Només pujar a l’avió, acompanyades d’un 80% d’àrabs, decidim prendre una pastilleta per poder dormir. Per mi, tot el viatge ha estat un “somni”.
Em desperto a Doha i sense adonar-me ja sóc de nou a l’avió direcció Katmandú. Quan arribem a la capital ens recull el xofer de l’hotel i ens instal·lem.
L’habitació és gran, amb tres llits i amb una olor indescriptible, entre remullat, humit, agri i podrit. Els llençols, les tovalloles i els coixins fan la mateixa oloreta. Tenim els coixins de l’avió , això ens salvarà.
Només arribar a l’hotel dormim, fins que apareix la Thais, una noia voluntària que porta uns mesos aquí (te 25 anys). Hem xerrat una estoneta amb ella i quedem per sopar.
Nosaltres ens animem i encara fem una volteta.
Katmandú és caòtic. Camines entre cotxes, bicis, motos, animals i sobretot molta gent i molt soroll. La contaminació també es un tema preocupant.
Piten el clàxon tots alhora i surt gent de sota les pedres. És un caos total. La brutícia i les olors s’impregnen. Tot plegat, i malgrat tot, té el seu encant.
La Thais, la Laura i la Xènia de fons, en el Katmandú caòtic...
A la nit sopem amb la Thais i el seu novio canadenc (també voluntari) amb la Rosa i la Iolanda, dues catalanes que estan ajudant als Amics del Nepal.
Sopem a un lloc molt bonic, tots asseguts a terra, descalços, i mengem humus i les cosetes típiques d’aquí (ja us explicarem). Un sopar molt agradable.
Ara ja som a l’habitació, demà anirem a comprar el material escolar, això te pinta de que serà una Mision Imposible… La Laura continua dient que l’habitació fa olor a Benzina.
Divendres 16
Mision Imposible, tal qual. Apunteu-vos dues coses impossibles de trobar a Katmandú: una esponja i paper d’embalar.
Una altra Mision Imposible ha estat trobar una mini-cadena. El Pranip ens acompanya tot el dia, es un noi jove, estudiant d’una carrera (algo així com direcció d’empreses, deu ser un ESADE Nepalí) i que col·labora amb Amics de Nepal.
Vist així sona genial, i ho és; però ell no és diferent als altres.
Estan com “empanats”, el pobre fa tot el que pot, però perquè us feu una idea, quan toca regatejar preus, ell s’hi posa, però te tan poca gràcia, és tan “sosaines”, va tant lent i està tan “empanat” que acabem les quatre dones barallant-nos per parlar, atacant al venedor i protestant com unes boges… de vegades hem aconseguit “grans descomptes” i d’altres acabem marxant frustrades o “maleint-nos per haver pagat tan car”.
La Xènia amb el Pranip
A la primera botiga....
Una marxa frustrada ha estat la de comprar el paper d’embalar.
Després d’una peregrinació impossible d’explicar, aconseguim trobar un rotllo de paper semblant al d’embalar. Estàvem la Laura i jo soles, jo començo a cridar des de la porta de la botiga la nostra victòria. S’acosta la Xènia de l’altre costat de la placeta, i la Thais i el Pranip (empanat) de l’altra banda.
Estem encantades amb la nostra troballa!! Demanem el preu: 120€!!!! Un xiscle general. Ho intentem tot el que podem, però el paper “viene de Francia y es solo para artistas”, toca’t els ous!. Ha estat Mision Imposible. D’aquelles que marxes molt frustrada. Heu de pensar que un sou mitjà d’aquest país no supera els 50 €.
També al matí hem anat a comprar pilotes, pitos i maraques (?) hem pagat 65€, la novatada! Ens ha semblat una barbaritat. Sigui com sigui era la primera botiga que anàvem i el Pranip a part de empanat, estava dormit. Té 24 anys, és molt religiós i els seus pares no el deixen arribar a casa més tard de les 20h. Pobret, es bon noi i la veritat es que fa tot el que pot.
D’una altra banda avui ens ha portat al “Paradís de les Papereries”. Un establiment grandiós amb quasi tot el material que necessitàvem. Allí hem comprat quasi tot, hem sortit amb 5 caixes. Ja ens falten poques coses.
La Thais ens acompanya tot el dia, la pobre amb molta paciència i tota la estona de bon humor.
A mig matí hem fet una escapada a l’hotel a posar-nos “xubasquerus” ja que ens ha començat a ploure. Fa molta calor però ens va plovent a estones. Us podeu imaginar el que significa pluja en un lloc com aquest.. Ha estat un dia esgotador.
Al migdia mengem MOMOS (com uns raviolis que fan ells de pasta de farina i aigua, farcits de verdures o carn). Ens han encantat!
A la tarda fem l’excursió al “super”. La veritat es que ens ha sorprès molt, ens hem trobat al mig d’una espècie de Corte Inglés. Allí comprem cosetes de menjar per nosaltres, llaunes, sabó per la roba, oli, alguns sucs i llet, i sobretot 42 rotllos de paper de wc.
De tornada a l’hotel ja no podem més, estem destrossades.
Tenim un noi a l’hotel que es diu Michael (tal com sona), li donem propines i ens puja totes les caixes i bosses a l’habitació. Ara la tenim ‘a tope” de capses, bosses i paquets de tots tipus.
Fa hores que l’ascensor no funciona, pugem 5 plantes cada vegada. Ja hem patit dos talls de llum i quedar-se tancat a l’ascensor no ens fa massa gràcia.
Confiem que demà el Michael amb els seus “amics” ens ho baixin tot de l’habitació. Pobrets, quina feinada…
En una estona encara ens hem animat i sortim a sopar. Tenim al costat de l’hotel un restaurant petitet, és molt mono, amb llums ataronjades, molt acollidor. Ens ha agradat molt.
Allí “ja us explicarem”, hem rigut molt i molt…
Hem demanat que ens repetissin els MOMOS eren tant picants que no els hem pogut menjar, també mengem el seu pa (nu ?) cuinat amb una mica de formatge, de nou els MOMOS i entre plat i plat un pollastre, com rostit.
Aquí també ens hem quedat sense llum, a fosques total, coincidint amb el tancament de tots els porticons que donen a l’exterior, tot plegat feia una mica de por…
atac de riure al restaurantet
Acabem de sopar rapit i marxem a l’hotel. Ja es tard i demà marxem cap a Bhimphedi. Estem rodejades. De capses.
l’habitació...
Una altra Mision Imposible d’ahir, va ser la compra d’un equip de musica. Buscàvem un equip per poder posar els milions de CD’S que ens ha portat la Xènia. Aquí descobrim que ells fan servir altaveus enormes (que semblen equips) i porten connectors d’USB però no hi ha manera de trobar un equip amb porta CD’S. Recorrem tota la ciutat, carrers plens de gent, una calor insuportable, clàxons que no paren, nosaltres en fila India com podem, anem recorrent carrers, carrerons, sembla un zoco en hora punta.
El Pranip ens intenta explicar que els equips no porten porta cd’s, però no li hem fet massa cas, com els que veiem ens semblen equips com els nostres, fem obrir totes les capses. El Pranip es desespera. Nosaltres també.
Finalment entrem en un edifici que sembla a punt de caure, tota la ciutat té un sostre com una teranyina, cables de llum per tot arreu, nusos que semblen impossibles i a punt de cremar-se tot plegat en qualsevol moment.
Pugem al primer pis, i allí després de remenar-ho tot, aconseguim un aparell per posar cd’s i uns altaveus que serviran. Aquest equip ens ha costat 80€, després per 45€ també trobem un “lloro”.
Aquests dos equips de musica, els deixarem a l’orfenat.
Dissabte 17 de Juliol.
A les 8 en punt ens recullen a l’hotel. Ens trobem amb el Mohan, la nostra amiga Thais, la Petra , una infermera, i la Rosa, encarregada del futur projecte de voluntariat junt amb la Thais.
Quan hem vist tota la gentada, els nostres paquets, bosses i motxilles, i entrant per la porta de l’hotel el jeep, ens ha agafat suor freda…. Semblava impossible que hi cabéssim tots.
Doncs si senyor!, a ultima fila el Mohan, ensorrat entre les maletes, a segona fila la Xè, la Petra , la Rosa i jo, tal qual una llauna de sardines i a primera fila la Thais i la Laura. Acompanyades del “Bad Boy”, el nostre conductor. Té 25 anys (diu ell, sembla que en tingui 18) i porta el seu nom tatuat al braç. Condueix molt bé, tenint en compte la carretera…
Apretades ens porten 4 hores per un camí amb uns precipicis acollonants. És una carretera quasi tota de pujada, amb una vista espectacular, però per l’ample d’un carril de Barcelona, aquí passen dos jeeps. És un malson. La Xè i jo hem intentat dormir, entre bots, pujades i baixades, cops, salts, corbes horroroses…
Les altres dues no deien ni mu, (bé, la Petra ens ha comunicat que s’ha près una biodramina) el Mohan entre ofegat i dormit, la Thais de tant en tant dient alguna, i la Laura marejada com una sopa amb vèrtic i passant-s’ho fatal.
A mig camí parem, al Bad Boy menja el seu Dalbat (arròs amb llenties) i nosaltres un Coca cola.
Seguim i la Laura ja no pot més. Per sort, queda poc camí.
la carretera...
En una d’aquestes vistes vertiginoses ens assenyalen Bhimphedi, ja hi som finalment!.
És un poble amb molt encant. Hi viuen 400 famílies, es una barreja entre un estil colonial, barrejat amb algo del “oeste” i amb barraques. Quasi totes les cases tenen una planta baixa (al carrer) que és molt baixa, ells estan asseguts quasi a l’alçada del carrer i allà al seu voltant, com en un tatami, venen les seves cosetes. Uns, fruits secs i llavors, altres, productes de neteja, també hi ha tres “sastres’ que et fan vestits a mida. Hi ha un parell de botigues més i una dona que al mig de la plaça de l’entrada al poble ven fruites i verdures, està asseguda a dalt d’una tarima de fusta amb unes escales, i ella asseguda “qual Buda” (com diu la Laura) va pesant fruites i verdures a la seva balança (meravellosa, deu ser del Segle XVII).
I el més important del carrer principal, “el Bar del Surendra”. Està situat a dalt d‘una escala de fusta, es petit i brut, tant com us podeu imaginar i més. Té dues baranes que donen al carrer. Tal qual el Bar del Far-west.
El Surendra es l’amo de la nostra Casa Verda, en aquella cuina bruta com una mala cosa, i a terra, ens han preparat uns nuddles la mar de bons. Ens han dit que eren de sobre.
Quan hem arribat hem tret el nas pel carrer principal i hem pujat cap a la nostra Casa Verda, ens ha semblat un palau!. També demana una desinfecció total, urgent. Té tres habitacions, en una hem posat tres llits (tenim llits!) a l’altre hi hem posat tot el material escolar, i la tercera s’ha transformat en un “vestidor” a part tenim un menjador molt gran, i una cuineta tremebunda. Però a fora, al jardí, tenim un bany (forat a terra) que la Xènia ha deixat com una patena, al costat una dutxa que a mi m’ha semblat meravellosa. Aigua freda, amb llum dintre, feta de ciment (sembla neta) té un mirall i penja robes. La primera dutxa l’hem fet al final del dia i ha estat un regal. No ha fet sol, però fa molta calor i hem suat durant tot el dia.
Per postres, a la tarda, després de tot el dia voltant i “visitant”, ens hem arremangat i ens hem posat a netejar com tres malaltes. Això si, amb la música a tope. Tenim lloro!!. Hem organitzat una batuda que en una hora ja teníem la nostra casa la mar de mona. La gent del poble anava venint, els nens entraven i sortien de la casa, mirant-nos bocabadats. Dues nenes ens han volgut ajudar. La veïna ens observava des de molt a prop (viu a dintre el nostre jardí i és la dona del que vigila la nostra casa) està embarassada de 7 mesos i ha aparegut amb un cubell d’aigua i una manguera per ajudar. La Laura s’ha arremangat amb la cuina (que tela) i ha tingut temps de decorar-la i tot.
Al carrer principal (i únic) també hem comprat un raspall i la Xènia s’ha fotut al wc i en un moment tenia públic. Tots els nens mirant (flipats). La veina-espia-fantasma no donava crèdit a la neteja de la Xè, amb el líquid blau i fregant el lavabo com una boja.
Una estona després, al·lucinades veiem com la veïna embarassada (a partir d’ara, la Beni) feia el mateix que la Xè. Ha començat a fregar el wàter com ella, ha estat molt còmic.
Després li ha passat a la Laura una manguera i ha “manguerazo limpio” hem netejat tota la zona principal de la casa. Les habitacions tenen moqueta ( i per tant, ens descalcem cada vegada que hi entrem). A la nostra hem posat les mosquiteres penjades amb uns clauets a la paret, hem espolsat els matalassos i els sacs ben posadets. També hem penjat una d’aquelles banderes Nepalís de les que hi pengen moltes banderetes de colors. Són petites (de costat a costat de les finestres) i n’hem comprat 5 per anar repartint per la casa.
Mentre la Laura ho “regava” tot, la Xènia penjava inciens per tots els racons. Jo anava ordenant el material, ajudant amb l’escombra a treure aigua i sense parar. Totes tres posseïdes.
El menjador
La cuineta..
Material dels nens, encara per obrir
El passadís, al final el menjador
El nostre vestidor
El nostre dormitori!
Unes nenes ens han regalat unes flors i les hem posat dins d’una ampolla de Sprite amb aigua. Ara estan sobre la taula.
Finalment ens hem fet la casa nostra.
El final de la neteja ha estat un ball a l’escala de la casa amb tots els nens i dones que anaven arribant: Estopa i Carlinhos Brown. Ens han sorprès molt, alguns ballen molt bé, els hi encanta! Aquí tenim un “filón”!! Tenim al poble revolucionat!.
Demà començarem a l’orfenat i a l’escola. En breu us explicarem més coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada