Els que es queden a casa ja estan neguitosos perquè tornem.
El viatge el fem tots 5 al damunt de la Tartana, però aquesta vegada ens emportem coixins, així que ens instal·lem tots cinc al terrat la mar de bé.
A Hetauda comença una peregrinació inacabable en busca de les bambes. Ens diuen els nois que ells ens porten a un Sports Center i pasmeu-vos… era una llibreria! A un racó de la botiga hi ha un petit aparador amb bambes, al costat de tots els llibres i llibretes.
Realment a nosaltres no se'ns hagués acudit mai buscar les bambes a la papereria. El drama És que a cada lloc ens en venen 3 o 4 màxim i en necessitem 18! Veient que això s’allargarà molt, jo vaig cap a Internet i us vaig passant la tercera crònica, elles segueixen barallant-se botiga rere botiga i mica en mica van aconseguint totes les bambes, també hem de comprar mitjons i els guants pel porter.
La veritat es que els nois no les tenien totes, i ara veient-se amb totes les bosses plenes de bambes estan exultants. Volien comprar bambes per tots però en un viatge és impossible, així que donem prioritat als "futboleros" que tenen partit dissabte. Primer ens van dir Divendres, però ara resulta que és Dissabte, Misteris de Bhimphedi…
El Messi també ens ha dit que es volien apuntar a un campionat però que no tenien diners, val 500Rps (uns 5 euros) amb tota la il·lusió els diem que ho pagarem nosaltres i que s'apuntin!. La nit abans el Messi va tenir un baixon i ens va dir que estava una mica trist perquè "el seu equip" no estava molt motivat, ens ha entendrit molt i li hem dit que l'ajudarem, se'ns ha trencat el cor, ell ens diu que "vol ser el Messi"…
Cap a la 1h del migdia ja tenim compres fetes, també hem comprat a tots els petits "pelutxos" per la seva habitació. També teníem dos encàrrecs "especials": encàrrecs de la Beni. S'ha explicat com ha pogut i ens ha demanat un "chatá" (paraigües) i unes xancletes. També li hem comprat.
Amb totes les compres ens dirigim a dinar. Portem als nois a l’últim restaurant que vam anar l'altre dia (el del "Resort"). Estem convençudes que és la primera vegada que mengen en un restaurant. Són moníssims, ens imiten i mengen com poden amb els coberts i també s’eixuguen la boca amb el tovalló, lo nunca visto, són d'un tendre…
Desprès d'una Odisea per recollir totes les compres i per tornar a casa (la Tartana ha sortit amb una hora i mitja de retard) arribem a l'orfenat tots cinc damunt del sostre.
Arribem a l'orfenat a les 7 de la tarda i ens esperen tots els nois pujats als sostres! Tots cridant embogits. Surten corrents i ens ajuden.
Avui ha hagut visita del metge a l'orfenat i encara és allí.
Nosaltres seiem a tots els nois al jardí i els expliquem que només hem comprat les bambes de l'equip, per sorpresa nostre reaccionen molt bé, es conformen i saben que Diumenge anirem a buscar les altres "Converse" que ens han demanat.
El més bonic és que hem posat a cada bamba el nom del noi i els anem cridant, tots els altres repeteixen el nom de "l'afortunat" i criden d'alegria!.
Ens emociona veure com tots participen encara que no hi hagi bambes per ells. També els donem els "pelutxos" als petitets… un moment preciós!. Estan cada un amb el seu nino agafadets i sense donar crèdit. La veritat és que la sensació és de que han arribat els Reis, totes tres estem emocionades.
Els ajudem a cordar les bambes i quan ja tenim a l'equip els fem una foto, ja la veureu, és tal qual "más feliz que un niño con zapatos nuevos".
La veritat és que l'escena de tots els nens al jardí rient i cridant ha estat un regal preciós per nosaltres.
L'equip es diu BMC (bi,em,ci) i nosaltres estem entregadíssimes en animar-los. Avui hem fet pancartes pel partit!.
Estem preparant pitos, maraques i un tambor per fer soroll. Avia'm si tenim sort i guanyen.
Mentre estàvem a Hetauda el Messi ens ha posat els pèls de punta: ens ha dit que a ells al poble mai els parlen. Diu que ningú parla amb ells perquè són de "Balmandir" (l'orfenat). S'han quedat parats perquè a Hetauda a nosaltres tothom ens mira i perquè molta gent ens para per parlar. El Messi m'anava dient: "mira mira, tothom us mira i tots us parlen!", pobret….ens ha fet una peneta…
A ells també els hi pregunten per nosaltres i veiem que pobrets diuen avergonyits que són de Balmandir, fins que nosaltres intervenim i diem que són fills nostres, ells somriuen i tots callen.
A la tornada a Bhimphedi s'han afegit tres o quatre persones al "nostre" terrat de la Tartana, quan volien preguntar coses als nois, nosaltres interveníem "amenaçants" i dient : "OJO! Que són fills nostres!". Els nois satisfets i nosaltres més.
A la nit passem per davant de la "casa del mort" i ens quedem pasmades. Estaven a la terrassa els dos fills del mort i anaven com exigeix la seva tradició. Quan es mor el pare s'ha de rapar el cap a zero i vestir-se amb unes robes de color blanc o beig durant un any!. Un dels fills ens mira i ens somriu, per nosaltres és una imatge ben estranya, sembla que vagi despullat, les robes són com de monjo budista, amb un ombro a l'aire i al cap porta un mocador de color blanc lligat i que li pengen les tires que sobren per darrera, la visió es com d'un Eunuco..
I allí a la terrassa estan els dos fills mirant el carrer, són adults, deuen tenir a la vora dels 30 anys i ara els espera un any vestidets així..
Avui ja és Divendres, ara ens estan passant els dies volant. Estem ben acomodades a la nostra caseta verda i no parem en tot el dia.
Durant aquest dies que portem aquí hem anat guardant totes les ampolles d'aigua que bevem i avui n'hem comptat més de 50!! Les hem portat a l'orfenat i hem fet titelles!. Encara no estan acabades, els hi hem fet un cap fen una bola de paper de diari i l'enganxem amb cinta aïllant a l'ampolla. Després hem anat posant tires de paper de diari passades per cola i hem forrat tota l'ampolla. També els hi hem fet uns braços amb paper de diari i han quedat la mar de monos. Ara ens queda pintar-les de blanc i posar ulls, cabells, boca i nas i vestir-les!. Quedarà moníssim!
Els han posat a una habitació i deien que era "una família"…
Avui encara estem acabant les habitacions dels petits, els hi estem fent dibuixos a la paret i els pintem de colors, estan quedant moníssims. Els nens estan emocionats.
Diumenge tornarem a Hetauda (el nostre dia de festa) i comprarem els colors que ens falten i les bambes dels altres nois. Ja hem parlat amb dos nois més que seran els que ens acompanyaran: el Brish i el Manush, dos personatges.
Aquests dies ens han ajudat molt i són molt desperts. Ja tenim preparada la llista de nens amb el numero de peu de cada un.
La nostra cuina va millorant, aquest migdia ens hem fet tres truites de patates! Una per cada una, tres truites com tres sols que han estat un bàlsam meravellós per l'esperit… J Quasi tenien gust de casa! No patiu que mengem!
A la Beni la tenim revolucionada, no para d'entrar i sortir per casa nostra. Ja fa dies que ens va guanyant terreny… ara li ha donat per recollir la nostra vaixella quan la tenim recent rentada. Normalment la deixem a la font del jardí perquè s’eixugui bé, ella quan li sembla el moment oportú la recull, això passa normalment quan no hi som.
Quan tornem a casa al migdia mortes de gana ens trobem que no tenim vaixella! Ens posem histèriques esperant-la. Quan arriba ens la volem menjar!!!.
A la nit ens passa el mateix, arribem i no podem cuinar! Ara hem decidit que no deixarem més coses a la font del jardí.
Últimament li estem ensenyant anglès, vaja ho intentem... Ara està aprenent els colors. Com tenim una bandera budista amb moltes banderoles de colors, li anem senyalant cada una i ella repeteix els colors. La veritat es que no té massa memòria ja portem dies amb el tema banderetes!!. Quan nosaltres li preguntem els colors en nepalí i no els sap, se'ls inventa tan tranquil·lament. Quan hem repassat els colors amb els nens es pixaven de riure. El blau ens ha dit que es diu "Mircolor" i es diu "Nilo" però ella ens ho diu convençuda i nosaltres prenem nota (de tot el que es deu inventar).
Últimament també ha fet dues coses "inquietants", la primera es que ahir va venir de visita i ella sola es va convidar al sofà. Fins ara mai havia entrat al nostre menjador, tenim converses per la reixa o a l'escala però no dintre de casa. Nosaltres fent les nostres coses i ella escarxofada tan tranquil·la, i les tres morint-nos de riure.
Un cop la tens asseguda comença a fer senyals i no entenem res, ella tampoc ens entén i riem. Cada dia ens pregunta : "Balmondir"?? I nosaltres responem que sí. Després ens diu: "water, water" que vol dir que plou, que ha plogut o que plourà. I poca cosa més. Cada dia ens diem el mateix. Després li posem musica i ballem, i es mor de riure. De vegades li intentem explicar més coses però quan li preguntes alguna cosa ho repeteix, no entén que és una pregunta, i d’aquí no la traiem!. Ella repeteix incansablement el que li preguntes! I vinga a riure! La tia s'ho passa bomba.
La segona cosa es que avui mentre la Laura i jo pelàvem patates per la truita, assegudes la Laura a un esglaó i jo a una espècie de poltrona pollosa de fusta que tenim, ella arriba, entra se'ns acosta i es posa a mirar. M'aixeco un moment per anar a buscar les patates i quan torno me la trobo asseguda al meu lloc! La tia m'ha fotut la poltrona. Ens moríem de riure però ens la mirem amb recel..
Ens ha deixat de fer por, però perquè ja no s'amaga, ara entra como "Pedro por su casa".
A la nit quan arribem a casa seiem al sofà i ens organitzem, parlem del que farem l’endemà i preparem els materials, prenem notes del que fem cada dia, la Xènia pren notes del que mengem (tot un model de dieta..). Anem tot el dia amb material amunt i avall i estem mortes.
Després de "sopar" tenim dos rituals: un, es llegir la crònica del dia, la comentem, riem, i elles m'ajuden a recordar moments i a escollir histories que jo explico però en veu de les tres i amb el seu consentiment abans d'enviar-la.
Per nosaltres és un moment divertit que recordem i "vivim" de nou les nostres pròpies histories.
L'altre ritual és la nostra "tele", ens posem musica de fons i assegudes com al metro, ens mirem les fotos de les tres càmeres. De vegades veient les fotos ens emocionem. Ens les mirem i comentem coses de cada nen, és la nostra dosi de tele.
De vegades, mentre mirem emocionades les nostre fotos ens interromp la Beni i fa: ALOOOOOOOO!! Cridant com una boja! En aquests moments la mataríem!. I entra, i repeteix, que si Balmondir, que si water water…
La Beni es omnipresent.
A la tarda hem anat a veure el partit d'entrenament del nostre equip, demà és el "Match". Han jugat contra un altre equip com a preparació. Nosaltres hem anat a l'orfenat a recollir a tots els altres i els hem animat, els Dayaran veient l'ambient també s'apunta. Més tard, quan ja érem tots asseguts a la gespa ha aparegut la Didi amb l'assistant del Dayaran, en Dim. Aquest assistant el vam veure el primer dia i va desaparèixer, no l'hem tornat a veure fins ahir (Misteris de Bhimphedi…), total que hi hem anat tots! Hem animat molt als nostres, la Xènia ja volia sortir a arbitrar, totes cridant els noms dels nostres i els altres nens de la casa també animant i cridant el nom del nostre equip.
Malgrat els crits, als nostre nois els han fotut tres gols… nosaltres hem continuat animant-los de tornada: també hem de dir que els altres eren força més grans que els nostres… :-)
A la nit, quan marxem, ells es queden reunits, preparant l’estratègia de joc per demà. Perdin o guanyin estan units, i tenen un objectiu comú, que això està molt bé per ells.
Al mateix temps nosaltres anem preparant "soroll" per animar el partit.
Una altra cosa curiosa que ens ha passat avui es que de lluny, mentre baixàvem el carrer principal, hem vist a un fill del mort. L'hem reconegut perquè portava aquell mocador de color beige embolicat al cap, la resta de la vestimenta es resumia en dos, un calçotet blanc i una samarreta d'interior, de tirants blanca. Amb aquesta fila anava pel carrer. Per nosaltres ben surreal.
El cop ha estat que quan ens hem creuat amb ell, ens adonem que el coneixem! No sabem massa bé de què però ens sona!. Creuem dues paraules amb ell i el reconeixem a l'acte! És el director de l’Escola Privada!!! (el Rajendra) Li preguntem si és el seu pare el que s'ha mort i ens ho confirma, diu que només tenia 56 anys, no preguntem de què, però de cop entenem perquè ens somreia el primer dia des del balcó.
Nosaltres no el vam reconèixer, i ara també ens ha costat reconèixer al nostre "Il·lustre Director" en calçotets i samarreta, cap rapat i mocador, pel mig del carrer!.
Li donem el condol i quedem que segurament la propera setmana tornarem a l'escola. Aquests dies no hi hem anat perquè estaven d’exàmens. Que per cert, a la pregunta "com ha anat l'examen" TOTS responen el mateix: "very easy". Serà veritat?
Ara ja som al llit i recordo les fotos que hem vist a les nostres càmeres, aquestes caretes ja no són planes, al seu darrera reconeixem el caràcter, les penes i els somriures de cada un, són unes noves "grans" personetes a les nostres vides, que ens omplen de moltes coses.
Ara és dissabte a la tarda i ha estat un dia emocionant!. Al matí al arribar a l'orfenat ningú sabia quan era el partit i nosaltres neguitoses i pendents.
Hem estat una estona ballant amb ells i de cop ha arribat un noi corrents avisant que el partit comença en deu minuts! Tots a córrer!! hem organitzat tot, pancartes, pitos, globus, maraques, trompetes… tots els nens emocionats corrents cap el camp! Quan hem arribat ens hem trobat que tot el poble estava congregat allí, fills del mort inclosos, avui és dissabte i aquí és festa.
Els nostres nois quan ens han vist arribar a tots fent crits i amb pancartes es morien de riure, ens miraven entre orgullosos i amb una mica de vergonya… Segur que mai els havien animat tant!
Tot l'orfenat congregat allí! La Didi ha vingut amb nosaltres, en canvi, el Dayaran ha aparegut a mig partit. Sospitem que tenia vergonya del xivarri que hem organitzat. Quan fèiem les pancartes ell no estava molt convençut.
Els nostres petits han animat molt, estaven eufòrics, nosaltres també.
El cas es que no hem parat de cridar BMC i d'animar-los, i sorpresa…. HAN GUANYAT!! 3 a 0!!!! Estàvem tots histèrics!!
Ha sigut molt emocionant, els hem portat sucs i galetes, estaven tots bojos d'alegria!. Nosaltres molt contentes i orgulloses dels nostres nois.
Ara hauran de jugar un altre partit, però és un d'aquells "Misteris de Bhimphedi!, ningú sap quan… en algun moment apareixerà algú corrents per dir que toca jugar, aquí les coses van així..
Hem arribat a casa mortes, amb el bon regust de la victòria, al camp petava un sol d'infern i estem destrossades, després de dinar ens hem estirat a fer una becaina. Mentre descansem les tres la mar de tranquil·les, la Beni torna a fer una de les seves… Ella tan tranquil·la obre la reixa de casa i entra fins la nostra habitació i sense contemplacions obre la nostra cortina (no tenim porta), però no només ella, la tia s'ha portat una amiga i dos nens!. L'escena es surreal, les tres estirades al llit i a la porta els quatre nepalís apretujant-se per mirar millor, és el colmo! A aquesta Beni li haurem de "tocar el crostó"… vaya tela amb la Beni.
Aquest matí també ens ha obert la cortina quan encara dormíem!! Haurem de fer una reunió amb ella i posar-la a "puestuu". Qualsevol dia ens la trobem al nostre llit.
M'he oblidat de comentar una cosa, a l'entrega de les bambes de futbol se'ns va acostar un dels nois i ens va dir: "Soy muy feliz"… quasi ens posem a plorar. Ens vam recordar molt de la Marta Tatjer. Marta, ja sabem qui t'ho va dir a tu : el Manush. Avui era el porter del nostre equip i ho ha fet molt bé! Amb els seus guants nous no li han marcat ni un gol!!
El menjar dels nens no el tenim massa clar (com la majoria de les coses aquí) ens diuen que mengen quatre cops al dia. Suposadament a les 6 esmorzen llet amb galetes o cereals, a les 8,30 el dalbat (arròs i llenties) a la 1 un tè amb alguna galeta i a les 18,30 un altre cop el Dalbat. Això seria la teoria, avui a la 1 menjaven fideus, i l'altre dia érem a l'escola privada i veiem a tots els nens amb la 'carmanyola' i els nostres que ens deien que al migdia no mengen res…(vam anar a comprar corrents galetes per ells) un altre Misteri de Bhimphedi...
De tornada a casa ens cau a sobre una turmenta espectacular, d'aquelles que sembla que el mon s'acaba… Totes tres caminant carrer amunt, rodejades de foscor i aigua, satisfetes i orgulloses del "nostres nois"…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada