31-07 - Cronica dimarts (Marc)

Dimarts 31 de juliol de 2012 (Marc)

Com tots els matins aquí surt el Sol molt d’hora i en el moment que surt, el dia a dia ja comença, i un bon exemple en són els nens que piquen a la porta per què et despertis tot cridant: “wake up!”, mentre sents els crits de la resta de nens que corren pel passadís. I si l’intent de despertar és frustrat de seguida ho tornen a intentar i se’n van a la finestra i et tornen a cridar, i així cada dia, des del primer dia. Una guerra amb els nens, la nostra son contra la seva il·limitada energia. Després en comença una altra, sortir de l’habitació per a arribar a la dutxa, sense que cap nen t’agafi o se’t tiri a sobre, t’agafi la mà i se t’emporti qui sap on. I si tot això ho aconsegueixes després de la dutxa freda, ja estàs llest per a començar un dia més.

Avui, però, un matí un pèl diferent amb el record de la nit passada que vam sopar a casa de la Beni, una preciosa casa feta de fang. Sincerament no m’esperava una casa de quatre pisos amb piscina, però tampoc menjar asseguts a terra utilitzant sacs com a cadires, però de fet em va encantar, una molt bona experiència. Totalment diferent d’un altre sopar que feia uns dies havia anat a menjar amb la Tània i en Gokarna a la casa de la família Oneil, vam menjar a una gran habitació presidida per una enorme taula, un armari ple d’ossos de peluix i equipada amb un equip de música amb cinc altaveus on sonava Titanic en versió tecno i fins i tot les cançons més romàntiques de Enrique Iglesias creant un ambient del més melancòlic per a acabar el sopar.

Però no m’enrotllo més amb tot això que ara no toca. Com deia abans el matins són com són i entre nosaltres des d’ahir es comença a respirar a l’ambient la sensació de que no passarem cap altre dilluns ni cap altre dimarts aquí a Balmandir, i això ens costa de digerir, i per això evitem parlar-ne.

Doncs avui, un dia nepalí més, on procures donar el màxim de tu per a aquests nois i noies, jugant, parlant, rient... avui, però, amb l’al·licient de veure’ls jugar a futbol tant i tant bé, guanyant cinc o sis a zero. Tot això desprès de veure’ls espavilar preparant un foc a terra per coure el boníssim “corn”. I quan menys te n’adones, ja es fa fosc i acaba de passar un altre dia molt ràpid com qui apaga la tele i se’n va a dormir.