Avui hem sortit al diari d'Hetauda. L'any passat el rei les estades
va ser el futbol. El Quique va sortir 2 cops al diari.
Aquest any, que la estrella son els projectes solidaris (el carbó,
l'anàlisi d'aigua i la desgranadora de blat) també ehm sortit al
diari!!!
Dimecres 25 de juliol de 2012, excursió a Suping i nit astronòmica
Avui hem fet una excursió a peu al poble de Suping. Està molt a
prop, però aquí no hi ha res pla. Tot es cap a munt o cap avall!!
Hem fet una bona suada!! Ponts penjants, selva, pinars, camps de
blat, sangoneres, cabres, gallines, sol, pluja, humitat i la
placidesa i el plaer de viure...
A la nit s'han obert els nuvols i hem comprovat que la lluna encara
existia. El Dani s'ha tret de la xistera un telescopi i
tots hem pogut veure amb detall els seus cràters!!
Avui, com a gran excepció comença el dia a les 6h del matí, ja que acostumo a llevar-me a les 4.30 del matí per anar a córrer amb el Gokarna, el meu “nen”, un dels joves de Balmandir.
El dia ha començat tranquil i relaxat, cosa estranya, però amb una gran experiència. Avui, després de vèncer certs obstacles, l’Ari i jo hem tingut l’oportunitat de poder fer de professores d’anglès a l’escola pública de Bhimphedi a les dues classes del nivell 10, 62 alumnes, l’últim que es pot realitzar en aquest encantador poblet. A les 8 del matí ja estàvem l’Ari i jo plenes d’alegria i energia per dirigir la classe. Des del principi, tot va anar sobre rodes, tot i que cal destacar que els alumnes es mostraven amb certa timidesa, però a mesura que passava el temps es mostraven menys cohibits i amb més confiança fins el punt de cantar tot plegats “Love is in the air” entre dos i tres vegades per classe i per acabar vam repartir els famosos “milk chocolates”, un dels caramels més preferits a Bhimphedi, així doncs vam acomiadar aquesta inolvidable vetllada. Vam gaudir tot tant, que la setmana que ve tornarem a realitzar una “master class”, però aquesta vegada amb una cançó amb més ritme i salero per a poder cantar i ballar tots plegats una estona, que en tenen unes ganes boges, avui ho demanaven a crits.
Un cop finalitzada la classe hem decidit fer un esmorzar a la botiga del Surendra, un milk tea acompanyat de Solroti, una pasta dolça típica del Nepal. Amb l’estómac ben ple i amb moltíssimes ganes de continuar el dia cap a Balmandir, ens espera un dia tranquil i relaxat, ja que gran part dels voluntaris han marxat a Hetauda a fer les compres necessàries, i molts dels “childrens” estan estudiant a l’escola, així que durant el temps lliure hem estat fent polseres de fils (en som uns grans aficionats), jugant, xerrant, i l’activitat estrella del dia era dibuix amb ceres, idea creada pel Marc.
Després de fer l’Snack a les 13h he anat amb el Gokarna a explorar una de les muntanyes que hi ha davant de Balmandir i per fi he pogut visitar el petit temple hinduista que hi ha creuant el riu, només cal una paraula: meravellós; durant la petita excursió s’ha posat a ploure i corrent hem hagut de tornar a “casa”, tot i aixo hem acabats xops de d’alt a baix, així que una dutxa i com nous.
Durant la tarda s’han realitzat tornejos de batminton i hem estat a la Library continuant la sessió de polseres, fent els pósters informatius relacionats amb l’anàlisi de l’aigua de Bhimphedi per poder difondre durant la festa del Carbó. Després de “treballar” una estona hem fet un tomb pel Marcket, el carrer principal de Bhimphedi, hem près un suc de Mango i a sopar, què hi ha avuí per sopar? DALBAT. We love Dalbat! De fet no tothom, però el meu cos ja demana el Dalbat a totes hores! Un cop sopats, a petar la xerrarda i a dormir, que els dies aquí són molt llargs i els aprofitem al màxim, així que quan el Sol cau, el cansament apareix en tots nosaltres.
Cada dia és especial, hi ha moments que mai oblidaràs, sentiments que mai més tornaràs a sentir, sobretot aquest tipus de felicitat, per tot el meu cos recorren senacions, emocions, és per això que s’ha de viure cada dia com si fos l’ultim, i només pensar en gaudir cada moment amb aquestes petites però grans persones, que cada segon que passa t’aporten experiències i t’ensenyen a ser millor persona, ja sigui amb un gran o petit gest, però sempre et fan sentir especial.
El despertador sona a les 5:45, un dia més. Costa, però val la pena.
Avui, jo i la Tania haviem de ser les mestres d’anglès a l’escola, a la classe del nivell 10, el més alt, perquè ahir vam anar a veure la classe i el professor ens va demanar si voliem preparar algo per al dia següent. Però no ha sortit com esperavem, el que a Barcelona haguessin sigut 10 minuts, a Bhimpedi és una eternitat, és part del seu encant. El plan era preparar una cançó, treure’n paraules i que els nens les adivinessin d’oída.
Primera complicació: a les 7.30 encara no teniem cançó. Segona: a les 8:15 no teniem portàtil. Tercera: se’n va l’electricitat a l’escola. Resultat: juguem al penjat and we’ll come back tomorrow.
Un grup avui ha anat a Hetauda. La resta hem acabat de preparar els cartells per la festa del carbó de dijous i hem penjat el cartell a l’entrada del recinte on farem la festa. Hem pogut comprovar que la nostra escriptura en alfabet nepalí s’entén peque ràpidament el cartell ha creat expectació.
A l’hora de dinar, l’Ula i en Victor han cuinat arròs amb ou, dherai mitocha!! (very tastyy!!)
Per la tarda, mentre alguns feien migdiada, altres hem anat a la presó. Una experiència bastant peculiar. Prendre un milk tea amb els presoners asseguts al nostre costat demanant-nos l’adreça i debatint si 20 anys de presó són suficients si has comés assassinat… , tot plegat molt surrealista. Hem conegut el germà d’en Naresh, que dins la jerarquia de presoners, és the boss of the prisoners. I dimecres hi tornarem perquè en Rubin també vol que coneguem al seu germà.
Mentre estavem a la presó, un altre grup: en Carlos, la Paula, en Marc i l’Anna, van analitzar mostres d’aigua de Balmandir, de la Guest House i d’una de les últimes fonts del poble. Ara estem a l’espera dels resultats. Esperem que no estigui tant contaminada com les dels tancs que vam trobar…
I avui res més a destacar a Balmandir. Un dia més entre pluja i sol, nens i rialles, mosquits, gossos, cabres i vaques.
22 de juliol, Daniel Roig - El dia que van venir els metges
Sona el despertador. Són tres quarts de sis de la matinada, o del matí, com diuen aquí... L’altre dia, quan estàvem parlant amb Madhaw, i li varem dir de quedar a les deu del matí del dia següent, es va posar a riure dient-nos que les deu, no eren del matí. Miro per la finestra, no plou, hi ha nens al “camp de futbol”; corren, criden i xuten pilotes. Quina energia! Sembla impossible però me la contagien i aconsegueixo aixecar-me.
Portem a Bhimpedi tot just una setmana i ja tenim les nostres rutines i manies. És curiós ho ràpid que les persones s’acostumen a un lloc. Quan vam arribar era un indret estrany, ple de persones desconegudes. En canvi, ahir mateix que vam anar d’excursió, quan érem de tornada després d’un munt de revolts i sotracs teníem tots ganes d’arribar a “casa”. S’ha de dir que els nens i la gent d’aquí hi ajuden molt a sentir-te ben acollit, sempre tenen un somriure per a tothom. A l’orfenat són 30 nens i 5 nenes que creixen gairebé sols, sense la figura propera de pares que estiguin sempre a sobre, i en canvi encara no he vist ni una discussió ni disputa. Els nens es cuiden entre ells, i a més són molt espavilats. Fins i tot el nen més petitet de tots, amb una història molt dura darrera, en Naresh, es renta la poqueta roba que té tot sol i amb una tècnica que molts voldríem tenir aquests dies.
Quan vam entrar per primer dia a l’orfenat, el diumenge passat, estaven tots els nens de costat formant una llarga línea de benvinguda, tots amb un somriure avergonyit, una mica intimidats per l’arribada de tants estranys a casa. Nosaltres, d’un en un, anàvem entrant i cada nen ens regalava amb una petita inclinació i un “Namasté” que nosaltres li tornàvem immediatament també amb un somriure tant avergonyit com el seu. Ara quan entres a l’orfenat sents el teu nom per totes bandes donant-te la benvinguda i un parell de nens venen corrent i se t’enganxen al braç, o bé te l’estiren tot dient “come, come” per a que vagis amb ells a jugar o xerrar una estona.
Avui és diumenge, aquí no és festa, només el dissabte és festiu; ho compensen amb un ritme de vida tranquil i ineficient que a vegades posa nerviós. No és estrany trobar-se quatre persones en una botigueta, tots asseguts sense cap tasca clara. Mentre esmorzem llet en pols i galetes estovades per la humitat amb crema de cacau van venint voluntaris a la casa dels monitors per a informar a la Mónica de les seves intencions per al dia. I aprofitant el viatge, visitar el lavabo occidental, hi ha coses a les que costa més acostumar-s’hi...
El Marc i l’Olaguer volen comprar xancletes per als nens, les tenen fetes pols, i són barates. La Zaida és l’encarregada de l’activitat d’avui, ensenyar als nens diferents jocs de saltar a corda, però està preocupada per la pluja. Una preocupació que no li falta raó per què aquí plou cada dia, alguns dies força i alguns dies molt. Avui ha plogut molt... Però tot i així, fins i tot els dies que plou molt, sempre hi ha treves en les quals podem fer activitats exteriors i fins i tot posar-nos vermells com tomàquets.
Cada dia venen més nens a jugar a futbol a les 6 del matí. Aquí surten nens de sota les pedres, n’hi ha per tot arreu. Però hi ha un noi que fa especial il·lusió que vingui, és el professor de dansa. La Mónica ràpidament acorda amb ell que a partir de demà a les 7 del matí farà classes de dansa per a tots aquells que no juguen a futbol. Al acabar el partit fa un parell de moviments de ball i ens deixa a tots impresionats.
Un bon grup de voluntaris ha acompanyat als nens de secundària a l’escola i han assistit a algunes classes, en nepalès, és clar, excepte la d’anglès. Ha estat una bona experiència i fins i tot demà l’Ari i la Tània s’han compromès a fer una classe d’angles. Jo també ho faré algun dia d’aquests, pot ser curiós!
Jo i el Carles, mentrestant, vam anar a l’únic punt d’accés a Internet conegut al poble a penjar algunes cròniques, però el que a Catalunya podria estar fet en dos minuts aquí, si tens sort, ho pots fer en una hora. Primer has de trobar en Surendra a casa seva, ell t’acompanya cap a la “Green House” ara convertida en “Guest House” a tres euros l’habitació doble. Un cop allà, s’ha d’encendre l’ordinador, hi poses el pendrive, se t’infecta amb mil virus a l’instant i l’ordinador es desconnecta d’Internet; un cop resolt el tall de connexió (apagant i tornant a encendre, és clar) se’n va la llum. Una hora més tard ja hi ha 3 cròniques més al blog. Tot un èxit.
Quan arribem en Carles i jo al menjador de l’orfenat ens trobem amb tot un muntatge impressionant de diferents grups amb voluntaris i nens fent cartells per la “Charcoal party” on s’expliquen els passos per fer carbó en anglès, nepalès i amb dibuixos. Sort que en Manosh, un dels nens de l’orfenat, ens ajuda amb el seu art. Després de dinar, a les dotze, ens hi tornem a posar. Al menjador hi ha un caos absolut, nens per totes bandes cridant els nostres noms, cartells a totes les taules, gent menjant, gossos passejant-se per veure si els toca menjar alguna cosa, paraigües xops i trencats assecant-se recolzats a la paret...
Però el gran esdeveniment del dia és, sense dubte, la visita dels metges. Jo esperava que vingués un senyor amb bata blanca, en un cotxe petitet. Però no, l’orfenat l’envaeixen tot de personalitats. S’instal·len a la biblioteca, pengen cartells i posen un mostrari de totes les medicines que han portat. Això fa mala pinta... Després de menjar com uns reis, convoquen a tothom a la biblioteca i comença un seguit de protocol no vist ni a la Zarzuela. Primer un senyor va presentant als altres deu personatges un per un. Un cop acabades les presentacions comencen els discursos, ara s’aixeca un, ara s’aixeca l’altre, això no s’acaba mai... mentrestant una dona va repartint uns fullets i un senyor va passant una llibreta per a que escrivim el nom en una llista. I toooot en Nepalès... així que no ens vam assabentar gaire del que deien...
Aleshores comencen les ràpides revisions mèdiques i les receptes, tots els nens surten amb dos o tres caixetes de pastilles o potet de vitamina B i amb la recepta. Una mica de tristesa era inevitable sentir quan veies dues nenes moníssimes de 9 anys comparant les pastilles com si fossin cromos, o l’esbojarrada Ararti, de 10 anyets caminant cap a l’habitació mirant la recepta i dient-me entre somriures que no se les prendria.
A part de les personalitats també han vingut dos periodistes, un d’un diari i un d’una radio. La Mònica, incansable, torna a explicar els projectes del carbó, de la desgranadora i de l’aigua per 58è cop. Fins i tot el periodista de la radio li fa una entrevista amb estranyes preguntes com “quines són les teves ambicions?”.
Mentrestant l’Anna G i el Quique s’han posat a mirar com tenien els armaris els nens. Els més joves ho tenen fet tot un desastre... i s’ha decidit fer una campanya de neteja i parlar amb els nens per intentar inculcar alguns bons hàbits. En Pradeep, en Pushkar i en Koran ens seran de gran ajuda per això també, uns grans fitxatges.
Però abans de tancar la paradeta i fer l’usual xerrada al porxo de la casa dels monitors per relaxar-nos i agafar força la Mónica, el Quique i l’Anna B fan la seva usual tanda de propostes de canvis a en Daiaram, que ja està acostumat a entomar-les i no sembla afectar-li gaire. Quan ja va ser suficient la Mónica diu “enough for today” i en Daiaram riu...
Jo decideixo quedar-me a mirar una estona la televisió amb els nens, el porxo segur que està massa poblat. Estan mirant un canal indi. Es veu que el nepalès s’assembla força i ells entenen perfectament el que diuen, jo no... però estan mirant un programa en el que nens d’uns 8 o 9 anys ballen de forma india, i molt bé. Els nens s’ho miren amb l’atenció usual que provoca la televisió a tots els nens del món, i no tan nens... Els més petitets es comencen a dormir i alguns tenen la prudència de marxar cap a l’habitació sense badar boca, és mooolt tard, són les 21:45! Quan s’acaba el programa canvien el canal i posen el “Wrestling” aquí jo també em retiro, queden quatre o cinc nois dels més grans.
Ah, me’n descuidava, el més important del dia, la Mònica ha aconseguit trobar la caixa on hi havia alguns paquets de pasta i un pot de “nocilla” que s’havia perdut entre el material que portàvem a l’excursió del dissabte!
Però millor anem a dormir, que demà a les 5:30 comença un altre dia magnífic en aquest petit poblet del Nepal.
Encara no he pogut practicar l’esport nacional: seure a la carretera i no fer res. Mirar els cotxes passar, mirar la gent passar, mirar la vida passar.
Avui mitja horeta abans de l’hora habitual. Ens llevem a les 5h, esmorzem i…
… autocars que ens esperen per fer la primera gran excursió de les Estades.
Entre catalans, mallorquins, nepalesos i extres, més de 60 persones. Un autocar en marxa és el reclam més gran per la gent de la vall.
M’hi pujo i em portes.
Vomitem. Vomitem molt.
Els nois de l’orfenat no estan acostumats a anar en cotxe.
Dues hores i mitja de trajecte. Tot curves. Tot sotragades.
Tenim 100 bosses de plàstic i les esgotem en el viatge d’anada.
La tornada fa por.
Anem a Daman.
Fantàstica tria tenint en compte que el seu interés resideix en que hi ha un mirador dels Himalayes…, i estem en època de monsons.
Així que no veiem res.
Però caminem, parlem, riem, mengem amb les mans, i seguim compartint experiències tot junts. Catalans i nepalesos. Nens i grans. Homes i animals (les cabres, gossos, búfales, vaques i gallines també tenen el seu paper en aquesta història).
Abans de tornar a Bhimphedi, sorpresa!
Banderes tibetanes donen color a un sender que s’endinsa a la muntanya.
Puja i baixa. I torna a pujar.
El pas del temps i dels monjos crea esgraons naturals a la roca, i el pas de les rieres refresca el camí.
El color augmenta amb el volum de banderes, anunciant el final de trajecte.
Tres monjos preparen les oracions en el petit templet de la muntanya de Daman.
La tornada en autocar es fa més fàcil. Tothom està cansat i molts dormen.
Les vomiteres deixen pas a l’exaltació dels nois seguint els moviments de cadera del Dayaran.
Sembla que la música el transformi.
El farem treballar amb els auriculars posats…
Tornem a Balmandir i sopem el de sempre.
Tots? No.
Avui és l’aniversari del Carlos Tugores. Fa 21 anys, així que soparà 21 momos.
És el nostre regal previ a la festa a casa dels monitors.
Però, com diu el refrany, el que passa a Nepal es queda a Nepal, així que ja us ho explicaran.
Demà tornaré a intentar seure i mirar la vida passar.
Després d’esmorzar ens hem posat amb els dos projectes principals per a la comunitat: l’aigua i el carbó. Aprofitant que ha sortit el sol, hem anat amb uns quants nois a buscar el darrer component necessari per a fer el carbó: les fulles seques del blat de moro. L’espigot (blat desgranat) ja el vam aconseguir ahir. El Surendra, el propietari de la Green House (un nepalí atípic: és resolutiu!!!) ens ha acompanyat a la Elephant House, on l’home que la manté hi te gallines ... i fulles del blat de moro seques.
Us explicaré com funcionen les negociacions de les fulles: Arribem a la Elephant House i l’home no hi és. Però si la seva dona treballant en el camp del costat. Ens envia cap a casa de l’home. L’home ens diu que cap problema, que ens deixa la clau (al Surendra, els clar, que fa d’intèrpret i l’apreta per a conseguir-ho) i que la seva dona ens obre i que li paguem 150Rupies (1’5 eur aprox). Dit i fet, cap a la Elephant House de nou i la dona ens obra i agafem el sac. A l’hora de pagar, la dona ens diu que són 500 rupies. El Surendra s’ho pren a broma i fa que no i la dona tota seria que si. Al final han sigut 200 rupies. Doncs així son totes les gestions per a aconseguir qualsevol cosa per aquí!
Un cop tenim tots els components ens hem posat a la feina. Hem anat a Balmondir, on tenim tot el material i ens hem posat a fer fum! El bidó el tenim ja preparat de l’any passat. Si voleu saber en detall com funciona la fabricació del carbó, en l’apartat de vídeos del blog ho veureu! Hem anat posant les capes de fulla, espigot, fulla, espigot, fulla i espigot i ho hem encés. Com que tot està una mica humit, li ha costat una mica d’arrencar. Anava fent fum però no tirava del tot. Mica en mica ha agafat força i al final ha funcionat molt bé. Hem necessitat 15min més que a les proves prèvies a Canyamars (per la humitat) però els sistema sempre ens ha funcionat. La tècnica del D-Lab és molt consistent!!
Mentre esperem les 2h que necessita el bidó per a acabar la carbonització i refredar-se hem anat cap a la casa a veure els resultats de les anàlisis de l’aigua. Els resultats han sortit positius. Que hi ha bactèries, vaja. No sembla que els resultats siguin molt dolents, però si que sembla desaconsellable beure l’aigua de l’aixeta. Hem d’enviar els resultats a Barcelona per a que ens diguin exactament quina interpretació donar.
Hem tornat a Balmondir i ens hem posat amb la segona fase del carbó. Buidar el bidó i fer els briquets. El resultat de la carbonització ha sigut molt bona. Tot ben negre, torradet i cruixent!!! Ens hem posat a triturar amb una pedra el carbó, hem bullit patata en 2 litres d’aigua, hem ajuntat la pols de carbó amb l’aigua (hem fet pastetes, vaja!) i ens hem posat a fer briquets amb els motllos. Tothom ha ajudat amb els briquets: nens, voluntaris, la Amma, les cabres,... Al final ens han sortit uns 140 briquets ben monos, que esperem que se’ns assequin abans de dimecres que be. Amb la humitat de l’ambient mai se sap....
