Si hi ha una cosa clara al Nepal, és que res mai és clar.
Des de que el segon grup va arribar a Mahendranegar vàrem empendre la missió d'intentar donar classes a l'escola, concretament als grups d'alumnes més grans, de 16 a 19 anys. L'equip docent - encapçalat per un filòleg clàssic, un tant esbogerrat i secundat per una biòloga, que mai abans havia fet classes, i una química rigurosa i planificadora però sempre oberta a la improvització, es va llançar al buit. Durant la primera setmana, vem gaudir també de la col·laboració de la Marta, periodista-comunicadora, i del farmacèutic David que, molt valents, ens van venir ajudar a dinamitzar les classes. Tot plegat un bon cocktel molotov.
Des de bon principi, no teníem clar què era el que volíem ensenyar. El Miquel, sí o sí, volia donar classes experimentals, l'Anna - per als que no la coneixeu - s'apunta a qualsevol missió sense cap ni peus i la Marta posava seny a tot plegat. Així que, quan el primer grup va entrar per la porta, vam considerar que el que els podria resultar més interessant era trencar els seus propis esquemes per, a partir de la sorpresa i allò inesperat, descobrir-se a si mateixos i veure com es relacionen amb el món. Jocs d 'energies imaginàries, de "marcianitus" que fan ganyotes, el filip i la filipa, kukur - biralo - hati són i han sigut el nostre pa de cada dia. Paral·lelament a tot això, no va haver-hi dia en què un grup no canviés d'hora o apareguessin i desaparaguessin alumnes de forma misteriosa. Un altre gran repte amb què ens vam encarar va ser l'organització dels horaris.
Des que vàrem començar tot ha sigut com una carrera d'obstacles. Es dirigien nosaltres com a Sir i Madame i quan els fèiem alguna pregunta tal com com et dius o què en penses d'això o d'allò, es produïa un silenci sepulcral. Poc a poc, però ens hem anat fent amb els grups i cadascun ha anat dissenyant la seva pròpia personalitat. El grup més nombrós és el més dur, dels alumnes n'hi ha molts que em prou feines parlan l'anglès i la vergonya se'ls menja la veu. Per això l'Anna i Miquel es van disfressar al nepali style i van fer una classe en traducció simultanea a la llengua nepalí per veure si els podien treure algun somriure i ho van aconseguir.
Desprès ens visiten els de ciències, un grup reduït interessat en qualsevol tema que els proposem. Amb ells hem parlat d'història, de religions, de geografia, de les diferències culturals i avui ens han demanat que volien començar a aprendre castellà així que l'equip docent, ara sense la Marta (l'hem perduda com el queixal del seny), ha començat a donar classes de llengua. Amb aquest grup hem fet tots els jocs i més i senten una curiositat insaciable per absorbir coneixements i saber més d'allà on venim.
No oblidem que després de cada classe sempre cantem. El Miquel agafa la guitarra i els ensenya cançons del Bob Dylan, l'Elvis i els Beatles. I per si no teniem prou feina amb tots els alumnes i el seu ocell (el filòleg i la biòloga van recollir un ocell moribund a Bhimpedi i l'han estat alimentant i fent crèixer durant els últims 17 dies) l'equip docent ha decidit fer una cançó a mida dels seus estudiants i gravar un video clip. Avui comença el rodatge, amb un grup de més de 20 alumnes que creiem que ens han seleccionat per ser els més frescos, imprevisibles de l'escola, estan més bojos que nosaltres, veurem què en surt de tot plegat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada