17-18-19/07/2013, dimecres, dijous, divendres. Adaptats a la nova rutina.
Des que tenim les rutines dels horaris de classe, els dies a Bhimphedi passen sense gairebé adonar-nos-en! Al matí toca diana a les 6h, amb la dansa. Aquest any costa molt que els nens ens segueixin, estan molt mandrosos... Però mica en mica van venint a classe. Les classes no les fa en Mithun, el nostre profe de dansa de cada estiu, sino dos amics seus: en Pawan i l’Odge. No son tan cracks com en Mithun, però les classes continuen igual d’energètiques que sempre! Després tornem cap a l’orfenat a esmorzar i preparem les activitats de Musica i Teatre. A les 11h fem Música la Paula i jo amb els nens del poble, i per sort, ens deixen l’aula de dansa per poder-ho fer. Després a les 13h fem Teatre a l’aula gran de la escola: una aula que té escenari incorporat, l’Anju ha fet les gestions necessàries per cedir-nos-la. Però despres de fer un parell de classes allà, veiem que l’espai no ens acompanya massa i decidim fer-ho tot a l’aula de dansa, on ens sentim més a gust.
A Música comencem a ensenyar-los les escales musicals, tant en anglès (Do-Re-Mi) com en hindustani, que és el que ells coneixen millor (Sa-Re-Ga). Mica en mica anem aconseguint que afinin... però es una feina difícil, perque per ells cantar es sinònim de cridar, sense cap mena de tonalitat ;-) També els comencem a ensenyar les dues cançons que hem composat específicament pel nostre projecte: WATER, PANI i WASH YOUR GERMS AWAY! Tot i que son cançons difícils, sembla que les aprenen amb moltes ganes i que es diverteixen molt cantant-les.
Més tard, a la classe de Teatre, en Miquel els fa fer moltes dinàmiques de grup, i tot i que costa que les aprenguin, mica en mica van funcionant... Els nepalis en general son tan tímids, que això de sortir a l’escenari davant de tothom els costa molt, i riuen tímidament tota la estona. Però en Miquel, amb el seu “savoir faire” els fa riure continuament amb les seves actuacions, ensenyant-los tot el que han de fer. Les dues classes tenen molt d’èxit entre la gent del poble, cosa que no ens pensàvem pas!
Tornem a l’orfenat i aprofitem per anar organitzant feines pels voluntaris: rutines de neteja, fent llistes de diferents coses per arreglar, seguiment de les obres del Porxo-Safareig-Estenedor i altres obres relacionades, mirar què passa amb les fosses sèptiques... i moltes cosetes més!
A les 17h, en Miquel i jo hem acordat anar a casa l’Anju i el Ram a fer classes d’idiomes: ells volen aprendre francès i nosaltres volem aprendre nepalí. En Miquel, profe expert, porta la veu cantant, i jo li vaig fent d’apuntadora de tant en tant. Quan passem al nepalí, jo vaig de bòlit escrivint mil paraules en alfabet nepalí, que l’estic aprenent a marxes forçades, i en canvi en Miquel ja se’l sap tot! Sortim de classe, amb el cap com un bombo de tant mix d’idiomes, i anem cap a Balmandir, on alguns dies tenim Jam Session amb els del poble. Més que jam session, acaben sent unes classes de guitarra accelerades, perque ells ja en saben una mica, però els falta saber seguir el ritme amb altres músics... Be, esperem sortir-nos-en mica en mica, perque els volem agafar d’orquestra per la nostra obra de teatre!
I aqui s’acaba el nostre dia nepali, no sense algun dia fer un meeting amb els nens a la Library, per anar comentant diferents temes relatius a l’orfenat.
20/07/13, dissabte. Excursió en moto a la presa de Khulehani.
És dissabte i per tant avui els nepalís tenen festa. A Balmandir és també el cleaning day. Primer comencen amb la kitchen, després amb les habitacions… Mentre jo em poso amb els nens a revisar que passin l’escombra per sota els llits i ho netegin tot, la Mònica i el Miquel es concentren en els lavabos. Els desitjo sort!
El Rajendra ens truca per si volem anar a fer una excursió amb “bike”. A la moto li diuen “bike”, però jo entenc que és amb bici i l’Hugo també. Al final decidim anar l’Edu i jo, perquè només tenen dos llocs. La Mònica i el Miquel es queden treballant a Balmandir i l’Hugo prefereix quedar-se. Ben preparats per l’excursió amb bici, amb bambes, roba d’esport, anem cap al poble i ens trobem amb el Rajendra vestit ben guapo amb la seva camisa. Resulta que l’excursió és en moto, ja ens extranyava… Marxem 5 motos, tots els conductors en plan macarres, nosaltres dos, i tres nenes, la Riya, la Rima i la Anisha, filles d’un dels conductors. Anem a Kulehani.
Crec que ha estat el dia més perillós de la meva vida. Per començar, anàvem per carreteres nepalís i sense casc, entre pitos, jeeps, curves i pedres. Arribem a Kulehani, és una presa enorme i el paisatge és maquíssim. Primer anem amb unes barquetes. L’Edu i jo flipem, ens pensàvem que Bhimphedi era un poble però els nepalís amb qui anem es comporten com si vinguessin de Kathmandu. Estan emmirallats amb les barquetes i porten una càmera de vídeo enorme on van deixant constància de la súper aventura. L’Edu fa una interessant comparació: enlloc de ser els pijos de Barcelona són els pijos de Teià.
Després de les barquetes anem a menjar i tenint la panxa plena anem a veure una granja de cabres. Els nepalís estan flipant, i nosaltres també amb ells. Van gravant-ho tot com si es tractés d’una experiència al.lucinant, com si ells no tinguéssin cabres a Bhimphedi!
Per tornar, decideixen agafar un altre camí per evitar als militars. Al Nepal és obligatori que el conductor porti casc però pel copilot no ho és. Ells, com són així de xulos, no en porten, i per tant intenten buscar un altre camí cap a Bhimphedi per evitar passar per davant dels controls. Aleshores comença l’aventura bona, perquè el camí està en les pitjors condicions possibles i arribem a un punt que està tallat i no podem seguir. Tornem enrere, i passem per davant dels militars, xerren una mica i aconseguim passar sense cascs.
A la tornada el Rajendra va fent bromes deixant anar el volant, i el conductor de l’Edu encara està més boig. De cop el Rajendra em diu que no li funciona un fre… Què graciós, però resulta que és veritat! Seguim endavant, i el fre, no sé com, s’arregla sol. Arribem bé, sans i estalvis. Ha estat molt divertit, un dissabte per recordar!!
Arribem a Balmandir i després del daahlbat fem meeting amb els nens, sobre la neteja dels lavabos, les habitacions, la cuina… Tenim un greu problema amb la neteja, a veure si entre aquests dos mesos l’aconseguim solucionar entre tots els voluntaris, amb insistència i dedicació!
21/07/13, dilluns. Celebració de la Puja a Supping, amb Dansa i Música.
Després d’un diumenge sense pena ni glòria, tots submergits en les nostres activitats diàries, passem a un dilluns bastant diferent...
Avui hem anat a Matilo supping. La Mònica i el Miquel hi van anar el dilluns passat i els van dir que avui hi havia una festa on cantaven i ballaven, així que vem decidir venir a veure l’espectacle! L’Anju avui no ha vingut amb nosaltres però els ha avisat que veníem així que ja ens esperaven. Era una celebració hinduísta. Matilo Supping està format per unes 45 cases així que és un poble molt petit. Està a dalt de la muntanya, més amunt que Talo Supping, i durant l’hivern estan tan amunt que no tenen aigua, i han de baixar fins a Talo Supping caminant a buscar-ne cada dia.
Els habitants són bastant diferents als de Bhimphedi, ja que son d’ètnia (o casta) brahman. L’Anju va dir que els de Bhimphedi no tenien nas, perquè la majoria són Tamang i tenen el nas aixafat. Però els de Supping sí que tenen nas, segons ella, i déu ni do la diferència!
La cerimònia comença a les 11. Ens preparen un lloc per nosaltres, ens tracten com reis. Al costat meu s’asseuen tres dones que porten la música al cos. Una toca el madal i les altres dues canten. La primera part és bastant relaxada, dues o tres persones surten a ballar, nosaltres també, i ens passem al voltant d’una hora sortint a ballar i cantant. Després d’aquest inici, tots s’aixequen i formen una rotllana. Treuen més instruments, tambors i uns platets. Comencen a cantar i ballar amb més energia. Hi ha un iaiete que porta la festa, dóna les entrades i els altres contesten. A dins de la rotllana homes i dones ballen sense parar. Estem a dins d’un porxo bastant petit i l’olor de suat nepalí comença a notar-se bastant!
Ens demanen que els toquem alguna cosa amb la guitarra del Miquel. Els cantem Nepali Ho, no la coneixen, després Resham Phiriri i després alguna cançó catalana perquè coneguin també la nostra música. Tenim gana, sobretot la Mònica i l’Edu que no han fet el daahlbat del matí. Ens conviden a una casa a menjar pa fet per ells (chappati) i unes galetes boníssimes, amb masala tea (molt més bo que el de l’orfenat!). Un cop menjats tornem al temple i els diem que hem de marxar, que no podem continuar amb la celebració perque hem de tornar cap a Bhimphedi.
Aquest ritual el fan cada dilluns durant aquest mes, així que és probable que tornem a fer-los una visita. La pujada cap a Matlo Supping és assassina pels pulmons i les cames però val la pena! Avui el Miquel aconsegueix dormir ben pla i d’una tirada, gràcies a Matilo Supping!
Demà alguns anem cap a Hetauda, altres es queden aquí amb les classes i el ritme de cada dia. Demà passat vénen els voluntaris nous de les primeres estades, personalment en tinc moltes ganes =D, i l’Edu ja s’està morint de ganes d’anar a dormir a casa el Bijay, on hi ha vàter “europeu” i cuina per poder evitar el daahlbat. Cada cop queda menys!
Des que tenim les rutines dels horaris de classe, els dies a Bhimphedi passen sense gairebé adonar-nos-en! Al matí toca diana a les 6h, amb la dansa. Aquest any costa molt que els nens ens segueixin, estan molt mandrosos... Però mica en mica van venint a classe. Les classes no les fa en Mithun, el nostre profe de dansa de cada estiu, sino dos amics seus: en Pawan i l’Odge. No son tan cracks com en Mithun, però les classes continuen igual d’energètiques que sempre! Després tornem cap a l’orfenat a esmorzar i preparem les activitats de Musica i Teatre. A les 11h fem Música la Paula i jo amb els nens del poble, i per sort, ens deixen l’aula de dansa per poder-ho fer. Després a les 13h fem Teatre a l’aula gran de la escola: una aula que té escenari incorporat, l’Anju ha fet les gestions necessàries per cedir-nos-la. Però despres de fer un parell de classes allà, veiem que l’espai no ens acompanya massa i decidim fer-ho tot a l’aula de dansa, on ens sentim més a gust.
A Música comencem a ensenyar-los les escales musicals, tant en anglès (Do-Re-Mi) com en hindustani, que és el que ells coneixen millor (Sa-Re-Ga). Mica en mica anem aconseguint que afinin... però es una feina difícil, perque per ells cantar es sinònim de cridar, sense cap mena de tonalitat ;-) També els comencem a ensenyar les dues cançons que hem composat específicament pel nostre projecte: WATER, PANI i WASH YOUR GERMS AWAY! Tot i que son cançons difícils, sembla que les aprenen amb moltes ganes i que es diverteixen molt cantant-les.
Més tard, a la classe de Teatre, en Miquel els fa fer moltes dinàmiques de grup, i tot i que costa que les aprenguin, mica en mica van funcionant... Els nepalis en general son tan tímids, que això de sortir a l’escenari davant de tothom els costa molt, i riuen tímidament tota la estona. Però en Miquel, amb el seu “savoir faire” els fa riure continuament amb les seves actuacions, ensenyant-los tot el que han de fer. Les dues classes tenen molt d’èxit entre la gent del poble, cosa que no ens pensàvem pas!
Tornem a l’orfenat i aprofitem per anar organitzant feines pels voluntaris: rutines de neteja, fent llistes de diferents coses per arreglar, seguiment de les obres del Porxo-Safareig-Estenedor i altres obres relacionades, mirar què passa amb les fosses sèptiques... i moltes cosetes més!
A les 17h, en Miquel i jo hem acordat anar a casa l’Anju i el Ram a fer classes d’idiomes: ells volen aprendre francès i nosaltres volem aprendre nepalí. En Miquel, profe expert, porta la veu cantant, i jo li vaig fent d’apuntadora de tant en tant. Quan passem al nepalí, jo vaig de bòlit escrivint mil paraules en alfabet nepalí, que l’estic aprenent a marxes forçades, i en canvi en Miquel ja se’l sap tot! Sortim de classe, amb el cap com un bombo de tant mix d’idiomes, i anem cap a Balmandir, on alguns dies tenim Jam Session amb els del poble. Més que jam session, acaben sent unes classes de guitarra accelerades, perque ells ja en saben una mica, però els falta saber seguir el ritme amb altres músics... Be, esperem sortir-nos-en mica en mica, perque els volem agafar d’orquestra per la nostra obra de teatre!
I aqui s’acaba el nostre dia nepali, no sense algun dia fer un meeting amb els nens a la Library, per anar comentant diferents temes relatius a l’orfenat.
Una classe de Teatre d’en Miquel (o Drama, tal com li diuen aquí...), a l’aula de dansa, on finalment ho fem tot.
Cantant la cançó de l’Aigua a Balmandir, amb els nens.
En Miquel fent acrobàcies amb en Ashok... l’Edu s’ho mira una mica incrèdul...
20/07/13, dissabte. Excursió en moto a la presa de Khulehani.
És dissabte i per tant avui els nepalís tenen festa. A Balmandir és també el cleaning day. Primer comencen amb la kitchen, després amb les habitacions… Mentre jo em poso amb els nens a revisar que passin l’escombra per sota els llits i ho netegin tot, la Mònica i el Miquel es concentren en els lavabos. Els desitjo sort!
El Rajendra ens truca per si volem anar a fer una excursió amb “bike”. A la moto li diuen “bike”, però jo entenc que és amb bici i l’Hugo també. Al final decidim anar l’Edu i jo, perquè només tenen dos llocs. La Mònica i el Miquel es queden treballant a Balmandir i l’Hugo prefereix quedar-se. Ben preparats per l’excursió amb bici, amb bambes, roba d’esport, anem cap al poble i ens trobem amb el Rajendra vestit ben guapo amb la seva camisa. Resulta que l’excursió és en moto, ja ens extranyava… Marxem 5 motos, tots els conductors en plan macarres, nosaltres dos, i tres nenes, la Riya, la Rima i la Anisha, filles d’un dels conductors. Anem a Kulehani.
Crec que ha estat el dia més perillós de la meva vida. Per començar, anàvem per carreteres nepalís i sense casc, entre pitos, jeeps, curves i pedres. Arribem a Kulehani, és una presa enorme i el paisatge és maquíssim. Primer anem amb unes barquetes. L’Edu i jo flipem, ens pensàvem que Bhimphedi era un poble però els nepalís amb qui anem es comporten com si vinguessin de Kathmandu. Estan emmirallats amb les barquetes i porten una càmera de vídeo enorme on van deixant constància de la súper aventura. L’Edu fa una interessant comparació: enlloc de ser els pijos de Barcelona són els pijos de Teià.
Després de les barquetes anem a menjar i tenint la panxa plena anem a veure una granja de cabres. Els nepalís estan flipant, i nosaltres també amb ells. Van gravant-ho tot com si es tractés d’una experiència al.lucinant, com si ells no tinguéssin cabres a Bhimphedi!
Per tornar, decideixen agafar un altre camí per evitar als militars. Al Nepal és obligatori que el conductor porti casc però pel copilot no ho és. Ells, com són així de xulos, no en porten, i per tant intenten buscar un altre camí cap a Bhimphedi per evitar passar per davant dels controls. Aleshores comença l’aventura bona, perquè el camí està en les pitjors condicions possibles i arribem a un punt que està tallat i no podem seguir. Tornem enrere, i passem per davant dels militars, xerren una mica i aconseguim passar sense cascs.
A la tornada el Rajendra va fent bromes deixant anar el volant, i el conductor de l’Edu encara està més boig. De cop el Rajendra em diu que no li funciona un fre… Què graciós, però resulta que és veritat! Seguim endavant, i el fre, no sé com, s’arregla sol. Arribem bé, sans i estalvis. Ha estat molt divertit, un dissabte per recordar!!
Arribem a Balmandir i després del daahlbat fem meeting amb els nens, sobre la neteja dels lavabos, les habitacions, la cuina… Tenim un greu problema amb la neteja, a veure si entre aquests dos mesos l’aconseguim solucionar entre tots els voluntaris, amb insistència i dedicació!
21/07/13, dilluns. Celebració de la Puja a Supping, amb Dansa i Música.
Després d’un diumenge sense pena ni glòria, tots submergits en les nostres activitats diàries, passem a un dilluns bastant diferent...
Avui hem anat a Matilo supping. La Mònica i el Miquel hi van anar el dilluns passat i els van dir que avui hi havia una festa on cantaven i ballaven, així que vem decidir venir a veure l’espectacle! L’Anju avui no ha vingut amb nosaltres però els ha avisat que veníem així que ja ens esperaven. Era una celebració hinduísta. Matilo Supping està format per unes 45 cases així que és un poble molt petit. Està a dalt de la muntanya, més amunt que Talo Supping, i durant l’hivern estan tan amunt que no tenen aigua, i han de baixar fins a Talo Supping caminant a buscar-ne cada dia.
Els habitants són bastant diferents als de Bhimphedi, ja que son d’ètnia (o casta) brahman. L’Anju va dir que els de Bhimphedi no tenien nas, perquè la majoria són Tamang i tenen el nas aixafat. Però els de Supping sí que tenen nas, segons ella, i déu ni do la diferència!
La cerimònia comença a les 11. Ens preparen un lloc per nosaltres, ens tracten com reis. Al costat meu s’asseuen tres dones que porten la música al cos. Una toca el madal i les altres dues canten. La primera part és bastant relaxada, dues o tres persones surten a ballar, nosaltres també, i ens passem al voltant d’una hora sortint a ballar i cantant. Després d’aquest inici, tots s’aixequen i formen una rotllana. Treuen més instruments, tambors i uns platets. Comencen a cantar i ballar amb més energia. Hi ha un iaiete que porta la festa, dóna les entrades i els altres contesten. A dins de la rotllana homes i dones ballen sense parar. Estem a dins d’un porxo bastant petit i l’olor de suat nepalí comença a notar-se bastant!
Ens demanen que els toquem alguna cosa amb la guitarra del Miquel. Els cantem Nepali Ho, no la coneixen, després Resham Phiriri i després alguna cançó catalana perquè coneguin també la nostra música. Tenim gana, sobretot la Mònica i l’Edu que no han fet el daahlbat del matí. Ens conviden a una casa a menjar pa fet per ells (chappati) i unes galetes boníssimes, amb masala tea (molt més bo que el de l’orfenat!). Un cop menjats tornem al temple i els diem que hem de marxar, que no podem continuar amb la celebració perque hem de tornar cap a Bhimphedi.
Aquest ritual el fan cada dilluns durant aquest mes, així que és probable que tornem a fer-los una visita. La pujada cap a Matlo Supping és assassina pels pulmons i les cames però val la pena! Avui el Miquel aconsegueix dormir ben pla i d’una tirada, gràcies a Matilo Supping!
Demà alguns anem cap a Hetauda, altres es queden aquí amb les classes i el ritme de cada dia. Demà passat vénen els voluntaris nous de les primeres estades, personalment en tinc moltes ganes =D, i l’Edu ja s’està morint de ganes d’anar a dormir a casa el Bijay, on hi ha vàter “europeu” i cuina per poder evitar el daahlbat. Cada cop queda menys!
Ghana Nath, Mònica i Paula durant la Puja (veneració) del Temple a Supping de Dalt.
Dones de Supping cantant i tocant el madal (tambor típic tradicional nepalí).
L’home de blanc va estar tot el dia imperturbable llegint pregàries, mentre al seu voltant la gent cantava, ballava, cridàven, etc...
Les dones anaven fent ofrenes a dins al templet, mentre la resta de gent balla i s’ho passa bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada