Si comptem el viatge d' avui ja és la sisena vegada que anem a Hetauda, que no està mal... Ja tenim els nostres amics, el de la pintura, un home d’uns 50 anys molt carinyós amb nosaltres i que parla anglès! la d’Internet, una noia joveneta que també parla anglès i de vegades ens ajuda, i que deu pensar que estic escrivint un llibre..., el iaio de les pinyes, un home molt gran, tendre i assegut a dalt del seu carret rodejat de pinyes, el del "Semon", el súper on vam comprar el primer dia i que ens va fotre una clavada tal, que no vam ni reaccionar, la següent vegada li vam dir que fes el favor de fer-nos "local price" i ara ens fa descompte; el de la parada central de les Tartanes, un noi jove que ens xuleja i que la Xènia el te boig perdut, d'uns 25 anys, mig punky, ple de tatuatges, taques, arracades estranyes, xulo com ell sol, amb pinta de "perdut", però que algun dia ens arrenca un somriure i que ara ens guarda sempre els nostres "coixins de viatge". El del restaurant del "Resort" que ens mira quan entrem i ens saluda, però acte seguit segueix enganxat a la pantalla de l’ordinador i no treu la vista d’allà durant tot el nostre dinar.
Hetauda
L’home de les pintures
La noia d’Internet
El nostre raconet....
La Xè fa dies que li vol robar un "porta-palillos" de lo més friqui per un amic seu de Barcelona, però com el primer dia vam preguntar per aquell objecte ara qualsevol el roba, jo crec que per sobre la pantalla ens espia...
I com aquests, molts altres personatges que formen part de la nostra vida a Hetauda.
Hem descobert que entre el carrer principal i el carrer de la dreta ho trobem tot, així que quasi mai ens movem mes enllà. Per si us serveix de referència, la Lonely Planet diu d'Hetauda que és un lloc on no cal parar perquè no hi ha res d’interès.
La nostra visita d'avui ha estat molt fructífera, hem trobar tot el que necessitàvem i hem comprat bambes (Converse) pels nens que no juguen a futbol. La rebuda a l'orfenat ha estat plena de crits d'alegria i tornàvem a estar tots contents!!. A les bambes els hem de posar el nom quan les comprem perquè sinó després és impossible saber de quí son, això fa que, com avui, quan una no va bé no la podem tornar. Als dos petits (Ramesh i Dinesh) els hi anaven grans, per tant, haurem de comprar dues noves el dimecres vinent (o sigui avui).
Les dues bambes grans les hem portat a casa i unes les hem regalat al fill de la Beni i la tia les volia totes dues! Li hem dit que ni hablar del peluquin!. Trobarem algun altre nen a qui donar-li. Segurament a la Babona, la nostra veïneta que va descalça.
De salut estem totes tres molt bé, la Xènia boja matant bitxos tot el dia a "sabatillasso limpio", la Laura que pot cridar entre 7 i 8 vegades al dia, cada vegada que li apareix algun animalet; ara mateix mentre jo escric, perquè s'ha trobat un "sapo gegant" a la cuina, i fa un moment acaba de fotre un crit per una papallona, segons ella monstruosa. La Xènia i jo quasi ni ens immutem quan crida, el dia que apareixi la Anaconda no ens la creurem... :)
La Xènia continua ocupant-se de la neteja i cada mati neteja el wàter amb fruïció, el te com una patena. Quan parlo de wàter em refereixo al forat a terra.
Jo rento plats, que si em descuido ja els ha rentat ella. Es desperta la primera, i de vegades quan ens despertem les dues marmotes ella ja ho ha fet tot. Sempre ens llevem dues hores abans d'anar a l'orfenat així ens ho prenem amb calma.
La Laura segueix feliç cuinant a la seva cuineta merdoseta. Avui ens ha confessat un secret, quan surt una patata fregida volant de la paella i cau en algun racó inhòspit de la cuina, el deixa allí tranquil·lament i això, segons ella, és la mar de relaxant. Aquí quan la paella esquitxa no t’has de preocupar massa, la teva taqueta d'oli queda camuflada a l'instant per la paret negre i plena de mugre. Si cau algo rere el moble allí es queda, els "mobles' són d'obra i els que no ho son, han quedat enganxats de tants anys de mugre.
Així que ella, esquitxant patata per aquí, ceba per allà, és feliç.
Ah! i parlant de menjar, a la Laura li ha agafat una mena d’obsessió no per menjar sinó per comprar pinyes. En compra 4, per allò de l'esperit de supervivència, se'n menja una i les altres tres queden a la cuina. Les tres que queden s'omplen de bitxos i les traiem a la "fresca", a la poltrona de fusta davant de la reixa de la Beni, aquella nit apareix el gat, passa per la reixa i se les menja. Volem pensar que és el gat, perquè si es una rata anem apanyades. Aquest és el fi de les pinyes. Però quan tornem a Hetauda en vol comprar més.
La deixem que compri.
La Xènia posa inciens compulsivament per tota la casa i de vegades tenim unes fumates que anem perfumades tot el dia.
Ahir vam portar boletes per fer polseres a l'orfenat. No us imagineu lo guapos que estaven, es van fer collarets i polseres i ells mateixos es trobaven "estupendus". Tània, mil gracies!!!! Ja veuràs les fotos, estaràs contenta de veure que la teva compra ha valgut la pena!!.
Al matí continuem en marxa amb l'Escola de l"escala", cada vegada venen més nens i això és un merder. Mentre uns pinten, els altres es barallen per un color, en veus un que va tirant pedres als gossos que s'acosten, a l'altre li regalimen els mocs fins el coll, de cop veus que un li fot una plantofada a l'altre, quan et despistes van entrant dintre de casa i et trobes una baldufa de dos anys, despullat i brut passejant pel passadís. De fons els hi posem musica i van cantant, hauríeu de sentir als nens cantant "tonight-tonight" (la cançó de Damm de l'any passat), de vegades s'arrenquen i es posen tots a ballar.
Al principi teníem només als nens petits que no van al cole i que són de famílies molt pobres; ara s'apunta algun més gran i algun matí (com avui) ve alguna mare i ens porta dos fills, la dona es deu pensar que oferim servei de guarderia. Nosaltres els hi donem paper i colors i es sumen a la gentassa que tenim allà convocada. Els matins són d'un animat en aquesta casa...
Mentre ells pinten nosaltres ens posem en marxa, això vol dir que quan vols sortir a rentar-te les dents has de saltar per sobre els caps dels nens i com et regalimi pasta de dents va a parar a sobre d’algun dibuix. Quan acabes de la dutxa has de tornar a sortejar tots els caps, manetes, dibuixos, mocs, alguna escopinada i si et descuides et fots de cap amb algun llapis que roda per l'escala. Ells estan molt acostumats a veure el cul de la Xènia que baixa l'escala en calces, qual Diosa del Amor, també ens veuen embolicades amb les tovalloles i els "turbants" al cap i ja ni s’immuten. Quan arribem a l'orfenat a les 10 del mati ja portem tres hores de "moviment infantil"...
Això sense oblidar la Beni que puja i baixa per les escales des de primera hora. Ella va entrant i sortint de casa, s'aplatana al sofà i de tant en tant fot un crit als nens. Ella organitza, és la mestressa de la seva vida, i de la nostra...
Hi ha un altre capítol de la nostra estada que hem dubtat molt en explicar-lo, sobretot perquè ens fa mal el cor. Finalment hem decidit que us ho explicarem perquè us feu una idea del que passa per aquí.
La Xènia al menjador, la Laura i jo a l’habitació, de cop i volta sentim uns crits com d'assassinat, plors, molta gent cridant i molt soroll. Saltem a totes tres i sortim pitant. A la porta de casa està la Beni que ens fa senyals de que anem al lloc d'on provenen els crits, es a la plaça del costat de casa, sortim escopetejades cap allà, pensem que estan matant un animal.
Quan arribem l'escena que ens trobem és "dantesca"... Recordeu la Babona? la nena que vam dutxar i deixar tan mona? doncs el que veiem és : molta gent cridant, la mare de la Babona completament embogida, cridant i tota suada, està lligant amb una corda a un poste de llum a la nena. Ens quedem al·lucinades i ens dirigim corrents cap a elles, intentem frenar a la mare però esta fora de sí, no para de donar voltes amb la corda sobre la seva filla, li fa unes apretades que la nena crida i plora desesperadament, mentre la mare cada vegada la lliga més fort i li fa nusos amb mes ràbia. La mare la mira amb cara d'odi i nosaltres veiem que no aconseguirem frenar-la. Aquesta nena te tres germans més, són petits i ploren a crits. Tot són crits, plors i histèria. Finalment la mare es dona per satisfeta i la deixa lligada al poste. Cada vegada s'acosta més gent i veiem bocabadades com les dones que han anat arribant riuen de l'escena. No us feu a la idea del que representa per nosaltres veure a la nostra nena lligada al poste i sense poder ni respirar dels mocs i els plors.
No ens cap al cap que les dones riguin i al mateix temps li diguin coses a la nena, sembla que la insultin i que se'n fotin, tot plegant dantesc.
Un cop la nena lligada la mare es dirigeix a la casa i intenta donar-li el pit al bebé. Nosaltres la seguim i veient que està molt nerviosa intentem preguntar-li a veure que ha desencadenat tot això.
Al mateix temps sentim a l'altre bebé plorar a dins de la casa, entrem i ens el trobem tirat a sobre d'una fusta (un llit sense matalàs) boca amunt i sense parar de cridar. Decidim esperar que la mare es calmi i mentre intentem calmar al bebé, dins d'aquella habitació fosca i angoixant li fem mimos i finalment aconseguim que es dormi i deixi de plorar. Des de l’habitació encara sentim plorar a la Babona que continua lligada. Sortim a parlar amb la mare i entre senyals, plors, crits i demés, creiem entendre que la nena s'ha endut al bebé fora i se li ha caigut a terra de morros. La caiguda ha provocat la ira més profunda de la mare.
Anem parlant amb ella fins que està més calmada i llavors la intentem convèncer que ens deixi deslligar a la nena. Se'ns fa insuportable veure-la lligada a un pal.
Mica en mica, fem gestos i ens anem acostant a la nena, sembla que la mare ens permetrà deslligar-la.
Amb gestos ens va dient que ens la emportem a “Spain”, que ens la regala. Fem un cop de cor i anem per feina (amb la por al cos que ens digui alguna cosa) comencem a deslligar-la, la mare ha fet uns nusos amb una força de mil dimonis. Entre la Laura i jo intentem anar-la deslligant, en aquest moment som conscients que li ha fet molt mal. Al voltant nostre la gent parla i riu, i a sobre encara es permeten dir-li coses humil·liant-la, com si no n’hagués tingut prou amb estar lligada davant de tothom...
Finalment aconseguim deslligar-la del tot, i amb prudència i a poc a poc, ens l'enduem a casa nostra.
Ella no ha parat de plorar, la pobre s'ofega i tot. Darrera nostre ve una peregrinació de gent a veure què passa. Nosaltres entre enrabiades, indignades i tristes anem fotent fora a tothom, a crits i ja nervioses, amb una mica de males maneres...
El veïnat s'aglomera al nostre jardí, a la reixa, a les finestres. Nosaltres en aquell moment dispararíem amb escopeta. La pobre nena esta humiliadíssima i ja ha tingut prou càstig.
A l'entrar a casa li diem amb tot el carinyo si es vol fer una dutxa, ella pobreta, diu que sí. Li encanta el sabó i per ella, ara mateix és un regal, per nosaltres la millor manera que se'ns acut per mimar-la i consolar-la. A sota l'aigua encara plora i mentre nosaltres la dutxem la Xènia es baralla amb tota la gentada perquè marxin. La dutxa està al jardí i hem hagut de sortir amb ella fora i els "cotilles" s'han posat les botes.
Un cop dutxada l'entrem a la nostra habitació i allí l’eixuguem, li posem cremeta, la pentinem i ens comencem a adonar de les ferides que te. La corda era d'aquelles com d'espart i li ha cremat les mans, l'esquena i totes les cametes que te com dos fils. Estem totes tres a punt de plorar. Ho te en carn viva si li posem alcohol la matarem, li posem una mica de crema i a la pobre li salten les llàgrimes del dolor. La laura li regala una samarreta blanca de tirants, li posem i li diem que s'estiri amb nosaltres al llit. Els nostres tres llits estan enganxats al mil·límetre entre ells i entre les dues parets. Allí ens estirem totes quatre, i ella per fi, para de plorar. ..
Després de treure quasi a pedrades els nens que ens espiaven per les finestres, al final aconseguim la pau...
Ella comença a estar més tranquil·la encara que amb el seu ditet ens assenyala totes les parts del cos que li fan mal, li veiem una ferida gran a la mà, entre el dit gros i el següent, se'ns posa la pell de gallina, més tard li curem i li emboliquem.
A la tarda havíem d'anar a l'orfenat i li diem si vol venir amb nosaltres, ella accedeix encantada. Passem per casa seva per demanar permís, la mare no hi és i la veïna ens diu que sí.
Us faig un parèntesi per dir-vos que ens hem quedat molt parades de la reacció de la mare amb nosaltres, s'ha deixat ajudar i ens ha permès desautoritzar-la deslligant a la Babona. Hem intentat entendre que la mare, si ha vist rodolar al bebé haurà tingut un susto d'infart, la seva reacció crec que es la que tindríem qualsevol de nosaltres, amb la diferència que nosaltres no ho fem. Fins aquí.
Finalment la Babona ha passat la tarda amb nosaltres a l'orfenat. Els nostres nens són un amor i l'han rebuda molt bé, ella s'ha tornat boja, corrents amunt i avall amb tots els nens, a l'hora del Dalbat l'han convidat i ha menjat amb aquella gana que dona plaer veure-ho, s'ha posat les botes d’arròs i llenties!.
Hem fet més polseres amb els nens i ella també se'n ha fet una, estava feliç.
Quan ha entrat a l’habitació de les nenes s'ha quedat pasmada, li ha semblat el paradís. Ella viu amb les germanes, la mare i no sabem quantes dones més, en un quarto de 25 m2, brut, fosc i sense res de res. Es ben curiós el que patim nosaltres pels nostres nois i veient la cara de la Babona, encara penses que els nois són uns privilegiats.
De tornada, ja de nit, l'hem deixat a casa seva i la mare no hi era. El quarto estava ple de fum, els bebes a terra i una foscor que encara ho feia més trist tot plegat. Allí l'hem deixat, però ja amb un somriure.
Avui ha tornat a passar el dia amb nosaltres a l'orfenat, allà s'ho passa bé amb els altres, fa tot el que fem pels nostres, li donen menjar i està amb nosaltres. Està feliç.
Totes tres ens posem al llit i respirem, d'una banda satisfetes i de l'altra amb el cor ben trist.
L’endemà al matí el Dayaran ens ha ofert anar de visita a la presó, un altre tema alegre...
No ho es gens, però la nostra visita ha estat d'aquelles dignes de Bhimphedi...
A l'entrada de la presó ens adonem que hi ha dos murs, nosaltres cada dia veiem el de fora i no ens imaginàvem que n'hi hagués un altre. De fet, vista des de fora no sembla molt segura. Un cop passat el mur, ens ensenyen tota una zona que està en construcció i que ens expliquen serà la nova presó, també estan construint una presó per dones. A la segona entrada ens rep un policia, però tot molt relaxat, envoltats per un descampat, gent de xerrera amb ell, una construcció petita i vella, de fet, semblava "Cal Pinxo".
Donem una volteta per la construcció i ens conviden a pujar a la torre de vigilància. Un quartet de 2x2, dos llits destartalats i 50 cm de radi de moviment. Allí dins el vigilant "despert", amb el seu rifle de l'any de la Maria Castanya, el seu uniforme llardoset i amb una cara d'avorriment que no pot amb ella, el Dayaran amb la seva panxa de 8 mesos, la Laura, la Xènia, el vigilant "dormit", que no és una broma, que dormia en un dels llits destartalats com ell, un nen que jugava amb un "matxet" i jo. Tots junts i apretadets ens apilotonem com podem i ens assenyalen que mirem per la finestreta. Ens aboquem totes tres. A sota nostre, "el pati". Un espai que tindria com a màxim 100m2, tots a la solana, un dutxant-se amb calçotets, l'altre afaitant-se els altres asseguts a sobre una taula petant la xerrada, un grupet jugant al "Karom" (un joc de taula típic d’aquí), els altres passejant de forma circular. Si les cases estan brutes us podeu imaginar com esta la presó..
Ens expliquen que estan tots aquí per assassinats, nosaltres fem cara de que "vale". Allà abocades totes tres a la finestra ens comencen a mirar i nosaltres els mirem a ells, ens creuem les mirades i fem cara de "res". La veritat es que és una sensació molt estranya, mirar-los des d’allà dalt per sobre els seus caps.
Allà apilonadets, ens donen conversa, mentre veiem el nen jugant amb aquella arma com si res, l'altre que ronca, i el "despert" allà tieso.
Aconseguim marxar d'aquell "quartutxo" i de baixada, entre descampats, cabres, i la garita de la policia hi ha un grupet que no sabem si es gent que treballa allà o són amics dels vigilants, que per donar-nos la ultima alegria li tallen el cap a una cabra davant nostre. El cap rodola per terra i del cos recullen la sang que cau a xorro dins d'una palangana.
La Laura, amb tots els seus collons, fa una foto. Una del cap i una alta del cos, i els altres que els hi fa gràcia, junten el cap amb el cos perquè la Laura faci una foto de l'animal sencer.. i es clar, es pixen de riure.
El cos de la cabra i la palangana....el cap us l’estalviem...
A la presó amb el vigilant...
Per sort, marxem de la presó.
Arribem a casa i allí tenim a la Beni esperant-nos, amb la seva panxa de 20 mesos, la seva cara de pa (integral), la seva pinta enganxada al cap i amb un "water-water" a punt.
A la propera crònica us explicarem la final del "Match:... i una nova habilitat que li hem descobert a la Beni... i sobretot no patiu, seguim rient molt.
Acabem de sortir a l'escala i ens hem trobat amb un cel espectacular, ple d'estrelles i els grills de fons.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada