Marta i David: Arreveure Mahendranagar! 31/08/2013

Estimat Mahendranegar,

Gràcies per donar-nos la oportunitat de compartir uns dies més amb tu, d'arraulir-nos en la teva calidesa, de tenir uns dies més per contagiar-nos de les rialles dels nens, de seguir empapant-nos de la simpatia i l'hospitalitat de la teva gent...

Això sí, no podem evitar sentir la melancolia d'haver acabat les Estades i l'emoció d'encetar nous projectes que no sabem on ens portaràn. Ja hem començat a encarrilar el video que volem realitzar, estem acabant d'enllestir el nou "Changing room" dels nens i seguim compartint jocs i tallers amb tots ells. Els nens estàn molt agraïts que ens haguem quedat uns dies més, tot i que notem als seus ulls que troben a faltar la resta de voluntàris.

Dissabte va ser un dia dur ja que la resta de voluntàris se'n van anar. Ben d'hora al matí vam llevar-nos al Children's Home (a les 5.30!!! Que aviat es lleven aquests nois...!) Al obrir la porta de l'habitació ens els vam trobar a tots davant esperant-nos neguitosos per acabar d'exhaurir junts les últimes hores a Mahendranegar. Vam jugar amb ells fins que va arribar l'hora del comiat, i entre petons, abraçades i llagrimes vam viure el moment més dur d'aquest últim mes. Els amics que havíem fet dia a dia de camí a l'escola també esperaven nerviosos a la porta del Children's Home el comiat i junts voluntàris, nens del Children's Home, veïns i alguna cabra vam caminar cap a l'escola a agafar les maletes. Allà s'havíen congregat els estudiants de l'escola, alguns amb la seva guitarra, per cantar tots plagats les últimes cançons de les Estades. Mahendranegar roads, Blowing in the wind, Nepali Ho... totes van sonar, aquest cop amb un to més apassionat que habitualment i amb més veus que mai. La sessió musical va acabar quan va aparèixer per la porta l'School Bus de l'escola, groc i atrotinat,tot i que amb el seu encant, per dur-nos a l'estació. La Mami, el Madan... tots preparats per acomiadar els seus choris i choras.

Estació de bus, mirades indiscretes que ja no ens incomoden, la calor de cada dia i aquest cop sí, un bus en condicions i probablement amb música més suportable... En un plis-plas la Marta i el David estaven més sols que uns mussols però amb les butxaques arrebossant de records, noves amistats i experiències irrepetibles.

Gràcies Mahendranegar per deixar-nos conèixe't i conèixer a aquestes magnífiques persones.

La Berta, que amb els seus atacs de riure és capaç d'encomanar a qualsevol i que ha marxat de Mahendranegar plena d'il·lusions i nous projectes. Berta, no amaguis mai aquest somriure que captiva a la gent!!!

La Mireia, que ha conegut una nova Mireia a Mahendranegar, més sudorosa i pleníssima d'amor per repartir a tothom, sobretot quan més es necessita. Mireia gràcies per mimar-nos tantíssim i ser tant atenta.

La Zaida, que té l'habilitat d'alegrar cada moment, ens ha fet gaudir molt i sempre dóna el 100%. Zaida gràcies per aportar la teva màgia a les estades.

La Marta Massip, que ha aportat el seny a les estades i amb el seu caràcter conciliador ha transformat el grup de voluntaris en una petita gran família. Marta t'hem enyorat molt i t'enyorem molt.

El Jose, carinyós i atent, que amb les seves ocurrències ens ha fet riure molt i poc a poc s'ha anat obrint per mostrar-nos la seva tendresa. Gràcies "Pep" per donar-nos un cop de mà sempre que ho hem necessitat, esperem que no exhaureixis les existències de Relec a Catalunya.

L'Anna, divertida i propera, que amb les seves dots de mediadora ha fet possible els projectes que estem duent a terme. Gràcies per tenir sempre un sí com ha resposta i fer possible aquest somni.

En Miquel creatiu i extraordinari, un pou de sorpreses agradables que ha fet de cada moment un espectacle amè i enriquidor. Ha materialitzat projectes aparentment inviables. Gràcies per fer-nos veure que tot és possible i fer-nos sentir capaços de qualsevol cosa.

L'ocell dels mil noms, ha estat un plaer veure't créixer, sortir-te les primeres plomes blanques i bategar les ales per primer cop. Ets el clar exemple de superació i il·lusió per viure. Desitgem veure't volar i recórrer món igual que ho estem fent nosaltres.

Així concloem les Estades del segon grup de Mahendranegar, on creiem que tots hem superat les nostres expectatives en escreix i hem carregat bateries d'energia per afrontar els nous reptes i aventures que ens esperen (ja sigui a Catalunya o al Nepal)...

Country Roads, John Denver

http://www.youtube.com/watch?v=oN86d0CdgHQ

Shubharahtri (bona nit) Mahendranagar 30/08/2013

Estimat Mahendranegar!

Divendres al matí ens vam llevar a l'escola embolicats als mateixos llençols de sempre, vam esmorzar el mateix de cada dia, li vam retornar el somriure a la Mina com cada matí acompanyat d'un "good morning" endormiscat i un "namaste" a la Mami que com cada matí ens va rebre amb el pijama… Tot era com un matí qualsevol però es respirava certa melancolía en l'ambient, encara que no en fóssim del tot conscients tot sabíem que era l'últim dia.

Ben d'hora el Miquel i el Jose van anar a comprar els ingredients per preparar als estudiants de l'escola un esmorzar al més pur estil català: truita de patates amb pà amb tomàquet. Durant l'el·laboració de l'esmorzar vam poder comprovar que les paelles nepalís no són antiadherents, però així i tot els dos chefs van deleitar als estudiants amb unes delicioses i suculents truites.

Mentrestant la Zaida i el David complien amb les seves responsabilitats socials anant a fer un tè a casa una veïna que va estar insistint-los durant setmanes! Van gaudir molt.

Ens vam retrobar tots al Children's Home on ens esperava una nit plena de sorpreses. Després de decorar el menjador i jugar força amb els nens tots vam retirar-nos a les respectives habitacions per preparar-nos per la festa. Els nens reclantxinats amb gomnia, les nenes embotides en els sharees (feien molt de goig), la Mami, el Madan... tots llestos per passar una nit memorable! Però mai podríem haver imaginat el que ens esperava al menjador.

Per sorpresa nostre els nens havien preparat un programa complet d'actuacions que es va allargar fins altes hores de la nit; vam tenir acudits, ball tant dels grans com dels petits, discursos, regals, un sopar festiu i boníssim, i moltes moltes abraçades.

Per part nostre vam preparar un ball al més pur estil Bollywood/hip-hop que va deixar als nens, Mamis i Madans bocabadats. L'Anna i el Miquel ens van delectar i sorprendre amb un discurs en nepalí digne de reconeixement.

Ara era moment per moure l'esquelet. Vam ballar fins que el cos ens va dir prou i la suor ens regalimava cara avall. Tots vam ballar amb tots i els nens prou que se n'ocupaven que no descanséssim ni un moment. Tenen una energia inesgotable!!!

Per acabar i com a cirereta del pastís un dels nens grans ens va dedicar un ball de hip-hop/funky que ens va deixar sense paraules i va fer aixecar de les cadires a tot el públic entre aplaudiments.

Els més menuts, rendits per la son, van anar-se'n al llit, però els grans i nosaltres vam exprimir tots i cadascun dels minuts que encara teníem per compartir. Vam passar la nit al Hostel, entre rialles, confessions, jocs i molta molta xerrameca. Quan els ulls se'ns tancaven de son vam anar a dormir a l'habitació on tants moments havíem compartit els voluntaris. Va ser com acomiadar-nos d'aquelles quatre parets.

Així acabava un dia del qual mai ens oblidarem...

Aventures d'un dia festiu 28/8/13

Namaste sati aro!!!

Avui hem tingut un dia bastant complert, ens hem llevat a les 7 per anar a veure un partit de futbol  on l'equip que jugava era per descomptat l'equip de la nostre escola Florida!!!!! Que per cert han guanyat 7 – 2, molt bon resultat ja que jugaven contra els segons de la lliga.

A l'acabar el partit en Miquel, l'Ana, la Marta i la Mireia han continuat gravant el vídeo de l'escola, que està fet entre carreteres plenes de bicicletes i camps d'arròs on col·laboren alegres els nens de l'escola conjuntament amb els del Children's Home.

Després de dinar i haver menjat el pastis d'aniversari d'en Dipendra, mentre alguns monitors s'han posat a fer activitats amb els nens, l'Ana i el Jose acompanyats d'alguns nens han seguit les labors a l'habitació que estem reformant per fer un vestuari. Han començat i acabat dos de les tres parets que estan habilitades per pintar-se, un gran repte per aquests dos principiants en l'art de la pintura. Però la veritat és que aquest blau turquesa i les tècniques de pintura que utilitzen estan fent que l'habitació que abans era desastrosa, comenci a ser una habitació acollidora on els nens es podran canviar de roba tranquil·lament.

Al cap d'una estona d'haver marxat l'Ana i en Jose per anar a la dutxa, ja que semblaven ninots trets de la pel·lícula d'Avatar, ha arribat la Mami per demanar-nos que ens quedéssim a fer un ritual i a sopar al Children's Home. El ritual es tractava de posar un tica al front, cantar i després fer una dansa on s'agafen tots i va un peu endavant i un peu enrere, semblant a les sardanes.

Un cop finalitzat el ritual hem anat a sopar tots plegats al Dinning Room on hem sopat arròs amb llet acompanyat de verdures picants, un plat molt típic indi on es combinen sabors salats, dolços i picants. L'aventura d'aquest dia no finalitza amb el sopar de gustos intensos sinó que finalitza tornant cap a l'escola en jeep on anàvem 12 persones dins, alguns molt juntets i d'altres no tant però ha estat molt graciós!

I aquí finalitza la nostre aventura del dia 28, bona nit a tothom!!!

L'HOME I L'OCELL

        Poques vegades a la vida trobes la possibilitat de que tot allo que imagines es faci realitat. Des que vaig arribar al Nepal sembla que tot el que arriba a passar pel meu cap pot traduir-se en fets i materialitzar-se. Avui hem enllestit el rodatge del video que fa menys de 6 dies vam decidir realitzar. Encara no sabem quin en serà el resultat, però l'experiència del rodatge ha sigut més enriquidora que qualsevol altra cosa. És evident que al Nepal, tant com tot és possible tot esdevè impossible a mida que ens anem acostant al moment d'executar-ho. Aquí, però, és quan intervé la gràcia divina (us recordo que aquí hi ha més Déus i Deesses que habitants)  o la força de voluntat infinita dels i les nepalís: aquí res no és impossible i si ho és trobaran qualsevol drecera per què ho deixi de ser. El marge d'error es converteix en una franja infinita per a la creativitat i la improvització i ens ofereix la possibilitat de veure com del fracàs en sorgeix una infinitat de solucions i ganes de viure que sense límits ni fronteres.
        Donant classes a l'escola i preparant tant el vídeo clip com l'obra de teatre m'he adonat que per molt difícil que sembli el que et proposis, l'única barrera que existeix ets tu mateix. No és mai que no t'entenguin, ni que no tinc ganes de fer-ho. En tot cas ets tu que no t'expliques prou bé o que perds l'esperança de tirar endavant. Quan arribes a conèixer el grup que tens davant, veus com tothom vol dir la seva i donar el millor de sí mateix per ajudar. No hi ha el fort esperit d'individualitat que tant arroseguem a casa nostra. Si algú té sed, l'aigua és per a tothom; si hi ha gana, hi ha menjar per tothom; si tens por, sempre hi haurà una mà amiga; si no hi ha temps, d'alguna manera faran els segons més eterns. És cert que mai sabrem si això passa perquè som qui som i venim d'on venim, però si els observes d'amagat te'n adones que s'ajuden els uns als altres tan com ho fan amb tu. Sens dubte, no us penseu que això és un paradís. És tot ple d'escombraries i de vegades és tot molt brut, però alhora tot plegat conserva una màgia difícil de descriure i un ambient curiós de contemplar. De vegades et pots sentir observat, no obstant pots observar tranquilament, i mirar-los cara a cara i als ulls directament, veuràs com tothom et vol conèixer convidar-te a menjar o a un got d'aigua que "no pots beure, pel refinament del nostre estómac".
        Crec que això de venir al Nepal ha sigut de les millors decisions que he près en aquesta vida. Sé que tan sols hi porto dos mesos i que he vingut amb diners d'allà, però no sento que estigui de vacances, la feina és la mateixa, aquí però sembla que tingui tot més sentit i que els ulls d'aquells que t'escolten no reclamin constantment un objectiu sinó que disfrutant del moment present que tant perseguim allà d'on venim.
Ja s'acaben les estades i d'alguna manera no en sóc conscient.
        A la primera part de les estades, he ajudat a crear una obra de teatre, cosa per la qual dono les grácies a tots aquells que hi han participat a l'Ester, la Georgina, la Lali, el Víctor, la Marina, la Sara i especialment a la Paula que des del principi va ser allà per ajudar-me a engegar els motors i donar forma a tot el que volíem crear. No oblidem la paciència i el silenci de l'Hugo que et dóna per redescosbrir-te amb tots els teus defectes i ajudar-te a reconduïr-los, ni tampoc les contraposades opinions de l'Eduard que fan que hagis d'encarar-te amb tu mateix per veure quins són els teus punts febles. Un "gracias chicas" a l'Ane i la Paula que tot i que va ser breu va ser de les coses més intenses, en una setmana van fer la feina d'un mes.
        A la segona part de les estades hem estat fent classes a l'escola i intentant crear un videoclip. Han sigut més curtes però no per això menys intenses i també m'agradaria agraïr la paciència de tot el grup per ajudar-me a tirar endavant qualsevol projecte. Aquí comença la ronda: a la Marta Valls i la Mireia per sempre tenir un sí com a resposta i neutralitzar qualsevol pensamaent negatiu que m'hagi creuat el cap, al Josep per oferir sempre un altre punt de vista sobre qualsevol aspecte, al David que sempre és allà per donar corda i fer que tot s'aguanti, a la Berta, que encara que silenciosa sempre ajuda a qualsevol que ho necessiti i a la Marta Massip que ha sabut com mantenir unit el grup i mai ha deixat que ningú quedés enrera. Zaida, eres la salsa de la vida y la gracia hecha realidad!
        I com no, sempre hi ha el moment del special thanks. M'encanta ser pilota i per aquest motiu he volgut reservar les últimes línies per dues dones i un ocell. Dues dones que tot i que em vaig resistir bastant em van obligar, sense saber-ho, a venir al Nepal, dues dones d'una força i potència desmesurada que sempre trobaran la manera de fer el camí més pla. Dues dones que, no ens enganyem, estan com una cabra i tenen més imaginació que tots plegats i ganes d'ajudar i fer-te aprendre de tu mateix i de tot el que t'envolta. Això sí, cadascuna amb el seu propi estil. Així que si de vegades sembla que no les puguis entendre recorda que tothom és allà per ajudar-te a aprendre alguna cosa de tu mateix.
        A l'ocell li dono les grácies per la seva paciència i ganes de seguir viu, perquè contra tota expectativa ha sobrevistcut a  més de 20 dies de viatge i a dos humans que l'han anat duent d'una banda a l'altra del Nepal amb jeep, bus deluxe, transportín i caixes de sabates. No sé què en serà d'aquest ocell. Ara per ara l'estem ensenyant a volar, nosaltres, que físicament, no en sabem. Qui sap potser som nosaltres els que acabem volant, recordeu que aquí al Nepal no hi ha res impossible, tan sols és trobar la millor manera de fer realitat els teus somnis.

Amén.

Berta & Zaida: Olimpiades 27-08-13

Dimarts vam llevar-nos ben d'hora, ben d'hora, per seguir pintant el futur vestuari. Entre l'ajuda d'en Pradeep i una mica de música, vam acabar les parets pendents. Després vam carregar piles amb el dalbat i vam preparar les olimpíades. Van tractar de diferents equips competint en diferents esports (volley,football, pitchi i ping-pong). Els nens van gaudir com mai perquè els hi encanta competir.

De camí a casa vam parar a fer un Slice a la tenda de la cantonada i un cop a l'escola, el grup dels "iluminati" vam reunir-nos al replà de l'escala per parlar amb els nostres amics i família. Els iluminati som éssers nocturns que tenim la cara il·luminada per l'ordinador o el mòbil. Per avui ho deixem aquí ja que demà és festiu i ens esperen més emocions i aventures per experimentar al país de l'arròs.

Hores lectives al FIBHSS (26-8-2013)

Si hi ha una cosa clara al Nepal, és que res mai és clar.

Des de que el segon grup va arribar a Mahendranegar vàrem empendre la missió d'intentar donar classes a l'escola, concretament als grups d'alumnes més grans, de 16 a 19 anys. L'equip docent  - encapçalat per un filòleg clàssic, un tant esbogerrat i secundat per una biòloga, que mai abans havia fet classes, i una química rigurosa i planificadora però sempre oberta a la improvització, es va llançar al buit. Durant la primera setmana, vem gaudir també de la col·laboració de la Marta, periodista-comunicadora, i del farmacèutic David que, molt valents, ens van venir ajudar a dinamitzar les classes. Tot plegat un bon cocktel molotov.

Des de bon principi, no teníem clar què era el que volíem ensenyar. El Miquel, sí o sí, volia donar classes experimentals, l'Anna - per als que no la coneixeu - s'apunta a qualsevol missió sense cap ni peus i la Marta posava seny a tot plegat. Així que, quan el primer grup va entrar per la porta, vam considerar que el que els podria resultar més interessant era trencar els seus propis esquemes per, a partir de la sorpresa i allò inesperat, descobrir-se a si mateixos i veure com es relacionen amb el món. Jocs d 'energies imaginàries, de "marcianitus" que fan ganyotes, el filip i la filipa, kukur - biralo - hati són i han sigut el nostre pa de cada dia. Paral·lelament a tot això, no va haver-hi dia en què un grup no canviés d'hora o apareguessin i desaparaguessin alumnes de forma misteriosa. Un altre gran repte amb què ens vam encarar va ser l'organització dels horaris.

Des que vàrem començar tot ha sigut com una carrera d'obstacles. Es dirigien nosaltres com a Sir i Madame i quan els fèiem alguna pregunta tal com com et dius o què en penses d'això o d'allò, es produïa un silenci sepulcral. Poc a poc, però ens hem anat fent amb els grups i cadascun ha anat dissenyant la seva pròpia personalitat. El grup més nombrós és el més dur, dels alumnes n'hi ha molts que em prou feines parlan l'anglès i la vergonya se'ls menja la veu. Per això l'Anna i Miquel es van disfressar al nepali style i van fer una classe en traducció simultanea a la llengua nepalí per veure si els podien treure algun somriure i ho van aconseguir.

Desprès ens visiten els de ciències, un grup reduït interessat en qualsevol tema que els proposem. Amb ells hem parlat d'història, de religions, de geografia, de les diferències culturals i avui ens han demanat que volien començar a aprendre castellà així que l'equip docent, ara sense la Marta (l'hem perduda com el queixal del seny), ha començat a donar classes de llengua. Amb aquest grup hem fet tots els jocs i més i senten una curiositat insaciable per absorbir coneixements i saber més d'allà on venim.

No oblidem que després de cada classe sempre cantem. El Miquel agafa la guitarra i els ensenya cançons del Bob Dylan, l'Elvis i els Beatles. I per si no teniem prou feina amb tots els alumnes i el seu ocell (el filòleg i la biòloga van recollir un ocell moribund a Bhimpedi i l'han estat alimentant i fent crèixer durant els últims 17 dies) l'equip docent ha decidit fer una cançó a mida dels seus estudiants i gravar un video clip. Avui comença el rodatge, amb un grup de més de 20 alumnes que creiem que ens han seleccionat per ser els més frescos, imprevisibles de l'escola, estan més bojos que nosaltres, veurem què en surt de tot plegat.

Berta & Zaida: La ruta del sari 26-08-13

I un dia més es va aixecar el Sol a Mahendranagar. Després de canviar d'hora més de tres cops amb la Mami, la Marta, la Zaida, la Mire i la Berta van anar a fer-se un Sari. El sari és un vestit tradicional d'aquí Nepal que consisteix en una tela que s'enrotlla al cos de tal manera que fa de faldilla i de mocador alhora, i a sota una brusa fins a mitja panxa.

Mentrestant el Jose i el David pintaven el vestuari dels nens al Children's Home.

Un cop acabada la ruta del Sari (buscar tela, buscar sastre..)vam anar cap a l'orfenat a dinar, com no, un deliciós Dalbat. Tot seguit, vam preparar el material de les activitats que faríem aquella tarda: saltar a corda, dibuixar i òbviament jugar a pitchi, que es el joc preferit dels nens. Al ser un joc que han après amb nosaltres, sempre que hi juguin ens recordaran.