dilluns, 22 d’agost del 2011

Comentaris al Blog

ÚLTIMES CRÒNIQUES DESDE L'AEROPORT!!!!!

Del 11 AL 14 d'Agost a càrrec del mònica.


Per afegir comentaris al Blog, només cal seleccionar el perfil Nom/URL i posar el vostre nom.

Moltes gràcies a tothom!!!


Ver mapa más grande

diumenge, 14 d’agost del 2011

14/08 - Comiat

(Mònica)

Ha arribat el dia que tots tant temiem.
A més, per més inri, en Quique es troba fatal. Ja fa dies que arrossega una mena d’encostipat amb diarrea, i aquesta nit sembla que la ha passat fatal... però es pren un parell de pastilles, es recomposa com pot i anem tots tres cap a l’orfenat.
Pel camí em trobo en Mithun, el profe de dansa, que es despedeix com pot (no parla gaire anglès) i jo li dic que trobaré molt a faltar les seves classes... es veritat! De fet, m’estic plantejant d’apuntar-me a classes de hip-hop quan torni a Barcelona... jeje ;-)

La Laura vol passar el moment del comiat el més ràpid possible, per experiència de l’any passat, ja que diu que alguns nens es posen a plorar i més val no allargar-ho més del compte.
Arribem a l’orfenat i ens trobem a tots els nens collint flors del jardi.... l’han deixat pelat! Això si, ens han preparat uns ramets de flors moníssims, tal com marca la tradició nepali: o collarets, o rams, o floretes soles, o petals, o el que sigui, però que no faltin els motius florals!

Seuen tots a la biblioteca i a nosaltres ens toquen els tres seients presidencials, de cara a tots ells. Un cop tots asseguts, en Dayaram ens sorpren gratament amb un discurs que li queda molt apropiat! Ve a dir que tot en aquesta vida son processos naturals i que, tal com un dia vam arribar, després vam estar compartir amb tots ells els nostres coneixements i les nostres habilitats, ara ha arribat el dia de marxar. I que, tot i que ens sentim tristos pel comiat, hem de pensar en positiu i valorar la sort que hem tingut tots plegats de poder compartir aquest mes junts, i que espera que l’any que ve tornem. Nosaltres clar, emocionats, no ens hi podem negar de cap manera!
Acte seguit comencen a posar-nos la “tika” (empastifada de color vermell a la front, amb grans d’arròs) i tots els nens van passant, donant-nos el seu ramet i posant-nos la kata (mocador de seda que es posa al coll en benvingudes i comiats).
La veritat es que estan tots molt emocionats i a algun fins i tot li cau alguna llagrimeta. Inclus la Maya i la Bhidya estan ploroses... pero tots s’aguanten com poden. Nosaltres també. Veient el panorama, decidim animar una mica “el cotarro” i proposem cantar algunes cançons, les més divertides: “This Little Light Of Mine” (el super-hit de l’estiu), “Do-Re-Mi” i “Oh Susana”, amb coreografia i tot!! Amb això aconseguim pujar-los una mica els ànims i que tot plegat no decaigui tant.
Despres d’això els fem una abraçada a tots i marxem, ja no podem entretenir-nos més: el bus d’Hetauda ens espera!! Mentre enfilem el camí cap a la parada de bus, tots tres caminem en silenci, una mica descol.locats. Aquests nens ja son part de la nostra vida, i el poble de Bhimphedi i tots els seus habitants també. Està costant marxar i deixar de veure’ls a tots.

Ja a la parada del bus, la Beni i la seva família (pares inlcosos) ens venen a despedir. També ve en Rajendra, i just en aquell moment ens enterem que es nebot de la Beni: que fort!! Tants dies aqui i no ens n’enterem fins l’ultim dia! Al final resultarà que tots son família en aquest poble, jajaja! Perque el Mithun també ho es, i molts d’altres també... tots es diuen Lama! Ara entenem també qui li havia escrit a la Beni la carta de comiat que ens va donar fa un parell de dies, en anglès, i que no enteniem qui coi li podia haver escrit.... havia sigut el Rajendra!!

Arriba la mini-tata i tots tres pujem a dalt del sostre. El conductor ja sap que no té res a fer, per més que insisteix sempre a fer-nos baixar a baix, nosaltres sempre volem anar a dalt, i com que som turistes i a mes en Quique ja es una personalitat en aquest indret, al final la poli ja no ens diu mai res.

El bus arrenca i fem l’ultim passeig triomfal pel poble, tot dient adeu a tots els personatges que veiem.

A sota nostre, dins la tata, en Dayaram seu pacientment. Ens acompanya fins a Hetauda i d’allà vindra amb nosaltres fins a Chitwan, casa seva. Ha aprofitat per anar a una reunió on l’han convidat i de passada ens ha organitzat la estada a l’hotel del seu cunyat, i també els passejos en elefant pel parc nacional... ;-)

A reveure Bhimphedi, esperem poder tornar l’any que ve amb més activitats i amb noves idees pel poble. Aquest mes que hem passat amb tots vosaltres ha estat un plaer per tots tres, una experiència inoblidable.


Gràcies.

dissabte, 13 d’agost del 2011

13/08 - Ultim dia a Balmandir... Mati amb Eli a l’hospital i última tarda amb els nens.

(Mònica)

Avui al matí hem decidit descansar, no hem fet ni entrenament ni classe de dansa, tot i que els nens ens han vingut a despertar a casa! ;-) Que monos que son... però la veritat es que necessitavem recuperar forces despres de la festa!

Despres d’esmorzar, en Quique i la Laura s’han dedicat a buidar la casa i a guardar tots els nostres utensilis en caixes, per portar-les a Balmandir i que ens les guardin per l’any que ve. L’any passat li van donar tot a la Beni, per tant, aquest any ja té de tot i no cal donar-li res més. Tot i que ella continua insistint sense parar, ja no ho necessita. En canvi a nosaltres ens anirà molt bé no haver de tornar a perdre tot un matí per comprar tot l’equipament de casa (des d’estris de cuina fins a llums d’emergència). Un cop tot empaquetat, han de fer el trasllat a Balmandir. Per això uns quants nois han vingut a ajudar-los: en Pemba, en Kul, en Bejaya, l’Ashok gran, els dos Manoj i a mig camí els esperaven en Gokarna i l’Ashok petit.
Mentrestant la Eli i jo anem a visitar l’hospital, tal com ens han demanat des d’Amics del Nepal. Tot i ser dissabte i estar el Centre de Salut tancat, en Sunil es brinda a fer-nos el tour per tots els edificis. Ens ho explica tot molt bé, fins i tot ens diu que durant la època rana (fins a finals dels seixanta), aquest havia estat el segon hospital més important del Nepal, després del de Kathmandu. Aquesta va ser la època daurada de Bhimphedi, quan era el punt neuràlgic principal entre les comunicacions de Kathmandu i la India, i la veritat es que es nota un cert aire senyorial en totes les edificacions que donen a la carretera, inclòs el complexe de l’hospital. Es llàstima que ara estigui tan i tan descuidat.
Durant la visita, la Eli flipa de la poca higiene que hi ha per tot arreu, es difícil d’explicar... en les fotos ho veureu! I molts dels equipaments que hi ha (esterilitzadores, etc..) son de l’any de la pera... Però ens va bé la visita perque ens fem una idea de com està tot, de qui depen cada cosa, de quanta gent hi treballa (i hi viu), etc...

En Sunil es molt atent, es infermer i havia treballat a l’hospital, per això encara conserva la seva vivenda dins del recinte de l’hospital. Ara treballa a un hospital mes important d’Hetauda i té una de les tres farmàcies del poble. Ell es el que ens ha ajudat a trobar les pastilles d’ivermectina per a poder fer el tractament massiu contra la sarna a l’orfenat. L’altre infermer del poble es en Ram, aquest si que treballa a l’hospital amb en Dr. Ramesh, i també té una altra farmàcia. En Ram es jovenet, amb ulleres, molt simpàtic i molt amic del veterinari del poble, un altre personatge entranyable que només parla nepalí, però amb qui ens entenem sempre de meravella! La tercera farmàcia desconeixem de qui es, mai hi hem anat, sempre ens hem espabilat amb aquestes dues. Finalment, en Dr Ramesh es l’unic metge general que hi ha a l’hospital i que només ve alguns dies, ja que s’ho combina entre Bhimphedi i Kathmandu. Aquest es el metge amb el que hem parlat perque vingui a fer la revisió mèdica als nens de Balmandir dos cops a l’any. Ell hi ha estat d’acord i finalment esperem que es faci!

Al migdia, com que ja no tenim res a casa, anem a dinar a casa en Surendra, que ens ha convidat. La Eli ens acompanya i despres ja es prepara per marxar amb en Dhan Kaji cap a Kathmandu. Nosaltres despres de dinar tornem a anar a casa a fer l’ultim repas i a preparar l’equipatge. Estem tots una mica estranys, ja que després d’estar tot un mes a la casa, tot i les seves incomoditats que té, ja te la fas teva. I a mes a més també hi ha la Beni, en Sagar, les nenes... que tot i que quan fan rabietes les engegaries, fan molta companyia i ja formen part de “la nostra família”. La Beni està molt toveta i diu que a la nit ens espera amb Raksi (roxy).

A la tarda quan arribem a l’orfenat, jo em dedico a fer-los un parell de posters-recordatori als nens: un amb els esquemes d’exercicis de preparacio física que han de seguir fent i un altre d’acords de guitarra, perque vagin practicant. Amb els exercicis fem els apartats d’escalfament, estiraments, força, mobilitat... sort d’en Ricard Vila i en Cesar Salomó, que m’han enviat uns quants fulls amb dibuixets que m’han anat perfectes! Amb els nens els anem retallant i enganxant-los al lloc on tocava. Despres toca fer el poster dels acords principals de guitarra, a veure si els practiquen! Fins ara hem practicat el A (la) i el D (re), i hi ha un parell de nois que ja canvien força rapid! Pero a la majoria els falta mooolta pràctica.... els deixem les tres guitarres a l’orfenat perque puguin anar fent. Ja veurem com va, aquests nens comencen a tenir l’agenda molt apretada: esport, classes de dansa, música, escola, deures, cuidar l’hortet...

La Laura i en Quique es dediquen a fer-los escriure una carta a la Marina i la Xenia, cosa que els nens es posen a fer de seguida, super aplicats! Finalment, abans de marxar, els passo finalment el video del trekking que vaig fer l’any passat al Camp Base de l’Everest. M’he passat tot el mes dient-los que ho faria i al final no ha estat fins l’últim dia! Al video surt ma germana, i com que en algunes fotos esta fent de metge, tots ja la reconeixen!! S’han fet un fart de sentir parlar d’ella... ara també es coneguda a Balmandir! Cris, gràcies per tots els teus consells i consultes online!
I així acabem la última tarda, amb una mica d’activitat per a no posar-nos tristos.

Quan tornem a casa ja es molt tard i la Beni està a l’habitació del Sujan (fill del Tony Manero), parlant-li sense parar.... tot i que parla en nepalí, sabem perfectament el que li està dient, el mateix que ja porta repetint durant tota la setmana: que demà nosaltres marxarem de Bhimphedi i en Sujan marxarà a Kathmandu a estudiar, i ella es quedarà allà sola, només amb el seu fill i les nenes... sempre va dient: “Spain noo! Bhimphedi sit down!” ,això vol dir que ens quedem a Bhimphedi a viure per sempre... al Quique fins i tot li vol organitzar un casament nepalí!! Aquesta Beni es la pera! ;-) Entre xerreres i raksi, finalment ens n’anem a dormir. La Laura i el Quique ja s’han escapat molt abans, però a mi m’ha tocat quedar-me fins el final.... ;-)

divendres, 12 d’agost del 2011

12/08 - Teatre, dinar Dhan Kaji i Party!!!

(Mònica)

Al matí, despres de l’ultim entrenament i la última classe de dansa, anem cap a l’orfanat a preparar la funció de teatre. La nova distribució de la “library” ens va perfecte per a penjar-hi els decorats de fons i fer una mena d’escenari. Després posem els bancs a una certa distància i fem que tot el públic s’assegui allà. Han vingut alguns amics dels nens de fora de Balmandir. Es divertit veure com s’ho miren tots!! La veritat es que al final els nens ho fan força bé, llàstima que no s’ho hagin après tot el paper de memòria i hagin d’anar amb la xuleta... jejeje... Tampoc estan tots els nens ni molt menys, ja que a ultima hora la meitat van dir que no volien fer-ho... literalment, es van “rajar” perque van dir que tenien vergonya i que eren massa tímids per a fer-ho... Ho vam entendre i no els vam forçar. Però el que més ens va sorprendre va ser que gent tant carismàtica com en Gyanendra (capità de l’equip i comunicador nat) o en Gokarna (un dels més extrovertits del grup) ens haguéssin dit això... Bé, perque no teniem més temps, perque sino, segur que els haguéssim fet vèncier aquest “pànic escènic” !!!

Al migdia anem a la casa del Bhupendra i... quin gust!!! Això si que es una casa, i no el cutre-garito del Surendra al que ens allotjem... ja em pensava que era del tot impossible trobar una casa normal a Bhimphedi! (auan dic “normal” em refereixo a uns mínims estàndards de netedat, d’ordre i de bon gust.. ah! I també de mosquiteres a totes les finestres!!)
Comencem a dinar amb en Dhan Kaji, la Eli, la Laura, en Quique i en Dayaram. Anem parlant de tot el que hem fet, del que pensem que podriem millorar, el tractament massiu per la sarna que proposem nosaltres, les millores en higiene, dels armaris pels nens, etc, etc,etc... I parlant, parlant, se’ns acut que, com que nosaltres no hem lograt reunir totes les pastilles per a la sarna i la Eli ha de tornar a Bhimphedi al Setembre, decidim que sigui ella la que “dirigeixi” la operació. Això ens alegra, perque almenys sabem que hi haurà algú que “acabi” la nostra proposta. Ella els donarà les pastilles a cadascun d’ells, els explicarà la importància de la higiene per a que no es transmetin més la sarna i els farà rentar als nens tota la seva roba (inclosa la del llit) amb aigua calenta, amb les super-galledes que els hem comprat. Es necessari que de tant en tant rentin amb aigua calenta per matar-ho tot.... Sino, veiem que sempre renten amb aigua freda, i això fatal per a enfermetats com la sarna, els polls, etc...
A més, el plà és perfecte perque quan torni la Eli ja s’haura acabat la estacio humida i podran estendre-ho tot al sol sense risc de pluges constants... Si voleu veure-ho, la Eli ho filmarà tot amb una càmera que li van donar els del programa de TVE i esperem poder veure a tots els nens per la tele!!! (El programa es un d’aquests dels viatgers, que ara no en recordem el nom, ni sabem la data en que s’empetrà, però quan ho sapiguem, ho posarem al blog).

A la tarda s’acosta el moment més esperat: la super-festa de comiat. Aqui la Laura ha près totalment la iniciativa: s’ha encarregat de dirigir-nos a tots, de buscar les músiques per poder ballar (inclòs l’Aquarius del Raphael, amb el que nosaltres tres ens pixem de riure i ningú més enten res...), de demanar-li al profe de dansa el seu super-equip de música, de comprar els globus per decorar la casa del Surendra, etc... Hem anat a comprar begudes a casa el Madam i a més de begudes, aquest any hem decidit comprar també pollastre. I us preguntareu perque??? Doncs perque en Dayaram ens ha confiat un secret nepalí: “a party is not a party without chicken”... Com que de pollastre només en mengen un cop a la setmana i la resta de dies només mengen verdures i dalbhat, per això s’enten. Aixi que: una de “kukhura”, marchandooo!!! Una cosa si queda clara: nosaltres només ho hem comprat, i en Ram (cuiner de Balmandir) s’ha ofert a cuinar-ho. La veritat es que aquest noi es una monada i cuina de meravella!! El pollastre que fa està per llepar-se els dits! Llastima que només parla nepalí i sempre ens és difícil comunicar-nos amb ell, igual que amb la resta del staff de Balmandir...

S’acosta l’hora de la festa i tot ja esta apunt: la decoració, el pollastre, les begudes... i comencen a arribar els nens! Estan tots guapíssims, alguns fins i tot s’han maquilat! També venen noies de la classe de dansa, nois de l’equip de futbol del Bazaar i el seu capità, el meu estimat Mithun, el profe de dansa (ara mig poble deu pensar que som novios, perque el dia del futbol li vaig fer un peto en public, per felicitar-lo, mentre li donava la copa... i això dels petons aqui es tot un esdeveniment!).
A la festa també venen en Surendra (Tony Manero), en Madam (que ens ajuda en tot moment), en Ram, la Bidhya i la Maya (cuidadores dels nens), la Eli, en Dhan Kaji, en Dayaram i nosaltres. La festa comença menjant i bevent, aquests nens sembla que passin gana: s’ho mengen tot amb una afició!!! Despres de menjar i beure toca ballar, però a la majoria d’assistents els costa molt sortir a ballar.... Prefereixen quedar-se asseguts mirant-nos ballar a la Laura i a mi... això no pot ser!!! Aixi que anem estirant-los a tots, un a un, i portar-los a la pista de ball. L’únic que balla non-stop durant tota la nit és en Sanu, un mega-fan del Michael Jackson, que es passa tota l’estona ballant a la seva bola. La Laura i jo ens pixem de riure mirant-lo! Ell balla passi el que passi, hi hagi qui hi hagi.
Al final tothom es va cansant i van desapareixent, i la Laura i jo ens quedem soles amb uns quants dels “nostres nens”: els dos Ashoks, el Gokarna, en Mangal (que tot i estar amb hepatitis, no para de ballar!) i evidentment, en Sanu!!! Son tots una monada i no podem parar de ballar amb ells, pero al final a les 23h (super tard per ells), veient que ja no té sentit allargar més la cosa i decidim anar plegant. Fins i tot en Dhan Kaji i la Eli (ocupants de la casa), ja han anat a dormir fa estona! Caram tu: o la Laura i jo tenim més marxa que no ens l’acabem, o son tots uns sosos....
En fi, comencem a recollir i, com sempre, tots ens ajuden. Ens despedim de tots i anem cap a casa, que demà sera l’últim dia a Balmandir. Hem decidit marxar un dia més tard del dia de la festa, ja que sino tot se’ns ajuntava massa... fer maletes, buidar la casa, etc... així que l’endemà podem descansar i buidar la casa tranquil.lament.

Nota sobre la festa: ens hem adonat d’un contrast de cultures que ens ha fet gràcia. Els nepalis tenen una manera de celebrar les coses molt diferent a nosaltres: per ells fer una festa es seure i menjar pollastre, ja que no en mengen gairebé mai. Pero després els costa molt sortir a ballar “ a lo loco” I es curiós, perque quan es posen a ballar ho fan molt i molt bé, però sempre dins de les classes de dansa, o exhibicions, etc... En canvi, no hi ha manera de fer-los ballar en plan discotequero, per passar-ho bé, ni el mateix profe de dansa ho feia!! Cada cop que em treia a ballar, acabavem comptant passos i fent coreografies, no hi ha manera d’improvisar!!! Resultat: la Laura i jo ballant soles gairebé tota l’estona, estirant als nois de turno. Curiós.

dijous, 11 d’agost del 2011

11/08 - Preparatius pel teatre i visita del Dhan Kaji (Amics del Nepal, Kathmandu)

(Mònica)

Al matí, despres de l’entreno amb els nens i la dansa amb les nenes (a mi em toca fer-ho tot per partida doble!!), ens trobem amb en Surendra per anar a veure una de les cases del poble que produeixen biogas. Fruit del projecte de les tres E (ecologia, educacio i economia), fomentat per Amics del Nepal, van donar-se microcredits a les families perque compréssin un parell de bufales poguéssin tenir llet. I amb els 20kg d’excrements que produien les búfales, podien fer biogas per al seu us particular. Ens va semblar molt interessant, ja que feia a les famílies autosuficients. Però en Surendra ens va dir que només s’havia pogut aplicar a unes 30 famílies del poble, en les cases de més facil accés, ja que les que estan a les muntanyes costava molt fer pujar els materials de construcció i les bufales.
Apart d’això també els van donar llavors de diferents arbres fruiters, per intentar fer mes variada la dieta. Resulta que un dels arbres que millor s’ha adaptat a aquest clima es l’avocado. Nosaltres flipem perque en tota la estada no hem vist ni un avocado enlloc, ni en cap botiga, ni en cap menú.. i quan li preguntem al Tony Manero què passa, ens respon amb el seu somriure “socarron” que la producció d’avocados no ha prosperat perque a la gent no li agrada el seu gust i no saben com menjar-lo... “seran melones!” (Laura dixit). La veritat es que si que ho son una mica, els costa molt de sortir del seu “dalbhat nostre de cada dia”, i veiem realment difícil que arribin a variar una mica la seva dieta, tot introduint-hi coses fresques com: amanides, fruita, guacamole, etc... tot el sant dia estan amb el dalbhat i més dalbhat...
Res tu, que l’any que ve els haurem d’ensenyar la recepta del guacamole i a veure si logrem difondre-la!!! Es curiós això dels avocados, perque ara que ens n’adonem, a Hetauda sempre anem a dinar al Motel Avocado, i tot i veure el jardí ple d’avocado trees, a la carta del restaurant no hi ha ni rastre dels avocados.... misteris nepalins!

Continuant amb la meva jornada (avui tinc l’agenda una mica apretada! ;-), me’n vaig a veure al ferrer de poble, que ens està “tunejant” un barril per a fer el carbó amb les restes vegetals del blat de moro, i també ens esta fabricant la premsa per a fer els petits blocs de carbó. Aquest projecte es del D-LAB del MIT de Boston, ens va entusiasmar molt abans de venir cap al Nepal i ens vam proposar desenvolupar-lo a Bhimphedi. Durant la nostra estada n’hem anat parlant amb la gent, difonent-lo, veient si realment seria possible, i inclús n’hem parlat amb el Forest Office d’Hetauda. Però ara ens tocaria fer la pràctica... i com que nosaltres tampoc ho hem fet mai, no sabem pas com sortirà....
El ferrer es un personatge molt peculiar (en Dayaram ja em va avisar) i al principi estava sempre molt serio cada cop que hi anava amb algun invent. Però despres d’haver-hi anat un parell de cop amb els nens (m’ajudaven a portar el barril amunt i avall) i anar resolent dubtes, finalment hem aconseguit entendren’s i ens ho ha acabat fent tot molt bé. I ara quan em veu, ha canviat la seva cara seria per un somriure de complicitat. L’ultim dia al arribar al taller, en veure que tot estava finalment acabat, li vaig dir: “ramro!” (Ramro=nice, good). I la cara de satisfacció que va posar no tenia preu! Intentaré penjar la foto, perque es boníssima! ;-) Ara fins i tot sembla que estigui orgullós d’haver col.laborat en el projecte, que els nens li van estar explicant detalladament.
Llastima que al final aquest projecte no podrem acabar-lo de dur a la pràctia ara... Hem explicat la teoria i hem preparat els elements necessaris, però no podrem arribar a fer la “foguera” de blat de moro, perque encara estem a la estacio humida i no hi ha manera de poder assecar al sol el blat de moro... Hauran d’esperar a fer-ho d’aqui un mes o dos, quan les pluges hagin acabat. Els hi hem deixat tot preparat: el barril amb els forats a sota, la tapa i la petita premsa per fer els blocs de carbó. Nomes cal que segueixin les instruccions que els hi hem donat en paper, i que ho facin!!! A veure si en son capaços!!! Al Nepal la iniciativa no es una de les virtuts més freqüents...

Més tard, a l’orfanat comencem a preparar el vestuari i els decorats pel teatre. Els nens estan excitats i tots fan com si fossin verdaders dissenyadors de moda, tot fent-se corbates, “xalecos”, vestits, barrets, etc... amb el paper pinotxo que va comprar la Laura. Els dissenys resultants son un èxit!
Paral.lelament anem preparant els decorats de fons, jo vaig dibuixant els diferents elements dels carrers de Londres (lloc on es desenvolupen les dues obres que farem) i tots ells ajuden a pintar-los.

A la tarda quan tornem a l’orfenat ens trobem tots els nens revolucionats: venen corrents a dir-nos que hi ha en Dhan Kaji i una noia española que es diu Eli!!! Es bestial veure lo contents que es posen cada cop que algú els ve a veure de fora.
Saludem a en Dhan Kaji i parlem breument amb ell de com ha anat tot, però com que encara tenim feina amb els decorats, ell ens proposa de quedar l’endema per dinar a casa del Bhupendra, on ells dormen, i aixi podem xerrar més tranquilament.
Els nens ens presenten a l’Eli, una noia de San Sebastian farmacèutica, que ha vingut a fer pràctiques a Kathmandu, a la Clínica d’Amics del Nepal. Es molt simpàtica i de seguida s’apunta amb nosaltres a acabar els preparatius del teatre. Al final ens estem fins les tantes a la oficina del Dayaram, acabant de pintar els decorats... i també deixant-nos devorar pels mosquits!

Demà serà el gran dia: al matí farem el teatre i a la tarda la gran festa de comiat, a on a més dels nens de Balmandir, hem convidat a mig poble. A veure què passa...

dimecres, 10 d’agost del 2011

10/08

(Quique)

Ens aixequem com podem i anem a entrenar.

Uff.
Estic cansat.
Vull dormir. I una dutxa calenta quan m’aixequi.
I aquest meló amb pernil del que parla la Marta a no sé on.

Passada la tonteria, entrenem, ens dutxem amb aigua freda com cada dia (no hi ha res més saludable) i marxem cap a Hetauda per última vegada…, amb la Benni!!!

Com tot el que es fa amb ella, el viatge és divertit. Tot i que no em aconseguit que ella vagi a dalt de la furgo…
La Benni ha anat ben acompanyada pel Dayaran (el nostre amic inseparable) a dins de la llauna de sardines que és l’autobuset d’Hetauda.

Comprem moooolt material de neteja (tinajes XXXXXL i raspalls per rentar la roba, escobilles pels w.c, llexius i altres per neteja dels terres, sabons varis, estris varis…). En realitat ni m’enrecordo.
Tres ventiladors d’aquests de sostre per la library. 26 bombetes que falten a l’orfenat…

… i una cuina de gas per la Benni.
Està super-contenta.
I ens l’enduem a dinar, cosa que no està massa acostumada a fer.

Quan tornem cap a Bhimphedi se’ns posa a ploure “a saco”, així que baixem del sostre de l’autobuset fets un pollos.
I així arribem al village meeting.
Assistents: Rajendra, Madop, Surendra, Mònica, Laura, Dayaran i jo.
Parlem de mil coses que poden ser interessants pel poble, i d’altres que no ho son tant. De la manera de veure les coses que tenen cadascú, de la nostra… I de tantes altres coses que necessiten un informe a part (divertit seria, la veritat, perque hi ha cada perla…).

No sé si el voldrà fer un altre, però jo ara estic cansat i sense idees.
Així que deixo d’esriure i em despedeixo del bloc.

Ha sigut un plaer.
Ens veiem a casa.

dimarts, 9 d’agost del 2011

09/08

(Quique)

Després de la rutina diaria, la Laura i jo comencem a desmuntar la library com uns “posesos”, mentre la Mònica fa plànols, dibuixos, informes…
Forats a la paret i la pissarra la està canviada. Les dues estanteries de llibres passen a la entertainment room. Els pupitres canvien d’orientació. Els pòsters de la paret es reenganxen amb nous claus.
Ja està. Ha quedat genial. I la entertainment room també.
Visca!

Després penjem la canasta. Al final l’hem agafat a un màstil de fusta (la paret de la casa és de mantega i no li puc fer forats) que enterrem a terra.
A veure…
Perfecte. No cau i queda forta. Juguem. Provem. Tirem.
Proba superada.

Corrents cap a casa a dinar. Allà ens esperen la Mònica, els plànols, els informes i la Benni amb un pollastre que empassem en un temps rècord.
Però que son aquestes presses?
Avui és la final del campionat de futbol!!! A les 14h!!!
I para más inri, jo sóc l’arbitre.

Com sempre, comença tard. Els hi faig entendre que si un partit és a les 14h, el xiulet inicial ha de ser a les 14h. La prèvia s’ha de començar 10, 15, 30 minuts abans. O els que necessitin…
Em donen la raó, però em comenten que això és Nepal.
I és cert. I per això m’agrada.

El partit passa sense massa incidències. Alguna pica-baralla que s’acaba de seguida que jo m’acosto al lloc dels fets.
I això que eren els dos equips més “bruts i conflictius”…
Igual imposa la presència d’un àrbitre internacional!!

Total. Guanyen els Baazar, els mateixos de l’any passat.
Els bad boys.

Repartiment de premis:
La Laura i la Mònica donen les medalles i petons que no saben rebre els receptors. Jo les copes.
Una senyora els hi empastifa la cara.
Millor porter, màxim golejador, fair-play (els nostres nens!!!), sots-campió i campió.
Tot sota la direcció del mestre Dayaran.
Un èxit. Tothom ho diu. Balmandir ha sigut un exemple d’organització (ja veieu com està per aquí el tema organitzatiu)…

… i torno a sortir al diari. Ji, ji.

Anem a fer una cerveseta per celebrar el final i….
… acabem en un local esperpèntic celebrant la victoria del campionat amb els campions.
Tothom callat i assegut en un espai sense res. Ni beguda.
Què fan?
Parlem amb el Rajendra i ens comenta que estem esperant el pollastre (nepali party without chiken is not a nepali party), així que seiem i esperem.
I tot canvia amb el pollastre…
Arriba acompanyat del raksi, la gent s’anima i acabem tots cantant l’himne del barça en versió Baazar. És a dir, tot igual, en català, parò canviant barça per baazar.

L’himne del barça, nepali-ho, resam fididi (o algo així), in the jungle the mighty jungle the lion sleeps tonight, oh susanna, etc, etc.
Tot acompanyat del millors passos de ball nepalís del sud de Kathmandu.

Total, el que havia de ser una cerveseta i a descansar es transforma en un desastre.

Quan un cap no funciona, no funciona.
Quan tres no ho fan, és que no volen.

dilluns, 8 d’agost del 2011

08/08

(Quique)

Després de l’entrenament, marxem cap a casa pitant… Hem de fer les compres pel pic-nic de l’excursió!!
Avui hem llogat un autocar. Bé, el Toni Manero ha fet la gestió per nosaltres, i marxem amb tots els nens cap a una piscina pública.
I tan pública…, és un troç de riu en el camí de Bhimphedi a Hetauda a on es crea una piscina natural.
Comprem les begudes, alguns snacks. Omplim l’autocar de globus i…, cap a Balmandir a buscar als nois!!!
Abans d’arribar a l’Orfenat (500 metres de viatge), han esclatat tots els globus. El cami era massa estret per l’autocar.
Ara queda un autocar destartalat, molt destartalat, adornat amb globus esclatats a tot el seu voltant.
Molt digne no queda.
Però amb dignitat o sense, marxem tots súper contents cap al nostre destí!
Cantem, riem, parlem, vomitem… És el que té que no estiguin acostumats a agafar vehicles.

Quan arribem ens trobem que el riu ha crescut i que no ens podem banyar, així que decidim un altre destí.
El zoològic d’Hetauda!!!
Som-hi!
Més cantar, parlar i vomitar, i arribem al nostre destí.

Un lleopard, tres micos, tres búhos, un falcó, dos bambis i un mini-cocodril.
A mi m’ha agradat el lleopard.

Un cop vist tot (10 minuts després d’entrar), ens reunim en una rotllana i fem l’aperitiu.
No falten coca-coles, fantes, ganxitos i galetes, així que tots estan satisfets.
I massa que ho estan! Se’ls hi ha de racionar la beguda. Son uns autèntics devoradors de refrescs!
Pobrets. Son maquíssims i no en tenen mai. Sembla una tonteria, però estem acostumats a tot i li treiem el seu valor. A mi, quan era petit, també m’emocionava una coca-cola. I no tindran fantes, però tenen una sensibilitat i un bon cor que a molts ens agradaria tenir.

Canvio fantes per sensibilitat i bon cor.

A les 16h tornàvem a estar a Bhimphedi.
Hem anat a dinar a casa i hem tornat cap a l’orfenat.
Tots estàvem cansats, així que em passat l’estona tots junts. Sense fer res especial.
Uns jugàvem a escacs, altres parlàvem, altres pasejàvem…
Aquests moments crec que també van bé. No sempre s’ha d’estar fent coses o tirant endevant projectes.
De vegades penso que el millor d’aquesta estada son aquests moments. Aquí veus que realment ens tenim els uns als altres.
No necessitem res més.

Tornem cap a casa i ja ens espera la Benni amb el Raksi…
Sopem i bebem una copeta.
Poc.
Estem cansats.

diumenge, 7 d’agost del 2011

07/08

(Laura)

Un altre dia, trainning, entreno de futbol, dancing, feina i més feina..
Els nens estan neguitosos, avui és la Semifinal de futbol: Bazaar (Bad Boys) contra uns altres de fora, que no tinc ni idea de com es diuen. El partit es preveu animadet!
Personalment, no em perdo ni un, m`agrada veure com disfruten, tot el poble hi està molt ficat en aquesta “lliga”, el camp està ple i hi ha molt ambientillo.. El camp, a més de fer una mica de baixada, està ,quasi sempre ocupat per tot tipus d`animals que es van passejant com si res: búfales, vaques, gallines, cabres, gossos..de vegades, enmig d´un partit, ha de sortir algun pastor amb un pal a recollir el seu ramat, i depèn de com, no és fàcil que li facin cas ja que més d´un es rebota i llavors si que sembla una “corrida de toros” en comptes d´un partit de futbol. Tot això fa que l`espectacle sigui molt més interesant de veure.
El partit ha estat “durillo”, tots dos equips volien arrivar a la final, així que el joc ha sigut una mica bèstia. Hi ha hagut algun moment tens entre els jugadors però no ha arrivat la sang al camp….menys mal..Finalment,els guanyadors, Bazaar, estàven feliços i el poble amb ells. Ara ja només queda la final, que serà d`aquí dos dies, doncs demà hem organitzat una excursió amb els nens.
Pel que se sent pel poble, tothom està molt content amb l´organització d`aquest campionat. Tant els nens com el Dayaram i el Quique s´ho han currat moltíssim!
Per cert, no sé si saveu que el Quique ja és famós per aquests indrets, ha sortit al diari comarcal Nepalí, com a entrenador “from Spain” del Barça, que ha vingut expresament a Bhimphedi a entrenar als nens de l`orfenat de Balmandir.
Desprès del gran partit, uns a assajar més “theater”, altres “cançons”, altres a fer pulseres i collarets amb les boletes que els vem portar de Barcelona…sempre fent alguna cosa.
Aquests nens sòn incansables!

dissabte, 6 d’agost del 2011

06/08

(Laura)

Com cada matí,a les 8h en peu,alguns a les 6h…avui no hi ha hagut “dancing-class”..és festa!.
Música per a despertar-se i..vinga que no ha estat res!
Cap a l`orfenat a pintar la façana de l`edifici on dormen els petits, que està molt bruta. Pinzells, rodets i pintura a dojo regalimant per tot arreu, però ha quedat força bé.
Aquests nens de seguida es presten a fer qualsevol cosa, petits i grans, tots volen ajudar!
El Quique acabant de treure herbes i omplint forats amb sorra de la pista de bàsquet.
La Mònica fent plànols de tot l`orfenat, redistribuint les habitacions per tal que hi càpiguen els armaris (un per cadasqun) que hem encarregat al fuster de la pressò.
Tothom fa coses..i és que..hi ha molt a fer!
Desprès partit de futbol, primera semifinal: molt emocionant i acabat en “Pelantis”, com diuen ells, osigui, en penaltis. Ara perqué ja ens hem acostumat, però us aseguro que de vegades ens costa molt entendre el que diuen..canvien les paraules i se les inventen..jaja, tenen un idioma anglosaxò molt particular, i això encara els fa més encantadors..estem enamorats d`ells!
Es inevitable pensar que això s´està acabant, els dies passen molt ràpid i sempre tens la sensació de poder fer més i més per ells i quan ens pregunten quin dia marxem canviem de tema…no volem posar-nos tristos, s`ha d`aprofitar el dia a dia i el moment.
Avui el Gokarna, sóc fan d`ell, ens ha dit que de gran vol ser pilot d`aviò i que no ens preocupem que ell ens portarà “free” al seu avió de Barcelona-Nepal, Nepal-Barcelona tantes vegades com volguem..bufff, és simpàtic com ell sol, tot el dia fa broma..
Els adoro a tots, a aquest poble, a la seva gent, fins i tot a les seves “guarrerides”.Despertar-se cada matí amb aquest espectacle muntanyòs i salvatge, els namastès de cada dia, els “helloo” i les abraçades dels nens quan arrivem a l`orfenat, els petons i les converses meravelloses amb tots ells: això no tè preu!
Aquí tenim 37 fills/es, i ells saben que ja tenen 4 mares i un pare: Marina, Xènia, Mònica, Quique i la que està escrivint, jo. Estàvem, estem i estarem!
I encara que no hi poguem ser-hi tant com voldriem, ells saben que ja formen part “molt important” de les nostres vides.
A la tarda,més manualitats amb les càpsules de cafè anells, pulseres, collarets, cinturons, clauers…tenen una imaginació desbordant! Més assajos de “theater”, s`acosta la funció final!
També escollim tres cançons treballades i fem coreografia, ho fan força bé.
Ara ja només ens queda fer els decorats i les disfresses, segur serà un èxit!

divendres, 5 d’agost del 2011

05/08

(Laura)

A les 7h del matí em desperto,mig zombi, per anar a la “Dancing class”.Quan arrivo allà, tothom ja està en marxa des de fa estona.Vulgui o no,la música fa que el meu cos comenci a activar-se. Primer observo com ballen els demés, desprès el profe comença a
ensenyar-nos nous passos de ball. Tenim uns miralls al davant per poder-nos mirar com fem els passos…prefereixo no fer-ho perqué si em miro no puc continuar de lo “patosil” que em sento. Les nenes que estan per allà m`ajuden,jajaja,pobres,tidran feina amb mi..
Han vingut els nostres nens a la classe,les nenes,sobretot,tenen un ritme i una gràcia ballant que ja la voldria jo! El profe em diu que ell m´enssenyarà a ballar en plan Nepalí, cada vegada que intento seguir els passos em peto de riure jo sola,entre que la música va molt ràpida,i hi han molts canvis de passos a seguir,em faig uns lios tremendos..pero no desisteixo.
En acabar la classe,ja són casi les 9h,cap a casa a esmorzar.Aquesta Mònica porta una marxa que no se l`acaba…sort que abans d`arrivar a Bhimphedi em dèia que ella pels matins no serveix per res…….training,dancing….a veure si serà que porta “pil.les alcalines” incorporades,d`aquestes que no s`acaven mai??
Matí a l`orfenat amb els nens rentant caps dels petits,treient més polls,fent discursos sobre l´importància de la higiene,de dutxar-se cada dia, de rentar la roba…difícil i molt
costosa feina aquí, al nepal. He parlat amb la Maya, la que s`ocupa dels petits, dient-li que la seva feina és ocupar-se principalment de que tots els petits vagin nets i tinguin la roba neta, ella riu..però a mi no em fa cap gràcia. Els llençols-sac del llit del Ramesh-petit, fèien una olor a pixat que et tirava d`esquena, al.lucinant com podia dormir amb aquesta brutícia. He agafat tot el llit i l´he tret a fora per rentar-lo— peró,realment no li donen la impotància que caldria a la higiene. Altra vegada un discurs per a tots..Crec que ho han entés. Ajudaran al Ramesh a deixar de fer-se pipi al llit aixecant-lo a la nit per anar al labavo,i m`han promés que es dutxaran cada dia…a veure si serà veritat!
A la tarda no ha parat de ploure, semblava que s`acabés el món, hores i hores sense parar i amb una intensitat que necessitàvem una barca per sortir de casa. Hem aprofitat per preparar feina, que en tenim molta.
A mitja tarda, la Beni ha aparegut a casa amb “Roxy”, no recordo si ja us hem explicat què ès?,doncs es tracta d´un licor, bonissim per cert, que tenen aquí. Ens ha posat un got a cadasqun i…vinga…a brindar per ella! Més tard ha aparegut el seu pare, el Sàgar i les nenes, el Susan,..i ja erem suficients per fer una mini-party. Ens hem posat a ballar com a “locus”,i, creieu-me, ho hem ballat tot, des de “l`aquarius” del Raphael fins el “waterloo” d`Abba….gràcies Marc per la teva música…no saps la marxa que ens dòna!.
La veritat és que hem rigut moltíssim, i ja ens tocava una mica de “locura i desenfreno”…aquest “Roxy” és màgic!!
Amb el cap “empanat” i el cos que encare ballava,… cap el llit….a dormir-la!

dijous, 4 d’agost del 2011

Fotos 02/08 al 04/08


El garito del Surendra, des de la seva habitació.


A l’habitació del Surendra, enviant mails des del seu ordinador personal, que ens ha dit que es molt millor que el que té a la seva oficina. Esta clar que ens fa tots els honors! Clar que després també s’ho cobra, jejeje… Es bastant més car que a Hetauda i més lent, però clar, aquí només va per modem i no tenen tarifa plana…


Nois treballant en la pista de basquet, just darrera del palauet rana del Dayaram.



Vista del Palauet i del recinte de l’orfenat des de l’altre costat del riu.


Encara una altra visió de l’orfanat i la presó, amb les torres i construccions de color rosa i teulades blaves. Aquest es l’extrem de baix del poble, i nosaltres vivim just a l’altre extrem.


“Apretujamenta autobusística” anant cap a Hetauda. Plantes, genolls, cames, paquets, sacs d’arros i de llenties… i encara més coses de les que pogueu pensar!!


Forest Office d’Hetauda, a on fan un programa de fer carbó amb restes vegetals del bosc (fulles i branques seques). Els vam anar a presentar el projecte de fer carbó amb restes del blat de moro i van estar molt interessats.


Poster del procés de carbó que fan ells… esta en nepalí, pero es pot veure que els passos son els mateixos. Ja tenen tot el sistema fet, només els faltaria canviar la materia primera… a veure si hi posen una mica d’empenta!!


Vestíbul d’entrada del Centre de Salut, amb les motos aparcades al fons. La dona asseguda a la taula es la enfermera (o administrativa?) de recepció.


Caixes d’injeccions apilades en un racó del mateix vestíbul. Sembla que tal com arriba, allà ho deixen…


Consulta del Dr Ramesh, on vaig estar asseguda durant ben bé una hora, tot fent un tè i veient com ell passava visita. Una situació una mica incòmode, pero curiosa.


Tamburets on seien els pacients a mida que anaven entrant. No vaig veure que tregués ni una sola fitxa amb historials clínics de cada pacient, etc… Es limitava a atendre als pacients (això si, semblava que ho feia bé) i a anar-los fent les receptes.


Un dels múltiples gràfics que tenen penjats per la paret. En aquest cas sembla un seguiment de les vacunacions que han anat fent.


Encara a l’hospital, la nevera on deuen guardar tots els medicaments, etc…


Sortida de la consulta del Dr Ramesh, amb vistes al “vestíbul-aparcament” al fons.


Higiene a l’orfenat: aquí es veuen els grans dutxant-se despres de l’entreno, almenys ells si que ho fan!!! Els petits ja costa més, tot i que els hi estem instistint bastant… El principal problema que tenen es el rentat de roba i la falta de sabons bons, tant per ells com per la roba, pels lavabos, etc… I clar, llavors es dutxen i estan molt nets, pero es tornen a posar a sobre aquella roba mal rentada, i per això fan tots olors “sospitoses”… Només amb una rentadora i una secadora, i bons sabons, la cosa milloraria moltíssim!!!


Big Brother – Little Brother. Aquest es un projecte que hem intentat arrencar, assignant un nen petit a cada gran, perque aquest s’ocupi d’ell tant en salut, com en estudis, etc… N’hi ha un parell o tres que son germans de sang, pero la resta son assignats “a dit”. Esperem que funcioni!!

04/08 - Segona classe de dansa i tercer partit de lliga...

(Mònica)

Despres d’un entrenament suau (no volem cansar als nostres pupils el dia del partit), vaig amb els peques a la segona classe de dansa. Ja se saben els passos d’ahir super-be i estan àvids d’aprendre’n més, però el profe es molt clar: “each day, two new steps only”. Així que quan els toca el torna al grup dels avançats i nosaltres hem de mirar, un petit grup dels nostres s’hi ajunten també i acaben pillant tots els passos, per difícils que siguin! Es una passada veure com s’enganxen amb això de la dansa... a veure si com a mínim els serveix per comptar els temps de la música, ja que quan canten, mai s’esperen als silencis i van sempre a mil per hora!
Abans d’anar al partit dels nostres nois, decideixo passar per l’hospital a parlar amb el Dr. Ramesh, em van dir que aquest dia si que hi era (els dies anteriors estava a Kathmandu fent un curs). Parlem de varies coses, de les revisions mediques que els haurien de fer als nens, de la sarna i el tractament “en massa” que hauriem de fer a l’orfenat. Mentre estem parlant de tot això a la seva consulta, van entrant els pacients i els va rebent... jo li dic que marxo, que ja tornaré en un altre moment, i ell em diu que no , que segui que em convida a un tè, i que avui té molts poquets pacients. Total que, durant una hora estic a la seva consulta, assentada al silló dels pacients prenent un tè i els pacients entrant i seient en uns tamburets al costat d’ell... em sento fatal, pero no hi ha res a fer, em diu que em quedi. En un moment determinat marxa a posar suero a un bebe, i jo mentrestant dono una volta pel centre i es al.lucinant lo super-guarro que està tot, i en canvi a ells els sembla perfectament normal. I per més inri, a l’interior del vestibul de l’hospital hi ha 3 o 4 motos aparcades... brutal!!! No tinc paraules!!! Si això es la higiene que es practica a l’hospital, imagineu-vos com deuen ser les coses a les cases i la resta d’edificis...
A les 13h hi ha el tercer partit de futbol del nostre equip, i justament el profe de dansa juga contra ells... Ho fan tots dos equips molt bé, i durant tota la primera part estan 0 a 0. Pero arriba el moment en que els marquen un gol i tots els nostres nois es desmoralitzen... i es desconcentren... total, que en pocs minuts ens fan dos gols més.... quina ràbia!!!! En Quique està histèric, diu que sempre els passa el mateix, que quan perden es desmunten i llavors comencen a jugar malament... L’any que ve haurem de fer-ho amb un psicòleg esportiu!! ;-) En fi, què hi farem... al final perden el partit, amb els consequents plors d’alguns que s’ho prenen molt a pit. Toca animar-los i repetir-los trenta vegades que el més important es participar i que han millorat molt, pero que cal continuar perseverant...
A la tarda plou molt i ens quedem a casa, estem esgotats. Durant tot el partit ha fet molt de sol i estem mig insolats. Cap al tard decidim anar a treure el cap per l’orfanat, per animar-los una mica. Hem decidit portar-los la peli “That’s It” i com que son super-mega fans del Michael Jackson, es queden tots enganxats i almenys així aconseguim que s’oblidin una mica del partit. And “bholi” will be another day.

... endevineu què vol dir bholi en nepalí? ;-)

dimecres, 3 d’agost del 2011

03/08 - 1a Classe de Dansa i cap a Hetauda de compres, i de visita al Forest Office.

(Mònica)

Despres de l’entreno, a les 7h anem amb tots els petits a la primera classe de dansa. Primer passem per casa per despertar a la Laura, que es pega un bon susto al trobar-se tots els nostres nens per casa!!! Primer pega un bot del llit, pero despres esta encantada de veure’ls! Rapidament anem tots cap a l’escola de dansa. Entrem i fem un escalfament super-canyero, entre aerobic i dansa... i jo que ja venia de correr i de fer abdominals al camp de futbol... apa, sant tornem-hi!!! Amb aquest ritme, em posaré en forma a marxes forçades!!! ;-)
Els nens primer estan molt tímids i entre la Laura i jo els anem estirant cap al centre de la sala... despres, mica en mica i a mesura que la música es va animant, els tios es van deixant anar i s’ho passen teta!! Ens sorpren molt lo bé que es belluguen els nens més petits, entre ells el Ram-Raj, que pilla els passos tant rapid, que només els fa un parell de vegades i després es dedica a venir-nos a corregir a la Laura i a mí... es tot un crack!!
Decidim apuntar als nens i ens volem enterar dels preus: ens diuen que val 300NRS cada 3 mesos, que son 3 Euros, es a dir: 1Eur al mes. I les classes son de dues hores cada dia menys el dissabte... sense comentaris! Qui vulgui aprofitar aquesta ganga, ja ho sap! Això si: a l’escola no hi ha ni vestuaris, ni dutxes... què us pensaveu?? No es pot tenir tot!
A les 9h marxem cap a Hetauda, hem de comprar les copes del campionat!! Els nostres nois son els organitzadors i ens han demanat ajuda en això. Quan arribem a la botiga de les botes de futbol, a la que anem sempre, els dependents en veure’ns arribar ja riuen per sota del nas, en plan tímid... nomes entrar ja li diuen l’han vist al diari i que si volem prendre alguna cosa... caram, quina diferència de tracte amb els altres dies!!! Doncs si, si, ens conviden als tres a una beguda! Això si, està molt clar que el Quique es el “deu” i nosaltres som només les “comparses”... només li fan cas a ell!! Fins i tot ens porten a un apartat nou de la botiga, per estar tranquils, a on no ens havien portat mai... coses de la fama!! ;-) A hores d’ara la Laura i jo ja no tenim absolutament res a fer...
A la tarda, despres de dinar al nostre estimat Hotel Avocado, ens dividim: la Laura i en Quique van a comprar les pintures i jo vaig cap al Forest Office del que m’ha parlat en Surendra. M’ha explicat que tenen un programa per fer carbó de les restes vegetals molt semblant al que nosaltres voliem aplicar del MIT. Aixi que he decidit agafar les fotocòpies i portar-los-hi aquest altre projecte de fer carbo amb les restes del blat de moro. Els sembla molt interessant ja que es molt més facil aconseguir restes de blat de moro que no pas herbes i fulles seques del bosc. Pero com sempre passa al Nepal, per explicar quatre coses, ho he hagut de repetir tot tres o quatre vegades, i ells em preguntaven que com em podien ajudar... però si no m’heu d’ajudar a mi!!! Es una cosa que us pot interessar a vosaltres: si voleu la feu, i sino no!! En fi, no hi ha res a fer.. ja veurem.... això si, tots molt amables, em reben amb tots els honors i em conviden a tè. En treurem alguna conclusió fructífera de tot això?? Ja ho veurem, el temps dirà! Estarem en contacte amb la noia del Forest Office, m’ha dit que m’informarà de si finalment decideixen fer-ho o no.
Quan arribem a Bhimphedi, anem directes a l’orfanat a portar els premis, pintures i resta de coses que hem comprat. Ells estan tots revolucionats amb la dansa: resulta que han estat practicant els passos apresos durant tot el dia!!! Estan com “locus” i ens ho volen ensenyar, i ens fan ballar a nosaltres també. Un moment d’euforia molt divertit, ens ho passem teta ballant tots junts! Em moro de riure quan sento al Quique queixar-se d’un pas de ball “massa amariconat”.... jajaja! Es molt graciós el que diu, perque realment reflexa una diferència important entre el nostre mon i el dels nepalis: aqui els nois tenen moltíssima afició a ballar, i no tenen cap problema en fer “meneos” de cadera a tope, ho fan sense problemes i ben orgullosos, igual com si fan qualsevol altre pas. No veus cara de “vergonya” a ningú, molt curiós... gairebé hi ha més nois bons ballarins, que no pas noies! El mateix profe, que als matins dona classes de dansa i al migdia va a jugar a futbol n’es un clar exemple. Segur que a casa nostra això no es donaria mai: els futboleros son massa “mascles” per fer classes de dansa... Curiós contrast de cultures.

dimarts, 2 d’agost del 2011

02/08 - Segon partit oficial dels nostres nois i visita a l’escola de dansa.

(Mònica)

Entreno a les 6h com cada mati. Cap a les 7:00h quan ja he acabat la meva part de preparació física, decideixo anar a l’escola de dansa. Esta al costat del temple i hi passem cada dia per davant: des de fora se sent la música a tope però no es veu res, i la veritat es que sempre em moro de ganes d’entrar-hi, a veure què fan amb tanta marxa!! La Babona i la Urmila ja fa dies que m’han dit que vingui, que elles també hi van... així que finalment decideixo entrar-hi.
La meva sorpresa es que les classes son al jardí de darrera de l’edifici i no dins d’aquest. Hi ha una mena de “silo” rodó metàlic molt gran i a l’interior hi ha un espai força circular molt xulo, amb sostre molt alt i ventiladors. Al fons hi ha quatre miralls, cosa bastant espectacular pel Nepal, perque tots son molt petitets.
Un equip de música super-potent manté a tots els alumnes (nois i noies) ballant i saltant a tope a les ordres dels profes de dansa, que resulta que no son noies, sino nois! I per més colmo, resulta que son dels “Bad Boys”!!! Flipo de veure lo bé que balla el profe titular, entre estil hip-hop, nepalí i break-dance... una barreja molt divertida i marxosa, amb passos relativament facils de seguir i que convida a posar-se a ballar immediatament!
Entro, saludo a tothom i li demano al profe (Bitun) si em puc quedar a mirar, ell em diu que si, que cap problema. Tothom sembla molt excitat de que estigui allà... es “l’efecte guiri” que tenim els tres per tot el poble, ens repassen de dalt a baix cada cop que anem pel carrer. Al cap d’uns deu minuts d’estar mirant, el profe em convida a ballar... però si jo no en tinc ni idea!!! Però res, ell insistint, em diu que em farà “basic steps”, així que m’hi llenço!! Tots diuen que aprenc molt ràpid, i això que jo no soc precisament una crack de la dansa, jeje... Pero es que aqui son una mica més lents en fer les coses, tot ho fan al seu ritme.
S’acaba la classe i li dic que m’ha encantat i que dema torno!! Al tornar a casa, altre cop en Quique ens ha portat bunyols, que reboníssims que estan! La Laura té la brillant idea de posar-hi Nutella a dins, i la veritat es que estan brutals!!! Durant l’esmorzar els explico lo de la dansa i la Laura també s’anima molt! Entre les dues decidim portar-hi als petits l’endemà, que son tots els que no fan futbol, ja que pot ser molt divertit! Però en realitat la Laura té un altre propòsit: fer-nos amigues del profe de dansa i demanar-li que ens deixi el super-equip de música per a la festa dels nens... aixo si, l’haurem de convidar a ell també... i a algun altre “bad boy”... però al final pensem que aquesta pot ser una manera de que es facin amics... Amb la dansa sembla que ja hem trencat una mica el gel, així que potser els farà bé estar tots en una mateixa festa... ara només ens toca convencer-los a ells!!!
Al migdia els nostres nois han fet el seu segon partit de lliga, i aquest cop estan pletòrics: han guanyat 6 a 0!!!
A la tarda quedem a l’orfenat amb un fuster que ens ha proporcionat en Surendra... però despres de molt esperar-lo, no apareix. Mentrestant estem per allà aplanant la terra del camp de basquet i visitem l’hort de l’orfenat. El terreny es molt gran i només esta cultivada la meitat o menys... haurem de parlar amb en Dayaram perque s’hi posin!! També li demano que m’ensenyi la seva casa, que es un Palau Rana de les personalitats que venien de cacera d’elefants.. Aquest edifici i la Elephant House son els dos testimonis més importants d’aquesta epoca a Bhimphedi. Devia ser un lloc molt senyorial en aquells temps... de vegades m’agradaria poder fer un salt en el temps i veure tot!!

dilluns, 1 d’agost del 2011

Fotos 30/07 al 01/08


La Laura i les nenes anant cap a Supping, la nostra segona excursió… aquest cop ja no l’han d’empenyer: esta feta una campiona!! ;-)


La “família feliz” protegint-se del fort bat de sol. Acabem de creuar el segon pont suspès… quina excursió més xula!!


Un altre membre de la “família feliz”, perquè deu riure tant…??? ;-)


Dona del poblet de Supping: qualsevol diria que ha fet de model tota la seva vida!


Dones fent plats de fulles a l’altra banda del pont: si no arriba a ser pel Dayaram, no ens enterem d’aquesta meravella!


Mireu quins platets més monos…



Els espaguetis que els vam donar als nens, perque mengéssin pasta el dia de l’excursió. No l’havien menjat mai abans, només n’havien sentit el nom en una peli hindú. En Ram la va cuinar super-bé: al dente!


Sagar travessant el riu, amb el poblet de Bhimphedi al fons.


En Sagar tot fent de guia turístic, ha portat a la Monica fins a la Stuppa de l’altra banda del riu.


La Stuppa, les vistes del poble des d’aquí dalt son bestials.


Vista del poble des de l’Stuppa.


Ja tenim a la Beni ficada a la cuina, mica en mica va agafant confiances…. això ja es massa!! Si no vigilem, al final ens la trobarem dormint amb nosaltres! ;-)


Us presentem la “Elephant House”: un hangar molt gran que tenim al costat de casa, on es guardaven les selles de muntar pels elefants durant les caceres que es feien a la època rana. L’edifici es de dimensions impressionants!!!


Més i més selles d’elefant penjades per tot arreu… com es possible que això no estigui anunciat enlloc?? Haurem d’escriure als de Lonely Planet!! ;-)


Aquí hi ha selles per un regiment sencer d’elefants!!! Les caceres de tigre devien ser impressionants en aquella època…


La Elephant House per dins: l’espai es espectacularment gran.


A la porta del fons de la Elephant House hi ha recolzades unes peces que suposem que eren per anar dirigint als elefants en fila…


La Laura al sortir, somiant amb el super-loft que es podria fer aquí dins… i si ens hi quedem a viure?? I si muntem la festa final aquí???


“God Quique” sortint del Regne dels Elefants, donant per acabada la visita.


El pati de casa, amb l’àvia de la Beni i la seva vaca, que la porta a pasturar de tant en tant al jardí de casa, com aquell qui porta un gos.


Beni Lama & Laura Lama.


La Beni a la seva cuina.




En Kamal i en Rojan fent unes pulseres xulíssimes amb herbes trenades.


Aplanant el terreny de darrera la casa del Dayaram per fer-hi la pista de bàsquet. Els nois han fet moltíssima feina en una tarda!




Practicant xuts al jardí de l’orfenat.


Mirant el concert del Luz de Gas al entertaintment room. Els hem estat explicant als nens com vam reunir tots els diners per venir aquí. S’han pixat de riure al veure’ns cantant!! ;-)




La Gonga atacant a la càmera! Son germà s’ho mira de reull…

01/08

(Quique)

Arrivem a l’entrenament i no hi ha ningú. Estan morts i necessiten descansar.
Ho entenem.
La Mònica, que ha arribat abans que jo, acaba el seu escalfament i marxa.
Jo em quedo a còrrer una mica, que estic rovellat. Estiro una miqueta, faig 4 abdominals (si, si. 4), i marxo…
… cap a un temple hinduista que hi ha a la carretera que va a Hetauda.
Quan acabo d’estirar i estic a terra descansant i mirant el cel o el que tinc al voltant, embobat, passen unes noies, totes arreglades, amb flors, menjar, perfums… Van cap al temple, a fer-li una ofrena a Shiva, com cada dilluns d’aquest mes.
Me apunto!!!
I així és. Caminem i caminem. Arrivem i m’ho expliquen tot. Em fan donar voltes a un laberint, tocant i santigüant-me al pas de cada figura representativa de Shiva (exactament 108), entro als templets, faig les meves ofrenes.
I surto amb el front empastifat d’oli, espècies i arròs cru.

Arribo a casa, i resulta que la Mònica ha anat a buscar un temple budista que hi ha a la muntanya. El Sagar li ha fet de guia, i han arribat a una stuppa que es veu desde el “jardí”.

Tenim el dia espiritual.

I la Laura?
Quan ens reunim els tres anem a veure la elephant house.
I què és això?
Doncs una espècie de museu que queda a sota casa nostra. És tracta d’un hangar ple de cadires de muntar elefants. Igual no sona molt bé, dit així, però la veritat és que és espectacular.
És com si et traslladessis a la película del Libro de la Selva, o a Ghandi, o no sé a on. Però el que es segur és que la sensació que et queda és bona.
Les cadires son precioses, i ja ens podem veure pujats als elefants, passejant per la jungla, sota la pluja fina que caracteritza aquestes muntanyes.

Desde aquesta casa sortien els prínceps de cacera. Suposo que anaven amb els colonitzadors anglesos a caçar el tigre, o el lleopard.
Vaja, un poema.
Tot de “caciques” i els quatre camàlics portant els trastos i rebent fuetades.
Ja ho estic veient.
I a sobre, el pobre tigre, que no té la culpa de que els humans tinguem unes aficions estúpides, a patir la persecució de quatre tirans que es creuen que per ser prínceps o fills de “la mare patria anglesa” poden fer el que els hi dóna la gana. Això si, pujats a elefants, que caminant no tenen collons.

Cremaré la casa.

Per la tarda ens hem posat a treure herbes de la pista de bàsquet…, i ens hem emocionat. Així que ja hem tret tota la terra, tapat les dues rases i anivellat tot el terreny.
Està clar que per fer les coses s’ha de començar, no parlar, que ells ja et seguiran de seguida.
Si s’hi posen, s’hi posen.
I després de tant esforç, que millor que veure una peli. Així que els hi passem el dvd de la festa del LdG.
Un fracàs, no va.
Passem, doncs, a Dumbo. Aquesta si que va, i és boníssima. Ens quedem tranquils, que demà ja els hi passarem el video de la festa desde l’ordinador.

De tornada a casa arreglem quatre temes amb l’arreglador de temes oficial: el Toni Manero. Ja tenim busos per portar als nois a la piscina, ja hem quedat amb el fuster, ja hem quedat per fer la prova del carbó i ja sabem a on podem aconseguir una bombona de gas.

Serà un mafiosillo, però és l’únic que té sang a les venes.