El partit final ha estat del tot caòtic, us explico. El camp de futbol és un camp de mides reglamentaries en mig d’un descampat enorme, evidentment no hi ha cadires ni res, seiem al terra, a la gespa o a sota un arbre. Portem dies ‘calentant motors” i convidant a tot el poble a que vingui a animar als nostres nens. No hem estat conscients que jugàvem contra un equip de nois molt més grans i per postres és l’equip del poble, és a dir Bhimphedi contra Balmondir (BMC)…
Arribat el dia, de bon mati els nois ens diuen que perdran segur perquè els altres són molt més grans. Per sort, apareixen uns nois grans del poble disposats a ajudar als nostres i jugar amb ells.
La veritat es que nosaltres ho agraïm molt perquè ja ens anem imaginant el panorama…
Sortim tots carregats amb les pancartes, pitos, maraques i demés.
Ens hem desmadrat una mica cridant i ens hem trobat que a l’altre banda del camp comença a arribar gent i més gent. Estava tot el poble allí, per desgràcia, donant suport als altres. Nosaltres devíem ser uns 30 o 40, i la veritat es que fèiem molt soroll, tant, que els altres s'han posat a cridar i allò s'ha convertit en una batalla campal. Ha començat el partit i feia una calor insuportable (aquí sents com el sol et crema la pell) estàvem tots fregits. Les pancartes les hem començat a fer servir de para-sol, necessitàvem ombra per poder respirar. Els nostres nois lluitant com uns bojos, però suant la gota gorda. El camp ja era un escàndol, tots cridant i els "altres’" cridant "BMC perdedors", ens ha agafat tal ràbia que ens hem perdut a crits, de tant en tant, un insult sabent que no ens entenien, es clar...
Els nois han aconseguit acabar la primera part sense que els marquessin cap gol, 0-0, encara que la cosa pintava fatal, nosaltres animant, convençudes que es produiria el miracle.
La segona part ha estat caòtica, l’àrbitre (cabrón) s'ha posat a jugar amb els altres, les vaques han començat a creuar el camp, a pedrades i patades, les anaven treient com podien, també ha passat una senyora d'aquelles que porta darrera penjant del seu cap amb una corda, una muntanya immensa de branques, que tot plegat sembla un arbre caminant sol, també ha passat alguna cabra disposada a xutar la pilota; per acabar-ho d'adobar, s'ha posat a ploure. Ha començat a caure l'aigua com si haguéssim de morir tots ofegats, els nois sense passar de mig camp i relliscant, anaven caient per terra, xops i bruts i els altres apretant cada vegada més.
Mentre queia la pluja ha hagut molta gent que ha desaparegut (encara que després reapareixen com per art de màgia) altres precavuts han tret el paraigües, els que quedaven s’han refugiat sota arbres llunyans i nosaltres, amb tota la nostra fe, a sota les pancartes de cartolina, que han aguantat una estoneta, caient l’aigua a xorros pels costats. A la “meva” cartolina estàvem la Xènia, el Dinesh, la Prokritri, la Sempurna, i jo, us podeu imaginar que ens tocaven uns 10 cm de cartolina a cadascun. Finalment n’hem aconseguit un altra, però la pobre Prokritri ha quedat al mig i estava igual que a sota una cascada, això si, ella morta de riure. Faltaven 15 minuts per acabar el partit, els que quedàvem sota l’aigua cridant com uns malalts estàvem ja histèrics. Una de nosaltres se li ha acudit la gloriosa idea de cridar: “putarranques” a les histèriques que ens cridaven perdedors, i elles han començat a repetir el mateix! Ens moríem de riure perquè cada vegada que els dèiem alguna cosa elles ho repetien, estàvem molt histèriques, veure tothom en contra dels nostres nois ens ha sulfurat!!. En els últims deu minuts ens han marcat dos gols!. Total, 2 a 0. Se’ns han menjat! Ens havien robat una pancarta, s’han pujat a la torre de vigilància de la presó (la seguretat no s el seu fort..) I l’han començat a trencar en mil trossos i fer-la volar…
Estàvem negres, xopes i amb una mala llet a sobre de por… ha parat de ploure i al trobar-nos amb els altres jugadors ens han dit de tot, nosaltres orgulloses i rient, a un quasi el peguem. El Dayaran s’ha començat a barallar amb l’àrbitre dient-li que l’últim gol no era vàlid (nosaltres ni l’hem vist) un dels nostres s’ha començat a encarar amb un altre, s’ha anat fent un ‘corrillo” on la cosa pintava fatal. Nosaltres sense entendre res i a crits, de fons els que quedaven, cridant la seva victoria. Veient el panorama hem decidit intentar marxar, perquè allò pintava fatal. Un fill del mort que jugava a l’altre equip ens ha fet un senyal amb el dit i l’hem començat a perseguir, s’ha cagat. Després li hem fet el gesto de gallina, i ara cada vegada que el veiem li fem la gallina.
Total, que amb la guerra que prometia venir, hem començat a estirar als nostres cap a casa, i com els pobres són de bona fe han accedit.
De tornada els hem animat i els hem dit que ho han fet molt bé, (la veritat es que era perquè els hi fotessin 20 gols). Ells ens han dit: “hem perdut, però hem jugat net”. Són més monos… i la veritat es que tenien raó, els altres eren molt més grans i els hi fotien cada trompada que tela marinera.
A més, es veu que realment l’últim gol no era vàlid. Sigui com sigui, els hem dit que són uns campions per arribar a la final i que ho celebrarem. Els estem preparant una festa per demà, més endavant us ho explico.
Tornant al partit, quan els hem deixat a casa nosaltres ens hem dirigit a la nostra caseta verda. Evidentment, en mig del carrer principal, costat i costat, estaven tots els de l’altre equip esperant-nos. Totes quatre (Babona també) veient el panorama ens hem armat de valor, hem agafat aire i hem dit: “tranquil·les i endavant”. La veritat es que la cosa ha estat menys greu del que pintava, perquè pintava fatal… ens han dit alguna cosa, nosaltres hem rigut i hem dit el nom del nostre equip i a mida que anàvem passant el “tubo” s’ha anat animant i ens han dit de tot menys guapes, nosaltres tranquil·les.
Igualment la veritat es que s’han contingut forca, en el fons no s’atreveixen massa amb nosaltres. Per sort, hem passat i cap a casa. Els nostres amics de les botigues ens han anat preguntant i els ha sabut greu que haguem perdut. El més graciós es que no sabem quí es el nostre “enemic”. Excepte tres o quatre que són uns pintes, i amb els que ens hem encarat directament, tots els altres no tenim ni idea de qui són, així que nosaltres seguim saludant, pensant que en qualsevol moment ens fotaran un moc.
Avui ja han passat dos dies i la veritat es que ja no queden ‘restes de la tragèdia”, per sort, l’harmonia ha tornat al poble, i nosaltres respirem descansades perquè un altre partit com aquest i acabem a hòsties amb tot el poble.
Un altre tema pendent és la nova habilitat de la Beni. Malgrat la seva enorme panxa la dona no para, la veus sempre rentant plats. La nostra roba, les tovalloles… també la veus treballar a l’hort i apart té molta feina en passar moltes estones dins de casa nostra. Te unes mans que semblen botifarrons i fortes, molt fortes. Resulta que la dona com no ens entén, es pensa que nosaltres juguem a futbol! Ahir quan va tornar de Balmondir, ens va preguntar: “futbol-futbol” nosaltres li vam dir que si, ella va considerar que estàvem molt cansades, va agafar la Laura que estava a la cuina i li va començar a fer un massatge! La dona no podia ser més còmica. La va fer sortir de la cuina i davant la reixa li va començar a fer el massatge, els crits de la Laura se sentien a tot el poble, li fotia unes apretades i unes estirades i uns cops que quasi la mata. Li estirava els braços cap avall i li fotia uns cops a l’esquena que quasi l’empotra contra la paret.
La Laura cridava i es pixava de riure al mateix temps. Totes tenim mal d’esquena, la Tartana ens mata, però ens encanta.
Un cop acabat li va fer a la Xènia que amb la força que te aquesta dona, quasi li trenca les costelles!. Totes dues coincidien que els hi havia anat bé, malgrat que la dona ho fa a lo bèstia, com si li estigues fotent el massatge a una vaca. Vist l’èxit em vaig apuntar a la sessió, a mi també quasi em mata però de riure. La Beni es va adonar que a la cintura em feia pessigolles i vinga apretar-me la cintura, jo per terra pixant-me de riure i a ella que li feia molta gràcia, vinga més! I el nen que s’ho mira i no pot parar de riure.
Ara pretén que ens estirem al sofà (ple d’animalets) per fer-nos un massatge estirades, de moment ninguna s’atreveix.
La Laura feia dies que deia que volia trobar algú que li fes un massatge i ves per on que tenim a la massatgista vivint al nostre jardí, o més aviat, dintre de casa nostra.
Li direm que monti un “Beauty Center” i encara farà la primera pela.
Abans de marxar segur que alguna cau en les seves mans.
Els nens de l’escola privada estan ara de vacances 15 dies, un altre Misteri de Bhimphedi, ningú sap perquè. A nosaltres ens ha anat molt bé perquè la veritat es que ens encanta estar a l’orfenat, allí passem hores i hores cada dia, i es que amb els nostres nens estem la mar de bé.
Tenim la sensació que ja ens queden pocs dies i no volem deixar d’estar amb ells.
Hem parlat molt amb els nois i ens han explicat moltes coses, ja us posarem al dia.
No sabem perquè però durant els últims dies han aparegut milions de bitxos, últimament no parem de trobar animals per tota la casa, això vol dir que sentim crits de la Laura molt sovint. A la pobre Xènia la tenen fregida, tots els mosquits li piquen a ella. Li han picat molts i va tot el dia amb les cremes, els esprays, els roll-ons i tot el que troba.
A l’habitació posem el cercle aquell que es va cremant i sembla un fumadero. Qualsevol dia morirem nosaltres perquè als bitxos no els mata.
Ah! Una altre cosa, la mare de la Babona ens ha enviat a la nena dues vegades amb regals, una amb unes llimones i l’altra amb tres panotxes fetes a la llenya que ens les vam menjar la mar de contentes. Suposem que està agraïda perquè ens emportem cada dia a la nena amb nosaltres, i encara que la nena li va bé per cuidar als germans, també li va bé que ens l’enduguem i que a Balmondir li donin de menjar. Després del capítol horrorós de la corda, encara va aparèixer un altre dia perseguint a la Babona amb un tronc a la mà, la pobre només de veure a sa mare ja plora.
Passats aquests dos capítols sembla que ha tornat la calma.
La veritat es que la Babona es “d’armas tomar” deu tenir màxim 7 anys i la tia te un caràcter que Deu n’hi do, encara que en l’ambient que viu es pot dir que és una supervivent. A nosaltres ens fa gràcia i de fet pensem que els seu caràcter l’ajudarà a sortir endavant. Aquesta en quatre dies serà l’alcaldessa de Bhimphedi.
Aquest matí els hem preparat una sorpresa als nens. El Surendra ens ha ajudat, la veritat es que és el més espavilat del poble, ens entenem força amb ell, ens ajuda i no molesta gens. Un parell de cops ha passat per la nostra caseta verda (és l’amo) i ens ha fet la visita justa per saber que tot va bé, però sense molestar gens.
Les dues vegades ha vingut al matí i ens ha trobat a l’escala amb els nens, en pijama i esmorzant. Ha fet visites curtes , lo suficient perquè sapiguem que podem comptar amb ell. I just quan l’hem necessitat ens ha ajudat, i molt.
Li vam dir que necessitàvem dues Tartanes per nosaltres sols, per portar a tots els nois al riu, teníem ganes d’animar-los i fer una festeta sorpresa.
Ens ha tingut dos dies esperant i nosaltres ja perdent la confiança… el dia abans no ens ha dit res i hem decidit que ho faríem igualment encara que fos a peu. La nit abans hem passat per davant del “Surendra’s Club” i ens ha donat l’alegria de la nostra vida. Te preparades les dues tartanes per demà!!! Havíem quedat a les deu i ell ens ha dit que a les nou trenta tindríem els dos cotxes a punt per tenir temps de decorar-los . Així ha estat, abans de les nou trenta, ja estaven davant de l’home que ens ven les patates cada dia.
Allí al mig del carrer, hem començat a inflar globus, als cinc minuts teníem mig poble mirant i tots els nens ajudant a inflar. Ens hem pujat al terrat del cotxe i hem començat a penjar globus per tot arreu. També teníem uns cartells amb els noms dels nostres nens i un altre que hem posat ben gros: WE LOVE YOU perquè tot el poble s’enteri, per si de cas….
Les Tartanes són vermelles, encara que avui teníem una vermella i una blanca, elles per si soles són forces decoratives, porten enganxines per tot arreu, motius nadalencs que aquí no caduquen mai, pintades, dibuixos i lletres nepalís. Amb els globus i el cartells han quedat precioses!! Aquí tot el dia sona el “Waka Waka”, així que amb la musica a tope ens hem dirigit a l’orfenat. Gràcies a l’organització de tots plegats, hem acabat abans d’hora, així que ens hem presentat una mica abans. Totes tres al terrat, amb els globus i la musica a tope, la Babona abaix asseguda a la Tartana, feliç com un anís, tota una Tartana per ella sola!!! Això no li tornarà a passar mai més!. També hem portat un pic-nic, bocates de nocilla (algo semblant que vam comprar a Hetauda) galetes i sucs per tots.
A l’arribada fèiem tan soroll que els nois han començat a sortir. Aquelles cares no es poden explicar… Ha sortit el Bikram i nomes us diré que la seva cara ens ha fet plorar a la Xènia i a mi. Han començat a sortir i no s’ho creien!!! Estaven tots entre histèrics, sorpresos, emocionats i sense saber què fer. Hem començat a cridar que marxàvem tots al riu de pic-nic i ells cridant com bojos. Els hem dit que pugessin ràpid al cotxes. No es podien creure que eren per ells ! segurament per molts d’ells era la primera vegada, de fet han caigut algunes vomitones pel peu de la Laura, per les finestres i per la carretera.
Nosaltres tres, ens hem quedat fora de les Tartanes, perquè realment era un espectacle veure’l. Han anat pujant tots apilonats, pel sostre, per les finestres, els petits abaix i els grans al terrat. Ells són 40, més el Dayaran que no es perd una, nosaltres tres, quatre xofers i la Babona, 49 persones en 2 tartanes, ja us dèiem que hi cabien molts…
Hem fet un tros de la carretera que va a Hetauda, és meravellosa. Tots els nens cantant, cridant, estaven feliços. Segurament és la primera sortida que fan tots junts i per nosaltres no us podeu imaginar com ha estat d’emocionant. Era un regal veure les cares d’aquests nens.
Ens han portat a un lloc de somni, un paradís. Hem baixat tots junts un camí muntanya avall i hem arribat a una zona del riu preciosa. El camí era tal qual una “jungle” i al final, s’obria. Unes pedres gegants, una piscineta natural, i una mica de cascada. Els nois s’han despullat en 30 segons i s’han començat a tirar tots des de les pedres, tot un espectacle d’alegria.
Alguns estaven més tímids i han trigat més a banyar-se, tots es banyaven en calçotets però els petits no en duien i s’ho han pensat una mica més, però finalment, contagiats pels altres, s’han despullat, i … a l’aigua!
Les nenes embogides dins el riu, la Babona entre elles, la única que no s’ha banyat ha estat la Prokriti, pensem perquè no te banyador i perquè com és la més gran, li ha fet vergonya. També hem portat 2 pilotes noves de futbol i 2 “frisbies”, els hem tirat al riu i tots encara més contents. Quan els hem preguntat si tenien gana han sortit tots i s’han menjat i begut tot. La gran “buff”.
Més tard, quan ja anàvem de tornada ens ha plogut i tots els del terrat han quedat xops, hem parat per les vomitones i marejos, això si, vomitant però contents!
Els nois es banyaven i alguns desprès d’una hora a l’aigua sortien tremolant. Nosaltres ens miràvem rient però imaginant que a la tarda tindríem algun malalt.
Tot plegat ha estat un dia preciós. Efectivament a la tarda hem repartit alguns gelocatils i alguna aspirina. Aquests dies hem anat fent cures, quasi cada dia hi ha algun nen que li passa alguna cosa, la sort es que són supervivents i avui, nens feliços.
Família!!!! Avui és dissabte al matí i davant d’una important noticia d’última hora, hem decidit posposar alguns tems pendents i posar-vos al dia de la ultima i al·lucinant historia de Bhimphedi.
Quedarà pendent, un tema important, que es la visita de la Marta Tatjer, l’Anna i el Pepe . Ells intervenen en la ultima història, per tant sortiran, i a la propera i darrera crònica us explicarem bé la seva visita.
Divendres a la nit agafem el llit mortes, però mentre parlem sentim arribar a la Beni, ve acompanyada i com ens estranya traiem el cap. Ens diu que no es troba massa bé i veiem que fa mala cara, ha vingut amb la seva germana.
Al matí amb gestos ja ens havia dit que la panxa es movia. Ens temem el pitjor, i efectivament ha passat. La Beni ha parit aquesta nit amb nosaltres!!!
Estem totes tres al llit i comencem a sentir-la fent gemecs, portàvem estona fent broma i imaginant que pariria aquesta nit, riem i decidim que li tallarem el cordo umbilical amb un cúter i anem fent un repàs del que hauríem de fer. De cop, ens sembla que la sentim plorar i decidim anar a veure què passa. Quan arribem la trobem suada dient que no es troba bé. Ens mirem i li diem si vol venir a casa, ens diu que si, Ia instal·lem al nostre llit. Nosaltres ens comencem a posar nervioses perquè ens adonem que està tenint contraccions. Hòstia! Ens parirà al nostre llit!
La seva germana, veient el panorama decideix anar a buscar a la mare. No sabem si trigarà deu minuts o dues hores…
Ella comença a estar neguitosa va tenint contraccions i la pobre no diu ni mu. La veus com sua de dolor i ella digne, aguantant. Aquí tenim a la Xènia suant i donant voltes per la casa, la Laura amb el frontal pensant que ens pot ser necessari i va donant voltes per la casa, buscant tovalloles, samarretes nostres i a crits entre les tres, decidim escalfar aigua. (que per suposat a aquella hora no en tenim i només ens queden dues ampolles…)
Jo estic amb ella al llit i el cor a 4000 pulsacions, però intentant mantenir la calma i el cap fred. Ella continua retorçant-se de dolor i nosaltres igual o més nervioses que ella. De cop i volta enmig de tot aquell anar i venir s’apaga la llum a tot el poble. Només ens faltava això !!! Estem totes 4 al borde de l’infart i ens hem quedat amb la negror més fosca que us podeu imaginar. Jo a quatre potes pel llit buscant el frontal, la Beni fotent-me cops a l’esquena cridant “light, light” . La pobre ja es veia parint a fosques. El temps que vaig trigar a trobar el frontal no el sé, però ho vaig viure com una eternitat, la Laura cridant perquè no entenia que passava, la Xènia es cagava amb el seu frontal que havia desaparegut i la Beni que “light, light” !!!
Finalment trobem 2 frontals i ens calmem totes una mica. La Beni de cop s’aixeca i diu que vol anar a casa seva. És molt probable perquè no vol tacar el nostre llit. L’acompanyem mentres fa gemecs de dolor i està suada tota ella.
A l’arribar al seu quarto comença a donar voltes. El nen dorm allí mateix. Es casa seva i te unes mides d’uns 12 metres quadrats on tenen un llit on dormen tots i queda lliure un petit espai per seure a veure la tele. De cop mentre nosaltres l’aguantem i ella es va movent, agafa la moqueta i la comença a aixecar, ens temem que vol parir a terra. A tot això, comencem a bullir l’aigua i posem unes tisores dins. Ja ens veiem tallant el cordo umbilical.
Cap de nosaltres tres ha parit, així que us podeu imaginar el panorama.
El poble a fosques i silenciós. Eren de les 11 de la nit i aquí fa hores que tothom dorm i la germana que no arriba.
Amb els dos frontals il·luminem com podem l’habitació. Ella seu a terra en posició de parir i nosaltres fem torns per sentar-nos en la seva mateixa posició. Al seu darrera aguantant-li l’esquena. Comencem a comptar els minuts entre contraccions i veiem que en te cada 3 minuts!!! Estem aterrades perquè veiem el part imminent. De cop i volta se’ns acut que la Marta esta aquí i que ella te dos filles, segurament sabrà alguna cosa més que nosaltres. Vaig a casa a buscar el telèfon i la Laura i la Xènia cridant: Corre!!!!
Després d’una trucada a la Thais que ens dona el telèfon de la Marta i l’Anna, començo a trucar desesperadament a totes dues.
Després d’equivocar-me de prefix i de que em pengin 2 vegades, aconsegueixo parlar amb la Marta.
A tot això li preguntem per un metge a la Beni, i ens diu que el metge del poble està a Katmandú…. Joder ho tenim fatal…
Notem perfectament que ella pensa que som unes expertes en el tema i cada vegada estem més acollonides.
Li explico a la Marta i li pregunto si ella ens pot ajudar, em contesta que si veu sang es desmaia, li dic que em passi a l’Anna i ella també ens contesta que és molt aprensiva i que tampoc ens pots ajudar. Davant del meu : “Vale”. La Marta ràpidament contesta “però ara mateix vaig a buscar ajuda”, ja sabeu com es d’eficient la Marta.
Per ella ha sigut un peregrinatge, l’home que cuina a la casa on viu la Marta va a l’Hospital (a fosques) i intenta parlar amb les comadrones. La Marta i l’Anna en pijama darrera d’ell. Les ties “cotxines” diuen que elles no es mouen de l’hospital. Aquest home, molt lúcid en aquell moment, i veient la desesperació d’elles se’n va a casa el Surendra i el desperten.
El Surendra, l’home, la Marta i l’Anna tornen a l’Hospital, i el Surendra, personalment i a crits, s’encarrega de que aquelles dues “sapastres” es posin el coet al cul i pugin cap a casa nostre.
Tots 6 més un “espontani” agafen llanternes i pugen en processó cap a l’altra punta del poble a casa.
Nosaltres comptant contraccions de la pobre Beni i preparant tot el que se’ns acut. No tenim ni idea que la Marta s’està mobilitzant. La Beni te contraccions cada dos minuts!!
Mentre ens cauen gotes de suor i mentre ens mirem, resem totes tres perquè tot vagi bé.
Quan ja ens ho veiem a sobre, sentim veus al jardí, apareixen dues amigues de la Beni, el pare, la mare i la germana. La situació al nostre voltant és de pel·lícula. Les dues amigues de la Beni han aparegut borratxes i la mare també fa una pudor que mata…Una de les amigues és la mare de la Babona (a aquesta nomes li falta beure..), l’altra és la mestressa del nostre Bart, que avui ha acabat amb les existències d’alcohol.
Comencen a entrar tots al quarto i allò sembla “el vagon de los Hermanos Marx”, intentem sortir, però la Beni tota l’estona ens agafa i vol que ens quedem.
Estem tots apilonats i la pobre Beni fent gemecs de tant en tant però aguantant com una “jabata”. El nen continua dormint enmig del xivarri, totes parlen alhora. Un senyor entra i es posa al meu costat amb quatre palets d’incens encesos alhora, movent-los per escampar (que va directa a la meva cara i jo no em puc moure perquè tinc a la Beni damunt meu), i al mateix temps comença a cantar. Intuïm que deu ser algun ritus d’ells i decidim que a partir d’aquell moment només ens queda callar, observar i si podem, ajudar.
Malgrat els nervis de la situació, ens tranquil·litza que estigui la seva gent i dones que segurament han assistit a molts parts. Encenen una espelma que demana la Beni i van tots parlant. La borratxa del Bart li aixeca el vestit i li fa una frega amb molta força per tota la panxa, li ha posat com una crema de cacahuet i sembla que li estigui col·locant el fill. A tot això, estem tots a terra apretats i la pobre Beni suant i retorcant-se sense parar. Feia una calor asfixiant i en aquell moment arriba tota l’expedició de la Marta. Per sort, amb les dues comadrones. El jardí està ple de llanternes, nosaltres no entenem res del que passa. A fora han començat a encendre un foc i tothom es mou amunt i avall, nosaltres apretades “al paritori”.
Les comadrones són una dona gran amb cara de molt mala llet i una jove que porta una pashmina que no se la treu ni en el moment de part. Per sort el Surendra és àgil i veient el panorama truca a una ambulància perquè encara que no hi hagi metge a l’Hospital parirà millor.
La Beni que ho sent, s’aixeca de cop del terra i diu que va al bany. Nosaltres acollonides de pensar que li caurà el nen pel forat. Fa el que pot pel jardí i agafada del meu brac comença a caminar cap al carrer. La Laura i la Xènia veient que ens movem tanquen la casa molt ràpid i s’ajunten a la filera de llums que es comencen a veure pel camí.
Tots en fila india anem baixant de casa nostre fins a la plaça de l’entrada del poble. No ens podem creure que la tia camina, va tenint contraccions i va aguantant “estoicament”.
Als 2 minuts de parar-nos tots junts apareix una ambulància. Nosaltres al·lucinades amb tot plegat. Ella “s’emperra” en que pugem totes tres a l’ambulància i pugem amb la seva mare i la del Bart. La veritat es que pensem que encara borratxes segur que ho haguessin sabut fer millor que nosaltres.
L’ambulància per dins és com una Tartana, amb seients a banda i banda, i no hi ha camilla!!
Ella seu entre la Laura i la Xenia i jo davant d’elles. L’ambulància surt disparada i amb els bots que fa, temem que la Beni pareixi allí mateix.
Els altres ens segueixen a peu per la carretera.
L’Hospital és un edifici buit, i en un estat lamentable i evidentment, a fosques. M’he oblidat de dir-vos que la comadrona ha aparegut amb una lampareta de nit, amb piles, surreal!
Entrem tots en una sala on hi ha una cadira de ginecòleg i allí l’estiren en posició de part. La comadrona te una cara de mala llet que no pot amb ella, la jove amb la seva pashmina. A dins de la sala, gent entrant i sortint, han tret un gos a patades que també s’havia colat. Tot està força brut i la comadrona treu un drap ple “d’eines” …Us asseguro que tot plegat sembla mentida. Li posen un suero que intuïm que deu ser per provocar el part. En aquell moment treu el cap la Marta per la porta i ens diu que marxen a dormir.
Deuen ser prop de les 2 de la matinada i als cinc minuts veiem el cap del nen!!!!!Nosaltres flipades, cap de les tres ho havíem vist mai. És una nena!!!!!
Nosaltres anem mimant a la Beni, dient-li cosetes i de tant en tant, il·luminant amb els frontals on ens diu la comadrona. Veiem que la Beni continua apretant i suant i als 2 minuts surt una altre nena!!!!!! No donàvem crèdit!!! Primer ens diuen que son nen i nena, després ens diuen que no, que son 2 nenes. Estem molt emocionades però es curiós que el nostre voltant no hi ha massa expressivitat, tot s’ho miren però nosaltres trobem a faltar algun petó, una abraçada, algun sentiment… són de lo menys expressiu.
Us estalviem el tall que li han fet en carn viva i com l’han cosit amb una dosi mínima d’anestèsia local… ni epidural ni res de res. La Laura ha sortit a vomitar, la Xenia aguantava el tipus com podia i jo anava respirant amb calma.
Aquelles 2 comadrones eren molt bèsties i nosaltres ens ho miràvem tot plegat sense reaccionar massa. També ens ha sorprès molt que les nenes han sortit molt netes i una nomes sortir ha obert els ulls. Ha estat preciós…
Les comadrones sense recollir res han marxat. Ens hem quedat els pares de la Beni, la germana i nosaltres a la llum de l’espelma asseguts a terra i ja tots calmats. Les nenes embolicadetes amb draps, ens les han deixat tenir en braços, un moment molt màgic.
La pobre Beni, esgotada i mig grogui. A les tres decidim deixar-los sols i anar cap a casa. Tornem a casa com tres fantasmes en estat de xoc.
El fill de la Beni, suposem que algú se l’ha quedat per passar la nit. Estem mortes.
Hem tingut molta sort que la Marta ens ajudés i que la Beni ens fes tan partícips d’aquest moment tan meravellós.
Avui al matí hem anat a l’Hospital. Li hem portat un vestit per ella, dos vestidets per les nenes i dues mantetes també per les nenes. Es diuen Jabona i Gonga.
Després ens ha demanat que li compréssim biberons i llet en pols, està preocupada perquè no li ha pujat la llet.
Les nenes són una preciositat i el seu germà esta content com un “gínjol”. Ella no ha semblat massa contenta. En aquest país sempre es millor noticia parir un nen…. A sobre a ella li han caigut dues.
Aquesta tarda ja estava a casa. No ha estat ni dotze hores a l’hospital. Porta molts punts i la tia no diu ni mu. Li hem portat menjar a casa i te a la seva mare que està aquí ajudant-la però imaginem que deu pensar el mateix que nosaltres, “que coi farà aquesta pobre amb 3 fills?”
Avui entre resignada i contenta, ens deia que si Deu li ha enviat serà per algo. Fa uns dies, en broma, jo li deia que portava dos bebes a la panxa i ella deia: “no, no, no, no… i ens moríem de riure. Avui ella s’ha recordat i li ha dit a la Laura. Segurament pensa que sóc una bruixa. També li vam ensenyar un calendari de quan marxem i li dèiem que parís abans, que volíem veure el nen i ella insistia: “no, no, no…”, segur que pensa que l’hem fet parir nosaltres.
Mireu per on, hem acabat assistint al part de la Beni, i de poc ens deixa les dues nenes al nostre llit…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada