15-07 - VIATGE DE PEGA A BHIMPHEDI (Mònica)

Diumenge 15 de Juliol: VIATGE DE PEGA A BHIMPHEDI  (Mònica)

Ens aixequem d'hora després d'una nit de ploure sense parar... sembla que el monzó es va animant mica en mica...   Esmorzem i baixem les maletes sobre l'horari previst. En Dawa ens ve a buscar a l'hotel amb dues furgones per anar cap a Balku, la estació de jeeps on agafarem els jeeps a Bhimphedi. Pel camí hem de passar a buscar l'equipatge de les dues noies nepalis, que a úlitma hora s'han animat a venir a Bhimphedi amb nosaltres. Crec que no havia explicat que ahir a la tarda van arribar aquestes dues estudiants a l'hotel, animades pel Pradeep, però no tenien gens clar si vindrien o no...   nepali style: fins a última hora no acabem de saber quants serem!  Però en el fons és lògic, perque ara no ténen vacances i estan tots d'examens, i per poder venir amb nosaltres, resulta que s'han de demanar permisos especials...

Arribem a Balku i rebem la primera notícia de pega: degut a la pluja de la nit passada, la carretera a Bhimphedi està tallada... no podrem anar per la ruta de 3h, que és la curta... vaja!!!   Acte seguit ens diuen que podem agafar una altra carretera per on trigarem 4h, però que serà una mica més cara...  No tenim altre alternativa: acceptem fer-ho.  La càrrega de material en els 3 jeeps s'allarga molt... un dels jeeps triga molt a arribar. Però nosaltres no ho sabem i en veiem un de buit allà al costat. Els preguntem als xòfers si podem carregar ja els trastos, però ells diuen que no, que wait, wait!  Ningú enten què coi estem esperant: mira que seria ben senzill que diguéssin: No, aquest jeep no és, n'esperem un altre!  Però res, ells es limiten a contestar el mínim de paraules i de informació... de vegades són ben poc comunicatius!  Altre cop: nepali style...  Així acabem "patint" la primera "epsera nepalina" del viatge: moments en els que no saps ben bé què passa, ni què esperes, ni què diuen els nepalins, ni si se'n foten de tu o simplement passen de tot...  en fí!  

Per fi arriba el tercer jeep, carreguem i sortim de la estació, emprenent marxa cap a Bhimphedi.  I aquí comença un viatge carregat de mil problemes.  Encara no hem fet 5 kms, que els tres jeeps es perden entre si, i alguns han de recular per retrobar-se. Acte seguit, altre cop junts ens porten per una ruta de muntanya empinadíssima, tot travessant un poblat de refugiats tibetans...  fem uns quants kilòmetres en aquesta ruta, però al final descobrim que també està tallada per la pluja...  Total que hem de fer marxa enrera, i mentre anem baixant la pendent marxa enrera, punxem un pneumàtic!  (la veritat és que això no ens estranya gens, perque mentre carregàvem els jeeps ja hem vist lo malament que estava...).  Au doncs: paradeta obligatòria per reparar la roda, i tornem a posar-nos en marxa!

Reemprenem una nova ruta, i ara ens diuen que serà de 5h!!!  Com si no en tinguéssim prou amb tot el que ens ha passat ja...  arribarem algun dia a Bhimphedi?!?...  Per sort, la resta de kilòmetres transcorren sense més incidents, apart d'alguna altra punxada i de vàries parades per reunir als tres jeeps que es van separant durant la ruta.  Finalment, havent sortit de Kathmandu a les 10h del matí, no arribem a Bhimphedi fins les cinc de la tarda!!! 

No us puc descriure la sensació que tinc al tornar a veure aquest poble: tot l'any parlant-ne, veient fotos, fent plànols i projectes...  i finalment ja hi tornem a ser!  Quina emoció!!!   Truquem a la Tània uns metres abans d'arribar a l'orfenat, per avisar-la de que arribem, i en 5 minuts fem l'arribada triomfal al Centre d'Acollida Balmandir, amb els 3 jeeps plens de gent!!!

La emoció de veure a tots els nens altre cop és molt gran: tots estan més o menys iguals, una mica més grans, però no han canviat gaire. Després de saludar-los en Quique i jo, els catalans comencen a presentar-se. Aquest any els nens també tindran feina en aprendre noms!

Despres d'estar tota la tarda a l'orfenat, la Marta i jo anem a donar una volta pel poble, i al passar per davant la casa del Rajendra, em trobo amb la Beni que surt: per favor, QUINA ILU!!!  No me la esperava pas!!!  Em pregunta per tothom: per la Laura, la Marina, la Xènia...  i li dono notícies de totes, i mooolts petooons de part seva!   Després ens acompanya a la modista, i mentre la Marta s'emprova kurtas, jo vinga xerrar amb ella, preguntant-li per les nenes, pel Sagar, per la seva família, etc...  parlem una barreja de nepalès i anglès, que d'un any per l'altre acaba sent com una mena d'idioma propi entre ella i nosaltres, i com que aquesta dona es molt creativa, cada any s'inventa paraules noves, i nosaltres ens pixem de riure!  Aquesta és la nova paraula d'aquest any: "alíttala", volent dir "a little bit"...  La Beni és tan graciosa, que només que digui alguna paraula d'aquestes i faci una carcajada de les seves, ja tots riem sense parar!  La veritat és que aquesta dona sembla més llatina que no pas nepalesa, pels crits que fa i lo oberta que és... un terratrèmol!!   

Mentre xerrem a ca la modista, arriben en Quique, en Carles i l'Anna, que ens han vingut a trobar des de l'orfenat.  Continuem la conversa tots quatre, dins d'aquest petit garito de la modista, on per cert els mosquits ens estan deixant fregits...  La tarda cau a Bhimphedi. 

Ens acomiadem de la Beni i de la modista i tornem tots cap a l'orfenat..  Bé, tots menys en Quique i jo: la Beni s'ha entestat en convidar-nos a casa els seus pares un moment, per ensenyar-nos on viu ara, perque ens ha explicat que ja no viu a la Caseta Verda del Surendra...  En saber això, ja no ens fa tanta pena no haver-hi anat aquest any.  Aquesta vegada ens hem instal.lat a la casa del Kumar, situada al camp de futbol del poble.  La casa es un luxe asiàtic en comparació al que estàvem acostumats, té tot de comoditats que mai haguéssim pensat que podien existir a Bhimphedi...  En Kumar és un nepalíès que fa 8 anys que viu a Barcelona, però els seus nebots i família encara estan a Bhiphedi.  Aquí ens reb el seu nebot: Bijay, que es cuida de la casa mentre ell no hi és.

Amb en Quique arribem a la casa dels pares de la Beni, que ja coneixíem de l'any passat, ella no para d'insistir en convidar-nos a raksi –alcohol nepalí-, però nosaltres li diem que hem d'anar a sopar a l'orfenat, i que ja vindrem l'endemà!

Quan arribem a Balmandir (l'orfenat), tothom ja ha sopat.  Per sort en Ram (el cuiner) ens ha guardat un plat de "dalbhat-tarkari" per cadascú: està boníssim!!!  (llenties, arròs i verdures: típic plat nepalès).

Després de sopar els nens de Balmandir ens han preparat un mega-festón de Benvinguda a la library.  La han decorat amb globus, cartells de benvinguda, etc...  els ha quedat xulíssim!!!   Posen la música tan alta que allò sembla una discoteca!  (Dos dies després en Dayaram ens diu que fins i tot els veïns s'han queixat!)  El panorama es molt emotiu: nepalis i catalans, tots ballant i passant-s'ho bé, vivint una eufòria conjunta difícil d'expressar.  Els catalans estan encantadíssims amb el talent que demostren aquests nois: bons dibuixants, bons ballarins...  Tots es queden gratament sorpresos del nivell que hi ha.  I la veritat es que no exageren gens, ténen tota la raó.

Al acabar la balleruca, els monitors marxem cap a casa a dormir.  Els estudiants ja s'han instal.lat a l'orfenat, distribuits en dues habitacions, una per nois i una altra per noies.  Fan això per tal de respectar les tradicions nepaleses, ja que entre nosaltres hi ha els estudiants nepalesos.  

Nosaltres ens dirigim cap a la casa del Kumar, pensant que finalment ens podrem posar a dormir.  Pero abans d'anar a les habitacions, encara tenim un petit episodi de pega per acabar de rematar el dia: l'aixeta del costat del wc es trenca i comença a sortir un xorro d'aigua de la paret, que gairebé ens inunda el lavabo!!!   Ja ens veus a tots corrents com posseits, uns intentant parar el xorro i desviar-lo cap a la dutxa, i a altres corrents per tota la casa buscant la clau de pas...  jo mentre parlant per telèfon amb en Bijay, perque ens digui on està la clau de pas, però no entenc ni a tiros el que m'està dient...  Upstairs, upstairs!  There's the water tank there!  You just have to close the tap...   Però upstairs l'Anna i jo no trobem cap water tank ni res...  sera possible??  Estarem parlant de la mateixa casa?   En un atac de desesperació, comencem a obrir totes les portes de les golfes, a veure si el trobem dins, i de cop i volta n'obrim una que dona al buit...  deu n'hi do l'esglai que ens enduem!  Gairebé saltem al buit!!  Però just en aquell moment sentim la veu salvadora del Quique que, des de fora la casa ens diu: No, no!  Aquesta porta noo!  (A ell ja li havia passat abans d'obrir-la i veure que no era d'una habitació, sino que donava al buit... però no s'havia recordat de dir-nos-ho!).  

No pot ser: no trobem el water tank!   Recapitulem: Bijay, where is it exactly?  Ell continua dient: Upstairs, upstairs!  I nosaltres: però si upstairs no hi ha res de res...   Ell torna a insistir:  No, no, upstairs outside the house!   Aaaahhhhh!!  Per fi ho entenem, sortim fora de la casa (tot això mentre plou a bots i a barrals) i finalment veiem una escaleta que puja per fora, al voltant de la casa, i ara si: trobem el water tank!!!   Finalment logrem tancar l'aigua general, ens n'anem a dormir, i demà serà un altre dia!

Amb els nens ja hem quedat que l'endemà reprenem els entrenaments de futbol a les 6h del matí, així que al final amb tota la moguda, només dormirem 4 horetes..

A partir de demà la crònica la farà cada dia un voluntari diferent, així els anireu coneixent a tots i tindreu diferents punts de vista.