El Diumenge al matí tenim la primera reunió a l’escola. Parlem amb el director. Nosaltres intentem organitzar uns horaris, però no us feu a la idea del difícil que és.
Quan parles amb ells, no diuen ni si ni no, mouen el cap de costat a costat (de oest a est) és un moviment molt curiós que ens fa riure molt, però no hi ha manera de treure res clar.
Tu preguntes, ells et miren amb cara de susto i mouen el cap. I nosaltres vinga a insistir: si o no???. No hi ha tu tia!.
Després de molta estona intentant explicar les nostres intencions, tots fan sorolls, mouen el cap, somriuen… però no tenim ni idea de si els ha quedat clar. Els diem que tornarem l’endemà a les 13:00 (es l’hora que ens diuen ells). A tot això nosaltres no tenim horari de dinar, ja ens organitzarem.
Aquí mengen molt aviat el seu arròs amb llenties (Dalbat). Al migdia mengen molt poquet i a la nit repeteixen l’esmorzar. Total, arròs i llenties sempre.
Més tard anem per primer cop a l‘orfenat. Està una miqueta més apartat del poble (del carrer principal, vaja) i just davant de la presó.
Aquí la gent pensa que els nens de l’orfenat porten “mal karma”. Han arribat a la conclusió que per estar allà i no tenir pares, són nens que a la seva vida anterior han estat molt males persones i per tant, s’ho mereixen. Com ho veieu? Tal qual uns “apestats”.
Porta per porta amb l’orfenat tenim la presó, hi ha 20 presos amb condemnes molt llargues i 20 vigilants, tal com sona.
L’orfenat es preciós, mes que l’orfenat en sí, es el lloc. És una meravella. Té una extensió enorme, tot verd, ple d’arbres i gespa i un hort molt gran. L’han tingut una mica descuidat, però ara hi ha una dona que el cuida. La pobre ho fa tot a ma, es diu Maya i és un amor.
Per aquests indrets la dona treballa com una negra. L’home “ve la vida pasar”, també, tant ells com elles tenen un costum que ens persegueix. No us podeu imaginar les “escopinades” que foten per tot arreu. Sabeu d’aquells amb molt soroll que fan vomitar? Doncs tot el dia! Jo faig veure que no els sento (a Sri Lanka escopien i movien el cap igual) però la Laura i la Xènia estan fregides amb el tema.
Quan entrem a l’orfenat els nens venen corrents amb el director, en Dayaran, i ens ofereixen un mini ramet de flors a cada una. Un detall preciós.
Ens ho ensenyen tot. Tenen dos edificis allargats on dormen els nens, separats per edats. A un dels edificis també tenen una sala de jocs i tele.
A part, tenen en una petita edificació la cuina i el menjador. També hi ha un altre petit edifici on està situada la oficina (i on suposem que viu el Dayaran) i un altre encara, que és biblioteca i lloc per fer deures.
Tot plegat en una extensió molt gran, per nosaltres un lloc fantàstic.
A la visita hem trobat les habitacions molt tristes i força brutes.
El primer que ens proposem es pintar totes les habitacions!. Després de la visita juntem tots els nens i nois (hi ha força adolescents) al menjador i els proposem fer uns cartells amb el seu nom, per veure si aconseguim recordar-ne algun…
Us quedaríeu parats de veure com “s’entreguen” a la labor.
Els donem unes cartolines i rotuladors, que per cert, els hem comprat a Katmandú i després de fer-los servir un dia ja no van; era d’esperar, no? Rotuladors a la nepalí…
Al menys han pogut acabar els seus cartells. Els hem fet una foto un per un, ja les veureu perquè fan pixar de riure. També els hem fet fer un autoretrat, i això ha estat la bomba! Des de el que es dibuixa ros amb cabell llarg i de punxa tipus drag-queen, al que es dibuixa “tipus manga”, o el que es dibuixa els pèls de punta i en realitat porta un pentinat que sembla que li hagin tallat el cabell amb un orinal al cap.
Tenen una fisonomia força xinesa, encara que són un barreja amb indis i no se que dir-vos més, ja els veureu… fan riure molt i són un amor.
Estan entregadíssims amb totes les nostres propostes, se’ls veu amb moltes ganes de fer coses, estan “ansiosos” de rebre el que sigui.
També els hem portat un aparell de musica! Aquell que varem comprar amb altaveus (4) per separat i l ‘altre aparell. Il·lusionades el muntem, estem totes tres concentrades, amb cara de cul, perquè no sabem on va cada cable. Tot plegat es un nus que no sabem com acabarà.
Nosaltres fem cara de saber com va, però ens anem mirant de reüll pixant-nos de riure.
Quan creiem que ja el tenim muntat, ens adonem que l’endoll de la paret no encaixa!!! Les tres fem cara de llufa i tots plegats fem un : hooooooooooo…
‘No problem” a la tarda anirem a Hetauda (el poble del costat, està a una hora i ens han dit que allí s’hi troba de tot). “Ni cortas ni perezosas” decidim anar a buscar el “cotxe de línia” per posar-nos en marxa a la recerca de l‘endoll.
El cotxe surt de la plaça principal, a l’entrada del poble i molt a prop de casa nostra. Ens seiem a la placeta i de seguida arriba un. Diuen que surt cada mitja hora, però en realitat surt quan el cotxe està ple...
Avui Dimarts(20), l’hem tornat a agafar i quasi tots són iguals. Unes petites furgonetes vermelles, tenen una fila de tres persones darrera de tot, dues altres files que estan situades cara a cara i davant amb el conductor, hi ha dues places més. Per cert, no sé si us hem dit que condueixen a la dreta.
A casa nostre, en aquest cotxe hi cabrien unes 11 persones, aquí n’hem comptat mes de 21!! Incloses cabres, bosses, gallines, paquets i demés.
El nostre primer viatge pintava be, anàvem les tres soletes amb l’airet que corria per les finestres.
Als 10 minuts, la primera parada…
Terroritzades veiem com unes 15 persones pretenen pujar…el pitjor, es que sí o sí volen pujar… I ho aconsegueixen!. Entra gent per tot arreu, per les finestres, pel darrera, trepant cap al sostre i també s’instal·len tranquil·lament els uns a sobre els altres…
A sobre la Laura i meu se’ns instal·len dues noies adolescents, vestides moníssimes amb uniformes, però que pesen com 10 caixes de pintura.
Al meu costat tinc una dona “empotrada” a mi. La Xènia anava davant nostre, però desapareix entre iaies, senyors, dones i nens. La pudor i la calor que fa dins d’aquest cotxe no és comparable a res… tot s’enganxa, tot esta pringós, suem tots plegats i barrejats…
Quan les adolescents marxen ens trobem cara a cara amb una iaia que la podem fer vedette de la RUA (hem pensat fer una rua pel carrer l’últim dia). La iaia intenta comunicar-se amb nosaltres, ella amb Nepalí, nosaltres en anglès. Qual “dialogo de besugos”.
No para de riure i ens contagiem tots. I així com qui va d’excursió, comencen a cantar. Elles canten en nepalí, aplaudeixen i es pixen de riure. És un no parar, aquesta “Tartana” es converteix en La Jaula de las Locas. Tots plegats semblem bojos.
Nosaltres mortes de riure.
Aquí les condicions no són les millors, totes passem moments de molta peneta, però la veritat és que riem molt.
Perquè no patiu, us direm que estem la mar de benavingudes. Estem plenes d’energia i contentes, i amb moltes ganes de tot!.
Faré un petit parèntesi per comentar-vos dues cosetes. Una es el tema “caques”, tenim a una encallada amb un tap de suro al cul des de que varem arribar. Confiem que amb els mangos es pugui “destaponar”. Les altres dues anem fent… J
Un altre tema son els animalets, n’hi ha de tots tipus però cap que ens preocupi massa, excepte un capítol de pànic de la Laura. Ahir varem trobar un escorpí al “vestidor”, el vaig xafar amb el peu i em vaig quedar tan ample, però la Laura va començar a pensar massa. Ha decidit que un escorpí com aquest ens pot matar. No para de donar-li voltes i ha començat a veure animalets per tot arreu.
En s’ha costat, però finalment l’hem convençuda de que no la matarà cap escorpí, igualment la Xènia cada nit, equipada amb el seu frontal revisa tota l’habitació ben a fons. Mira a sota els llits, remena les cortines i les mosquiteres i no deixa animal viu.
Dormim en uns llits que són com capses boca avall, tenim una espècie de matalàs però molt finet, a sobre posem el nostre sac de seda, com unes reines. La Laura alguna nit no dorm massa, de fet cada nit la deixem parlant sola. La Xènia compta a 10 quan decideix que ha de dormir i jo caic morta cada nit, dormo com un tronc.
Després de dinar tornem a l’orfenat. Els nens ens reben cada dia molt contents. Quan ens dirigíem a les habitacions per seguir pintant, hem obert la porta i ens hem quedat de pedra! Han acabat tota l’habitació ells sols! L’han deixat com una patena, han recollit i ordenat tot, això ja és una altra cosa!. Ha quedat preciosa!. Una paret de cada color i tot ordenadet i net. Hem fet una gran ovació, els hem felicitat i cridem i aplaudim tots junts!. Quina il·lusió!
Els hem portat el joc del UNO i els encanta, com estava l’habitació acabada ens dediquem a jugar amb ells. La veritat és que amb els nens de l’orfenat ens divertim molt. A l’escola també en tenim alguns de l’orfenat.
Al principi, vestidets amb uniforme no els reconeixíem però ara ja sabem qui són i de seguida els hi fem un guinyo quan els veiem. A l’entrada del poble tenim un personatge que val la pena que el conegueu.
Deu tenir al voltant de 80 anys, però en podria tenir 100 perfectament. Es molt prim i té uns cabells blancs molt estarrufats que li surten pels costats d’un barret que en el seu dia deuria ser molt elegant, porta trossos de roba per vestit i les cametes li surten per sota d’un pantalon que esta plè de forats i li pengen tires de roba. Tot ell és d’un color entre gris i marró, i l’hem vist durant dies assegut a sobre d’un pedra a l’entrada. Per arrodonir la seva imatge porta un paraigües tan vellet com ell, és de color negre i el protegeix del sol i també de la pluja, està sentadet allà hores i hores, dies i dies i té els ulls tan vellets que segur que no veuen res.
Finalment ens decidim a preguntar quí és, ens expliquen que vigila els wc i les dutxes, nosaltres ni ho havíem vist. Hi ha una edificació soterrada plena de mugre i amb una pudor espantosa que són els banys públics. Ell cobra entrada i segons ens diuen ho neteja, us podem assegurar que aquell terra no ha vist mai un motxo ni res que se li assembli. ¿Sabeu aquell home de pedra que hi ha assegut a la Plaça Rovira de Barcelona? Doncs ell és el nostre home de pedra. Això sí, és d’un tendre que te l’emportaries a casa.
Tenim una col·lecció de iaios moníssims que els arreplegaríem a tots.
Namasteee
Una altra cosa que us volíem explicar es que aquí es saluden dient NAMASTÉ, la nostra caseta verda està a l’entrada del poble però tirant cap a munt, en un camí de pedra plè de verd, de caques i altres merderufles, però és un caminet relaxant per tornar a casa.
Quan sortim al matí, baixem el caminet, arribem a la plaça de l’entrada del poble i agafem de baixada el carrer principal. Des del moment que sortim de casa anem saludant a cada persona que ens creuem, a part de dir Namaste, fem el gesto de pregar amb les mans. Això significa que des de casa nostra a l’escola o a l’orfenat podem saludar unes 30 vegades cada una de nosaltres, això multiplicat per 5 o 6 viatges que fem al dia, resulten més de 150 vegades cada una al dia!
Tot el dia repetim el mateix… Namasté, Namasteeee… si ens veiéssiu us moriríeu de riure, baixem totes tres “desfilant” pel carrer principal i ens miren com si haguéssim caigut d’un altre planeta, entre avergonyits, ruboritzats (segurament pels nostres “hombros” tant sexys) tímids i somrients.
De vegades ens creuem amb algú que ve tot serio, li diem Namaste i la cara li canvia de cop, somriu i ens contesta el mateix.
El “ritual de la desfilada” com ja us hem dit és moltes vegades al dia, i de vegades fem una paradeta al nostre BART (que ja no és el del Surendra).
El Surendra’s Club, moltes vegades és el punt de reunió de tot el poble per veure la Telenovela de Bollywood corresponent. Us podeu imaginar tota la gentada asseguts a terra, tots escarxofats i apretats, suats i enganxosos i molt concentrats en la seva mini tele? ¿Sabeu aquelles primeres teles que eren com portàtils? Doncs una d’aquelles a sobre la nevera, és impossible que la vegin, miren tots cap a la nevera però creiem que no guipen res.
Total que el nostre BART ara és un altre, també petitet i merdoset, però té un banquet a la porta, allí ens plantifiquem totes tres amb la Coca-cola i tenim els nostres 5 minuts d’esbarjo. Això ho fem un cop al dia. Es l’únic moment del dia que ens posem en el lloc d’ells, mirem assegudes tot el que passa, comentem i saludem. Cinc minuts al dia fem com ells: “vemos la vida pasar”.
Avui al migdia la Laura ens ha fet una espècie d’espaguetis xinos transparents, com unes algues. Les ha fet amb un sofregit la mar de bo, aquí la senyora Buda de la plaça ens ven verduretes que estan la mar de bé. Quan hem acabat amb les algues ens adonem que sobren moltes i ens fa mal el cor llençar-ho, la Laura s’anima i “cassola en mano” camina 20 metres el nostre camí, allí hi ha una placeta plena de nens i alguns dels nostres veïns. Quan apareix amb la cassola ells diuen que ja han menjat però minuts abans li hem donat a una nena per provar i no li ha agradat gens, així que sospitem que els hi ha dit als altres que mengem porqueries.
Per sorpresa de la Laura s’animen i comencen a menjar, ella ens fot un crit, la Xè i jo sortim pitant, l’escena no té desperdici.
Tenim el barri reunit al voltant de la cassola, la veïna de la casa que està davant ha començat a repartir, com no tenen plats agafen cada un una fulla de l’arbre que tenim al costat i es van fent les seves “tapetes”. Evidentment mengen amb les mans, la fulla com és allargada la tallen en dues parts, i fan com una creu, d’aquesta manera no els cau pels costats. I cada un amb la seva fulleta marxa cap a casa content i menjant. Nosaltres contentes de no haver-ho tirat.
Per cert, hem descobert que no és la Beni la que ens fa Luz de Gas amb l’aigua. Resulta que l’aigua està racionada, això vol dir que tenim només unes hores d’aigua al dia, toma tomate.
Ens ha costat molt descobrir-ho però finalment sabem que tenim aigua de 5 a 8 del matí i de 4 a 8 de la nit. A les 21:00 el poble dorm, això vol dir que al migdia no ens podem dutxar ni rentar els plats, i que a la nit tampoc ens podem dutxar arribem en l’estat que arribem. Els plats del sopar els hem de deixar guarrets fins el matí següent.
Aquesta setmana ja tenim l’horari una mica definit, anem a les 10 a l’orfenat, de moment encara estem pintant habitacions, a les 13:00 anem a l’escola privada i els fem manualitats fins les 14:30 mes o menys, correm cap a casa i fem el dinar, penseu que només tenim un foc per tant, fem el sofregit, el treiem, posem a bullir l’aigua i la deixem 15 minuts bullint (per matar-ho tot) fem la pasta o l’ arròs i després de colar-ho a l’escala de casa (no tenim pica ni res que se li assembli) tornem a la cuina i ajuntem el sofregit amb la pasta o el que sigui.
La nostra alimentació consisteix més o menys en el següent: al matí la Xè i la Laura és fan un Nescafe de vegades amb cereals, jo em prenc algun suc (tenim tres sucs de tetrabrik!) i li poso cereals. Algun dia a mig mati prenem alguna galeta, al migdia un plat de verdura, pasta o arròs, i a la nit fruita (mango o pinya) o alguna nit, elles s’han fet una truiteta amb pa bimbo (és un dir això del Pa Bimbo) i jo el pa amb tonyina, de moment és el que tenim i ens anem alimentant contentes.
La Xènia s’ho fot tot, caigui per terra o el que sigui, La Laura és més delicada però també es va fotent sofregits, i jo menjo el que em posin encara que passo de llet i ous. Tenim por que la Xè se’ns aprimi així que a ella li fotem dos plats que se’ls traga en cinc minuts.
Avui al matí (dijous) tenim al jardí de casa als nens que normalment ronden per aquí, hi ha una nena que ens té el cor robat, està bruta com una mala cosa però és un amor. Aquest matí l’he agafat i l’he fotut a la dutxa, estava feliç amb el nostre sabó, feia bombolles amb la boca i el nas, feia pixar de riure. Deu tenir uns cinc o sis anys, després de fotre-li una ensabonada cap i tot, suavitzant i demés, surt com una patena, li posem cremeta i li regalo una pinça de color rosa per agafar-li els pocs cabells que té. Tenim la foto del antes i el despues ja la veureu.
Un cop ha sortit ella de la dutxa s’han animat tres nens més, com la Xènia els ajudava no s’han volgut treure els pantalons, així que han fet dutxa i bogada alhora, tots quatre han quedat moníssims. Els nens han marxat corrents a casa i s’han posat una altra roba (no neta, però diferent). La pena és que a la tarda segurament plourà i quedaran marronets com estaven…..
A la nena, que es diu Babona, també li hem pintat les ungles dels peus vermelles, estava feta una princesa. A la tarda a l’orfenat hem rigut molt, els hem fet jugar a arrencar cebes. ¿Sabeu aquell joc que es posen tots a terra asseguts, agafats els uns als altres i col·locats en filera? Després els altres arranquen les cebes. Han embogit. Aquí hem pensat que això podia acabar en algun “arrencament de braços” d’algun petit, però no. Amb tot lo bèsties que són no han fet mal als petits.
No sé si us hem parlat del director de l’orfenat, el Dayaran, en principi ens va semblar el més “empanat” de tots i ho és, però amb el temps anem descobrint que té sentit de l’humor i que gaudeix dels jocs tant com els nens. Es marronet, marronet, té una panxa de vuit mesos com a mínim, cara de pa i un bigotillo tipus Aznar, ah! i una cueta de gall que li penja estranyament pel darrera, i per últim, quan parla no obre la boca.
Té la boca tancada i emet sorolls però ens costa força entendre’l i això que se suposa que parla anglès. Descobrim que és un nen com els altres, juga amb nosaltres la mar de content. Quan els fem fer cartells amb el nom ell també fa el seu, dibuixa com els nois. Quan juguem sempre s’apunta i es posa com el primer, ens fa riure molt. Cada vegada que acabem de pintar una habitació ve a supervisar, i se’l veu la mar de satisfet: ell amb la seva panxeta s’ho mira tot plegat i felicita als nois i a nosaltres. Altres moments juguem al UNO a terra d’alguna habitació dels nois i ell s’apalanca al llit d’algun noi, tot panxut, amb el cap recolzat al coixí i ens observa: a ell li agrada estar al “meollo”.
Us vull explicar tantes coses que em perdo, us parlava del nostre horari, a les 10 a l’orfenat, a la 1 al cole, cap a les 3 a casa a dinar corrents i abans de les 5 tornem a l’orfenat fins les 8 o 8:30. De tornada, la nostra “desfilada” és més trista, mig poble ja dorm, es de nit, i molts dies ens plou. Malgrat tot, nosaltres no oblidem dir Namaste quan veiem algú amagat a casa seva amb una llumeta i que treu el cap per la porta quan sent riure en català.
Al Surendra’s Club a aquesta hora encara estan apilotonats veient el culebron…digne de veure’l!.
A l’orfenat es respira molt bon ambient, veiem als nois contents tot el dia enganxats a nosaltres i repetint incansablement els nostres noms, rient i fent brometes i molt participatius. Quan els proposem alguna cosa s’entusiasmen i canten i criden amb nosaltres.
Malgrat això tenim alguns moments de tristor, només es tenen a ells (i ara a nosaltres), els veus com s’espavilen sols, es renten la roba, netegen habitacions i cuina, i fan tot el que se’ls diu.
Alguns els veiem apartats i els integrem tot el que podem i la veritat es que ho aconseguim.
Quan veiem les habitacions i ens adonem que no tenen res, cap nino, cap cosa que et faci pensar que és l‘habitació d’un nen i els imaginem dormint solets, sense que ningú els faci un petó, ens entristim molt, i el més trist de tot… que serà d’ells quan surtin d’aquí?
L’habitació de les nenes (són 5, Areti, Binita, Prakritri, Sita i Sampurna) també ens fa molta peneta. Hem decidit anar a Hetauda i comprar pintura rosa per elles, pòsters de nenes i una nina per cada una. Això ens fa somriure.
Per aquests moments i algun capítol iaio, la Xè se’ns ha posat dues vegades molt trista, però plorar ajuda a enfortir-te. Encara que ella ho és, i molt.
La Laura està forta i “apretada” com un toro, no patiu. Mentre la Xè mira a l’infinit, la Laura i jo l’animem dient-li que aquests nens, malgrat tot tenen la fundació darrera. Estan ben tractats i en un entorn meravellós. Aquests nens a Katmandú serien molt més desgraciats. L’animem i somriem, però la pena corre per dins.. això sí, no perdem el somriure. Encara que moltes de les vegades, la realitat supera la ficció.
A part de l’orfenat i l’escola privada tenim una tercera escola que hem organitzat nosaltres, es diu ‘L’escola de l’escala”. La nostra caseta verda té una escalinata abans d’arribar a la porta, és una escala molt ample i molt alta, al matí esmorzem totes tres assegudetes allí, i tenim davant nostre una vall preciosa. Estem rodejades de verd. Molt dies penso que com sortim dormides, qualsevol dia una de nosaltres caurà de morros escala avall, amb Nescafe i cereals inclosos, de moment encara no hem caigut.
Aquesta escala (ja dins dels nostre territori) s’ha convertit en el punt de reunió de tots els nens del barri, s’asseuen allí i ens miren, no tenim porta, només una reixa on s’agafa ben fort la Beni quan ens vigila. Per aquesta reixa és per on ens entren tots els animalons nocturns, inclosa la Beni.
El cas es que com encara tenim molt material, hem organitzat L’escola de l’escala. Aquests nens no van a l’escola, venen sempre molt bruts però són per menjar-se’ls, els hi traiem papers, cartolines i colors i els fem pintar. Estan encantats i quan acaben venen a ensenyar-nos el que han fet la mar de contents. De vegades, nosaltres marxem i ells encara pinten. Ens pregunten on deixen els colors quan acabin, i nosaltres els expliquem que els passin per la nostra reixa, sense cap esperança de que ho facin. Però quan tornem els trobem a lloc. Ja veieu com son, inclús els nens del carrer estan força civilitzats. Son una monada.
Tampoc us hem parlat de la DIDI, la “mare’ de l’orfenat. És una dona d’uns 45 anys (aquí es una mica difícil posar edats) gordeta com una bola i amb cara de lluna plena.
Porta sempre el seu punt vermell entre cella i cella. Això encara la fa més guapa. Té un somriure molt bonic i cara de bona persona. Fa la impressió que cuida bé dels nois i se la veu carinyosa. A nosaltres ens adora, es desviu a petons quan ens veu. Ens rep i ens acomiada cada vegada amb moltes abraçades. Ella també s’ho passa bomba, li agraden els jocs i de tant en tant s’apunta amb nosaltres. L’altre dia es va asseure amb els nens i es va fer ella també el seu cartell amb el seu nom, per nosaltres és la MAM. A ella li encanta que li diguem MAM i ens contesta “my son”. Els nens li discuteixen que som “daughter’s” però ella amb nepalí i carregada de raó els hi diu que no. Tampoc parla res d’anglès però ens entenem.
La sort que tenim és que alguns nens parlen anglès molt bé i això ens facilita les coses.
Avui la MAM ens ha ensenyat la seva habitació i hem decidit que també la pintarem, li fa molta falta...
Primer ens va dir que no, segurament per prudència, però ara ja ha cedit. Li deixarem el seu quartet la mar de bonic.
Els únics adults que viuen a l’orfenat són la Didi i el Dayaran, però entre ells hi ha una distància latent. Quan dinen, ella s’asseu en una taula darrera d’ell i ell d’esquenes. Ni es parlen ni es miren. Segurament és només una qüestió de costums o de cultura...
Una altra cosa que no acabem d’entendre són els horaris de classe. Ara als matins tenim 20 nens a l’orfenat que estan de vacances (ningú sap perquè) i a la tarda estan tots.
Els altres 23 nens si que van a l’escola als matins, però avui ens han demanat que anéssim a l’escola al matí perquè no tenien classe (tampoc sabem perquè), el cas es que hem anat disposades a fer manualitats i ens han tancat les aules perquè ara diuen que el diumenge tenen un examen. Misteris de Bhimphedi.
No ens fem massa preguntes, en realitat perquè la majoria no tenen resposta. Nosaltres anem fent dia a dia.
Veient el panorama, avui els hem fet ballar al pati. La Xè els ha fet una coreografia I’hem ballat tots. Hem portat el nostre “lloro” a ‘escola i posat a sobre una finestra el sentíem prou bé des del pati.
Tots en fileres al mig del pati, les edats entre 3 i 8 anys, alguns més grans també s’anaven apuntant a estones, tindríem uns 40 nens aproximadament. La Xènia com la Coco de Fama , anava dirigint i els nens ballant la mar de bé. Això de fer ballar als nens ha estat una bona idea, els hi encanta i ho fan molt bé, per una altra banda han suat com bojos (encara que als pobres no els hi cal). I desprès se’ns quedaven tots enganxats a sobre.
Al migdia quan tornem a casa estem suades, brutes i amb olor a “ells”. En mig de la coreografia ha aparegut el Dayarn de visita, jo ja el veia ballant qual “Lery” però no, ha fet fotos i ha observat atentament com remenàvem els culs. Ell, la mar de satisfet amb la seva visita.
Tornat al tema “caques”, la Laura ja s’ha emmerdat dues vegades, una amb la ma i l’altra amb el peu. Asseguda com una pastoreta a la gespa, posa la ma directament a sobre d’una caca (no sabem si humana o d’animal) us podeu imaginar els bots, els crits i l’atac de fàstic. Un dia més tard s’emporta una amb el peu, aquesta creiem que de vaca.
Jo he pescat una de refilon amb la sabata i la Xènia de moment està lliure de caques. Per cert, la que portava el tap de suro fa 9 dies, comença a destaponar.
A Bhimphedi també tenim una particular “pandilla de gossos”. En aquest poble a part de vaques, cabres, gallines i demés, també hi passegen gossos. De dia els veus dormits pels racons, a sobre el ciment, a la gespa, a la nostra escala… i de nit els hi agafa un “no se què” que es desperten tots, estan hiperactius, et persegueixen pel carrer i molt sovint (cada dia) es barallen entre ells.
També hem tingut un capítol de gos intentant mossegar-nos. A mitja nit pel carrer, fosc. Totes tres parades i acollonides i els gossos saltant i bordant al voltant nostre, crec que després d’aquest capítol es quan s’ha destaponat la que no feia caques.
Ara ens hem acostumat a ells i ells a nosaltres, i a part d’algun dia que ens salta algun per sobre, els tenim força controlats. Ara cada nit tenim algun gos que vigila la nostra escala.
La nostra amiga Lola...
En el nostre menjador ja us varem explicar que teníem un sofà (dos, però un és totalment inservible), el sofà en qüestió és on dinem i a la nit hi passem una estoneta abans d’anar a dormir.
Fa uns dies hem descobert que a part de trencat, vell, podrit i brut, té “xinxes” i molts!!. Quan seiem ens pica tot i ens hem trobat per sobre nostre uns bitxets molt petits que foten unes picades que ens tenen fregides. Per rematar-ho també en tenim al llit!. El sofà té una tapisseria que lo estrany es que no hi hagi taràntules i els llits també tenen unes teles “amb molta vida”.
La Xè de moment és la que està rebent més picades, també és la que va més “despulladeta”. A la Laura i a mi de moment, ens han picat menys. De totes maneres no patiu, avui hem anat al “sastre” del poble i hem comprat quatre teles precioses. Una ja ha forrat el sofà merdós, i les altres tres ja estan col·locades al nostre llitet, segur que hem ofegat tots els animalons que corrien per aquí.
Ja estem a dissabte i aquí és el dia de festa. La veritat es que hem sortit i tot està obert, i el poble té la mateix pinta. Ens temíem que estigués tot tancat, però no. Misteris de Bhimphedi. Comprem el menjar dia a dia ja que com us podeu imaginar no tenim nevera.
Han anat passant els dies i la Beni mica en mica ens deixa de fer por. Aquest matí ens ha vist menjar els nostres Kellogs i ha desaparegut. Al moment, apareix amb un plat perquè el tastem. Són com uns cereals, estan calents i ens animem a provar-los, està boníssim!. Com ens veu que ens ho mengem ens porta un altre platet amb una cosa que “intuïm” són cigrons. Els deu haver cuinat amb curri i ceba: també estan calentets i no estan mal.
Quan ens sobra menjar a nosaltres, també li donem i es posa la mar de contenta.
Avui li hem regalat una pinya. El més graciós es que la pobre s’està esforçant molt per fer-se entendre. De cop ens diu paraules en anglès, (ja sap: sister, mother, father i stop que per ella és tancar) amb això i gestos es fa entendre. Ahir també ens va dir “tres meses”!! segur que li pregunta al seu fill paraules, ja veu que si s’explica aconsegueix el que vol.
Ens ha explicat que el seu marit esta 5 mesos fora treballant (a Malasia) i tres mesos aquí amb ella. Ara viu aquí soleta amb el seu fill, la mar de tranquil·la (i avorrida).
Després d’explicar-nos lo del seu marit, ens ha dit que ens ensenyaria fotos. A la nit, es planta a la reixa del passadís (qual fantasma) amb el seu àlbum de fotos. Ens ha ensenyat orgullosa el seu marit. Nosaltres destornillades de riure i ella també. El “colofon fotogràfic” ha estat quan nosaltres li hem ensenyat les nostres fotos. La Xènia i jo li hem ensenyat les fotos dels novios.
La dona es moria de riure. La Xè feia petons al mòbil on tenia la foto i la dona no podia parar de riure. Jo li he ensenyat una del meu en banyador i una altra fent-me un petó, obria la boca pasmada i buscava la llum per mirar-s’ho bé. Nosaltres per terra morint-nos de riure. La veritat es que la dona és graciosa.
Per cert, avui hem descobert que té 32 anys!!!! I nosaltres vinga a dir-li MAAAAAMM!!! Pobreta..
De tornada a casa fem una paradeta al nostre BART. Estem deshidratades, avui ha fet molta calor, tot el matí fent màscares amb els nois a sota la solana.
El nostre BART té el seu encant. És petit i fosc, guarro com tots i ple de mosques, però la dona està tan contenta de que hi anem que nosaltres també ens l’hem fet nostre.
Sempre et trobes un o dos homes asseguts fotent “escupinajos” amb tota la calma, gallines a sobre el nostre banc, caques de cabra per tot arreu, restes de dalbat i algun nadó per allà brut, merdoset i ple de mocs, que corre sol..
Aquest matí hem fet les màscares i els nois han respòs molt bé. Han estat més de dues hores concentrats treballant, enganxant, retallant i pintant. Han quedat xulissimes!!! Ja les veureu!
Avui mentre esmorzàvem també ha aparegut el Surendra, ha vingut de visita i s’ha quedat a l’escala de xerrera amb nosaltres. Aquest també parla anglès amb la boca tancada però se l’entén millor. Ens ha explicat moltes coses i ens ha dit que demà a les 8 vindrà amb nosaltres a Hetauda. Demà serà el nostre dia lliure (o sigui avui) aprofitarem per anar a comprar més pintures pels nois. Ens anirà be que vingui (no ha vingut) ja que els hem promès als nois que els comprarem bambes de futbol a tots, estan com bojos!!. Els hem dit que els hi donarem després que tinguem totes les habitacions pintades.
Gràcies als diners que varem recaptar a la nostra festa els hi podrem comprar bambes a tots!! Son 40!. Així que aprofitem per donar-vos les gràcies a tots els que vareu venir.
Avui fa 8 dies que estem aquí i sembla que portem un mes! Ja estem molt acostumades a la nostra casa verda i al nostre poble. Anem sobrevivint a base de verdures, arròs i pasta: i a la nit seguim amb la tonyina. Tampoc està tan malament, no?
Avui també hem canviat la nostra “taula”, és una caixa de cartró posada al revés i amb aquests dies estava tan llardosa com les del Surendras’s Club, així que hem decidit posar una caixa nova. Per sort, en tenim tres més, podrem anar canviant de taula cada setmana!!
La majoria de cases no tenen res són espais molt petits i foscos i molt bruts. Tenen alguna cosa per dormir a terra i poc més, així que no ens podem queixar.
L’Escola de l”Escala va en marxa, cada dia van apareixent nens i nosaltres els fem dibuixos. Estem tot el dia rodejades de nens. Ens demanen constantment que els fem fotos així que tenim un bon reportatge gràfic de tot el que us expliquem.
M’havia oblidat d’explicar-vos que estem en una vall que sembla “El jardin de la alegria”. Les boniques plantes que tenim al voltant, enormes i ben verdes, segurament són el motiu del somriure constant dels habitants d’aquest poblet perdut...
La planta de la dreta de tot és interessant...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada