(Mònica)
Al matí, despres de l’entreno amb els nens i la dansa amb les nenes (a mi em toca fer-ho tot per partida doble!!), ens trobem amb en Surendra per anar a veure una de les cases del poble que produeixen biogas. Fruit del projecte de les tres E (ecologia, educacio i economia), fomentat per Amics del Nepal, van donar-se microcredits a les families perque compréssin un parell de bufales poguéssin tenir llet. I amb els 20kg d’excrements que produien les búfales, podien fer biogas per al seu us particular. Ens va semblar molt interessant, ja que feia a les famílies autosuficients. Però en Surendra ens va dir que només s’havia pogut aplicar a unes 30 famílies del poble, en les cases de més facil accés, ja que les que estan a les muntanyes costava molt fer pujar els materials de construcció i les bufales.
Apart d’això també els van donar llavors de diferents arbres fruiters, per intentar fer mes variada la dieta. Resulta que un dels arbres que millor s’ha adaptat a aquest clima es l’avocado. Nosaltres flipem perque en tota la estada no hem vist ni un avocado enlloc, ni en cap botiga, ni en cap menú.. i quan li preguntem al Tony Manero què passa, ens respon amb el seu somriure “socarron” que la producció d’avocados no ha prosperat perque a la gent no li agrada el seu gust i no saben com menjar-lo... “seran melones!” (Laura dixit). La veritat es que si que ho son una mica, els costa molt de sortir del seu “dalbhat nostre de cada dia”, i veiem realment difícil que arribin a variar una mica la seva dieta, tot introduint-hi coses fresques com: amanides, fruita, guacamole, etc... tot el sant dia estan amb el dalbhat i més dalbhat...
Res tu, que l’any que ve els haurem d’ensenyar la recepta del guacamole i a veure si logrem difondre-la!!! Es curiós això dels avocados, perque ara que ens n’adonem, a Hetauda sempre anem a dinar al Motel Avocado, i tot i veure el jardí ple d’avocado trees, a la carta del restaurant no hi ha ni rastre dels avocados.... misteris nepalins!
Continuant amb la meva jornada (avui tinc l’agenda una mica apretada! ;-), me’n vaig a veure al ferrer de poble, que ens està “tunejant” un barril per a fer el carbó amb les restes vegetals del blat de moro, i també ens esta fabricant la premsa per a fer els petits blocs de carbó. Aquest projecte es del D-LAB del MIT de Boston, ens va entusiasmar molt abans de venir cap al Nepal i ens vam proposar desenvolupar-lo a Bhimphedi. Durant la nostra estada n’hem anat parlant amb la gent, difonent-lo, veient si realment seria possible, i inclús n’hem parlat amb el Forest Office d’Hetauda. Però ara ens tocaria fer la pràctica... i com que nosaltres tampoc ho hem fet mai, no sabem pas com sortirà....
El ferrer es un personatge molt peculiar (en Dayaram ja em va avisar) i al principi estava sempre molt serio cada cop que hi anava amb algun invent. Però despres d’haver-hi anat un parell de cop amb els nens (m’ajudaven a portar el barril amunt i avall) i anar resolent dubtes, finalment hem aconseguit entendren’s i ens ho ha acabat fent tot molt bé. I ara quan em veu, ha canviat la seva cara seria per un somriure de complicitat. L’ultim dia al arribar al taller, en veure que tot estava finalment acabat, li vaig dir: “ramro!” (Ramro=nice, good). I la cara de satisfacció que va posar no tenia preu! Intentaré penjar la foto, perque es boníssima! ;-) Ara fins i tot sembla que estigui orgullós d’haver col.laborat en el projecte, que els nens li van estar explicant detalladament.
Llastima que al final aquest projecte no podrem acabar-lo de dur a la pràctia ara... Hem explicat la teoria i hem preparat els elements necessaris, però no podrem arribar a fer la “foguera” de blat de moro, perque encara estem a la estacio humida i no hi ha manera de poder assecar al sol el blat de moro... Hauran d’esperar a fer-ho d’aqui un mes o dos, quan les pluges hagin acabat. Els hi hem deixat tot preparat: el barril amb els forats a sota, la tapa i la petita premsa per fer els blocs de carbó. Nomes cal que segueixin les instruccions que els hi hem donat en paper, i que ho facin!!! A veure si en son capaços!!! Al Nepal la iniciativa no es una de les virtuts més freqüents...
Més tard, a l’orfanat comencem a preparar el vestuari i els decorats pel teatre. Els nens estan excitats i tots fan com si fossin verdaders dissenyadors de moda, tot fent-se corbates, “xalecos”, vestits, barrets, etc... amb el paper pinotxo que va comprar la Laura. Els dissenys resultants son un èxit!
Paral.lelament anem preparant els decorats de fons, jo vaig dibuixant els diferents elements dels carrers de Londres (lloc on es desenvolupen les dues obres que farem) i tots ells ajuden a pintar-los.
A la tarda quan tornem a l’orfenat ens trobem tots els nens revolucionats: venen corrents a dir-nos que hi ha en Dhan Kaji i una noia española que es diu Eli!!! Es bestial veure lo contents que es posen cada cop que algú els ve a veure de fora.
Saludem a en Dhan Kaji i parlem breument amb ell de com ha anat tot, però com que encara tenim feina amb els decorats, ell ens proposa de quedar l’endema per dinar a casa del Bhupendra, on ells dormen, i aixi podem xerrar més tranquilament.
Els nens ens presenten a l’Eli, una noia de San Sebastian farmacèutica, que ha vingut a fer pràctiques a Kathmandu, a la Clínica d’Amics del Nepal. Es molt simpàtica i de seguida s’apunta amb nosaltres a acabar els preparatius del teatre. Al final ens estem fins les tantes a la oficina del Dayaram, acabant de pintar els decorats... i també deixant-nos devorar pels mosquits!
Demà serà el gran dia: al matí farem el teatre i a la tarda la gran festa de comiat, a on a més dels nens de Balmandir, hem convidat a mig poble. A veure què passa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada