Joana Rahola, valoració final Bhimphedi

Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
Un dels millors moments que recordo de les Estades va ser el primer dia. Abans d’anar a dormir, la Mar em va comentar que havia estat el dia que m’havia vist més feliç, i realment m’hi sentia. Em va sorprendre molt l’alegria i la confiança amb la que ens havien rebut els nens, sense recels ni pors, mostrant-se tan oberts. I aquesta sensació va anar augmentat amb els dies, i sempre m’anava a dormir amb la sensació que ells m’havien ensenyat molt més del que jo havia fet. També em va fer reflexionar la independència i el sentiment de responsabilitat que tenien molts d’ells, que malgrat ser una conseqüència de la seva situació, crec que els ajudava a sentir-se més segurs d’ells mateixos. Fos per això o per motius de timidesa, alguns d’ells els costava molt acostar-se als voluntaris. Degut a això, una de les coses que m’enduc de les Estades és la pena de no haver-me pogut relacionar amb aquests nens més vergonyosos, perquè crec que és a partir de la confiança guanyada amb molts dies i converses que realment pots entendre una mica com ells estan realment.

També crec que m’he endut moltes coses del Nepal i la seva gent. És un país amb un gran sentit de l’hospitalitat. Tot i que l’arribada dels estrangers els encurioseix summament, fins al punt de que tantes mirades fixades en tu es facin incomodes, més endavant t’adones que simplement és això, curiositat. Un cop se t’han obert, parlaran i et somriuran sempre que puguin (encara que la comunicació no sigui gaire fluida).

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
Tal com ja he dit, tinc la sensació que m’he endut més experiències i coneixements dels que pugui haver deixat jo allà. Tot i així, i deixant de banda les aportacions com a col·lectiu que es van fer amb les activitats, el carbó i l’aigua, crec que la meva aportació, així com la de tots els voluntaris, va ser sobretot ser una oient per a tots ells. Crec que una de les mancances que noten més és el fet de no tenir una figura a la que poder explicar els seus problemes quotidians, i que aquesta els pugui respondre, aconsellar i fer-los reflexionar. Molts d’ells són adolescents, amb totes les contradiccions que suposa aquesta edat, i crec que durant la nostra breu estada allà vam poder exercir aquest paper de recolzament. És un paper que m’agradaria mantenir des d’aquí, si més no amb els que m’hi puc mantenir en contacte via internet.