Ahir Diumenge vam passar el dia a Hetauda. Tota una experiència.
Aquest viatge el vam fer la Laura i jo assegudes davant amb el conductor i la Xènia al darrera, la pobre una mica apretada. Nosaltres no vam deixar pujar a ningú, per més que cada parada intentaven pujar dos o tres persones per les finestres.
Arribem a Hetauda i jo “m’instal·lo” a Internet. Per poder enviar-vos les cròniques vaig estar cinc hores! Un calvari!, asseguda en un banquet sense poder recolzar l’esquena, amb un teclat que no m’aclaro i amb un ratolí que cada vegada que aixeco el dit el tinc pringós. La suera i la calor d’aquell “quartutxo” és tremenda.
Les dues valentes han anat de compres, i ja us podeu creure que són valentes perquè cada vegada que necessites alguna cosa t’has de barallar amb vint persones perquè t’entenguin i després per trobar-ho.
Ens havien dit que a Hetauda hi ha de tot, però no. Ni molt menys hi ha de tot. Les noies s’han tornat boges buscant un tetrabrik de llet, no hi és. No n’hi ha per enlloc. Finalment troben llet en pols i es conformen. Tampoc hi ha hagut manera de trobar oli, per sort vam comprar dues ampolles a Katmandú, però ja nomes ens queda una, així que tenim dues opcions: oli en una bosseta de plàstic o oli de “flors”. Finalment es decideixen per l”oli de “flors” que el farem servir per cuinar. L’Oli d’oliva que ens queda, el guardarem pels entrepans de tonyina que mengem a la nit.
El nostre sopar diari
El Resort d’Hetauda on dinem sovint....
Mentre jo moria davant de la pantalla, elles seguien patint amb les compres. Han pogut comprar més pintura per acabar les habitacions, han comprat 30kg! També compren sabons i xampú pels nostres nois de l’orfenat.
Ells es renten amb una pastilla de sabó merdosa i que fa una pudor que els pobres no van mai nets.
També han trobat les circumferències aquells verdes pels mosquits, espelmes (la llum va marxant), alguna galeta, també han trobat uns DVD’s de la Shakira! Als nois els encanta. Ah! i també hem comprat unes pinces pel cabell i gomes per les nenes. Només són 5 i la veritat es que estan una mica “abandonades”. Aquí tenim una sort, la gent de les botigues ens deixen comprar i deixar les compres allí. Així que anem comprant i quan ja està tot passem a recollir-ho.
Quan per fi acabo d’escriure tota la crònica, elles em recullen i anem totes tres a dinar. Uns altres voluntaris a Hetauda ens han recomanat un lloc.
És un “resort” que l’hauríeu de veure... ens tapem el nas i entrem a dinar, no mengem malament: uns momos de verdures, una pota de pollastre al grill, unes boletes de formatge i un arròs amb verdures. Ens ho mengem tot entre les tres. Ja estem tranquil·letes, era tard i estàvem mortes de gana!.
Quan sortim de dinar no som conscients de la “Magnitud de la tragèdia” que ens espera.. devem tenir que recollir uns 50kg. de compres.. Quan arribem ofegades a la ultima botiga (la de pintura) ens surt el nostre amic amb dos sacs de 15Kg cada un!, tipus sacs de patates, més les bosses cubells i paquets.. ens miren i ens morim de riure, ens adonem que amb tot allò es impossible arribar a la parada de les “tartanes”.
La mar de decidides ens dirigim a “assaltar” algun cotxe. La Xè es queda asseguda al banc de la botiga de les pintures, vigilant les compres. La Laura i jo ens plantem a la carretera, feia una sol que petava (ha estat un dels pitjors dies de calor) per més que fem servir les nostres “armas de mujer” no hi ha tu tia! . La Xènia que s’ho mira des de lluny es pixa de riure. Nosaltres dues, veient que no hi ha jeeps que ens puguin portar, comencem a buscar opcions.
Tenim dues: un camió de militars que ens passa per davant carregat de soldats o unes bicis amb carrito. Les bicis ens fan una mica de pena, les condueixen homes grans i portem molt pes, els pobres se’ns moriran pedalejant: la opció dels soldats seria tan còmoda com perillosa. Hem pensat que nosaltres tres amb els cent soldats estem en una minoria massa perillosa. Així que o ens deixem a la sort de Déu amb els homes “valents” o ofeguem algun iaio pedalejant.
Ens decidim per ofegar al iaio.
Parem a tres iaios ciclistes, i els reunim per acordar el preu per portar-nos fins la parada de la Tartana, està clar que fins a Bhimphedi aquests pobres no arriben.
Al segon de posar-nos a negociar es comença a acumular gent al nostre voltant, es va creant un cercle on tothom vol intervenir. La Laura i jo intentem explicar-nos com podem, al voltant tots parlen alhora i cada un vol dir la seva.
La Xènia, de lluny, mentre es pixa de riure va fent fotos (les hem vist i no tenen desperdici), l’home de les pintures s’acosta al “corrillo” i ens ajuda a tancar el preu, finalment 30 Rps per cada un, estem molt a prop.
Malgrat que ens fan pena, anem pujant tot el material com podem, i ens plantifiquem cada una en un carret. L’escena es molt còmica, els nostres “ciclistes” es van adelantant els uns als altres i nosaltres que ens anem creuant mortes de riure. Els nois agafen empenta, tanta empenta que es passen de llarg la parada i agafen una baixada (amb corba inclosa) a tota velocitat, nosaltres que comencem a cridar, embalades baixada avall, fent bots i aguantant els paquets com podem, i en mig de l’equilibri, a sobre, intentem fer fotos.
Al final, de tant cridar, comencen a parar. Quan finalment estem tots reunits, ens adonem que ens portaven a una altra parada, així que ens toca tornar enrere. La “estupenda” baixada ara s’ha convertit en pujada... la cosa es complica..
Decidim baixar dels carrets, el meu iaio esta suant la gota gorda i amb les cametes fosques, primes i sense ni un pel, és impossible que la bici, carret i jo ens moguem de pujada.
Ja us podeu imaginar la pujada, totes tres a peu i empenyent la bici, el carrito i el iaio. Tot això amb el menjar al coll, una calor mortal i la por de tornar a perdre la tartana. Mentre anem fent la pujada a empentes, la gent del carrer es pixen de riure i van dient coses que per sort no entenem. Nosaltres somrients i ben dignes.
Finalment arribem a la parada i els donem 50 Rps a cada un, ells contents i nosaltres a lloc.
Els de la Tartana no s’espanten de res, estan acostumats a “entafonar” de tot. Nosaltres imaginant el panorama que ens espera dins d’aquella llauna de sardines, decidim pujar al sostre. Allà dalt tenen uns ferros per posar paquets però hi acostuma a viatjar de tot. Ben decidides, trepem per les finestres i ens plantem al terrat. Al nostre voltant a tornem a sentir riures i “moviment”. Els paquets ja els han posat per sota els seients i han anat trobant racons. A dalt ens adonem que és força incòmode, però sense perdre la dignitat, anem posant les nostres motxilles per sota el cul i anem trobant la postura. A la Laura li passen un recanvi d’una roda de bicicleta, ella pensa que deu ser un truc per seure mes còmode i s’ho fot a sota a mode de coixí. Tenim unes cordes a les que ens agafem ben fort.
Veient l’enrenou al nostre voltant ens imaginem que deuen estar rient pensant que a la primera corba sortirem totes tres disparades. Nosaltres com si res, ens preparem per la sortida. La Tartana es posa en marxa.
Anem la mar de bé, no corre gens (max 40km/h), anem soles i fresquetes i un cop sortim d’Hetauda la carretera és una meravella. Tot el nostre voltant són unes valls que no podeu ni imaginar. Es tot d’un verd preciós, la vegetació és molt exuberant (ara plou cada dia) de tant en tant passem per alguna cascada d’aigua impressionant, muntanyes i més muntanyes. Anem creuant poblets de tres o quatre cases, ponts fets per ells que fa por veure’ls, inclús hi ha casetes que per arribar a la carretera, la gent que hi viu ha d’agafar una cistella penjant que s’han fet ells.
Han posat un cable i una mena de cistelleta que amb l’ajuda de les seves mans van movent fins a l’altra banda. De vegades veus algun nen que amb un cable des de abaix ajuda a que es mogui la cistella. També ens van creuant per la carretera moltes cabres, vaques, porcs..
Gran part del viatge es converteix en una excursió fantàstica, molt millor que a dintre amb la olor a suat i apretades.
De tant en tant, la carretera no està asfaltada i quan fem un bot, totes tres cridem, se’ns claven els ferros per tot arreu. La Laura no troba la postura i per rematar-ho apareix un xino que es vol col·locar al seu costat i ella que li vol fotre una plantufada. El xino fa tot el que pot per pujar-se a l’estructura del ferro però finalment veient que la Laura no para de moure’s i que ell no sap on fotre’s, es queda a la punteta assegut com de “cuclilles” i agafat amb una ma. Aquest xino es veu que ha fet hores als terrats de les Tartanes.
Temem que en qualsevol moment la Laura li foti una empenta que surti volant.
A la parada on baixa el xino li reclamen a la Laura el recanvi del neumàtic, ens adonem que no era un coixí, que només li demanaven que ho guardés al sostre.
Quan passem davant de les casetes tothom ens saluda. Nosaltres riem, saludem i els cantem cançons. Ens hauríeu de veure!.
Arribem al poble i l’entrada ha estat triomfant, semblàvem tres reines, ben dignes i saludant a tots els nostres amics! Li diem al conductor que li paguem una mica més i que ens porti fins l’orfenat, és impossible arribar soles amb tot el que hem comprat.
Accedeix i ens porta pel nostre carrer de “desfilada”. De sobte, veiem que en un banc del carrer està assegut el Dayaran,. El cridem les tres alhora i el fem pujar a la Tartana perquè vingui amb nosaltres cap a l’orfenat. El Surendra també ens saluda a crits, els de les botigues treuen el cap al sentir el xivarri i ens saluden la mar de divertits.
A l’arribada a l’orfenat surten els nois morts de riure i ens ajuden a baixar i a descarregar. Alguns d’ells s’emporten una mica de decepció perquè pensen que portem les bambes. Com Divendres tenen un partit anirem dimecres a comprar-les i així podran jugar.
Descarreguem i ja són les 7 de la tarda, ens hem llevat a les 6h per agafar la Tartana de les 8h, aquest ha estat el nostre dia de festa. Marxem pitant cap a casa abans que ens tanquin l’aigua i no ens puguem dutxar. Anem totes suades i brutes de tot el dia. Ja semblem tres nepalís.
Ah! M’he oblidat de dir-vos que els hem donat els xampús als nois, no us podeu imaginar la il·lusió que els fa el sabó líquid, estaven tots contentíssims, nosaltres més.
Dilluns.......
Avui ens han dit que és alguna festa que no entenem, però que hem de portar alguna cosa verda, millor si són polseres. No ho dubtem i ens compren 5 polseres verdes cada una. A la plaça ens hem trobat a la Beni! Quin riure, per fi la veiem sense la reixa al davant!. S’ha posat molt contenta de trobar-nos i a nosaltres també ens ha fet molta il·lusió, l’hem portat a la botiga del costat i li comprem 5 polseres a ella també,estava feliç.
Ahir li vam passar per la reixa un pinta ungles i veiem que només s’ha pintat una ma, després d’una bona estona, es fa entendre i ens explica que amb la ma dreta menja i per això no se la pinta. Mira per on, que ara es preocupen de la higiene!...
Al arribar a casa fem un pacte amb ella, resulta que quan rentem la roba ella ens “examina” la rentada i sempre considera que no ho deixem prou net. Amb el dit ens assenyala les taques de pintura i ens fa gestos i sorolls per dir que no està prou neta, ens té fregides!. Així que el pacte ha estat que renti ella. Nosaltres li donem les bosses de roba i 500 Rps, per ella és un dineral i a nosaltres ens va molt bé. Te raó, ella ho deixa més net i els diners li van molt bé. Ella contenta perquè la roba quedarà més neta i nosaltres també, i de pas no ens perseguirà amb el tema taques. Aquest diners a ella l’ajuden molt, així que totes contentes.
Al matí ja tenim la roba neta i estesa, en comptes de penjar-la a la barana com fem normalment, ella ens ha posat una corda d’arbre a arbre i l’ha penjada allí. Per ella això ja és una feina i ho fa a consciència.
Avui es respira un aire trist al poble. Ahir a la nit quan tornàvem a casa ens vam creuar una multitud que baixava pel carrer principal amb una dona plorant a crits. Ens diuen que ha mort el seu marit.
Entre esgarrifades i entristides marxem a casa, totes tres pensant què faran amb el mort...
Hem vist que a l’endemà estan preparant una “pira” a la porta de casa seva. Se’ns posen els pèls de punta de pensar que el cremaran allà mateix. És una casa per la que passem quatre cops al dia per davant. Està al principi del caminet que porta a l’orfenat. Aquest camí està al final del carrer principal . En aquest creuament hi ha la casa del mort, un BART, una botiga que sembla un mecànic i la “guixeta” de la policia que fa de peatge i de “control” a tots els que passen per aquí. Acostumen a ser les Tartanes, moltes motos , algun camió i molt de tant en tant, algun altre cotxe.
Tornant al mort, resulta que la foguera de l’entrada és nomes “un acte cerimonial”, per fortuna ens estalviem l’espectacle de la cremació. Ens expliquen que porten al mort a la “jungle”, allí el cremen i el posen en una capseta, aquesta capseta en un forat a terra i a sobre fan algo així com una “estatua”. Tot això explicat en aquell “Nepalo-anglès”.
Avui mentre jo era a la dutxa es veu que m’he perdut la desfilada més interessant: la Laura i la Xènia assegudetes a l’escala de casa no donaven crèdit. Ha passat just per davant dels seus nassos un “batallon militar”. Els soldats son la “raça” més guapa d’aquest país, i resulta que han passat tots ells tirant petons a les noies.
Els soldats és un tema que també us volíem comentar. Són tots molt alts (aquí la majoria de gent no passa del metre i mig) forts i guapos i porten un uniforme de camuflatge de color verd i marron: les seves botes negres i aquell cinturó que els fa tan elegants.
De Bhimphedi a Hetauda veiem força campaments militars i aquests últims dies notem que hi ha molt moviment. Van passant camions, de vegades veiem “pelotons” per la carretera i es respira ambient militar. També hem vist un cotxe de Nacions Unides i un altre que anunciava Drets Humans. Tot plegat ens fa pensar que potser està passant alguna cosa, però aquí ningú diu res i tot segueix en calma. (les mames que no es preocupin, és només un “relat”...)
La veritat es que vivim en un poble molt tranquil, perdut en mig d’una enorme vall i envoltades de gent somrient.
Només darrerament estem tenint una mica de problemes a partir de les 5 de la matinada. Els primers dies no ho vam notar, però ja fa uns quants que de matinada comencen a cantar els galls com bojos, els gossos borden com si s’acabés el món i a la festa s’apunten els nens que a les 6 de la matinada ja els tenim per les finestres o per la reixa repetint els nostres noms.
Aquesta matinada, a les 5,30 ha sortit la Xènia i amb un cubell d’aigua i ha fet fora tots els gossos que ara els ha donat per bordar a la nostra porta. Penseu que ens aixequem molt aviat i que durant el dia no parem així que per nosaltres és important dormir, i s’està convertint en una feina ben difícil.
La Xenia s’aixeca 20 vegades a demanar silenci. Finalment, rendides, ens aixequem, i amb la lleganya a l’ull ja veiem tots els nens (de L’Escola de l’Escala) disposats a pintar. Molts dies prenem el cafè o el suc en pijama, assegudes a l’escala.
Tenim la mateixa quantitat de sol que de pluja, quasi cada dia ens plou però la veritat es que s’agraeix perquè durant el dia fa molta calor. La pluja de vegades ens espatlla activitats que teníem pensades amb els nois, però sempre ens apanyem. Normalment la pluja dura poc i de seguida surt el sol, encara que també hem gaudit d’algunes nits de pluges meravelloses des de dins dels nostres llitets.
Aquest migdia quan tornàvem de l’orfenat hem sentit molts crits de nens des de dintre d’un edifici molt derruït (penseu que només fa 10 anys que ha acabat una guerra civil i està tot molt malmès), hem tret el nas i ens hem trobat tots els nens despullats banyant-se dins d’una espècie de piscina d’aigua marron. Aquest edifici té un jardí molt gran, i el que ara s’ha convertit en la “piscina municipal” deuria ser un estany o algo similar. Ara tots els nens s’hi banyen la mar de contents, els hauríeu de veure!. També hauríeu de veure el color de l’aigua, allà dins deuen haver totes les malalties juntes, animals de tots tipus i qualsevol altre fauna que us pugueu imaginar.
Per cert, ahir vam pintar per fi, l’habitació de les nenes! Ha quedat moníssima, encara que els matalassos pixats i algunes pudors varies, no hi ha manera de treure-les. La Xènia ha posat inciens per tot arreu i ara sembla que comença a millorar, també volem pintar a la paret algun dibuix per elles. Tenim enganxines molt mones que també els hi posarem per les lliteres. Aquesta habitació ens fa una il·lusió especial.
El que no ens ha fet cap il·lusió és la rata que ha sortit del quarto de la Didi. Hem entrat tots en “batallon” disposats a pintar el seu quarto, no us podeu imaginar tota la merda que ha sortit d’allí. Els animals més grossos han sortit d’aquella habitació, La dona tenia tot tipus de merdes acumul.lades, caixes de cartró, roba vella, plàstics, ferros, boles de porqueria, paperots, draps i de tot. També tenia un “altar” que feia por, flors podrides, ceres regalimant per tot arreu, uns líquids repugnants per terra, pasterades de no sabem què i passejant per allà, escarabats, aranyes, animals que ni sabem què són i la rata que ha passat per sobre els peus de la Xènia i per davant del nas de la Laura. Quasi els agafa un infart.
Malgrat tot, ens arremanguem i ens posem a pintar, mentre ella fa el que pot per recollir les seves merderades.
A aquesta habitació li feia molta falta la netejada. Tota pintada semblava una altra! Quan hem acabat la feina de la pintura s’ha quedat ella sola intentant posar ordre i netejant, Buff!!!! Aquesta habitació ha estat la pitjor.!
Penseu que per pintar no tenim escala i ens hem de pujar a les lliteres per arribar al sostre. Les lliteres són molt inestables i al sostre hi ha un ventilador que com algú el posi en marxa mentre pintem es pot endur deu caps de cop. O sigui que mentre pintes has de vigilar els regalims que et cauen del que pinta per sobre teu, que no et surtin bitxos d’algun racó, que ningú es pugi a la llitera on estàs tu, perquè si et despistes pugen quatre de cop i la llitera tremola, que no t’obrin la porta de cop i et trenquin el nas i sobretot que no et caigui un cubell de pintura per sobre que tremola en una cantonada d’una llitera. Pintar es converteix en un esport de risc.
Un cop pintat s’ha de netejar i ordenar l’habitació. Us faríeu creus de tot el que arriba a sortir d’aquell quarto. Avui hem trobat un tomàquet podrit dintre d’un got i el got amagat entre el llit i la paret, segurament és el sopar de la rata de la MAM.
La Didi a la seva habitació tremebunda...
Per cert, (això va per la Gemma) l’Home de Pedra se’ns ha tallat el cabell! Porta el cap pelat com una bola de billar! Ell segueix amb el seu barret elegant però ja no li surt cap cabell blanc per sota. És una pena, els cabells d’Einstein li donaven un toc molt interessant.
Així i tot, continua sent el nostre Home de Pedra preferit. Ens agrada veure’l allà assegut, mirant el paisatge (o imaginant).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada