Oleguer Robert, valoració final Bhimphedi

Què t'enduus de la experiència de les Estades el passat estiu?
La opinió popular o més ben dit el tòpic que hi ha sobre aquest tipus de viatges, es que és un viatge que et canvia i que blablabla doncs bé, a mi no m’ha canviat, però si que m’ha  enriquit i m’ha fet reflexionar sobre molts temes. Temes com ara, els  valors, les preferències, el dia a dia, els objectius i en general la vida  que se’ns imposa només per haver nascut en la societat que ens ha tocat. La societat del tenir i del ser, la societat del soroll i de l’antinatural, en definitiva la nostra realitat.

Analitzant el dia a dia de la societat Nepalí, te n’adones que amb la meitat de la meitat del que tenim dividit per dos la gent del Nepal és igual de feliç que aquí o més i  no saben el que és l’estrès. La gent del poble de Bhimphedi és gent humil, tenen el seu petit negoci o el seu camp i viuen, tot el dia els veus somriure. Els nens petits, després de l’escola es passen tot el dia al carrer jugant somrient, són feliços.

Estant a l’orfenat compartint vida amb aquests nens veus que no tenen res i són feliços, ho dic des del meu punt de vista occidental; no tenen ni moto, ni Playstation, ni mòbil d’última generació, ordinador... Allà ho tenen tot per ser feliços, tenir-ho tot per ells és tenir un plat a taula, un lloc on dormir, estudis per poder ser algú a la vida, una “família de nens” i  gent que es preocupa per ells. Ho comparteixen tot, la roba, el menjar, la habitació, el lavabo i cuiden els uns dels altres.

La gent del Nepal es gent bona, m’aventuraria a dir que no vaig conèixer ni veure a ningú que no fos bo i el mes important es que s’ajuden els uns als altres. Està be ajudar-se, fa les coses molt més fàcils i a sobre  et sents bé, per què no ho fem més aquí? Aquí, cadascú a la seva, és la cultura que tenim.

També m’ha portat a reflexionar sobre el preu que estem disposats a pagar per les coses aquí, per el menjar, per l’oci... poso un exemple bàsic i faré referència a la Joana, una voluntària. La Joana a calculat que si no es pren el cafè del matí a la universitat i se’l pren a casa, pot apadrinar a un nen. Es fort eh? Només suprimint el cafè a fora de casa li pots donar vida a un altre. Però encara es més fort quan  penses en totes les coses que podríem suprimir. Es una bona reflexió.

Del Nepal tot el que m’he endut son coses bones i profitoses, els amics que he fet, el que he vist i he viscut,  però el que penso que m’he endut i que em serà útil per la meva persona, ha sigut veure la realitat des d’un altre punt de vista.

Què creus que has deixat a Balmandir, o al poble, amb la teva aportació personal?
A més de les feines que hem fet i els projectes que hem dut a terme, el carbó, el pelador de panotxes, reparacions varies a l’orfenat, els anàlisis d’aigua i l’amor que hem donat a aquests nens, personalment el missatge que els i  volia transmetre tant als nens com al poble es que sabessin que no estan sols, que hi ha un grup de persones i molt bones, que estan al seu darrere, que es preocupen per ells i que els hi donaran tot el que necessitin i puguin per al seu desenvolupament.