22-07 - El dia que van venir els metges (Daniel Roig)

22 de juliol, Daniel Roig - El dia que van venir els metges

Sona el despertador. Són tres quarts de sis de la matinada, o del matí, com diuen aquí... L’altre dia, quan estàvem parlant amb Madhaw, i li varem dir de quedar a les deu del matí del dia següent, es va posar a riure dient-nos que les deu, no eren del matí. Miro per la finestra, no plou, hi ha nens al “camp de futbol”; corren, criden i xuten pilotes. Quina energia! Sembla impossible però me la contagien i aconsegueixo aixecar-me.

Portem a Bhimpedi tot just una setmana i ja tenim les nostres rutines i manies. És curiós ho ràpid que les persones s’acostumen a un lloc. Quan vam arribar era un indret estrany, ple de persones desconegudes. En canvi, ahir mateix que vam anar d’excursió, quan érem de tornada després d’un munt de revolts i sotracs teníem tots ganes d’arribar a “casa”. S’ha de dir que els nens i la gent d’aquí hi ajuden molt a sentir-te ben acollit, sempre tenen un somriure per a tothom. A l’orfenat són 30 nens i 5 nenes que creixen gairebé sols, sense la figura propera de pares que estiguin sempre a sobre, i en canvi encara no he vist ni una discussió ni disputa. Els nens es cuiden entre ells, i a més són molt espavilats. Fins i tot el nen més petitet de tots, amb una història molt dura darrera, en Naresh, es renta la poqueta roba que té tot sol i amb una tècnica que molts voldríem tenir aquests dies.

Quan vam entrar per primer dia a l’orfenat, el diumenge passat, estaven tots els nens de costat formant una llarga línea de benvinguda, tots amb un somriure avergonyit, una mica intimidats per l’arribada de tants estranys a casa. Nosaltres, d’un en un, anàvem entrant i cada nen ens regalava amb una petita inclinació i un “Namasté” que nosaltres li tornàvem immediatament també amb un somriure tant avergonyit com el seu. Ara quan entres a l’orfenat sents el teu nom per totes bandes donant-te la benvinguda i un parell de nens venen corrent i se t’enganxen al braç, o bé te l’estiren tot dient “come, come” per a que vagis amb ells a jugar o xerrar una estona.

Avui és diumenge, aquí no és festa, només el dissabte és festiu; ho compensen amb un ritme de vida tranquil i ineficient que a vegades posa nerviós. No és estrany trobar-se quatre persones en una botigueta, tots asseguts sense cap tasca clara. Mentre esmorzem llet en pols i galetes estovades per la humitat amb crema de cacau van venint voluntaris a la casa dels monitors per a informar a la Mónica de les seves intencions per al dia. I aprofitant el viatge, visitar el lavabo occidental, hi ha coses a les que costa més acostumar-s’hi... 

El Marc i l’Olaguer volen comprar xancletes per als nens, les tenen fetes pols, i són barates. La Zaida és l’encarregada de l’activitat d’avui, ensenyar als nens diferents jocs de saltar a corda, però està preocupada per la pluja. Una preocupació que no li falta raó per què aquí plou cada dia, alguns dies força i alguns dies molt. Avui ha plogut molt... Però tot i així, fins i tot els dies que plou molt, sempre hi ha treves en les quals podem fer activitats exteriors i fins i tot posar-nos vermells com tomàquets.

Cada dia venen més nens a jugar a futbol a les 6 del matí. Aquí surten nens de sota les pedres, n’hi ha per tot arreu. Però hi ha un noi que fa especial il·lusió que vingui, és el professor de dansa. La Mónica ràpidament acorda amb ell que a partir de demà a les 7 del matí farà classes de dansa per a tots aquells que no juguen a futbol. Al acabar el partit fa un parell de moviments de ball i ens deixa a tots impresionats.

Un bon grup de voluntaris ha acompanyat als nens de secundària a l’escola i han assistit a algunes classes, en nepalès, és clar, excepte la d’anglès. Ha estat una bona experiència i fins i tot demà l’Ari i la Tània s’han compromès a fer una classe d’angles. Jo també ho faré algun dia d’aquests, pot ser curiós!

Jo i el Carles, mentrestant, vam anar a l’únic punt d’accés a Internet conegut al poble a penjar algunes cròniques, però el que a Catalunya podria estar fet en dos minuts aquí, si tens sort, ho pots fer en una hora. Primer has de trobar en Surendra a casa seva, ell t’acompanya cap a la “Green House” ara convertida en “Guest House” a tres euros l’habitació doble. Un cop allà, s’ha d’encendre l’ordinador, hi poses el pendrive, se t’infecta amb mil virus a l’instant i l’ordinador es desconnecta d’Internet; un cop resolt el tall de connexió (apagant i tornant a encendre, és clar) se’n va la llum. Una hora més tard ja hi ha 3 cròniques més al blog. Tot un èxit.

Quan arribem en Carles i jo al menjador de l’orfenat ens trobem amb tot un muntatge impressionant de diferents grups amb voluntaris i nens fent cartells per la “Charcoal party” on s’expliquen els passos per fer carbó en anglès, nepalès i amb dibuixos. Sort que en Manosh, un dels nens de l’orfenat, ens ajuda amb el seu art. Després de dinar, a les dotze, ens hi tornem a posar. Al menjador hi ha un caos absolut, nens per totes bandes cridant els nostres noms, cartells a totes les taules, gent menjant, gossos passejant-se per veure si els toca menjar alguna cosa, paraigües xops i trencats assecant-se recolzats a la paret...

Però el gran esdeveniment del dia és, sense dubte, la visita dels metges. Jo esperava que vingués un senyor amb bata blanca, en un cotxe petitet. Però no, l’orfenat l’envaeixen tot de personalitats. S’instal·len a la biblioteca, pengen cartells i posen un mostrari de totes les medicines que han portat. Això fa mala pinta... Després de menjar com uns reis, convoquen a tothom a la biblioteca i comença un seguit de protocol no vist ni a la Zarzuela. Primer un senyor va presentant als altres deu personatges un per un. Un cop acabades les presentacions comencen els discursos, ara s’aixeca un, ara s’aixeca l’altre, això no s’acaba mai... mentrestant una dona va repartint uns fullets i un senyor va passant una llibreta per a que escrivim el nom en una llista. I toooot en Nepalès... així que no ens vam assabentar gaire del que deien...

Aleshores comencen les ràpides revisions mèdiques i les receptes, tots els nens surten amb dos o tres caixetes de pastilles o potet de vitamina B i amb la recepta. Una mica de tristesa era inevitable sentir quan veies dues nenes moníssimes de 9 anys comparant les pastilles com si fossin cromos, o l’esbojarrada Ararti, de 10 anyets caminant cap a l’habitació mirant la recepta i dient-me entre somriures que no se les prendria.

A part de les personalitats també han vingut dos periodistes, un d’un diari i un d’una radio. La Mònica, incansable, torna a explicar els projectes del carbó, de la desgranadora i de l’aigua per 58è cop. Fins i tot el periodista de la radio li fa una entrevista amb estranyes preguntes com “quines són les teves ambicions?”.

Mentrestant l’Anna G i el Quique s’han posat a mirar com tenien els armaris els nens. Els més joves ho tenen fet tot un desastre... i s’ha decidit fer una campanya de neteja i parlar amb els nens per intentar inculcar alguns bons hàbits. En Pradeep, en Pushkar i en Koran ens seran de gran ajuda per això també, uns grans fitxatges.

Però abans de tancar la paradeta i fer l’usual xerrada al porxo de la casa dels monitors per relaxar-nos i agafar força la Mónica, el Quique i l’Anna B fan la seva usual tanda de propostes de canvis a en Daiaram, que ja està acostumat a entomar-les i no sembla afectar-li gaire. Quan ja va ser suficient la Mónica diu “enough for today” i en Daiaram riu...

Jo decideixo quedar-me a mirar una estona la televisió amb els nens, el porxo segur que està massa poblat. Estan mirant un canal indi. Es veu que el nepalès s’assembla força i ells entenen perfectament el que diuen, jo no... però estan mirant un programa en el que nens d’uns 8 o 9 anys ballen de forma india, i molt bé. Els nens s’ho miren amb l’atenció usual que provoca la televisió a tots els nens del món, i no tan nens... Els més petitets es comencen a dormir i alguns tenen la prudència de marxar cap a l’habitació sense badar boca, és mooolt tard, són les 21:45! Quan s’acaba el programa canvien el canal i posen el “Wrestling” aquí jo també em retiro, queden quatre o cinc nois dels més grans.

Ah, me’n descuidava, el més important del dia, la Mònica ha aconseguit trobar la caixa on hi havia alguns paquets de pasta i un pot de “nocilla” que s’havia perdut entre el material que portàvem a l’excursió del dissabte!

Però millor anem a dormir, que demà a les 5:30 comença un altre dia magnífic en aquest petit poblet del Nepal.