(Laura)
Començarè aquesta crònica dient-vos lo contenta i emocionada que em sento de tornar a
Ser a Bhimphedi per segona vegada.Sembla que el temps no hagi passat.Desprès d´un any tot seguéis igual de preciòs.
Tants sentiments pasen pel meu cap,enyorances per aquelles que que no hi poden ser aquest any aquí (la Marina i la Xènia),i il.lusió per aquells que hi sòn (la Mònica i el Quique).
Què us haig de dir,és com tornar a començar de nou,amb un objectiu comú:els postres estimadíssims nens i nenes de l`orfanato de Balmondir.
Tornar-los a veure ha estat un somni que s`ha repetit durant tot aquest any,i que,ara,per fi, s`ha fet realitat.Tots estan més grans i més preciosos ,si és que es pot més…
Amb la mateixa inocència i puresa que els caracteritza.
Marina,els he explicat el perquè no has pogut venir aquest any,els hem fotocopiat la teva carta per a cadasqun,hauries d`haver vist com la llegien…estàven tots super interessats en els que els dèies…saps que t`estimen moltíssim,no t`olviden i pregunten
Si vindràs l`any vinent.Jo els dic que estic seguríssima de que vindràs!
Et porten gravada al cor!!!!!!!
Xènia,et dic el mateix que a la Marina,tambè parlen moltíssim de tú,s`enrecorden molt,
i sens dubte,tambè et porten gravada al seu cor.
Per tots ells vàreu ser “dues Mamis”,i no ho obliden.
Mentre Escriche això no puc mé que deixar anar alguna llagrimeta…també us enyoro moltíssim! ,però veig que estic molt ben acompanyada i que tot va bé,i això em dòna la força suficiente per fer el que hem vingut a fer,que és donar-ho tot per aquests nens i nenes que tant ho necesiten,i que,al cap i a la fi,són els protagonístes d´aquesta història.
Us haig de parlar de la Nostra “estimada Beni”.Aquí la tenim,a casa tot el dia,una més de la família,contenta de tenir-nos i nosaltres encantats de que hi sigui.
Està igual de graciosa i forta.No ha après a parlar anglès però s´hi esforça i ens continúeme comunicant mitjançant sorolls,signes i alguna paraula en nepalí que hem après.Ens vol ajudar en tot ,i,la molt “pilla”,ja està mirant les coses que es quedarà quan marxem d`aquí…Quina dona…!!!
També tenim amb nosaltres a la Jàmona i la Gonga,recordeu?les seves filles ,les que vàrem sjudar a nèixer l`any passat:dues ratolines,que s`arrosseguen pel terra tot el dia,qual dos animalets,ho agafen tot,i es fiquen per tot arreu: moníssimes!!
Has d`anar en comte quan les agafes perquè se`t poden pixar fácilmente a sobre ja que van tot el dia com Buda les va portar al món.Elles van arrossegant els seus culets…visca la higiene!!!
Quan ploren una mica,la Beni es treu “la pitrera” i els hi enxufa perque callin..pobre beni,sembla una vaca lletera..!!
El Sagar,fill gran,l`ajuda molt amb les nenes,sort d`ell.Per cert,està menys repel.lent que l`any passat..olèe!!
Tambè tenim a la Bàbona,recordeu?la nena que van lligar a l`arbre i que vàrem adoptar,doncs si,està mès gran i presumida.Timida al principi però poc a poc es va destapant.Continua amb la mare mig boja i el seu pare ja ha tornat de treballar del Golf, i pel que es veu,carregadet de rupies perque han pintat el forat negre que tenien per casa
i s`hancomprat una tv.;tambè han muntat una petita tenda de verdures,la tenim a un salt de casa.El que pasaés que quan vas a comprar “mai” no hi ha ningú que t`atengui…ay aquest negoci…sort que no sóm mangurrinos…jaja
Les germanes de la Bàbona ,la melina i la Xufleta estan per menjar-te-les!
En realitat,tota la gent del poble ens ha tornat a acollir molt bé.Passar pel carrer principaltorna a ser un no parar de Namastès i somriures.L`home de pedra seguéis al seu lloc,i,cosa extrañilla,ens saluda cada dia….l`any passat no es movia…
El meu estimat vellet de la casa blava està més encongit que una pansa però igual de dolç.
El Madam i el Surendra continúen com a “capos” del poble,però ens ajuden en el que poden,sempre que hi hagi dinerets al darrera…es clar..
El Dayaran,director de l`orfenat està molt més espavilat,esperem que la seva “enorme panxa,que no ha disminuit”,no li impedeixi continuar així.
La Didi bruixa,no para de currar a l`orfenat,el “toque”que li van donar ha servit de molt.
La dolça Maya,penca i penca tot el dia,i els nens se l´estimen molt.
Hi ha una nova adquisición,la Beli,treballa a l´hort de l`orfenat tot el dia.El tenen bastant ben cuidat.Han plantat tot tipus de verdures i sembla que ,per fi ,en treuen profit.
Cada dia a la tarda ve un professor,dues hores, a fer classes de reforç als nens.A a quest pas i amb les boníssimes notes que treuen,esperem que en un futur es puguin valdre`s per ells mateixos.Estem segurs!
En quant a la higiene Bhimphediana …com dir-ho…no destaca precisament per la seva netetat.Aquí continua la brutícia ,la “guarrerida” i les olors sospitoses.Des de les caques de les vaques i búfales,que semblen ensaïmades xocolatejades i que has d`anar en comte no t`enfonssin els peus,acompanyades per les cagarrinetes de les gallinas,gossos,cabres i demès animalons que corren per aquí,i tot plegat ,amenitzat pel indistingible soroll que surt de la boca dels Bhimphedians quan volen fer sortir alguna cosa de la seva boca semblant a un monstre amb ales,i que ...acava per surtir,i si et descuides s`enganxa a tú qual “adhesiu pollastril”.Tot això sempre acompanyat per aquella olor,barraja de tot plegat,que per molt que et rentis i et rasquis,no aconsegueixes que s`envagi!.
Es allò que diuen de que “el cos és molt savi i acava per acostumar-se a tot”.
Bè,fins aquí les meves primeres percepcions Bhimphedianes del dia!
dilluns, 18 de juliol del 2011
diumenge, 17 de juliol del 2011
17/07 - Primer entrenament i... per fi recuperem el nostre Dining-Room!!!
(Mònica)
Tal com els hem promès, en Quique i jo ens presentem a les 6h a Balmondir. Arribem a les 6h en punt i tots estan ja pel camí esperant-nos, super-excitats! Animem també als que no juguen a futbol que vinguin, perque també farem coses per ells. Jo no sé ben bè què improvisaré encara, però amb tants entrenos del Ricard Vila, alguna cosa se m’acudirà... Arribem al camp i com que en Quique està una mica dolorit del tormell, em diu a mi que comenci amb la part de preparació física!! Jajaja!!! Com m’he de veure, amb el que m’entusiasma el futbol, ara resulta que faig d’entrenadora de futbol!!! Pero jo no havia vingut aquí a ensenyar-los música??? ;-) En fi, tot sigui pels nens del BMC!!! La veritat es que son tan obedients i tant agraits, que dona gust fer-los fer qualsevol activitat! Comencem doncs amb unes quantes voltes al camp per escalfar, després una mica de mobilitat de costat a costat (skippings,etc...) i finalment uns quants abdominals, exercicis de cintura, etc... Tots ens miren amb unes cares molt rares, ja que no s’imaginaven pas que això fos un entrenament de futbol, però els diem que per fer futbol han d’estar fort i que això els jugadors del Barça ho fan per triplicat! Així que ells perseveren i s’esforcen tot el que poden. Que monos que son, per favor!!
Passada mitja hora l’escalfament ja està fet i en Quique se’ls enduu a fer l’entrenament tècnic (això ja us ho explicarà ell, perque encara flipa ara de lo en serio que s’ho han pres tot!).
En Quique explica coses tan interessants, que fins i tot les gallinas el venen a escoltar.
Jo m’enduc a la resta de petits i comencem a fer jocs com el mocador, i altres... a tots se’ls veus molt feliços corrent pel camp! Això si, van tots amb xancletes, però acaben anant descalços, i tot i així, tenen uns peus i uns tormells tant forts, que corren com si res! Ai senyor, que atrofiats que estem els occidentals....
A les 8h tornem a casa, ja amb la feina feta! No hem puc creure que siguin les 8h i ja hagi fet un entreno de dues hores... no semblo jo, jajajaa! Amb el que m’agrada dormir.... Però es cert que aquests nens t’encomanen una energia bestial i motiva moltíssim anar-los a veure cada mati.
Per fi a casa recuperem el nostre Dining Room i posem la casa en ordre. Treballem durant tot el matí i finalment ens queda tot super-ben ordenat, i n’estem super-orgullosos, quin gust poder tenir la robeta ordenada, el menjar de tot el mes en estanteries, el material escolar separat, etc...
A la tarda tornem a Balmondir, ens han convidat a un altre festival (aquesta gent no para de fer festivals, jajaja!). En Dayaran ens diu que celebren el final de l’estacio plujosa... i per més inri, avui ens fa el xàfec més fort de tots des que vam arribar al Nepal!!! Sembla que tots els Deus s’hagin posat d’acord per descarregar avui... Sopem amb els nanos, i despres juguem a jocs varis amb ells. Al marxar la Laureta i jo tenim raincoat, pero en Quique no i arriba xop...
I ara, aquí estem, passant l’estoneta: en Quique llegint un Tintin dels nois (que encara no els hem portat) i la Laura planificant les compres d’Hetauda... porto moltes hores davant de l’ordinador i ja s’estan començant a intrigar, a veure què coi explico... doncs res, ara ja està! Ens disposarem a llegir-ho en veu alta, tot seguint la tradició de l’any passat i, val a dir, que el llistó esta posat molt alt... La Marina feia unes cròniques que et pixaves de riure continuament, i cap de nosaltres creu pas arribar-li a la sola de la sabata.... però farem el que podrem, i us anirem explicant tot el que fem!
La nova mascota
Abans d’acabar, us comento algunes de les coses que m’han sorprès, respecte a com les havia imaginat: primer de tot el poblet de Bhimphedi està ben al fons de la vall, envoltat d’unes muntanyes selvàtiques impressionants... en canvi jo, no sé perquè, me l’havia imaginat elevat a dalt de les muntanyes. Una altra cosa que m’ha sorpres positivament ha estat l’estat de l’orfanat, que tant en Quique com jo l’hem trobat en molt bones condicions i que han conservat prou bé tot el que es va fer l’any passat. I també han fet moltes millores com: enrajolar un dels banys, posar una xemeneia a la cuina, i fer uns equips per plantar coses a l’hort, i cada un ha plantat diferents coses com blat de moro, pepinos, raves, naps, pastanagues... Al.lucinem molt, perque tant des de Barcelona com des de Kathmandu ens havien dit que l’hort encara estava per fer. També ens sorpren gratament l’actitud d’en Dayaran, que en Quique i jo el veiem més col.laboratiu del que ens pensàvem... Per exemple: a l’entreno ha vingut amb nosaltres i ha fet tot el que els nois feien i col.laborava en acabar les explicacions en nepalí del que que en Quique i jo explicavem en anglès. La Laura en canvi, continua sospitant d’ell... Ja veurem com avancen els aconteixements!!!
Tal com els hem promès, en Quique i jo ens presentem a les 6h a Balmondir. Arribem a les 6h en punt i tots estan ja pel camí esperant-nos, super-excitats! Animem també als que no juguen a futbol que vinguin, perque també farem coses per ells. Jo no sé ben bè què improvisaré encara, però amb tants entrenos del Ricard Vila, alguna cosa se m’acudirà... Arribem al camp i com que en Quique està una mica dolorit del tormell, em diu a mi que comenci amb la part de preparació física!! Jajaja!!! Com m’he de veure, amb el que m’entusiasma el futbol, ara resulta que faig d’entrenadora de futbol!!! Pero jo no havia vingut aquí a ensenyar-los música??? ;-) En fi, tot sigui pels nens del BMC!!! La veritat es que son tan obedients i tant agraits, que dona gust fer-los fer qualsevol activitat! Comencem doncs amb unes quantes voltes al camp per escalfar, després una mica de mobilitat de costat a costat (skippings,etc...) i finalment uns quants abdominals, exercicis de cintura, etc... Tots ens miren amb unes cares molt rares, ja que no s’imaginaven pas que això fos un entrenament de futbol, però els diem que per fer futbol han d’estar fort i que això els jugadors del Barça ho fan per triplicat! Així que ells perseveren i s’esforcen tot el que poden. Que monos que son, per favor!!
Passada mitja hora l’escalfament ja està fet i en Quique se’ls enduu a fer l’entrenament tècnic (això ja us ho explicarà ell, perque encara flipa ara de lo en serio que s’ho han pres tot!).
En Quique explica coses tan interessants, que fins i tot les gallinas el venen a escoltar.
Jo m’enduc a la resta de petits i comencem a fer jocs com el mocador, i altres... a tots se’ls veus molt feliços corrent pel camp! Això si, van tots amb xancletes, però acaben anant descalços, i tot i així, tenen uns peus i uns tormells tant forts, que corren com si res! Ai senyor, que atrofiats que estem els occidentals....
A les 8h tornem a casa, ja amb la feina feta! No hem puc creure que siguin les 8h i ja hagi fet un entreno de dues hores... no semblo jo, jajajaa! Amb el que m’agrada dormir.... Però es cert que aquests nens t’encomanen una energia bestial i motiva moltíssim anar-los a veure cada mati.
Per fi a casa recuperem el nostre Dining Room i posem la casa en ordre. Treballem durant tot el matí i finalment ens queda tot super-ben ordenat, i n’estem super-orgullosos, quin gust poder tenir la robeta ordenada, el menjar de tot el mes en estanteries, el material escolar separat, etc...
A la tarda tornem a Balmondir, ens han convidat a un altre festival (aquesta gent no para de fer festivals, jajaja!). En Dayaran ens diu que celebren el final de l’estacio plujosa... i per més inri, avui ens fa el xàfec més fort de tots des que vam arribar al Nepal!!! Sembla que tots els Deus s’hagin posat d’acord per descarregar avui... Sopem amb els nanos, i despres juguem a jocs varis amb ells. Al marxar la Laureta i jo tenim raincoat, pero en Quique no i arriba xop...
I ara, aquí estem, passant l’estoneta: en Quique llegint un Tintin dels nois (que encara no els hem portat) i la Laura planificant les compres d’Hetauda... porto moltes hores davant de l’ordinador i ja s’estan començant a intrigar, a veure què coi explico... doncs res, ara ja està! Ens disposarem a llegir-ho en veu alta, tot seguint la tradició de l’any passat i, val a dir, que el llistó esta posat molt alt... La Marina feia unes cròniques que et pixaves de riure continuament, i cap de nosaltres creu pas arribar-li a la sola de la sabata.... però farem el que podrem, i us anirem explicant tot el que fem!
La nova mascota
Abans d’acabar, us comento algunes de les coses que m’han sorprès, respecte a com les havia imaginat: primer de tot el poblet de Bhimphedi està ben al fons de la vall, envoltat d’unes muntanyes selvàtiques impressionants... en canvi jo, no sé perquè, me l’havia imaginat elevat a dalt de les muntanyes. Una altra cosa que m’ha sorpres positivament ha estat l’estat de l’orfanat, que tant en Quique com jo l’hem trobat en molt bones condicions i que han conservat prou bé tot el que es va fer l’any passat. I també han fet moltes millores com: enrajolar un dels banys, posar una xemeneia a la cuina, i fer uns equips per plantar coses a l’hort, i cada un ha plantat diferents coses com blat de moro, pepinos, raves, naps, pastanagues... Al.lucinem molt, perque tant des de Barcelona com des de Kathmandu ens havien dit que l’hort encara estava per fer. També ens sorpren gratament l’actitud d’en Dayaran, que en Quique i jo el veiem més col.laboratiu del que ens pensàvem... Per exemple: a l’entreno ha vingut amb nosaltres i ha fet tot el que els nois feien i col.laborava en acabar les explicacions en nepalí del que que en Quique i jo explicavem en anglès. La Laura en canvi, continua sospitant d’ell... Ja veurem com avancen els aconteixements!!!
dissabte, 16 de juliol del 2011
16/07 - Segon dia a Balmondir.
(Mònica)
Avui per fi hem pogut dormir!!! Ens aixequem tranquil.lament, esmorzem una miqueta i encara estem molt dessituats a la casa.... esperem amb candeletes que el fill del Surendra marxi ja del Dining Room i nosaltres ens poguem instal.lar com deu mana!!! Pero tranquils, tranquils... ja només queda un dia!!!
Al migdia anem a l’orfenat i els portem els equips de futbol: estan bojos d’alegria!!! Es comencen a posar tots la samarreta, els pantalons i els mitjons, i al final els fem una foto a tots, inclosos els que no juguen a futbol, que els direm que seran els cheerleaders!! La veritat es que fan molt de goig i estan moníssims!!!
A la tarda hi ha el Festival Festa Newar a Bhimphedi, en Surendra ens ha convidat al temple a veure-ho. Pensem que es una molt bona oportunitat per endur-nos els nois a passejar pel poble. Pero quan arribem a Balmondir i els ho proposem, ells diuen que no son Newars i que per això no hi van. Es molt curiós veure com al Nepal conviuen tantes religions juntes: hinduistes, budistes, newars, brahmas, cristians.... fa molta gràcia veure com cada un et diu el que és! Sembla un joc per ells!!
Llavors nosaltres responem que tampoc som Newars i que pensem que igualment es interessant veure-ho. Amb això de seguida els convencem (son tan tendres, jeje) i ens els enduem a tots (inclòs el Dayaran) d’excursió pel poble. Passem per davant del Temple i tampoc es que sigui res de l’altre mon, hi ha uns nois que toquen els tambors, però fan més soroll que altra cosa.... una mica desmanegat tot plegat, però ells s’ho passen teta!!! Així que decidim seguir endavant i anar a donar un vol amb els nois, i decidim anar fins al pont penjant. Finalment, arribem a l’orfenat quan ja era de nit... els diem adeu i “ojo al dato”: en Quique i jo els diem que a les 6h serem allà per començar els entrenaments.
Al arribar a casa toquem una mica la guitarra a l’escala de l’entrada, i en Sujan (fill del Surendra) se’ns afegeix. Ens canta una cançó en nepalí acompanyant-se de la guitarra: no es cap crack, pero se’n surt prou bé! Despres la Laureta i jo cantem el Swing Low i alguna més, i ens queda també prou bé, per ser el primer dia! Això ens recorda que hem de posar-nos ja amb les classes de música i d’acords de guitarra!!
Avui per fi hem pogut dormir!!! Ens aixequem tranquil.lament, esmorzem una miqueta i encara estem molt dessituats a la casa.... esperem amb candeletes que el fill del Surendra marxi ja del Dining Room i nosaltres ens poguem instal.lar com deu mana!!! Pero tranquils, tranquils... ja només queda un dia!!!
Al migdia anem a l’orfenat i els portem els equips de futbol: estan bojos d’alegria!!! Es comencen a posar tots la samarreta, els pantalons i els mitjons, i al final els fem una foto a tots, inclosos els que no juguen a futbol, que els direm que seran els cheerleaders!! La veritat es que fan molt de goig i estan moníssims!!!
A la tarda hi ha el Festival Festa Newar a Bhimphedi, en Surendra ens ha convidat al temple a veure-ho. Pensem que es una molt bona oportunitat per endur-nos els nois a passejar pel poble. Pero quan arribem a Balmondir i els ho proposem, ells diuen que no son Newars i que per això no hi van. Es molt curiós veure com al Nepal conviuen tantes religions juntes: hinduistes, budistes, newars, brahmas, cristians.... fa molta gràcia veure com cada un et diu el que és! Sembla un joc per ells!!
Llavors nosaltres responem que tampoc som Newars i que pensem que igualment es interessant veure-ho. Amb això de seguida els convencem (son tan tendres, jeje) i ens els enduem a tots (inclòs el Dayaran) d’excursió pel poble. Passem per davant del Temple i tampoc es que sigui res de l’altre mon, hi ha uns nois que toquen els tambors, però fan més soroll que altra cosa.... una mica desmanegat tot plegat, però ells s’ho passen teta!!! Així que decidim seguir endavant i anar a donar un vol amb els nois, i decidim anar fins al pont penjant. Finalment, arribem a l’orfenat quan ja era de nit... els diem adeu i “ojo al dato”: en Quique i jo els diem que a les 6h serem allà per començar els entrenaments.
Al arribar a casa toquem una mica la guitarra a l’escala de l’entrada, i en Sujan (fill del Surendra) se’ns afegeix. Ens canta una cançó en nepalí acompanyant-se de la guitarra: no es cap crack, pero se’n surt prou bé! Despres la Laureta i jo cantem el Swing Low i alguna més, i ens queda també prou bé, per ser el primer dia! Això ens recorda que hem de posar-nos ja amb les classes de música i d’acords de guitarra!!
divendres, 15 de juliol del 2011
15/07 - Kathmandu-Bhimphedi, i primera visita al Balmondir Children’s Home.
(Mònica)
Divendres marxem ben d’hora de Kathmandu, altre cop hem tornat a dormir poc... quin desastre! En tres dies portem una mitja ben baixa... esperem poder recuperar-nos un cop estiguem instal.lats a la nostra caseta verda!! Ja falta poc per arribar-hi, en unes horetes ja hi serem, quins nerviiisss!!!
Aconseguim carregar-ho tot al jeep i enfilem la carretera cap a Bhimphedi... segons ens han dit son només 40kms, però la carretera està en condicions... diguem-li nepalines, així que aquesta distancia s’acostuma a fer en una mitja de 3h. El camí de Bhimphedi transcorre per muntanyes super-frondoses, i anem pujant i baixant valls, fins que de cop i volta, quan estem baixant cap al fons d’una vall amb un riu pedregós molt ample, la Laura salta del seient i crida: Bhimphedi?? That’s Bhimphedi???? I el conductor la mira tot divertit, responent-li. “yes, Bhimphedi”. Des de dalt de la muntanya, mentre anem baixant i acostant-nos al poble, la Laura ens ho va explicant tot: el poble té només un carrer principal i a un extrem del poble, una mica apartada del carrer, es veu la nostra caseta verda! A l’altre extrem, en una fondalada que no es veu des d’on som, hi ha la presó i l’orfenat... si, si, sembla que els orfes i els presos reben el mateix tractament.... en fi! Sense comentaris.
Així que arribem al poble, acostem el jeep a la caseta verda i ja ens venen a rebre la famosa Beni, els seus pares, la Babona, la seva mare... Tots van cridant el nom de Laura per tot arreu, i també de la Marina i de la Xènia. La Laura els ha d’anar explicant a tots trenta vegades que aquest any la Marina i la Xènia no venen, però que venen el Quique i la Monica.
I rapidament els nens i tothom ja comença a repetir els nostres noms per tot arreu!! Jo crec que a la tarda tot el poble ja sap els nostres noms ;-) Som els unics estrangers del poble... Tots ens ajuden a portar els paquets cap a la caseta i allà ens trobem amb una altra sorpresa nepalina: resulta que a la caseta només hi ha disponibles dues habitacions i la cuina: la sala d’estar i una de les habitacions estan tancades amb clau. Li preguntem a la Beni què passa, i ella ens respon “Baby Surendra” (Surendra es un dels magnats del poble i propietari de la casa) i resulta que el seu fill està instal.lat allà! A la Laura gairebé li agafa un col.lapse en sentir això, i tots tres decidim anar a veure a en Surendra, per aclarir les coses. Aquest moment, la escena sembla una peli de l’oest: pel carrer principal del carre, d’una banda nosaltres tres i de l’altra en Dayaran i en Surendra s’acosten, per donar-nos la benvinguda, i en realitat no saben la “bronca” que els caurà perque no tenim tota la casa disponible... Ens acostem perillosament i finalment ens trobem. Presentacions, salutacions, namastes i demés, però rapidament anem al tema... en Surendra diu que ja ens va avisar i en Mohan quan el truquem, diu el mateix... La veritat es que nosaltres no recordem pas que ens haguéssin dit que no tindriem el Dining Room lliure... En fi, al final acordem amb ell que el seu fill Sujan es traslladarà a l’habitació petita i ens deixarà lliure el Dining Room... però encara hem d’esperar dos dies, i mentrestant tenim la casa feta un embolic: tot el material, medecines, roba, etc.. en una mateixa habitació, i nosaltres dormim a l’altra... Estem tant agobiats que durant aquests dos dies decidim anar de bars per dinar i sopar. (Anar de bars a Bhimphedi es escollir entre el garito del Surendra o l’hotel del Ragendra, jeje...).
A la tarda, despres de dinar a casa del Surendra, decidim anar a l’orfenat per primer cop, a conèixer els nens i a portar-los les motxiles pel cole. Al arribar, la Laura està super-emocionada, i tots els nens ens esperen a l’entrada del recinte, en fila.
Ens diuen el seu nom i ens donen un ramet de flors cadascún. La veritat es que son tots una monada, super tendres i carinyosos... i es bestial veure com s’estimen la Laura!!! I com pregunten per la Marina i per la Xènia. Despres de fer una mica de presentacions (en Quique i jo anem bojos amb tants noms de cop...), anem a la biblioteca, ens presentem oficialment, i els hi expliquem una mica resumidament les activitats que tenim pensades: en Quique els explica el bricolatge i l’entrenament de futbol, pel que estan tots emocionadíssims!!! Despres jo els explico que cantarem una mica, que farem una mica de música amb les guitarres i que farem un show de teatre pel “final de curs” (esperem poder-ho fer tot, mare meva, quina feinada!!!). Finalment la Laura els explica que la Marina i la Xenia no han pogut venir, pero que els envien un regal molt especial, una sorpresa que els havien promès... I què era el que us vam prometre? Pregunta la Laura... i tots comencen a respondre com posseits: “Barça dress, Barça dress!!!” Quina passió que tenen pel futbol, es impressionant!!! Ells formen un equip i fins i tot tenen assignat cadascun un jugador, amb l’anecdota que fins i tot n’hi ha un que diu que es el Cristiano Ronaldo, i es clavadet a ell!!! (El Gokarna).
Llegint la carta de la Marina
Ens despedim d’ells i de seguida ens pregunten que a quina hora tornarem demà... ens diuen que a les 6h anem ja a entrenar futbol amb ell... buuuff!! Quina mandra... diem que de moment no podem, perque necessitem descansar una mica del viatge, i que ja hi anirem a mig matí.
En Dayaran se’ns està enamorant…
Aquest cop sopem a cal Ragendra, i aquest home resulta ser un encant: es professor d’anglès i vice-president de l’escola, i se li nota que té molta culturilla. Amb ell xerrem una estona del fet català (fixeu-vos lo enterat que està del mon!), i despres, veient-lo tan enteradillo de tot, decidim explicar-li una mica el tema de la carbonització del blat de moro que teniem pensat de fer (el projecte del D-LAB, MIT)... el tio ho troba molt interessant, diu que en parlem més endavant.
Divendres marxem ben d’hora de Kathmandu, altre cop hem tornat a dormir poc... quin desastre! En tres dies portem una mitja ben baixa... esperem poder recuperar-nos un cop estiguem instal.lats a la nostra caseta verda!! Ja falta poc per arribar-hi, en unes horetes ja hi serem, quins nerviiisss!!!
Aconseguim carregar-ho tot al jeep i enfilem la carretera cap a Bhimphedi... segons ens han dit son només 40kms, però la carretera està en condicions... diguem-li nepalines, així que aquesta distancia s’acostuma a fer en una mitja de 3h. El camí de Bhimphedi transcorre per muntanyes super-frondoses, i anem pujant i baixant valls, fins que de cop i volta, quan estem baixant cap al fons d’una vall amb un riu pedregós molt ample, la Laura salta del seient i crida: Bhimphedi?? That’s Bhimphedi???? I el conductor la mira tot divertit, responent-li. “yes, Bhimphedi”. Des de dalt de la muntanya, mentre anem baixant i acostant-nos al poble, la Laura ens ho va explicant tot: el poble té només un carrer principal i a un extrem del poble, una mica apartada del carrer, es veu la nostra caseta verda! A l’altre extrem, en una fondalada que no es veu des d’on som, hi ha la presó i l’orfenat... si, si, sembla que els orfes i els presos reben el mateix tractament.... en fi! Sense comentaris.
Així que arribem al poble, acostem el jeep a la caseta verda i ja ens venen a rebre la famosa Beni, els seus pares, la Babona, la seva mare... Tots van cridant el nom de Laura per tot arreu, i també de la Marina i de la Xènia. La Laura els ha d’anar explicant a tots trenta vegades que aquest any la Marina i la Xènia no venen, però que venen el Quique i la Monica.
I rapidament els nens i tothom ja comença a repetir els nostres noms per tot arreu!! Jo crec que a la tarda tot el poble ja sap els nostres noms ;-) Som els unics estrangers del poble... Tots ens ajuden a portar els paquets cap a la caseta i allà ens trobem amb una altra sorpresa nepalina: resulta que a la caseta només hi ha disponibles dues habitacions i la cuina: la sala d’estar i una de les habitacions estan tancades amb clau. Li preguntem a la Beni què passa, i ella ens respon “Baby Surendra” (Surendra es un dels magnats del poble i propietari de la casa) i resulta que el seu fill està instal.lat allà! A la Laura gairebé li agafa un col.lapse en sentir això, i tots tres decidim anar a veure a en Surendra, per aclarir les coses. Aquest moment, la escena sembla una peli de l’oest: pel carrer principal del carre, d’una banda nosaltres tres i de l’altra en Dayaran i en Surendra s’acosten, per donar-nos la benvinguda, i en realitat no saben la “bronca” que els caurà perque no tenim tota la casa disponible... Ens acostem perillosament i finalment ens trobem. Presentacions, salutacions, namastes i demés, però rapidament anem al tema... en Surendra diu que ja ens va avisar i en Mohan quan el truquem, diu el mateix... La veritat es que nosaltres no recordem pas que ens haguéssin dit que no tindriem el Dining Room lliure... En fi, al final acordem amb ell que el seu fill Sujan es traslladarà a l’habitació petita i ens deixarà lliure el Dining Room... però encara hem d’esperar dos dies, i mentrestant tenim la casa feta un embolic: tot el material, medecines, roba, etc.. en una mateixa habitació, i nosaltres dormim a l’altra... Estem tant agobiats que durant aquests dos dies decidim anar de bars per dinar i sopar. (Anar de bars a Bhimphedi es escollir entre el garito del Surendra o l’hotel del Ragendra, jeje...).
A la tarda, despres de dinar a casa del Surendra, decidim anar a l’orfenat per primer cop, a conèixer els nens i a portar-los les motxiles pel cole. Al arribar, la Laura està super-emocionada, i tots els nens ens esperen a l’entrada del recinte, en fila.
Ens diuen el seu nom i ens donen un ramet de flors cadascún. La veritat es que son tots una monada, super tendres i carinyosos... i es bestial veure com s’estimen la Laura!!! I com pregunten per la Marina i per la Xènia. Despres de fer una mica de presentacions (en Quique i jo anem bojos amb tants noms de cop...), anem a la biblioteca, ens presentem oficialment, i els hi expliquem una mica resumidament les activitats que tenim pensades: en Quique els explica el bricolatge i l’entrenament de futbol, pel que estan tots emocionadíssims!!! Despres jo els explico que cantarem una mica, que farem una mica de música amb les guitarres i que farem un show de teatre pel “final de curs” (esperem poder-ho fer tot, mare meva, quina feinada!!!). Finalment la Laura els explica que la Marina i la Xenia no han pogut venir, pero que els envien un regal molt especial, una sorpresa que els havien promès... I què era el que us vam prometre? Pregunta la Laura... i tots comencen a respondre com posseits: “Barça dress, Barça dress!!!” Quina passió que tenen pel futbol, es impressionant!!! Ells formen un equip i fins i tot tenen assignat cadascun un jugador, amb l’anecdota que fins i tot n’hi ha un que diu que es el Cristiano Ronaldo, i es clavadet a ell!!! (El Gokarna).
Llegint la carta de la Marina
Ens despedim d’ells i de seguida ens pregunten que a quina hora tornarem demà... ens diuen que a les 6h anem ja a entrenar futbol amb ell... buuuff!! Quina mandra... diem que de moment no podem, perque necessitem descansar una mica del viatge, i que ja hi anirem a mig matí.
En Dayaran se’ns està enamorant…
Aquest cop sopem a cal Ragendra, i aquest home resulta ser un encant: es professor d’anglès i vice-president de l’escola, i se li nota que té molta culturilla. Amb ell xerrem una estona del fet català (fixeu-vos lo enterat que està del mon!), i despres, veient-lo tan enteradillo de tot, decidim explicar-li una mica el tema de la carbonització del blat de moro que teniem pensat de fer (el projecte del D-LAB, MIT)... el tio ho troba molt interessant, diu que en parlem més endavant.
dijous, 14 de juliol del 2011
14/07 - Acabem les compres i coneixem als Amics del Nepal de Kathmandu.
(Mònica)
Al matí, després d’adormir-nos i no sentir l’alarma, baixem a esmorzar pels pels (ja gairebé havien tancat el restaurant) i mentre acabem d’esmorzar arriba en Mohan. La Laura està emocionadíssima de tornar-lo a veure!!! S’abracen molt emocionats i la Laura li dona moolts records de la Marina i de la Xènia, especialment per la Marina!! Després xerrem una estoneta de tot plegat: de com anirem a Bhimphedi, de la situació de l’orfenat, el seu personal, etc... i finalment quedem que a la tarda passarem per la seva oficina (esperem trobar-la...) a buscar el paquet que vam enviar per correus pels nens.
La resta del matí continuem fent les nostres compres al “Barbarini”, aquest cop ens toca comprar tot el nostre menjar i estris de cuina, per tot un mes... ja que a Bhimphedi només hi ha verduretes i dalbhat... així que per fer-nos la dieta una mica més variada, decidim comprar moltes coses en conserva (no tenim nevera a la caseta de Bhimphedi).
Finalment arribem a la oficina d’Amics del Nepal, després de perdre’ns una bona estoneta, jeje... Allà coneixem a en Pranib i en Dan Kaghi, que ens sembla un catxondo mental (en Mohan es encantador, però més serio). En Dan no para de fer conya amb els pantalons del Quique (d’aquests de trekking, amb parts de dos colors) i en Kaghi diu que els porta com quan ell era petit: tots apedaçats pels genolls!! Nosaltres tampoc ho trobem pas tant graciós, però ell es pixa de riure sol, jajajaa!!!
Ens despedim d’ells, ens enduem el paquet de correus i unes motxiles noves que els hem de portar als nens, i ens disposem a acabar les nostres compres abans de sopar, ja que hem quedat a les 19:30h a la Stuppa de Boudhanath amb en Dawa, i ja gairebé no arribem... Quan arribem a la super-stuppa, mentre jo truco a en Dawa, la Laura i el Quique entren gairebé en “trance”, tot donant voltes a la plaça... realment aquest lloc té alguna cosa màgica, i m’alegro de no ser la única que ho nota, a ells també els ha encantat... tant, que han fet dues voltes sense ni adonar-se’n!! I la veritat es que jo tampoc els he vist passar... hauran levitat??? Arriba en Dawa i pugem a una terrasseta d’aquestes que ténen vistes a la Stuppa: el lloc es preciós, i el menjar està super-bo. I estem super-tranquilets, sopant i xerrant amb en Dawa. Ell ens explica que està molt orgullós d’haver-nos ajudat (sembla que no ens ha cobrat les seves gestions del taxi, etc..) perque li sembla admirable que vinguem de tant lluny per ajudar als nens nepalis! ;-) Tambe ens explica detalls interessants de la seva ètnia, els sherpes, que resulta que no tan sols estan a la Vall del Khumbu, sino també a la regió del Kanchencunga. La resta del sopar ens el passem parlant de muntanyisme, trekkings, etc... aaiii, quina morrinya que em torna a entrar! ;-)
Al arribar a l’hotel, ja que es la nostra ultima nit a Kathmandu, decidim anar a prendre algo amb en Marc, i tornem al Reagge bar. Aquest cop arribem més tard i ja no queda ni rastre dels músics... Abans del Bar hem anat a comprar unes quantes pelis pels nens, a un dels garitos de Thamel (les pelis valen cadascuna 1Eur o menys... impressionant!) I d’estar esperant una bona estona, al final ens aconsegueixen la colecció sencera del Senyor dels Anells i del Harry Potter!! En Marc volia pagar les pelis, per fer-los un detallet als nens de Balmondir (el nom de l’orfenat de Bhimphedi, que curiosament també es el nom de l’orfenat de KTM on va estar en Marc), per fer-los un detall, diu ell. Però nosaltres li diem que no, que ja tenim diners per això, i que si vol fer alguna cosa, que ens vingui a veure a Bhimphedi i que visiti a tots els nens!!! Apart de tenir l’atractiu de ser català-nepalí, en Marc es estudiant de medicina, i per això pensem que seria genial que vingués a veure als nens!!! Ell diu que s’ho pensarà, i que potser si que farà un pensament!
Finalment sortim del bar i ens despedim, tot desitjant-nos bona sort en els nostres respectius viatges!
Al matí, després d’adormir-nos i no sentir l’alarma, baixem a esmorzar pels pels (ja gairebé havien tancat el restaurant) i mentre acabem d’esmorzar arriba en Mohan. La Laura està emocionadíssima de tornar-lo a veure!!! S’abracen molt emocionats i la Laura li dona moolts records de la Marina i de la Xènia, especialment per la Marina!! Després xerrem una estoneta de tot plegat: de com anirem a Bhimphedi, de la situació de l’orfenat, el seu personal, etc... i finalment quedem que a la tarda passarem per la seva oficina (esperem trobar-la...) a buscar el paquet que vam enviar per correus pels nens.
La resta del matí continuem fent les nostres compres al “Barbarini”, aquest cop ens toca comprar tot el nostre menjar i estris de cuina, per tot un mes... ja que a Bhimphedi només hi ha verduretes i dalbhat... així que per fer-nos la dieta una mica més variada, decidim comprar moltes coses en conserva (no tenim nevera a la caseta de Bhimphedi).
Finalment arribem a la oficina d’Amics del Nepal, després de perdre’ns una bona estoneta, jeje... Allà coneixem a en Pranib i en Dan Kaghi, que ens sembla un catxondo mental (en Mohan es encantador, però més serio). En Dan no para de fer conya amb els pantalons del Quique (d’aquests de trekking, amb parts de dos colors) i en Kaghi diu que els porta com quan ell era petit: tots apedaçats pels genolls!! Nosaltres tampoc ho trobem pas tant graciós, però ell es pixa de riure sol, jajajaa!!!
Ens despedim d’ells, ens enduem el paquet de correus i unes motxiles noves que els hem de portar als nens, i ens disposem a acabar les nostres compres abans de sopar, ja que hem quedat a les 19:30h a la Stuppa de Boudhanath amb en Dawa, i ja gairebé no arribem... Quan arribem a la super-stuppa, mentre jo truco a en Dawa, la Laura i el Quique entren gairebé en “trance”, tot donant voltes a la plaça... realment aquest lloc té alguna cosa màgica, i m’alegro de no ser la única que ho nota, a ells també els ha encantat... tant, que han fet dues voltes sense ni adonar-se’n!! I la veritat es que jo tampoc els he vist passar... hauran levitat??? Arriba en Dawa i pugem a una terrasseta d’aquestes que ténen vistes a la Stuppa: el lloc es preciós, i el menjar està super-bo. I estem super-tranquilets, sopant i xerrant amb en Dawa. Ell ens explica que està molt orgullós d’haver-nos ajudat (sembla que no ens ha cobrat les seves gestions del taxi, etc..) perque li sembla admirable que vinguem de tant lluny per ajudar als nens nepalis! ;-) Tambe ens explica detalls interessants de la seva ètnia, els sherpes, que resulta que no tan sols estan a la Vall del Khumbu, sino també a la regió del Kanchencunga. La resta del sopar ens el passem parlant de muntanyisme, trekkings, etc... aaiii, quina morrinya que em torna a entrar! ;-)
Al arribar a l’hotel, ja que es la nostra ultima nit a Kathmandu, decidim anar a prendre algo amb en Marc, i tornem al Reagge bar. Aquest cop arribem més tard i ja no queda ni rastre dels músics... Abans del Bar hem anat a comprar unes quantes pelis pels nens, a un dels garitos de Thamel (les pelis valen cadascuna 1Eur o menys... impressionant!) I d’estar esperant una bona estona, al final ens aconsegueixen la colecció sencera del Senyor dels Anells i del Harry Potter!! En Marc volia pagar les pelis, per fer-los un detallet als nens de Balmondir (el nom de l’orfenat de Bhimphedi, que curiosament també es el nom de l’orfenat de KTM on va estar en Marc), per fer-los un detall, diu ell. Però nosaltres li diem que no, que ja tenim diners per això, i que si vol fer alguna cosa, que ens vingui a veure a Bhimphedi i que visiti a tots els nens!!! Apart de tenir l’atractiu de ser català-nepalí, en Marc es estudiant de medicina, i per això pensem que seria genial que vingués a veure als nens!!! Ell diu que s’ho pensarà, i que potser si que farà un pensament!
Finalment sortim del bar i ens despedim, tot desitjant-nos bona sort en els nostres respectius viatges!
dimecres, 13 de juliol del 2011
13/07 - De compres per Katmandu i retrobada amb en Dawa.
(Mònica)
Despres dels dos vols amb escala a Doha de 6 hores, arribem a l’hotel a les 10:30h i estem tots tres destrossats... Somiem amb poder entrar a l’habitació, descarregar i poder dormir una estoneta fins que ens trobem amb en Dawa, que hem quedat amb ell a les 12h. Pero mala sort... l’habitació resulta que no està preparada encara, ja que el checkout el fan a les 12h... La Laura i jo comencem a indignar-nos fent una mica de comèdia, a veure si així fem moure el cul a aquests nepalis i ens preparen l’habitació JA! Perque l’haviem reservat des de Barcelona, i ells sabien de sobres a quina hora arribabem!! Al final aconseguim que ens preparin l’habitació triple deluxe (això vol dir amb aire acondicionat i tele) i finalment aconseguim descarregar!! Pero amb tota la moguda, ja només ens queden 10minuts i no podem ni estirar-nos 5minuts...
Baixem a la recepció de l’hotel a trobar-nos amb en Dawa, el manager de l’agencia de trekking de l’any passat, amb els que vam anar al Trekking del Everest tot el grup de Trikis (Trikis, si llegiu això: molts records del Dawa, especialment per l’Albert!)
En Dawa ens ha organitzat tenir taxi durant els dos dies de compres que estiguem per KTM, ja que hem de carregar moltes coses i hem d’anar a tiro segur i a preu fet. El resultat acaba sent boníssim: en dos dies aconseguim comprar-ho tot:
1.- material per manualitats: tot tipus de papers, cartolines, pintures, colors, retoladors, etc... Només entrar a la botiga, la Laura es torna boja al haver trobat el mateix lloc que l’any passat (llibreria EKTA), a on hi ha absolutament de tot!!! Va obrint tooots els calaixos i no para de treure papers de mil colors, mentre va dient: “Este les encanta!! Este también!! Este color es precioso!!!” Davant de tanta eufòria paperística, en Quique intenta frenar una mica a sa germana, però no hi ha res a fer, continua treient papers dels calaixos i llençant-los per terra... feina tindran els de la botiga per recollir-los!! ;-) En Quique i jo ens mirem i ens pixem de riure!!! En una altra planta d’aquesta botiga trobem Tintins en anglès i en nepalès, i ens fa tanta il.lusió, que acabem comprant-los tota la col.lecció, mig en nepalí, mig en anglès! Esperem que ho disfrutin tant com nosaltres!!!
2.- jocs de taula i material d’esports: aqui si que al.lucinem pepinillos: en Dawa li ha dit al taxista que ens porti a un Centre Comercial que no ens pensavem pas que pogues existir dins del caos i la brutícia de Kathmandu: un edifici flamant de 6 plantes que es diu Bathbatheni (ells pronuncien algo similar a Barbarini) i on tenen de tot: des de menjar, fins a roba i vestits, jocs, ferreteria... fins i tot oli d’oliva borges, de primera premsada!! Aqui trobem el Monopoly en anglès, també el Trivial Pursuit, i molts altres jocs amb els que els nens fliparan! ...estem contents perque son molt més baratos que a Barcelona (on ja ho haviem mirat a les llibreries angleses), i ens pensavem que el preu potser no variaria tant... També els comprem raquetes de badminton, una cistella de basquet i una xarxa.
3.- les tres guitarres: gràcies al Mariano, el Director del Katmandu Jazz Conservatory (al que encara només coneixem per e-mail) trobem la botiga Nepal Music, a on ens reb en Kamal, que al dir-li que venim de part d’en Mariano, es pixa de riure! ;-) Li demanem si té tres guitarres acústiques que sonin mínimament bé, pero que tampoc siguin super-sofisticades. Ens diu que en aquell moment no, pero que les pot aconseguir. Mentrestant anem provant guitarres, en Quique prova un violí xines.. i estem per alla, fent temps, fins que després de penjar una trucada, en Kamal ens diu que no pot tenir les guitarres... Ooohhh!!! Com que no?? Però si ens acabava de dir que si!!! Llavors, al veure’ns tant desesperats, ens diu que en pot tenir unes altres de 3.300Rs (=33Eur) enlloc de 3.000Rs com ens havia dit al principi... Total que, al final li diem que si ja que veiem que les guitarres son vermelles i índies: molt xules, i sonen prou bé!!
Després de totes les compres, decidim anar al Fire & Ice a fer una pizzeta, i jo de passada recordo vells temps... Tot just fa un any i poc més que vam estar aqui mateix tots els Trikis fent un soparillo... quins farts de riure ens vam fer amb el cambrer!! Durant els dies de Katmandu no puc evitar pensar en tots ells... em venen presents a cada moment. I només faltava que l’hotel on som (Tibet Guest House) estigui al costat del Nirvana Gardens, el nostre de l’any passat! ;-)
Al sortir de la pizzeria passem una estona pel Reagge Bar, que ens encanta! Esta en una d’aquestes terrassetes tant típiques de Kathmandu, i hi ha música en viu. Llàstima que quan arribem estant tocant la última cançó i després ja no continuen...
Despres dels dos vols amb escala a Doha de 6 hores, arribem a l’hotel a les 10:30h i estem tots tres destrossats... Somiem amb poder entrar a l’habitació, descarregar i poder dormir una estoneta fins que ens trobem amb en Dawa, que hem quedat amb ell a les 12h. Pero mala sort... l’habitació resulta que no està preparada encara, ja que el checkout el fan a les 12h... La Laura i jo comencem a indignar-nos fent una mica de comèdia, a veure si així fem moure el cul a aquests nepalis i ens preparen l’habitació JA! Perque l’haviem reservat des de Barcelona, i ells sabien de sobres a quina hora arribabem!! Al final aconseguim que ens preparin l’habitació triple deluxe (això vol dir amb aire acondicionat i tele) i finalment aconseguim descarregar!! Pero amb tota la moguda, ja només ens queden 10minuts i no podem ni estirar-nos 5minuts...
Baixem a la recepció de l’hotel a trobar-nos amb en Dawa, el manager de l’agencia de trekking de l’any passat, amb els que vam anar al Trekking del Everest tot el grup de Trikis (Trikis, si llegiu això: molts records del Dawa, especialment per l’Albert!)
En Dawa ens ha organitzat tenir taxi durant els dos dies de compres que estiguem per KTM, ja que hem de carregar moltes coses i hem d’anar a tiro segur i a preu fet. El resultat acaba sent boníssim: en dos dies aconseguim comprar-ho tot:
1.- material per manualitats: tot tipus de papers, cartolines, pintures, colors, retoladors, etc... Només entrar a la botiga, la Laura es torna boja al haver trobat el mateix lloc que l’any passat (llibreria EKTA), a on hi ha absolutament de tot!!! Va obrint tooots els calaixos i no para de treure papers de mil colors, mentre va dient: “Este les encanta!! Este también!! Este color es precioso!!!” Davant de tanta eufòria paperística, en Quique intenta frenar una mica a sa germana, però no hi ha res a fer, continua treient papers dels calaixos i llençant-los per terra... feina tindran els de la botiga per recollir-los!! ;-) En Quique i jo ens mirem i ens pixem de riure!!! En una altra planta d’aquesta botiga trobem Tintins en anglès i en nepalès, i ens fa tanta il.lusió, que acabem comprant-los tota la col.lecció, mig en nepalí, mig en anglès! Esperem que ho disfrutin tant com nosaltres!!!
2.- jocs de taula i material d’esports: aqui si que al.lucinem pepinillos: en Dawa li ha dit al taxista que ens porti a un Centre Comercial que no ens pensavem pas que pogues existir dins del caos i la brutícia de Kathmandu: un edifici flamant de 6 plantes que es diu Bathbatheni (ells pronuncien algo similar a Barbarini) i on tenen de tot: des de menjar, fins a roba i vestits, jocs, ferreteria... fins i tot oli d’oliva borges, de primera premsada!! Aqui trobem el Monopoly en anglès, també el Trivial Pursuit, i molts altres jocs amb els que els nens fliparan! ...estem contents perque son molt més baratos que a Barcelona (on ja ho haviem mirat a les llibreries angleses), i ens pensavem que el preu potser no variaria tant... També els comprem raquetes de badminton, una cistella de basquet i una xarxa.
3.- les tres guitarres: gràcies al Mariano, el Director del Katmandu Jazz Conservatory (al que encara només coneixem per e-mail) trobem la botiga Nepal Music, a on ens reb en Kamal, que al dir-li que venim de part d’en Mariano, es pixa de riure! ;-) Li demanem si té tres guitarres acústiques que sonin mínimament bé, pero que tampoc siguin super-sofisticades. Ens diu que en aquell moment no, pero que les pot aconseguir. Mentrestant anem provant guitarres, en Quique prova un violí xines.. i estem per alla, fent temps, fins que després de penjar una trucada, en Kamal ens diu que no pot tenir les guitarres... Ooohhh!!! Com que no?? Però si ens acabava de dir que si!!! Llavors, al veure’ns tant desesperats, ens diu que en pot tenir unes altres de 3.300Rs (=33Eur) enlloc de 3.000Rs com ens havia dit al principi... Total que, al final li diem que si ja que veiem que les guitarres son vermelles i índies: molt xules, i sonen prou bé!!
Després de totes les compres, decidim anar al Fire & Ice a fer una pizzeta, i jo de passada recordo vells temps... Tot just fa un any i poc més que vam estar aqui mateix tots els Trikis fent un soparillo... quins farts de riure ens vam fer amb el cambrer!! Durant els dies de Katmandu no puc evitar pensar en tots ells... em venen presents a cada moment. I només faltava que l’hotel on som (Tibet Guest House) estigui al costat del Nirvana Gardens, el nostre de l’any passat! ;-)
Al sortir de la pizzeria passem una estona pel Reagge Bar, que ens encanta! Esta en una d’aquestes terrassetes tant típiques de Kathmandu, i hi ha música en viu. Llàstima que quan arribem estant tocant la última cançó i després ja no continuen...
dimarts, 12 de juliol del 2011
12/07 - De Barcelona a Katmandu, fem un nou amic.
(Mònica)
Ha arribat el dia: comença la nostra aventura!! Despres de tant de temps preparant aquest viatge, per fi pugem a l’avio la Laura, el Quique i jo.
Durant el vol d’anada em toca compartir seient amb un noiet morenet d’aspecte molt agradable, que sembla hindu. Amb ell creuo alguna paraula amb anglès i ell em mira amb cara de divertit, però no diu gran cosa. Al cap de més de mig vol decideixo trencar una mica el gel i li pregunto d’on es i em respon (en un català perfecte), que es de Girona!! Jajajaa!!!! Els dos ens fem un fart de riure perque hem estat mig viatge sense parlar i jo pensant-me que ell era estranger! Llavors comença a explicar-me tota la seva historia: resulta que es nepalès i que als 7 anys el van adoptar i va anar a viure a Girona amb els seus pares catalans. Va viure allà durant 10 anys sense tenir cap contacte amb el Nepal i quan en va fer 18 anys, llavors va voler tornar al Nepal a coneixer la seva família. Jo li vaig preguntar que com pensava trobar-la?? I ell em va respondre que abans d’estar a l’orfenat, ell recordava perfectament el poblet on havia viscut i on havia passat tota la seva infància, tot i que al cap de tant de temps, tot plegat li semblava com un somni llunyà... I era per això que tenia ganes de comprovar si els seus records eren certs i veure si retrobava algú de la seva família. Així que el seu pare català i ell van emprendre el viatge cap a Kathmandu, i d’allà cap a al seu llunyà poblet del “Far West” del Nepal... i sorpresa: allà hi va retrobar tota la seva família!! El seu pare biològic, que encara vivia, i les seves germanes grans. Quan ens ho va explicar, els tres flipavem: se´ns posava la pell de gallina de la emoció que devia estar sentint en aquell moment, quan despres de 10 anys per fi tornava a trobar altre cop la seva família... I una altra cosa curiosa: encara recordava la escriptura i l’idioma nepalí... La memoria que tenim de nens es prodigiosa.... Total, que des de llavors viatja cada estiu dos mesos al Nepal per estar amb la seva família i per coneixer millor el seu pais d’origen. Una historia molt emocionant per un començament de viatge, i el millor va ser quan en Marc ens va explicar el que li va dir el seu pare nepalès quan es van acomiadar el primer estiu: “Perque marxes, ara que ja has tornat a casa?”
Ha arribat el dia: comença la nostra aventura!! Despres de tant de temps preparant aquest viatge, per fi pugem a l’avio la Laura, el Quique i jo.
Durant el vol d’anada em toca compartir seient amb un noiet morenet d’aspecte molt agradable, que sembla hindu. Amb ell creuo alguna paraula amb anglès i ell em mira amb cara de divertit, però no diu gran cosa. Al cap de més de mig vol decideixo trencar una mica el gel i li pregunto d’on es i em respon (en un català perfecte), que es de Girona!! Jajajaa!!!! Els dos ens fem un fart de riure perque hem estat mig viatge sense parlar i jo pensant-me que ell era estranger! Llavors comença a explicar-me tota la seva historia: resulta que es nepalès i que als 7 anys el van adoptar i va anar a viure a Girona amb els seus pares catalans. Va viure allà durant 10 anys sense tenir cap contacte amb el Nepal i quan en va fer 18 anys, llavors va voler tornar al Nepal a coneixer la seva família. Jo li vaig preguntar que com pensava trobar-la?? I ell em va respondre que abans d’estar a l’orfenat, ell recordava perfectament el poblet on havia viscut i on havia passat tota la seva infància, tot i que al cap de tant de temps, tot plegat li semblava com un somni llunyà... I era per això que tenia ganes de comprovar si els seus records eren certs i veure si retrobava algú de la seva família. Així que el seu pare català i ell van emprendre el viatge cap a Kathmandu, i d’allà cap a al seu llunyà poblet del “Far West” del Nepal... i sorpresa: allà hi va retrobar tota la seva família!! El seu pare biològic, que encara vivia, i les seves germanes grans. Quan ens ho va explicar, els tres flipavem: se´ns posava la pell de gallina de la emoció que devia estar sentint en aquell moment, quan despres de 10 anys per fi tornava a trobar altre cop la seva família... I una altra cosa curiosa: encara recordava la escriptura i l’idioma nepalí... La memoria que tenim de nens es prodigiosa.... Total, que des de llavors viatja cada estiu dos mesos al Nepal per estar amb la seva família i per coneixer millor el seu pais d’origen. Una historia molt emocionant per un començament de viatge, i el millor va ser quan en Marc ens va explicar el que li va dir el seu pare nepalès quan es van acomiadar el primer estiu: “Perque marxes, ara que ja has tornat a casa?”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)