides cadascún dels moviments dels habitants de les seves valls. L’arribada al camp a més de sorprenent és inesperada. Un nen de no més de 15 anys m’espera a la porta de balmandir per portar-me en moto al crit de: boss come up with me! Incontables parells d’ulls s’acumulen a la vora de la línea d’out. L’internacionalitat del futbol no és una excepció aquí; es juga s’entrena i es viu amb la mateixa intensitat que a qualsevol altre racó del planeta. El problema resta en les 50 joves persones ansioses d’activitat física, coneixement tàctic i ganes d’apendre, sent l’alçada dels mateixos tan dispar com la seva habilitat; alts com pins, baixets com nans que busquen la pilota blancaneus, habilidosos com el benerat “déu” Messi i alguns altres que no els queda massa clar amb quina part del cos es juga a futbol. La veritat és que tanta gent i tan dispar espanta a primera vista, encara que la primera visió enganya. Tot s’ha de dir que intentar coordinar tot això queda gran a qualsevol, més encara si el teu “ajudant” Nepali només participa als exercicis com un més.
8:00 am. Moment crític. Molt crític. Dues hores despert ja. El futbol ha mort per avui. El llit crida amb cants de sirena a qualsevol que passa per devant. La lluita per resistir-se a estirar-se és dura, qualsevol que s’estiri no el despertarà ni mil petons de prínceps de sang blava. Però deixant enrere les tonteries una dutxa ràpida anima a qualsevol i a més la feina apreta. Avui toca pintar l’escala de l’oficina i la cosa promet molt. Uns quants s’escaquejen de manera molt habilidosa anant a veure un festival de música i ball a una petita vil·la dalt de la muntanya més alta de la zona. L’exèrcit d’aranyes miren extranyades la quantitat de gent que hi ha a la seva preciada escala, debatint internatment si la fràgil fusta aguantarà tant córrer amunt i avall. Una primera neteja deixa al descobert el que milers d’anys enrere hauria de semblar un color blanc. Les primeres pinzellades impregnen la pell de tothom que es fica pel mig i és que si bé el treball s’ha de fer, els riures han de córrer igual i després d’una hora de forçós treball l’escala està mig pintada. Tot està ben ple de pintura; braços, cames, mans, pels e fins i tot samarretes senceres. Les parets han quedat prou bé!
Crec que ningú en aquest món te més vocació que els cuidadors. La cosa és seriosa, no hi ha cap tipus de dubte, tinc la certesa total que són la gent que més he vist treballar al Nepal. Esmorzar, snack i berenar es desenvolupen com una benedicció per als sentits. Encara que les benediccions altament repetides cansen, tot s’ha de dir. Però una bona dosi d’arròs inflat, patates fregides i chilli reanima a un mort. I a dós.
La tarda comença com és el país. Amb una combinació poc esperada de calma y poc ordre. Tothom en aquest país sembla esperar alguna cosa eternament, alguna fe que aparegui del no res com uns focs artificials i torni a marxar com han aparegut, amb una simple guspira. Dit i fet la tarda comença amb poc i acaba amb molt. Cosa de deixar que la vida et sorprengui a cada momento suposo. Com si d’una enfermetat contagiosa es tractés juguem com els nens dels quals estem rodejats i deixem caure el sol fins que un xiulet ens marca l’hora del dalhbat. Això aquí al Nepal és inamovible, com els mateixos Himalayes.
La nit ens cau a sobre i milers d’estels ens vigilen veritiginosament desde tots els punts que les muntanyes permeten mentrestant els ulls cauen morts i mentres el silenci s’apodera de tot.
Victor
Fang, herba, sorra i 50 parells de botes s’acumulen al costat de la porta de sortida del que sembla més una cova de troglodites que no pas una habitació de voluntaris, amb el seu encant tot sigui dit. L’esforç titànic de despertar-se ha deixat pas a una d’aquestes imatges que embriaga del Nepal, mutanyes amagades sota la bruma que semblen observar tímides cadascún dels moviments dels habitants de les seves valls. L’arribada al camp a més de sorprenent és inesperada. Un nen de no més de 15 anys m’espera a la porta de balmandir per portar-me en moto al crit de: boss come up with me! Incontables parells d’ulls s’acumulen a la vora de la línea d’out. L’internacionalitat del futbol no és una excepció aquí; es juga s’entrena i es viu amb la mateixa intensitat que a qualsevol altre racó del planeta. El problema resta en les 50 joves persones ansioses d’activitat física, coneixement tàctic i ganes d’apendre, sent l’alçada dels mateixos tan dispar com la seva habilitat; alts com pins, baixets com nans que busquen la pilota blancaneus, habilidosos com el benerat “déu” Messi i alguns altres que no els queda massa clar amb quina part del cos es juga a futbol. La veritat és que tanta gent i tan dispar espanta a primera vista, encara que la primera visió enganya. Tot s’ha de dir que intentar coordinar tot això queda gran a qualsevol, més encara si el teu “ajudant” Nepali només participa als exercicis com un més.
8:00 am. Moment crític. Molt crític. Dues hores despert ja. El futbol ha mort per avui. El llit crida amb cants de sirena a qualsevol que passa per devant. La lluita per resistir-se a estirar-se és dura, qualsevol que s’estiri no el despertarà ni mil petons de prínceps de sang blava. Però deixant enrere les tonteries una dutxa ràpida anima a qualsevol i a més la feina apreta. Avui toca pintar l’escala de l’oficina i la cosa promet molt. Uns quants s’escaquejen de manera molt habilidosa anant a veure un festival de música i ball a una petita vil·la dalt de la muntanya més alta de la zona. L’exèrcit d’aranyes miren extranyades la quantitat de gent que hi ha a la seva preciada escala, debatint internatment si la fràgil fusta aguantarà tant córrer amunt i avall. Una primera neteja deixa al descobert el que milers d’anys enrere hauria de semblar un color blanc. Les primeres pinzellades impregnen la pell de tothom que es fica pel mig i és que si bé el treball s’ha de fer, els riures han de córrer igual i després d’una hora de forçós treball l’escala està mig pintada. Tot està ben ple de pintura; braços, cames, mans, pels e fins i tot samarretes senceres. Les parets han quedat prou bé!
Crec que ningú en aquest món te més vocació que els cuidadors. La cosa és seriosa, no hi ha cap tipus de dubte, tinc la certesa total que són la gent que més he vist treballar al Nepal. Esmorzar, snack i berenar es desenvolupen com una benedicció per als sentits. Encara que les benediccions altament repetides cansen, tot s’ha de dir. Però una bona dosi d’arròs inflat, patates fregides i chilli reanima a un mort. I a dós.
La tarda comença com és el país. Amb una combinació poc esperada de calma y poc ordre. Tothom en aquest país sembla esperar alguna cosa eternament, alguna fe que aparegui del no res com uns focs artificials i torni a marxar com han aparegut, amb una simple guspira. Dit i fet la tarda comença amb poc i acaba amb molt. Cosa de deixar que la vida et sorprengui a cada momento suposo. Com si d’una enfermetat contagiosa es tractés juguem com els nens dels quals estem rodejats i deixem caure el sol fins que un xiulet ens marca l’hora del dalhbat. Això aquí al Nepal és inamovible, com els mateixos Himalayes.
La nit ens cau a sobre i milers d’estels ens vigilen veritiginosament desde tots els punts que les muntanyes permeten mentrestant els ulls cauen morts i mentres el silenci s’apodera de tot.
Victor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada