(Laura)
A les 7h del matí em desperto,mig zombi, per anar a la “Dancing class”.Quan arrivo allà, tothom ja està en marxa des de fa estona.Vulgui o no,la música fa que el meu cos comenci a activar-se. Primer observo com ballen els demés, desprès el profe comença a
ensenyar-nos nous passos de ball. Tenim uns miralls al davant per poder-nos mirar com fem els passos…prefereixo no fer-ho perqué si em miro no puc continuar de lo “patosil” que em sento. Les nenes que estan per allà m`ajuden,jajaja,pobres,tidran feina amb mi..
Han vingut els nostres nens a la classe,les nenes,sobretot,tenen un ritme i una gràcia ballant que ja la voldria jo! El profe em diu que ell m´enssenyarà a ballar en plan Nepalí, cada vegada que intento seguir els passos em peto de riure jo sola,entre que la música va molt ràpida,i hi han molts canvis de passos a seguir,em faig uns lios tremendos..pero no desisteixo.
En acabar la classe,ja són casi les 9h,cap a casa a esmorzar.Aquesta Mònica porta una marxa que no se l`acaba…sort que abans d`arrivar a Bhimphedi em dèia que ella pels matins no serveix per res…….training,dancing….a veure si serà que porta “pil.les alcalines” incorporades,d`aquestes que no s`acaven mai??
Matí a l`orfenat amb els nens rentant caps dels petits,treient més polls,fent discursos sobre l´importància de la higiene,de dutxar-se cada dia, de rentar la roba…difícil i molt
costosa feina aquí, al nepal. He parlat amb la Maya, la que s`ocupa dels petits, dient-li que la seva feina és ocupar-se principalment de que tots els petits vagin nets i tinguin la roba neta, ella riu..però a mi no em fa cap gràcia. Els llençols-sac del llit del Ramesh-petit, fèien una olor a pixat que et tirava d`esquena, al.lucinant com podia dormir amb aquesta brutícia. He agafat tot el llit i l´he tret a fora per rentar-lo— peró,realment no li donen la impotància que caldria a la higiene. Altra vegada un discurs per a tots..Crec que ho han entés. Ajudaran al Ramesh a deixar de fer-se pipi al llit aixecant-lo a la nit per anar al labavo,i m`han promés que es dutxaran cada dia…a veure si serà veritat!
A la tarda no ha parat de ploure, semblava que s`acabés el món, hores i hores sense parar i amb una intensitat que necessitàvem una barca per sortir de casa. Hem aprofitat per preparar feina, que en tenim molta.
A mitja tarda, la Beni ha aparegut a casa amb “Roxy”, no recordo si ja us hem explicat què ès?,doncs es tracta d´un licor, bonissim per cert, que tenen aquí. Ens ha posat un got a cadasqun i…vinga…a brindar per ella! Més tard ha aparegut el seu pare, el Sàgar i les nenes, el Susan,..i ja erem suficients per fer una mini-party. Ens hem posat a ballar com a “locus”,i, creieu-me, ho hem ballat tot, des de “l`aquarius” del Raphael fins el “waterloo” d`Abba….gràcies Marc per la teva música…no saps la marxa que ens dòna!.
La veritat és que hem rigut moltíssim, i ja ens tocava una mica de “locura i desenfreno”…aquest “Roxy” és màgic!!
Amb el cap “empanat” i el cos que encare ballava,… cap el llit….a dormir-la!
divendres, 5 d’agost del 2011
dijous, 4 d’agost del 2011
Fotos 02/08 al 04/08
El garito del Surendra, des de la seva habitació.
A l’habitació del Surendra, enviant mails des del seu ordinador personal, que ens ha dit que es molt millor que el que té a la seva oficina. Esta clar que ens fa tots els honors! Clar que després també s’ho cobra, jejeje… Es bastant més car que a Hetauda i més lent, però clar, aquí només va per modem i no tenen tarifa plana…
Nois treballant en la pista de basquet, just darrera del palauet rana del Dayaram.
Vista del Palauet i del recinte de l’orfenat des de l’altre costat del riu.
Encara una altra visió de l’orfanat i la presó, amb les torres i construccions de color rosa i teulades blaves. Aquest es l’extrem de baix del poble, i nosaltres vivim just a l’altre extrem.
“Apretujamenta autobusística” anant cap a Hetauda. Plantes, genolls, cames, paquets, sacs d’arros i de llenties… i encara més coses de les que pogueu pensar!!
Forest Office d’Hetauda, a on fan un programa de fer carbó amb restes vegetals del bosc (fulles i branques seques). Els vam anar a presentar el projecte de fer carbó amb restes del blat de moro i van estar molt interessats.
Poster del procés de carbó que fan ells… esta en nepalí, pero es pot veure que els passos son els mateixos. Ja tenen tot el sistema fet, només els faltaria canviar la materia primera… a veure si hi posen una mica d’empenta!!
Vestíbul d’entrada del Centre de Salut, amb les motos aparcades al fons. La dona asseguda a la taula es la enfermera (o administrativa?) de recepció.
Caixes d’injeccions apilades en un racó del mateix vestíbul. Sembla que tal com arriba, allà ho deixen…
Consulta del Dr Ramesh, on vaig estar asseguda durant ben bé una hora, tot fent un tè i veient com ell passava visita. Una situació una mica incòmode, pero curiosa.
Tamburets on seien els pacients a mida que anaven entrant. No vaig veure que tregués ni una sola fitxa amb historials clínics de cada pacient, etc… Es limitava a atendre als pacients (això si, semblava que ho feia bé) i a anar-los fent les receptes.
Un dels múltiples gràfics que tenen penjats per la paret. En aquest cas sembla un seguiment de les vacunacions que han anat fent.
Encara a l’hospital, la nevera on deuen guardar tots els medicaments, etc…
Sortida de la consulta del Dr Ramesh, amb vistes al “vestíbul-aparcament” al fons.
Higiene a l’orfenat: aquí es veuen els grans dutxant-se despres de l’entreno, almenys ells si que ho fan!!! Els petits ja costa més, tot i que els hi estem instistint bastant… El principal problema que tenen es el rentat de roba i la falta de sabons bons, tant per ells com per la roba, pels lavabos, etc… I clar, llavors es dutxen i estan molt nets, pero es tornen a posar a sobre aquella roba mal rentada, i per això fan tots olors “sospitoses”… Només amb una rentadora i una secadora, i bons sabons, la cosa milloraria moltíssim!!!
Big Brother – Little Brother. Aquest es un projecte que hem intentat arrencar, assignant un nen petit a cada gran, perque aquest s’ocupi d’ell tant en salut, com en estudis, etc… N’hi ha un parell o tres que son germans de sang, pero la resta son assignats “a dit”. Esperem que funcioni!!
04/08 - Segona classe de dansa i tercer partit de lliga...
(Mònica)
Despres d’un entrenament suau (no volem cansar als nostres pupils el dia del partit), vaig amb els peques a la segona classe de dansa. Ja se saben els passos d’ahir super-be i estan àvids d’aprendre’n més, però el profe es molt clar: “each day, two new steps only”. Així que quan els toca el torna al grup dels avançats i nosaltres hem de mirar, un petit grup dels nostres s’hi ajunten també i acaben pillant tots els passos, per difícils que siguin! Es una passada veure com s’enganxen amb això de la dansa... a veure si com a mínim els serveix per comptar els temps de la música, ja que quan canten, mai s’esperen als silencis i van sempre a mil per hora!
Abans d’anar al partit dels nostres nois, decideixo passar per l’hospital a parlar amb el Dr. Ramesh, em van dir que aquest dia si que hi era (els dies anteriors estava a Kathmandu fent un curs). Parlem de varies coses, de les revisions mediques que els haurien de fer als nens, de la sarna i el tractament “en massa” que hauriem de fer a l’orfenat. Mentre estem parlant de tot això a la seva consulta, van entrant els pacients i els va rebent... jo li dic que marxo, que ja tornaré en un altre moment, i ell em diu que no , que segui que em convida a un tè, i que avui té molts poquets pacients. Total que, durant una hora estic a la seva consulta, assentada al silló dels pacients prenent un tè i els pacients entrant i seient en uns tamburets al costat d’ell... em sento fatal, pero no hi ha res a fer, em diu que em quedi. En un moment determinat marxa a posar suero a un bebe, i jo mentrestant dono una volta pel centre i es al.lucinant lo super-guarro que està tot, i en canvi a ells els sembla perfectament normal. I per més inri, a l’interior del vestibul de l’hospital hi ha 3 o 4 motos aparcades... brutal!!! No tinc paraules!!! Si això es la higiene que es practica a l’hospital, imagineu-vos com deuen ser les coses a les cases i la resta d’edificis...
A les 13h hi ha el tercer partit de futbol del nostre equip, i justament el profe de dansa juga contra ells... Ho fan tots dos equips molt bé, i durant tota la primera part estan 0 a 0. Pero arriba el moment en que els marquen un gol i tots els nostres nois es desmoralitzen... i es desconcentren... total, que en pocs minuts ens fan dos gols més.... quina ràbia!!!! En Quique està histèric, diu que sempre els passa el mateix, que quan perden es desmunten i llavors comencen a jugar malament... L’any que ve haurem de fer-ho amb un psicòleg esportiu!! ;-) En fi, què hi farem... al final perden el partit, amb els consequents plors d’alguns que s’ho prenen molt a pit. Toca animar-los i repetir-los trenta vegades que el més important es participar i que han millorat molt, pero que cal continuar perseverant...
A la tarda plou molt i ens quedem a casa, estem esgotats. Durant tot el partit ha fet molt de sol i estem mig insolats. Cap al tard decidim anar a treure el cap per l’orfanat, per animar-los una mica. Hem decidit portar-los la peli “That’s It” i com que son super-mega fans del Michael Jackson, es queden tots enganxats i almenys així aconseguim que s’oblidin una mica del partit. And “bholi” will be another day.
... endevineu què vol dir bholi en nepalí? ;-)
Despres d’un entrenament suau (no volem cansar als nostres pupils el dia del partit), vaig amb els peques a la segona classe de dansa. Ja se saben els passos d’ahir super-be i estan àvids d’aprendre’n més, però el profe es molt clar: “each day, two new steps only”. Així que quan els toca el torna al grup dels avançats i nosaltres hem de mirar, un petit grup dels nostres s’hi ajunten també i acaben pillant tots els passos, per difícils que siguin! Es una passada veure com s’enganxen amb això de la dansa... a veure si com a mínim els serveix per comptar els temps de la música, ja que quan canten, mai s’esperen als silencis i van sempre a mil per hora!
Abans d’anar al partit dels nostres nois, decideixo passar per l’hospital a parlar amb el Dr. Ramesh, em van dir que aquest dia si que hi era (els dies anteriors estava a Kathmandu fent un curs). Parlem de varies coses, de les revisions mediques que els haurien de fer als nens, de la sarna i el tractament “en massa” que hauriem de fer a l’orfenat. Mentre estem parlant de tot això a la seva consulta, van entrant els pacients i els va rebent... jo li dic que marxo, que ja tornaré en un altre moment, i ell em diu que no , que segui que em convida a un tè, i que avui té molts poquets pacients. Total que, durant una hora estic a la seva consulta, assentada al silló dels pacients prenent un tè i els pacients entrant i seient en uns tamburets al costat d’ell... em sento fatal, pero no hi ha res a fer, em diu que em quedi. En un moment determinat marxa a posar suero a un bebe, i jo mentrestant dono una volta pel centre i es al.lucinant lo super-guarro que està tot, i en canvi a ells els sembla perfectament normal. I per més inri, a l’interior del vestibul de l’hospital hi ha 3 o 4 motos aparcades... brutal!!! No tinc paraules!!! Si això es la higiene que es practica a l’hospital, imagineu-vos com deuen ser les coses a les cases i la resta d’edificis...
A les 13h hi ha el tercer partit de futbol del nostre equip, i justament el profe de dansa juga contra ells... Ho fan tots dos equips molt bé, i durant tota la primera part estan 0 a 0. Pero arriba el moment en que els marquen un gol i tots els nostres nois es desmoralitzen... i es desconcentren... total, que en pocs minuts ens fan dos gols més.... quina ràbia!!!! En Quique està histèric, diu que sempre els passa el mateix, que quan perden es desmunten i llavors comencen a jugar malament... L’any que ve haurem de fer-ho amb un psicòleg esportiu!! ;-) En fi, què hi farem... al final perden el partit, amb els consequents plors d’alguns que s’ho prenen molt a pit. Toca animar-los i repetir-los trenta vegades que el més important es participar i que han millorat molt, pero que cal continuar perseverant...
A la tarda plou molt i ens quedem a casa, estem esgotats. Durant tot el partit ha fet molt de sol i estem mig insolats. Cap al tard decidim anar a treure el cap per l’orfanat, per animar-los una mica. Hem decidit portar-los la peli “That’s It” i com que son super-mega fans del Michael Jackson, es queden tots enganxats i almenys així aconseguim que s’oblidin una mica del partit. And “bholi” will be another day.
... endevineu què vol dir bholi en nepalí? ;-)
dimecres, 3 d’agost del 2011
03/08 - 1a Classe de Dansa i cap a Hetauda de compres, i de visita al Forest Office.
(Mònica)
Despres de l’entreno, a les 7h anem amb tots els petits a la primera classe de dansa. Primer passem per casa per despertar a la Laura, que es pega un bon susto al trobar-se tots els nostres nens per casa!!! Primer pega un bot del llit, pero despres esta encantada de veure’ls! Rapidament anem tots cap a l’escola de dansa. Entrem i fem un escalfament super-canyero, entre aerobic i dansa... i jo que ja venia de correr i de fer abdominals al camp de futbol... apa, sant tornem-hi!!! Amb aquest ritme, em posaré en forma a marxes forçades!!! ;-)
Els nens primer estan molt tímids i entre la Laura i jo els anem estirant cap al centre de la sala... despres, mica en mica i a mesura que la música es va animant, els tios es van deixant anar i s’ho passen teta!! Ens sorpren molt lo bé que es belluguen els nens més petits, entre ells el Ram-Raj, que pilla els passos tant rapid, que només els fa un parell de vegades i després es dedica a venir-nos a corregir a la Laura i a mí... es tot un crack!!
Decidim apuntar als nens i ens volem enterar dels preus: ens diuen que val 300NRS cada 3 mesos, que son 3 Euros, es a dir: 1Eur al mes. I les classes son de dues hores cada dia menys el dissabte... sense comentaris! Qui vulgui aprofitar aquesta ganga, ja ho sap! Això si: a l’escola no hi ha ni vestuaris, ni dutxes... què us pensaveu?? No es pot tenir tot!
A les 9h marxem cap a Hetauda, hem de comprar les copes del campionat!! Els nostres nois son els organitzadors i ens han demanat ajuda en això. Quan arribem a la botiga de les botes de futbol, a la que anem sempre, els dependents en veure’ns arribar ja riuen per sota del nas, en plan tímid... nomes entrar ja li diuen l’han vist al diari i que si volem prendre alguna cosa... caram, quina diferència de tracte amb els altres dies!!! Doncs si, si, ens conviden als tres a una beguda! Això si, està molt clar que el Quique es el “deu” i nosaltres som només les “comparses”... només li fan cas a ell!! Fins i tot ens porten a un apartat nou de la botiga, per estar tranquils, a on no ens havien portat mai... coses de la fama!! ;-) A hores d’ara la Laura i jo ja no tenim absolutament res a fer...
A la tarda, despres de dinar al nostre estimat Hotel Avocado, ens dividim: la Laura i en Quique van a comprar les pintures i jo vaig cap al Forest Office del que m’ha parlat en Surendra. M’ha explicat que tenen un programa per fer carbó de les restes vegetals molt semblant al que nosaltres voliem aplicar del MIT. Aixi que he decidit agafar les fotocòpies i portar-los-hi aquest altre projecte de fer carbo amb les restes del blat de moro. Els sembla molt interessant ja que es molt més facil aconseguir restes de blat de moro que no pas herbes i fulles seques del bosc. Pero com sempre passa al Nepal, per explicar quatre coses, ho he hagut de repetir tot tres o quatre vegades, i ells em preguntaven que com em podien ajudar... però si no m’heu d’ajudar a mi!!! Es una cosa que us pot interessar a vosaltres: si voleu la feu, i sino no!! En fi, no hi ha res a fer.. ja veurem.... això si, tots molt amables, em reben amb tots els honors i em conviden a tè. En treurem alguna conclusió fructífera de tot això?? Ja ho veurem, el temps dirà! Estarem en contacte amb la noia del Forest Office, m’ha dit que m’informarà de si finalment decideixen fer-ho o no.
Quan arribem a Bhimphedi, anem directes a l’orfanat a portar els premis, pintures i resta de coses que hem comprat. Ells estan tots revolucionats amb la dansa: resulta que han estat practicant els passos apresos durant tot el dia!!! Estan com “locus” i ens ho volen ensenyar, i ens fan ballar a nosaltres també. Un moment d’euforia molt divertit, ens ho passem teta ballant tots junts! Em moro de riure quan sento al Quique queixar-se d’un pas de ball “massa amariconat”.... jajaja! Es molt graciós el que diu, perque realment reflexa una diferència important entre el nostre mon i el dels nepalis: aqui els nois tenen moltíssima afició a ballar, i no tenen cap problema en fer “meneos” de cadera a tope, ho fan sense problemes i ben orgullosos, igual com si fan qualsevol altre pas. No veus cara de “vergonya” a ningú, molt curiós... gairebé hi ha més nois bons ballarins, que no pas noies! El mateix profe, que als matins dona classes de dansa i al migdia va a jugar a futbol n’es un clar exemple. Segur que a casa nostra això no es donaria mai: els futboleros son massa “mascles” per fer classes de dansa... Curiós contrast de cultures.
Despres de l’entreno, a les 7h anem amb tots els petits a la primera classe de dansa. Primer passem per casa per despertar a la Laura, que es pega un bon susto al trobar-se tots els nostres nens per casa!!! Primer pega un bot del llit, pero despres esta encantada de veure’ls! Rapidament anem tots cap a l’escola de dansa. Entrem i fem un escalfament super-canyero, entre aerobic i dansa... i jo que ja venia de correr i de fer abdominals al camp de futbol... apa, sant tornem-hi!!! Amb aquest ritme, em posaré en forma a marxes forçades!!! ;-)
Els nens primer estan molt tímids i entre la Laura i jo els anem estirant cap al centre de la sala... despres, mica en mica i a mesura que la música es va animant, els tios es van deixant anar i s’ho passen teta!! Ens sorpren molt lo bé que es belluguen els nens més petits, entre ells el Ram-Raj, que pilla els passos tant rapid, que només els fa un parell de vegades i després es dedica a venir-nos a corregir a la Laura i a mí... es tot un crack!!
Decidim apuntar als nens i ens volem enterar dels preus: ens diuen que val 300NRS cada 3 mesos, que son 3 Euros, es a dir: 1Eur al mes. I les classes son de dues hores cada dia menys el dissabte... sense comentaris! Qui vulgui aprofitar aquesta ganga, ja ho sap! Això si: a l’escola no hi ha ni vestuaris, ni dutxes... què us pensaveu?? No es pot tenir tot!
A les 9h marxem cap a Hetauda, hem de comprar les copes del campionat!! Els nostres nois son els organitzadors i ens han demanat ajuda en això. Quan arribem a la botiga de les botes de futbol, a la que anem sempre, els dependents en veure’ns arribar ja riuen per sota del nas, en plan tímid... nomes entrar ja li diuen l’han vist al diari i que si volem prendre alguna cosa... caram, quina diferència de tracte amb els altres dies!!! Doncs si, si, ens conviden als tres a una beguda! Això si, està molt clar que el Quique es el “deu” i nosaltres som només les “comparses”... només li fan cas a ell!! Fins i tot ens porten a un apartat nou de la botiga, per estar tranquils, a on no ens havien portat mai... coses de la fama!! ;-) A hores d’ara la Laura i jo ja no tenim absolutament res a fer...
A la tarda, despres de dinar al nostre estimat Hotel Avocado, ens dividim: la Laura i en Quique van a comprar les pintures i jo vaig cap al Forest Office del que m’ha parlat en Surendra. M’ha explicat que tenen un programa per fer carbó de les restes vegetals molt semblant al que nosaltres voliem aplicar del MIT. Aixi que he decidit agafar les fotocòpies i portar-los-hi aquest altre projecte de fer carbo amb les restes del blat de moro. Els sembla molt interessant ja que es molt més facil aconseguir restes de blat de moro que no pas herbes i fulles seques del bosc. Pero com sempre passa al Nepal, per explicar quatre coses, ho he hagut de repetir tot tres o quatre vegades, i ells em preguntaven que com em podien ajudar... però si no m’heu d’ajudar a mi!!! Es una cosa que us pot interessar a vosaltres: si voleu la feu, i sino no!! En fi, no hi ha res a fer.. ja veurem.... això si, tots molt amables, em reben amb tots els honors i em conviden a tè. En treurem alguna conclusió fructífera de tot això?? Ja ho veurem, el temps dirà! Estarem en contacte amb la noia del Forest Office, m’ha dit que m’informarà de si finalment decideixen fer-ho o no.
Quan arribem a Bhimphedi, anem directes a l’orfanat a portar els premis, pintures i resta de coses que hem comprat. Ells estan tots revolucionats amb la dansa: resulta que han estat practicant els passos apresos durant tot el dia!!! Estan com “locus” i ens ho volen ensenyar, i ens fan ballar a nosaltres també. Un moment d’euforia molt divertit, ens ho passem teta ballant tots junts! Em moro de riure quan sento al Quique queixar-se d’un pas de ball “massa amariconat”.... jajaja! Es molt graciós el que diu, perque realment reflexa una diferència important entre el nostre mon i el dels nepalis: aqui els nois tenen moltíssima afició a ballar, i no tenen cap problema en fer “meneos” de cadera a tope, ho fan sense problemes i ben orgullosos, igual com si fan qualsevol altre pas. No veus cara de “vergonya” a ningú, molt curiós... gairebé hi ha més nois bons ballarins, que no pas noies! El mateix profe, que als matins dona classes de dansa i al migdia va a jugar a futbol n’es un clar exemple. Segur que a casa nostra això no es donaria mai: els futboleros son massa “mascles” per fer classes de dansa... Curiós contrast de cultures.
dimarts, 2 d’agost del 2011
02/08 - Segon partit oficial dels nostres nois i visita a l’escola de dansa.
(Mònica)
Entreno a les 6h com cada mati. Cap a les 7:00h quan ja he acabat la meva part de preparació física, decideixo anar a l’escola de dansa. Esta al costat del temple i hi passem cada dia per davant: des de fora se sent la música a tope però no es veu res, i la veritat es que sempre em moro de ganes d’entrar-hi, a veure què fan amb tanta marxa!! La Babona i la Urmila ja fa dies que m’han dit que vingui, que elles també hi van... així que finalment decideixo entrar-hi.
La meva sorpresa es que les classes son al jardí de darrera de l’edifici i no dins d’aquest. Hi ha una mena de “silo” rodó metàlic molt gran i a l’interior hi ha un espai força circular molt xulo, amb sostre molt alt i ventiladors. Al fons hi ha quatre miralls, cosa bastant espectacular pel Nepal, perque tots son molt petitets.
Un equip de música super-potent manté a tots els alumnes (nois i noies) ballant i saltant a tope a les ordres dels profes de dansa, que resulta que no son noies, sino nois! I per més colmo, resulta que son dels “Bad Boys”!!! Flipo de veure lo bé que balla el profe titular, entre estil hip-hop, nepalí i break-dance... una barreja molt divertida i marxosa, amb passos relativament facils de seguir i que convida a posar-se a ballar immediatament!
Entro, saludo a tothom i li demano al profe (Bitun) si em puc quedar a mirar, ell em diu que si, que cap problema. Tothom sembla molt excitat de que estigui allà... es “l’efecte guiri” que tenim els tres per tot el poble, ens repassen de dalt a baix cada cop que anem pel carrer. Al cap d’uns deu minuts d’estar mirant, el profe em convida a ballar... però si jo no en tinc ni idea!!! Però res, ell insistint, em diu que em farà “basic steps”, així que m’hi llenço!! Tots diuen que aprenc molt ràpid, i això que jo no soc precisament una crack de la dansa, jeje... Pero es que aqui son una mica més lents en fer les coses, tot ho fan al seu ritme.
S’acaba la classe i li dic que m’ha encantat i que dema torno!! Al tornar a casa, altre cop en Quique ens ha portat bunyols, que reboníssims que estan! La Laura té la brillant idea de posar-hi Nutella a dins, i la veritat es que estan brutals!!! Durant l’esmorzar els explico lo de la dansa i la Laura també s’anima molt! Entre les dues decidim portar-hi als petits l’endemà, que son tots els que no fan futbol, ja que pot ser molt divertit! Però en realitat la Laura té un altre propòsit: fer-nos amigues del profe de dansa i demanar-li que ens deixi el super-equip de música per a la festa dels nens... aixo si, l’haurem de convidar a ell també... i a algun altre “bad boy”... però al final pensem que aquesta pot ser una manera de que es facin amics... Amb la dansa sembla que ja hem trencat una mica el gel, així que potser els farà bé estar tots en una mateixa festa... ara només ens toca convencer-los a ells!!!
Al migdia els nostres nois han fet el seu segon partit de lliga, i aquest cop estan pletòrics: han guanyat 6 a 0!!!
A la tarda quedem a l’orfenat amb un fuster que ens ha proporcionat en Surendra... però despres de molt esperar-lo, no apareix. Mentrestant estem per allà aplanant la terra del camp de basquet i visitem l’hort de l’orfenat. El terreny es molt gran i només esta cultivada la meitat o menys... haurem de parlar amb en Dayaram perque s’hi posin!! També li demano que m’ensenyi la seva casa, que es un Palau Rana de les personalitats que venien de cacera d’elefants.. Aquest edifici i la Elephant House son els dos testimonis més importants d’aquesta epoca a Bhimphedi. Devia ser un lloc molt senyorial en aquells temps... de vegades m’agradaria poder fer un salt en el temps i veure tot!!
Entreno a les 6h com cada mati. Cap a les 7:00h quan ja he acabat la meva part de preparació física, decideixo anar a l’escola de dansa. Esta al costat del temple i hi passem cada dia per davant: des de fora se sent la música a tope però no es veu res, i la veritat es que sempre em moro de ganes d’entrar-hi, a veure què fan amb tanta marxa!! La Babona i la Urmila ja fa dies que m’han dit que vingui, que elles també hi van... així que finalment decideixo entrar-hi.
La meva sorpresa es que les classes son al jardí de darrera de l’edifici i no dins d’aquest. Hi ha una mena de “silo” rodó metàlic molt gran i a l’interior hi ha un espai força circular molt xulo, amb sostre molt alt i ventiladors. Al fons hi ha quatre miralls, cosa bastant espectacular pel Nepal, perque tots son molt petitets.
Un equip de música super-potent manté a tots els alumnes (nois i noies) ballant i saltant a tope a les ordres dels profes de dansa, que resulta que no son noies, sino nois! I per més colmo, resulta que son dels “Bad Boys”!!! Flipo de veure lo bé que balla el profe titular, entre estil hip-hop, nepalí i break-dance... una barreja molt divertida i marxosa, amb passos relativament facils de seguir i que convida a posar-se a ballar immediatament!
Entro, saludo a tothom i li demano al profe (Bitun) si em puc quedar a mirar, ell em diu que si, que cap problema. Tothom sembla molt excitat de que estigui allà... es “l’efecte guiri” que tenim els tres per tot el poble, ens repassen de dalt a baix cada cop que anem pel carrer. Al cap d’uns deu minuts d’estar mirant, el profe em convida a ballar... però si jo no en tinc ni idea!!! Però res, ell insistint, em diu que em farà “basic steps”, així que m’hi llenço!! Tots diuen que aprenc molt ràpid, i això que jo no soc precisament una crack de la dansa, jeje... Pero es que aqui son una mica més lents en fer les coses, tot ho fan al seu ritme.
S’acaba la classe i li dic que m’ha encantat i que dema torno!! Al tornar a casa, altre cop en Quique ens ha portat bunyols, que reboníssims que estan! La Laura té la brillant idea de posar-hi Nutella a dins, i la veritat es que estan brutals!!! Durant l’esmorzar els explico lo de la dansa i la Laura també s’anima molt! Entre les dues decidim portar-hi als petits l’endemà, que son tots els que no fan futbol, ja que pot ser molt divertit! Però en realitat la Laura té un altre propòsit: fer-nos amigues del profe de dansa i demanar-li que ens deixi el super-equip de música per a la festa dels nens... aixo si, l’haurem de convidar a ell també... i a algun altre “bad boy”... però al final pensem que aquesta pot ser una manera de que es facin amics... Amb la dansa sembla que ja hem trencat una mica el gel, així que potser els farà bé estar tots en una mateixa festa... ara només ens toca convencer-los a ells!!!
Al migdia els nostres nois han fet el seu segon partit de lliga, i aquest cop estan pletòrics: han guanyat 6 a 0!!!
A la tarda quedem a l’orfenat amb un fuster que ens ha proporcionat en Surendra... però despres de molt esperar-lo, no apareix. Mentrestant estem per allà aplanant la terra del camp de basquet i visitem l’hort de l’orfenat. El terreny es molt gran i només esta cultivada la meitat o menys... haurem de parlar amb en Dayaram perque s’hi posin!! També li demano que m’ensenyi la seva casa, que es un Palau Rana de les personalitats que venien de cacera d’elefants.. Aquest edifici i la Elephant House son els dos testimonis més importants d’aquesta epoca a Bhimphedi. Devia ser un lloc molt senyorial en aquells temps... de vegades m’agradaria poder fer un salt en el temps i veure tot!!
dilluns, 1 d’agost del 2011
Fotos 30/07 al 01/08
La Laura i les nenes anant cap a Supping, la nostra segona excursió… aquest cop ja no l’han d’empenyer: esta feta una campiona!! ;-)
La “família feliz” protegint-se del fort bat de sol. Acabem de creuar el segon pont suspès… quina excursió més xula!!
Un altre membre de la “família feliz”, perquè deu riure tant…??? ;-)
Dona del poblet de Supping: qualsevol diria que ha fet de model tota la seva vida!
Dones fent plats de fulles a l’altra banda del pont: si no arriba a ser pel Dayaram, no ens enterem d’aquesta meravella!
Mireu quins platets més monos…
Els espaguetis que els vam donar als nens, perque mengéssin pasta el dia de l’excursió. No l’havien menjat mai abans, només n’havien sentit el nom en una peli hindú. En Ram la va cuinar super-bé: al dente!
Sagar travessant el riu, amb el poblet de Bhimphedi al fons.
En Sagar tot fent de guia turístic, ha portat a la Monica fins a la Stuppa de l’altra banda del riu.
La Stuppa, les vistes del poble des d’aquí dalt son bestials.
Vista del poble des de l’Stuppa.
Ja tenim a la Beni ficada a la cuina, mica en mica va agafant confiances…. això ja es massa!! Si no vigilem, al final ens la trobarem dormint amb nosaltres! ;-)
Us presentem la “Elephant House”: un hangar molt gran que tenim al costat de casa, on es guardaven les selles de muntar pels elefants durant les caceres que es feien a la època rana. L’edifici es de dimensions impressionants!!!
Més i més selles d’elefant penjades per tot arreu… com es possible que això no estigui anunciat enlloc?? Haurem d’escriure als de Lonely Planet!! ;-)
Aquí hi ha selles per un regiment sencer d’elefants!!! Les caceres de tigre devien ser impressionants en aquella època…
La Elephant House per dins: l’espai es espectacularment gran.
A la porta del fons de la Elephant House hi ha recolzades unes peces que suposem que eren per anar dirigint als elefants en fila…
La Laura al sortir, somiant amb el super-loft que es podria fer aquí dins… i si ens hi quedem a viure?? I si muntem la festa final aquí???
“God Quique” sortint del Regne dels Elefants, donant per acabada la visita.
El pati de casa, amb l’àvia de la Beni i la seva vaca, que la porta a pasturar de tant en tant al jardí de casa, com aquell qui porta un gos.
Beni Lama & Laura Lama.
La Beni a la seva cuina.
En Kamal i en Rojan fent unes pulseres xulíssimes amb herbes trenades.
Aplanant el terreny de darrera la casa del Dayaram per fer-hi la pista de bàsquet. Els nois han fet moltíssima feina en una tarda!
Practicant xuts al jardí de l’orfenat.
Mirant el concert del Luz de Gas al entertaintment room. Els hem estat explicant als nens com vam reunir tots els diners per venir aquí. S’han pixat de riure al veure’ns cantant!! ;-)
La Gonga atacant a la càmera! Son germà s’ho mira de reull…
01/08
(Quique)
Arrivem a l’entrenament i no hi ha ningú. Estan morts i necessiten descansar.
Ho entenem.
La Mònica, que ha arribat abans que jo, acaba el seu escalfament i marxa.
Jo em quedo a còrrer una mica, que estic rovellat. Estiro una miqueta, faig 4 abdominals (si, si. 4), i marxo…
… cap a un temple hinduista que hi ha a la carretera que va a Hetauda.
Quan acabo d’estirar i estic a terra descansant i mirant el cel o el que tinc al voltant, embobat, passen unes noies, totes arreglades, amb flors, menjar, perfums… Van cap al temple, a fer-li una ofrena a Shiva, com cada dilluns d’aquest mes.
Me apunto!!!
I així és. Caminem i caminem. Arrivem i m’ho expliquen tot. Em fan donar voltes a un laberint, tocant i santigüant-me al pas de cada figura representativa de Shiva (exactament 108), entro als templets, faig les meves ofrenes.
I surto amb el front empastifat d’oli, espècies i arròs cru.
Arribo a casa, i resulta que la Mònica ha anat a buscar un temple budista que hi ha a la muntanya. El Sagar li ha fet de guia, i han arribat a una stuppa que es veu desde el “jardí”.
Tenim el dia espiritual.
I la Laura?
Quan ens reunim els tres anem a veure la elephant house.
I què és això?
Doncs una espècie de museu que queda a sota casa nostra. És tracta d’un hangar ple de cadires de muntar elefants. Igual no sona molt bé, dit així, però la veritat és que és espectacular.
És com si et traslladessis a la película del Libro de la Selva, o a Ghandi, o no sé a on. Però el que es segur és que la sensació que et queda és bona.
Les cadires son precioses, i ja ens podem veure pujats als elefants, passejant per la jungla, sota la pluja fina que caracteritza aquestes muntanyes.
Desde aquesta casa sortien els prínceps de cacera. Suposo que anaven amb els colonitzadors anglesos a caçar el tigre, o el lleopard.
Vaja, un poema.
Tot de “caciques” i els quatre camàlics portant els trastos i rebent fuetades.
Ja ho estic veient.
I a sobre, el pobre tigre, que no té la culpa de que els humans tinguem unes aficions estúpides, a patir la persecució de quatre tirans que es creuen que per ser prínceps o fills de “la mare patria anglesa” poden fer el que els hi dóna la gana. Això si, pujats a elefants, que caminant no tenen collons.
Cremaré la casa.
Per la tarda ens hem posat a treure herbes de la pista de bàsquet…, i ens hem emocionat. Així que ja hem tret tota la terra, tapat les dues rases i anivellat tot el terreny.
Està clar que per fer les coses s’ha de començar, no parlar, que ells ja et seguiran de seguida.
Si s’hi posen, s’hi posen.
I després de tant esforç, que millor que veure una peli. Així que els hi passem el dvd de la festa del LdG.
Un fracàs, no va.
Passem, doncs, a Dumbo. Aquesta si que va, i és boníssima. Ens quedem tranquils, que demà ja els hi passarem el video de la festa desde l’ordinador.
De tornada a casa arreglem quatre temes amb l’arreglador de temes oficial: el Toni Manero. Ja tenim busos per portar als nois a la piscina, ja hem quedat amb el fuster, ja hem quedat per fer la prova del carbó i ja sabem a on podem aconseguir una bombona de gas.
Serà un mafiosillo, però és l’únic que té sang a les venes.
Arrivem a l’entrenament i no hi ha ningú. Estan morts i necessiten descansar.
Ho entenem.
La Mònica, que ha arribat abans que jo, acaba el seu escalfament i marxa.
Jo em quedo a còrrer una mica, que estic rovellat. Estiro una miqueta, faig 4 abdominals (si, si. 4), i marxo…
… cap a un temple hinduista que hi ha a la carretera que va a Hetauda.
Quan acabo d’estirar i estic a terra descansant i mirant el cel o el que tinc al voltant, embobat, passen unes noies, totes arreglades, amb flors, menjar, perfums… Van cap al temple, a fer-li una ofrena a Shiva, com cada dilluns d’aquest mes.
Me apunto!!!
I així és. Caminem i caminem. Arrivem i m’ho expliquen tot. Em fan donar voltes a un laberint, tocant i santigüant-me al pas de cada figura representativa de Shiva (exactament 108), entro als templets, faig les meves ofrenes.
I surto amb el front empastifat d’oli, espècies i arròs cru.
Arribo a casa, i resulta que la Mònica ha anat a buscar un temple budista que hi ha a la muntanya. El Sagar li ha fet de guia, i han arribat a una stuppa que es veu desde el “jardí”.
Tenim el dia espiritual.
I la Laura?
Quan ens reunim els tres anem a veure la elephant house.
I què és això?
Doncs una espècie de museu que queda a sota casa nostra. És tracta d’un hangar ple de cadires de muntar elefants. Igual no sona molt bé, dit així, però la veritat és que és espectacular.
És com si et traslladessis a la película del Libro de la Selva, o a Ghandi, o no sé a on. Però el que es segur és que la sensació que et queda és bona.
Les cadires son precioses, i ja ens podem veure pujats als elefants, passejant per la jungla, sota la pluja fina que caracteritza aquestes muntanyes.
Desde aquesta casa sortien els prínceps de cacera. Suposo que anaven amb els colonitzadors anglesos a caçar el tigre, o el lleopard.
Vaja, un poema.
Tot de “caciques” i els quatre camàlics portant els trastos i rebent fuetades.
Ja ho estic veient.
I a sobre, el pobre tigre, que no té la culpa de que els humans tinguem unes aficions estúpides, a patir la persecució de quatre tirans que es creuen que per ser prínceps o fills de “la mare patria anglesa” poden fer el que els hi dóna la gana. Això si, pujats a elefants, que caminant no tenen collons.
Cremaré la casa.
Per la tarda ens hem posat a treure herbes de la pista de bàsquet…, i ens hem emocionat. Així que ja hem tret tota la terra, tapat les dues rases i anivellat tot el terreny.
Està clar que per fer les coses s’ha de començar, no parlar, que ells ja et seguiran de seguida.
Si s’hi posen, s’hi posen.
I després de tant esforç, que millor que veure una peli. Així que els hi passem el dvd de la festa del LdG.
Un fracàs, no va.
Passem, doncs, a Dumbo. Aquesta si que va, i és boníssima. Ens quedem tranquils, que demà ja els hi passarem el video de la festa desde l’ordinador.
De tornada a casa arreglem quatre temes amb l’arreglador de temes oficial: el Toni Manero. Ja tenim busos per portar als nois a la piscina, ja hem quedat amb el fuster, ja hem quedat per fer la prova del carbó i ja sabem a on podem aconseguir una bombona de gas.
Serà un mafiosillo, però és l’únic que té sang a les venes.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)