(Mònica)
Avui al matí hem decidit descansar, no hem fet ni entrenament ni classe de dansa, tot i que els nens ens han vingut a despertar a casa! ;-) Que monos que son... però la veritat es que necessitavem recuperar forces despres de la festa!
Despres d’esmorzar, en Quique i la Laura s’han dedicat a buidar la casa i a guardar tots els nostres utensilis en caixes, per portar-les a Balmandir i que ens les guardin per l’any que ve. L’any passat li van donar tot a la Beni, per tant, aquest any ja té de tot i no cal donar-li res més. Tot i que ella continua insistint sense parar, ja no ho necessita. En canvi a nosaltres ens anirà molt bé no haver de tornar a perdre tot un matí per comprar tot l’equipament de casa (des d’estris de cuina fins a llums d’emergència). Un cop tot empaquetat, han de fer el trasllat a Balmandir. Per això uns quants nois han vingut a ajudar-los: en Pemba, en Kul, en Bejaya, l’Ashok gran, els dos Manoj i a mig camí els esperaven en Gokarna i l’Ashok petit.
Mentrestant la Eli i jo anem a visitar l’hospital, tal com ens han demanat des d’Amics del Nepal. Tot i ser dissabte i estar el Centre de Salut tancat, en Sunil es brinda a fer-nos el tour per tots els edificis. Ens ho explica tot molt bé, fins i tot ens diu que durant la època rana (fins a finals dels seixanta), aquest havia estat el segon hospital més important del Nepal, després del de Kathmandu. Aquesta va ser la època daurada de Bhimphedi, quan era el punt neuràlgic principal entre les comunicacions de Kathmandu i la India, i la veritat es que es nota un cert aire senyorial en totes les edificacions que donen a la carretera, inclòs el complexe de l’hospital. Es llàstima que ara estigui tan i tan descuidat.
Durant la visita, la Eli flipa de la poca higiene que hi ha per tot arreu, es difícil d’explicar... en les fotos ho veureu! I molts dels equipaments que hi ha (esterilitzadores, etc..) son de l’any de la pera... Però ens va bé la visita perque ens fem una idea de com està tot, de qui depen cada cosa, de quanta gent hi treballa (i hi viu), etc...
En Sunil es molt atent, es infermer i havia treballat a l’hospital, per això encara conserva la seva vivenda dins del recinte de l’hospital. Ara treballa a un hospital mes important d’Hetauda i té una de les tres farmàcies del poble. Ell es el que ens ha ajudat a trobar les pastilles d’ivermectina per a poder fer el tractament massiu contra la sarna a l’orfenat. L’altre infermer del poble es en Ram, aquest si que treballa a l’hospital amb en Dr. Ramesh, i també té una altra farmàcia. En Ram es jovenet, amb ulleres, molt simpàtic i molt amic del veterinari del poble, un altre personatge entranyable que només parla nepalí, però amb qui ens entenem sempre de meravella! La tercera farmàcia desconeixem de qui es, mai hi hem anat, sempre ens hem espabilat amb aquestes dues. Finalment, en Dr Ramesh es l’unic metge general que hi ha a l’hospital i que només ve alguns dies, ja que s’ho combina entre Bhimphedi i Kathmandu. Aquest es el metge amb el que hem parlat perque vingui a fer la revisió mèdica als nens de Balmandir dos cops a l’any. Ell hi ha estat d’acord i finalment esperem que es faci!
Al migdia, com que ja no tenim res a casa, anem a dinar a casa en Surendra, que ens ha convidat. La Eli ens acompanya i despres ja es prepara per marxar amb en Dhan Kaji cap a Kathmandu. Nosaltres despres de dinar tornem a anar a casa a fer l’ultim repas i a preparar l’equipatge. Estem tots una mica estranys, ja que després d’estar tot un mes a la casa, tot i les seves incomoditats que té, ja te la fas teva. I a mes a més també hi ha la Beni, en Sagar, les nenes... que tot i que quan fan rabietes les engegaries, fan molta companyia i ja formen part de “la nostra família”. La Beni està molt toveta i diu que a la nit ens espera amb Raksi (roxy).
A la tarda quan arribem a l’orfenat, jo em dedico a fer-los un parell de posters-recordatori als nens: un amb els esquemes d’exercicis de preparacio física que han de seguir fent i un altre d’acords de guitarra, perque vagin practicant. Amb els exercicis fem els apartats d’escalfament, estiraments, força, mobilitat... sort d’en Ricard Vila i en Cesar Salomó, que m’han enviat uns quants fulls amb dibuixets que m’han anat perfectes! Amb els nens els anem retallant i enganxant-los al lloc on tocava. Despres toca fer el poster dels acords principals de guitarra, a veure si els practiquen! Fins ara hem practicat el A (la) i el D (re), i hi ha un parell de nois que ja canvien força rapid! Pero a la majoria els falta mooolta pràctica.... els deixem les tres guitarres a l’orfenat perque puguin anar fent. Ja veurem com va, aquests nens comencen a tenir l’agenda molt apretada: esport, classes de dansa, música, escola, deures, cuidar l’hortet...
La Laura i en Quique es dediquen a fer-los escriure una carta a la Marina i la Xenia, cosa que els nens es posen a fer de seguida, super aplicats! Finalment, abans de marxar, els passo finalment el video del trekking que vaig fer l’any passat al Camp Base de l’Everest. M’he passat tot el mes dient-los que ho faria i al final no ha estat fins l’últim dia! Al video surt ma germana, i com que en algunes fotos esta fent de metge, tots ja la reconeixen!! S’han fet un fart de sentir parlar d’ella... ara també es coneguda a Balmandir! Cris, gràcies per tots els teus consells i consultes online!
I així acabem la última tarda, amb una mica d’activitat per a no posar-nos tristos.
Quan tornem a casa ja es molt tard i la Beni està a l’habitació del Sujan (fill del Tony Manero), parlant-li sense parar.... tot i que parla en nepalí, sabem perfectament el que li està dient, el mateix que ja porta repetint durant tota la setmana: que demà nosaltres marxarem de Bhimphedi i en Sujan marxarà a Kathmandu a estudiar, i ella es quedarà allà sola, només amb el seu fill i les nenes... sempre va dient: “Spain noo! Bhimphedi sit down!” ,això vol dir que ens quedem a Bhimphedi a viure per sempre... al Quique fins i tot li vol organitzar un casament nepalí!! Aquesta Beni es la pera! ;-) Entre xerreres i raksi, finalment ens n’anem a dormir. La Laura i el Quique ja s’han escapat molt abans, però a mi m’ha tocat quedar-me fins el final.... ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada