14/08 - Comiat

(Mònica)

Ha arribat el dia que tots tant temiem.
A més, per més inri, en Quique es troba fatal. Ja fa dies que arrossega una mena d’encostipat amb diarrea, i aquesta nit sembla que la ha passat fatal... però es pren un parell de pastilles, es recomposa com pot i anem tots tres cap a l’orfenat.
Pel camí em trobo en Mithun, el profe de dansa, que es despedeix com pot (no parla gaire anglès) i jo li dic que trobaré molt a faltar les seves classes... es veritat! De fet, m’estic plantejant d’apuntar-me a classes de hip-hop quan torni a Barcelona... jeje ;-)

La Laura vol passar el moment del comiat el més ràpid possible, per experiència de l’any passat, ja que diu que alguns nens es posen a plorar i més val no allargar-ho més del compte.
Arribem a l’orfenat i ens trobem a tots els nens collint flors del jardi.... l’han deixat pelat! Això si, ens han preparat uns ramets de flors moníssims, tal com marca la tradició nepali: o collarets, o rams, o floretes soles, o petals, o el que sigui, però que no faltin els motius florals!

Seuen tots a la biblioteca i a nosaltres ens toquen els tres seients presidencials, de cara a tots ells. Un cop tots asseguts, en Dayaram ens sorpren gratament amb un discurs que li queda molt apropiat! Ve a dir que tot en aquesta vida son processos naturals i que, tal com un dia vam arribar, després vam estar compartir amb tots ells els nostres coneixements i les nostres habilitats, ara ha arribat el dia de marxar. I que, tot i que ens sentim tristos pel comiat, hem de pensar en positiu i valorar la sort que hem tingut tots plegats de poder compartir aquest mes junts, i que espera que l’any que ve tornem. Nosaltres clar, emocionats, no ens hi podem negar de cap manera!
Acte seguit comencen a posar-nos la “tika” (empastifada de color vermell a la front, amb grans d’arròs) i tots els nens van passant, donant-nos el seu ramet i posant-nos la kata (mocador de seda que es posa al coll en benvingudes i comiats).
La veritat es que estan tots molt emocionats i a algun fins i tot li cau alguna llagrimeta. Inclus la Maya i la Bhidya estan ploroses... pero tots s’aguanten com poden. Nosaltres també. Veient el panorama, decidim animar una mica “el cotarro” i proposem cantar algunes cançons, les més divertides: “This Little Light Of Mine” (el super-hit de l’estiu), “Do-Re-Mi” i “Oh Susana”, amb coreografia i tot!! Amb això aconseguim pujar-los una mica els ànims i que tot plegat no decaigui tant.
Despres d’això els fem una abraçada a tots i marxem, ja no podem entretenir-nos més: el bus d’Hetauda ens espera!! Mentre enfilem el camí cap a la parada de bus, tots tres caminem en silenci, una mica descol.locats. Aquests nens ja son part de la nostra vida, i el poble de Bhimphedi i tots els seus habitants també. Està costant marxar i deixar de veure’ls a tots.

Ja a la parada del bus, la Beni i la seva família (pares inlcosos) ens venen a despedir. També ve en Rajendra, i just en aquell moment ens enterem que es nebot de la Beni: que fort!! Tants dies aqui i no ens n’enterem fins l’ultim dia! Al final resultarà que tots son família en aquest poble, jajaja! Perque el Mithun també ho es, i molts d’altres també... tots es diuen Lama! Ara entenem també qui li havia escrit a la Beni la carta de comiat que ens va donar fa un parell de dies, en anglès, i que no enteniem qui coi li podia haver escrit.... havia sigut el Rajendra!!

Arriba la mini-tata i tots tres pujem a dalt del sostre. El conductor ja sap que no té res a fer, per més que insisteix sempre a fer-nos baixar a baix, nosaltres sempre volem anar a dalt, i com que som turistes i a mes en Quique ja es una personalitat en aquest indret, al final la poli ja no ens diu mai res.

El bus arrenca i fem l’ultim passeig triomfal pel poble, tot dient adeu a tots els personatges que veiem.

A sota nostre, dins la tata, en Dayaram seu pacientment. Ens acompanya fins a Hetauda i d’allà vindra amb nosaltres fins a Chitwan, casa seva. Ha aprofitat per anar a una reunió on l’han convidat i de passada ens ha organitzat la estada a l’hotel del seu cunyat, i també els passejos en elefant pel parc nacional... ;-)

A reveure Bhimphedi, esperem poder tornar l’any que ve amb més activitats i amb noves idees pel poble. Aquest mes que hem passat amb tots vosaltres ha estat un plaer per tots tres, una experiència inoblidable.


Gràcies.