El Mahendrenegar team ja ha arribat a l'equador de les estades i cada dia que passa ens sentim més còmodes en aquest poble i sobretot amb la seva gent. El Madam, el coordinador de l'escola, ens acompanya a fer totes les compres, ens ajuda moltíssim amb tot i és una persona de tracte molt fàcil. La "mami" ens considera a tots els seus fills (som els seus chora and chori) i tot i que no parla anglès ens entenem amb la mirada i això si, quan fa un rot sempre diu sorry. El Tapendra, és un noi de 20 anys responsable del dia a dia dels nens a la casa d'acollida, habituat a posar ordre i mantenir la disciplina, ens porta tots a ratlla. La Mina és la cuinera i ens mima com ningú, mengem pasta, verdures, chapati, choumein i últimament ens fa unes postes de fruita talladeta amb yogurt, boníssim! Tot i les suades que fem creiem que no estem perdent ni un kg. A tots aquests personatges els hi hem agafat molt de carinyo i podriem dir que els Marcianos ja hem fet bons amics a Mahendranegar.
El dilluns el matí, coincidint que era l'últim dia de classe després d'una setmana d'exàmens, ens van demanar si podiem passar per algunes classes a fer alguna activitat. Nosaltres, que sóm uns valents, vem dir que aniriem a totes, total només és una escola de 700 nens, xupat ! El tour va durar una hora, vem començar amb els més grans i amb molta empenta cantant cançons, ensenyant-los en un mapa d'on venim i fins i tot algunes paraules en espanyol. Vam tenir tan èxit, que ara quan fem el nostre camí cap al centre tothom ens diu hola i adios. Això sumat als 30.000 namaste, how are you?, whats your name ? foto, foto, etc ... de fet el nostre trajecte sembla una desfilada i la gent ens espera a la porta de casa a què passem.
Una altra experiència que ens té ocupats, són les compres del material per les obres. La cosa funciona així: Pugem al jeep amb el xofer, el Madan, la mami i el comando de voluntaris. Fem un mini trajecte amb aire acondicionat (això si que s'agraeix), esquivem unes quantes vaques i moltes bicicletes i ens aturem davant una petita botiga. Baixem tots, ells parlen en nepalí i nosaltes esperem ordres i si la cosa s' allarga (que és habitual) es va formant un cercle de gent al voltant que ens miren fixament. Al cap d'una estona ens diuen "go" i tornem a pujar tots al cotxe, fem uns pocs metres, tornem a parar i es repeteix la història. I així pots passar tot un matí per comprar quatre coses. Aquí tot va a un altre ritme (com les nostres cròniques) i ja ens sembla bé perquè amb aquesta xafogor qualsevol es posa a correr.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada